Diumenge 2 de Quaresma - 17 de març de 2019
Gen 15, 5-12, 17-18 i Lc 9, 28b-36
LA PROVIDÈNCIA DE DÉU
Imagineu-vos que teniu un fill a qui voleu ensenyar a fer
excursions. Vosaltres sou experts i decidiu quina és la proposta més adient.
Fixareu el lloc on haurà d’arribar, preveureu l’itinerari, l’equipatge, les
provisions, les eines que necessitarà i calculareu un temps aproximat i
flexible per tal que ho aconsegueixi amb èxit, perquè sense dubte el vostre
interès és que hi arribi! Com a bons pedagogs, no prendreu les decisions per
ell, sinó que posareu al seu abast tot el necessari i voldreu que ell les
prengui correctament en els moments especialment decisius, amb la qual cosa
adquirirà l’experiència necessària i l’èxit de la seva excursió serà total.
Afegim que, perquè sigui efectiu l’aprenentatge, cal que el novell
excursionista sàpiga el nom del lloc on ha d’arribar, però no ha d’haver estat
mai; pot imaginar-se coses, però el coneixement d’aquest lloc no serà total
fins que acompleixi la tasca encomanada. Emprendrà el camí i, en aquells
moments claus, haurà de valorar la direcció que pren, les energies de què
disposa, les provisions que li resten, el temps emprat... de manera que, a
mesura que avanci, guanyi experiència i expertesa com a excursionista, fins a
arribar a la fita final.
Això podria ser un exemple senzill per explicar els plans que
Déu té per a nosaltres, les seves criatures. Déu quan ens va crear, ho va fer
amb un objectiu clar i definit: que El coneguéssim, és a dir, que participéssim
de la seva Vida, la qual cosa és, en el llenguatge del Sants Pares, aconseguir,
gràcies a la imatge divina amb què vam ser creats, desenvolupar la semblança amb
Déu fins a la mesura de la plenitud del Crist (cf Ef 4, 13). Com podem veure,
la fita d’aquest viatge preparat per a nosaltres pel nostre Pare celeste, com a
designi diví que és, és per nosaltres infinitament més difícil d’entendre o
imaginar que el que nosaltres podríem preparar pel nostre fill.
D’aquesta fita, Déu va voler donar un tast als seus deixebles
Pere, Jaume i Joan, com descriu sant Lluc en el relat de la Transfiguració al
Mont Tabor. Les proves que havien de venir eren molt dures; els Apòstols, com
s’explica als Evangelis, no entenien quan el Senyor els parlava de la seva
condemna a mort necessària; per això, abans de la creu i la tomba, el mateix
Jesús Crist els va fer partícips de la seva divinitat, a fi de donar-los la
confiança necessària en els moments que s’anaven a produir. Aquesta Llum divina
que descriu Lluc és Déu mateix, La Santa Trinitat, manifestant-se en les seves
Energies. I aquestes Energies divines estan presents i actuant en l’univers des
del mateix inici de la creació: a la seva acció l’Església l’anomena la
Providència.
El Pare Sofroni Sajarov escriu: «Diem ‘providència’ a la
participació de Déu en la nostra vida personal. Aquesta providència és del tot
diferent a la fatalitat pagana. En alguns moments decisius de la nostra vida,
efectivament, triem entre les possibilitats que se’ns presenten. Quan davant
nostre s’obren diferents camins, ens hem de dirigir amb decisió ferma cap a la
recerca última del Bé». Per Bé –així, amb majúscula– es refereix evidentment a
aquella fita de la nostra vida que Déu va fixar; això és el que significa, quan
ho diem amb tot el sentit, ‘que es faci la voluntat de Déu’ o ‘si Déu ho vol’;
el que Ell vol és el Bé per a nosaltres. I el P. Sofroni segueix: «Aquesta
elecció serà, de forma inevitable, associada al sacrifici, amb la qual cosa es
manifesta de manera clara la nostra llibertat espiritual». Sacrifici, perquè
ens hem lligat i compromès a moltes fites al llarg del nostre camí, i moltes
passions han esdevingut hàbits dels quals som incapaços d’alliberar-nos, de
manera que poques vegades la nostra voluntat està adreçada a aconseguir aquest
Bé que, a més a més, el veiem distorsionat i borrós com en un mirall deformat i
brut. Llibertat espiritual perquè a mesura que avancem, en la mesura que les
nostres decisions, les prenguem amb el desig d’anar cap a on Déu ens crida,
aquell mirall començarà a recuperar la seva forma i la seva pulcritud.
Déu tingué cura de l’home quan va cridar Abram perquè a
través d’ell s’acomplís la Promesa, el designi original de Déu respecte a la
seva creació i a l’ésser humà. Gradualment el Patriarca Abram, pels ulls de la
Fe, aprengué a veure en cada moment, en cada esdeveniment l’oportunitat de
complaure Déu i deixar enrere tot allò que, fruit de la caiguda d’Adam, el feia
mortal i el lligava a la terra. Progressivament es feia palesa l’Aliança de
Déu, es revelava aquell designi inicial del Consell Trinitari del Creador, la
participació de la criatura en la seva vida divina, és a dir, la santificació.
