divendres, 23 d’octubre de 2015

Diumenge 30 de durant l'any - 25 d'octubre de 2015


Marc 10, 46-52:

Bartimeu, se n’adona de que esta passant per aquell lloc Jesús, i no vol deixar passar l’ocasió i a l’instant es posa a cridar: “Jesús tingueu compassió de mi”, s’encontra a la vora del camí, cansat, es un home rebutjat per la societat, no pot ser pelegrí perquè li tancarien les portes, esta exclòs, marginat, abandonat pel jueus. Sols li queda cridar. Els deixebles i seguidors  s’irriten, aquells crits interrompen la marxa tranqui-la cap a Jerusalem, no poden escoltar les paraules de Jesús. Aquest pobre molesta, hi ha que fer-lo callar; però ell cridarà més fort. “Fill de David, compadiu-vos de mi”. Li diuen, ànims, Jesús t’està cridant, això ho canvia tot. Bartimeu dona tres passos què van a canviar la seva vida. Llança el mantell per què li fa nosa per apropar-se a Jesús. Li diu què vols que faci per tu. Mestre que hi vegi.

La seva vida es transforma. Passar de la ceguesa a la visió es símbol d’obrir-se o de créixer en la fe. L’experiència de Pau en el camí de Damasc, (Fets 9) n’és un exemple al costat de Bartimeu. Bartimeu no parteix de zero, te una fe incipient i la confiança en Jesús, a qui reconeix com a --“Fill de David”. Ho expressa en dues pregàries curtes o crits que li surten del cor: “compadiu-vos de mi, feu que hi begui”. La trobada personal amb Jesús li transforma la vida, comença a veure-hi clar i descobreix que s’ha de tornar deixeble o seguidor i company de Jesús. Ha passat d’estar al marge del camí, incapaç de fer res de tot sol. A descobrir el sentit de la seva vida.

Per alta banda, Jesús el convida a mirar cap al seu interior, en dir-li que es la fe que el salva el que hi ha dins d’ell, la fe ha d’estar arrelada al cor del creient. Jesús es el nostre Salvador, ha desposseït la mort del poder que tenia, i amb la Bona Nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida.

El nom que ho conté tot és el que el Fill de Déu rep en la seva Encarnació; Jesús. El nom diví és impronunciable pels llavis humans però, assumint la nostra humanitat, el Verb de Déu ens lliura i el podem invocar; Jesús, salva. El nom de Jesús ho conté tot. Déu i l’home i tota l’economia de la creació i de la salvació. Pregar “Jesús” es invocar-lo, cridar-lo en nosaltres. El seu nom és l’únic que conté la Presencia que significa, Jesús ha ressuscitat, i tot aquell que invoca el seu nom acull el Fill de Déu que l’ha estimat i s’ha lliurat per Ell.

La invocació del sant nom de Jesús és el camí més senzill de la pregària continua. Recitada sovint per un cor humil, atent, no es dispersa, (Mt 6,7) sinó que “guarda la Paraula i produeix fruit de constància.” Aquesta invocació es possible “en tot temps”, ja que l’única ocupació, la d’estimar Déu, que anima i transfigura tota acció en el Crist Jesús, com va fer Bartimeu, que d’una revolada s’aixeca per posar-se als peus de Jesús, quina fe la de Bartimeu, que d’una revolada s’aixeca per apropar-se a Jesús.



F Josep Mª Cabanyes i Vilar Ocist

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Diumenge 29 de durant l'any - 18 d'octubre de 2015


Marc 10, 35-45

Els deixebles Jaume i Joan,  li demanen a Jesús de estar l’un a la dreta, i l’altre a l’esquerra, quant serà glorificat. Jesús els diu. “No sabeu què demaneu”.

Jaume i Joan busquen els primers llocs per estar al costat de Jesús; Jesús es queda sorprès. No han entès res del que Jesús els ha ensenyant. Els altres deixebles s’omplen d’indignació contra Jaume i Joan; l’ambició els divideix, s’enfronten entre ells per què encara son immadurs. A les hores els diu; Qui volguí ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.  Qui volguí ser gran que serveixi als seus germans. El fet es tan greu, que Jesús els reuneix; mireu els romans.

Jefes dels pobles i grans de la terra, els exploten i els oprimeixen, entre vosaltres no ha de ser així; Qui volguí ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui volguí ser el primer, ha de ser El esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres,I a donar la vida com a preu de rescat per a tots els homes.

En la Comunitat de Jesús no hi ha lloc per al poder que oprimeix, mes be, hem de deixar lloc per al servei que dona vida. Jaume i Joan eren mot ignorants e imperfectes, no havien entès res del que Jesús els havia ensenyat.

Jesús vol el servei com a llei important de la Comunitat del deixebles, ha de ser una Comunitat sense poder, però amb autoritat, ja que l’autoritat ha de ser entesa com a servei. La vida neix del compromís envers el proïsme. Servir vol dir cuidar la part feble, servir vol dir cuidar als febles de les nostres famílies de la nostra societat.

Jesús passa pel sofriment i la mort abans de ser glorificat per Déu. El baptisme de Jesús es, per la seva banda, l’acceptació i la inauguració de la seva missió del Servidor sofrent. Es deixa comptar entre els pecadors. Ja és “l’Anyell de Déu que pren sobre seu el pecat del món”; (Jn 1,29) ja anticipa el baptisme de la seva mort; ja ve a “completar tota justícia” (Mt 3,15), es a dir, se somet del tot a la voluntat del seu Pare; dóna el consentiment per amor a aquest baptisme de mort per la remissió dels nostres pecats.

Aquesta acceptació respon la veu del Pare que posa tota la seva complaença en el seu Fill. Els trets del Messies es revelen, sobretot, en els cants del Servidor. Aquests cants anuncien el sentit de la passió de Jesús, i indiquen la manera com difondrà l’Esperit per vivificar la multitud; no des de l’exterior, sinó esposant la nostra “condició d’esclau”. (Fl 2,7) Prenent damunt d’Ell la nostra mort, ens pot comunicar el seu propi Esperit de vida.

F. Josep Mª Cabanyes i Vilar Ocist


dissabte, 10 d’octubre de 2015

Diumenge 28 de durant l'any - 10 d'octubre de 2015


Mc 10, 17-30

Imaginem-nos l’escena. Un home anà corrent cap a Jesús i, -de genolls-, li fa la gran pregunta que a tots ens interessa: “Mestre bo, què haig de fer per posseir la vida eterna?”.
Tenim la resposta de Jesús. Imaginem-nos que ens la diu també a nosaltres participant de la mateixa pregunta. Ell ens diu: “Per què em dius bo? No hi ha ningú bo més que Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no donaràs fals testimoni, no estafaràs, honora el pare i la mare”.
L’home respongué: “Mestre, tot això ho he complert des de jove”.
Jesús mirant-nos de manera afectuosa, ens diu: «Una cosa et falta, marxa, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel, i després segueix-me”.
Aquell home, després de parlar amb Jesús posant en valor el compliment de la Llei, s’entristí perquè era molt ric i no s’avenia a renunciar a les seves riqueses, per això va marxar . I nosaltres què fem? També marxem? Ho donem tot als pobres i optem per Jesús? Anem fent la viu-viu que si, que no?  Potser, de mica en mica?
Avui prima al món el sistema econòmic neoliberal, un corrent influent en l’àmbit politicoeconòmic que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política, de mode que l’estat només cal que garanteixi les llibertats individuals. D’aquest mode propugna:
1)    Retirar l’Estat del control i regulació dels mercat financers i del comerç exterior, justificant l'assignació més eficient dels recursos, a nivell internacional.
2)    L'estat no ha de competir amb la iniciativa privada. Tots els serveis públics que també ofereixi el sector privat s’han de privatitzar.
3)    El dèficit públic perjudica l'economia, perquè absorbeix:
- l’estalvi privat
- augmenta la inflació.
- disminueix la inversió privada
4)    La protecció social garantida per l'estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.
5)    Regular de directament el mercat de treball i que no ho facin organismes oficials. Així s’arriba al un salari d'equilibri entre l’oferta i la demanda de treballadors, desigual en cada lloc.
Davant d’un model tan agressiu, com és possible que no qüestionem, de debò, aquest sistema econòmic?
Es que no ens adonem:
1) De les conseqüències que aquest sistema aporta contra la distribució d’un treball digne per a tothom, provoca majors desequilibris entre rics i pobres?
2) De les conseqüències socials col·lectives?
3) Que el consum desmesurat deshumanitza cap a la insatisfacció de l’ésser humà?
4) Que en el sistema neoliberal tot queda diluït sense que hi hagi cap responsable? Perquè el poder econòmic arriba a supeditar al poder polític, fent que el segon toleri i “legalitzi” al primer.
Aquest fragment de l’Evangeli és una invitació a reconèixer els nostres paràmetres econòmics des del nivell individual, fins a la macroeconomia, no tant en els resultats productius, només, sinó en el repartiment dels beneficis obtinguts, d’un mode més equitatiu i solidari. Avui Jesús se’ns dirigeix a nosaltres, com va fer amb el jove ric, ens mira i també ens diu: “Una cosa et falta ..., ven el que tens i dóna-ho als pobres”
A nivell individual és qüestió d’actuar cadascú en consciència. Cadascú hem de donar la nostra resposta.
Però també a nivell de comunitats cristianes hem de ser capaços de denunciar totes aquelles situacions que beneficiant-se de l’explotació de l’home contra l’home, de l’oblit cap els més desafavorits o del mal ús dels recursos naturals, atemptin directament contra la dignitat humana, en propi benefici.



Mn. Josep Maria Gómez del Perugia, Diaca

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Diumenge 27 de durant l'any - 4 d'octubre


Gn 2,18-24; Sl 127; He 2,9-11; Mc 10,2-16.


Som hereus del ser de Déu..., per viure una mateixa realitat d’amor.

Pare nostre, que esteu en el cel:

El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l'home estigués sol. Li faré qui l'ajudi i l'acompanyi.» Estem fets per a la relació, la comunicació, el diàleg..., no per a la soledat; creats a imatge i semblança de Déu som amor, fets per a l’amor, ser estimats i estimar. El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l'home, a veure quin nom els donaria: el nom que l'home donava a cada un dels animals era el seu nom. ... però no en trobà cap capaç d'ajudar-lo i fer-li companyia. No en hi ha prou en estudiar, treballar, fer coses...  Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Ens cal tocar el cel, entrar en el món dels somnis... que només l’amor ens dóna. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home. L'home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn...». Fins que no arribem a l’altre/a en comunió d’amor no som el que hem de ser. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d'aquell moment ells dos formen una sola família (Gn). És l’amor esponsal, la unió de l’amor..; un amor fecund, font de vida.

Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix... L’Amor que crea perquè sentim el seu amor i existim. ...volia portar molts fills a la glòria..., que participem del seu ser, de la seva realitat, dels seus atributs...  i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. La revelació de qui som es fa des de l’encarnació en la nostra mateixa realitat concreta, en les seves llums i ombres. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s'avergonyeix d'anomenar-los germans (He). La gran revelació és que som fills i germans, ni súbdits ni rivals davant Déu.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi... (He). Qui es feu solidari, qui perdonà, qui acollí, qui curà, qui rentà els peus, qui morí... és ara referent, exemple, capdavanter, germà gran... d’un poble on tots som cridats a ser fills.

Els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?» Li respongueren: «Moisès permet de donar a l'esposa un document de divorci i separar-se.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Divorci, ruptura..., ja és el cor dur, quan ja no hi ha amor. Però al principi, Déu creà l'home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar» (Mc). El Déu-Amor ens crea a imatge i semblança seva per viure l’amor, l’experiència de l’Amor trinitari, que és l’amor de persones, dialogal, generador de vida...; només l’amor uneix; un amor també fruit de la voluntat, del compromís, de la fidelitat...

«Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas» (Mc). Com són els nens? Quins valors representen? Necessitats, oberts a la vida, a créixer, a aprendre, són aquells que reben la vida, l’acullen..., es deixen estimar...

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins... (Sl). Sempre és un camí d’amor el que recorrem amb ell, per això és un camí de felicitat...

La vida familiar és un espai privilegiat de vida i realització humana, amb els millor valors humans.


Mn. Miquel Garcia Bailach