Així també actua la Providència en cada un de nosaltres, com el Pedagog que ens
posa en el camí les ocasions de realitzar-nos plenament com a homes a imatge i
semblança de Déu; i ho fa a través de cada instant present de la nostra vida (‘el
nostre pa de cada dia’), i molt en especial en els moments més crucials i més
difícils on hem de prendre decisions compromeses.
Déu és certament l’únic qui ha concebut aquest viatge de cada
un de nosaltres, l’únic que sap i pot posar al nostre abast els elements, les
circumstàncies més favorables per la nostra situació. Per això aquella mateixa Llum
del Tabor de la que van ser partícips els tres Apòstols, en la seva forma més
elemental i senzilla i accessible a tots –la Providència divina– és la que ens
guia al llarg de la nostra vida. És clar, cal que tinguem present quina és la
fita del nostra viatge, acceptar-la i estar disposat a treballar sense defallir
per aconseguir-la. Aquesta decisió tots els cristians l’hem presa una vegada en
la seva vida, al bateig, per boca pròpia o dels padrins, i la renovem quan rebem
la Unció, en la Confirmació, i cada vegada que ens apropem a l’Eucaristia. Només
així, mirant el viatge de la nostra vida, amb aquesta perspectiva divina,
podrem ser capaços de valorar i decidir el pas que farem en el nostre camí cap
al Regne del Cel. I fent-ho així no pot haver cap error, perquè ens posem a les
mans del Senyor! Tenim la nostra consciència, que ha d’educar-se i créixer en
el camí, i per guiar-la tenim la Seva paraula i l’experiència que ens han
deixat aquells que ja han recorregut aquest viatge i han atès la fita
desitjada: els Sants, la Comunió de l’Església.
Tornem a l’exemple. Si ens posem en el lloc del fill
excursionista, sempre podrem decidir renunciar a arribar a la fita proposada,
triar altre lloc més conegut o fins i tot aturar-nos i no seguir. Segurament, i
d’acord amb una sana educació, podrem desenvolupar-nos, créixer i arribar a ser
persones autèntiques amb altres mitjans que no fent excursionisme! Aquí, però,
l’analogia ja no funciona. Què passa en el cas del nostre viatge fins al
coneixement de Déu? Si la fita és la Vida, amb majúscula –Vida en Déu–
qualsevol alternativa significa renunciar a ella...!
Si la nostra fe és profunda i viva, si per ella som capaços
de canviar de perspectiva, de capgirar el nostre estat habitual orientat al
benestar dins els paràmetres d’aquest món, si retornem a nosaltres mateixos –això
és l’autèntic penediment–, veurem Déu a l’obra en totes les coses; no perquè
coneguem el futur com Ell ho coneix –això només se’ls concedeix a alguns sants
a fi de manifestar la glòria de Déu, no en ells sinó en els que s’apropen a
buscar la salvació– sinó perquè acceptant la Fe abandonem la nostra voluntat
caiguda i posem tota la nostra confiança només en Ell. I aquesta visió sempre
és ni més ni menys d’acord amb el que som capaços, com ho fou per Pere, Jaume i
Joan.
El dejuni que pot marcar la nostra Quaresma pot ser
perfectament il·luminat per l’exercici d’aquest reconeixement de la Providència
divina en la nostra vida i per l’esforç de la nostra resposta en complaure’l no
sols com a l’Autor sinó com a Qui té cura perfecta de nosaltres, criatures
seves, per conduir-nos cap a Ell.
P. Josep
Salm 26
Travessem una època de canvis
socials i polítics que són, alhora, causa i efecte d'un estat de perplexitat,
incertesa i inseguretat entre els ciutadans. En la seva base està el temor
davant el futur de l'economia i l'ocupació, en un context de canvi i avanç
tecnològic accelerat. Vivim en una època que de gran canvi en la qual els
patrons socials, econòmics i polítics han deixat de ser fixos, la qual cosa
produeix inseguretat i por; por als altres i por al futur. Els cristians no som
aliens a aquestes inseguretats i temors que compartim amb els nostres
conciutadans. En aquest context de perplexitat, el salmista ens convida a posar
la nostra mirada en el Senyor perquè Ell il·lumini els nostres passos i dissipi
la boira que ens impedeix veure amb claredat l'horitzó. Aquest temps de
quaresma, és una oportunitat excel·lent per a donar gràcies a Déu per la seva
cura i protecció. Aquest Salm ha estat, i serà en el futur, un bàlsam per a
calmar les nostres ansietats i temors. Que el Senyor ens ajudi a “veure més
enllà” de la nostra pròpia realitat per a descansar en Ell. Amén.
Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve
Vila-seca
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada