divendres, 21 de juny de 2013

Diumenge 12 de durant l'any - 23 de juny



0.      Introducció.
Els diumenges de durant l’any, com ja sabeu, ben segur hi ha dues línies de reflexió independents. Una és el missatge de las carta apostòlica, avui Gàlates, i l’altre l’evangeli . en aquest cicle anual Lluc. El tema de l’evangeli ve reforçat per la primera lectura i els salm responsorial. 
1.      La justificació per la fe.
L’apòstol Pau tem que els gàlates es deixin ensarronar pels integristes jueus que els volen convèncer que el que salva és el compliment dels preceptes de la llei. Això és fals perquè el que salva és la fe en Jesucrist. Per tant el tema de fons és la justificació per la fe. Després d’exposar que Abraham fou justificat per la fe, perquè la llei encara no havia estat promulgada, Pau fa un pas més: la fe ens fa fills de Déu en Jesucrist. Per la fe comprenem que no només som salvats, sinó que som incorporats a la família de Déu. Hem estat igualats no pas amb el “cafè para todos”, sinó en el màxim possible: fills de Déu i, per fills, hereus de les promeses. Déu-n’hi-do!
2.      Un messianisme sorprenent.
L’evangeli ens presenta el primer anunci de la passió. L’escena se situa cap al final del període de  la predicació a Galilea. Ja se les ha tingut amb els fariseus i els mestres de la llei i comprèn que la seva missió profètica pot acabar molt i molt malament i comença a preparar els deixebles.
En primer lloc fa que els deixebles es facin càrrec de la seva identitat. Pere, qui, si no?, expressa la fe dels deixebles, que esdevindrà la fe de l’Església: “Ets el Messies, l’Ungit de Déu”. La confessió de Pere surt del cor no pas del cap; Pere estima i admira absolutament Jesús, però no entén ni el messianisme de Jesús ni el Regne de Déu. El messianisme de Jesús és tan sorprenent que ni Pere ni els seus col·legues no el poden entendre. Encara que Lluc, que no fa quedar mai malament ningú dels de Jesús, ens estalvia el “fuig d’aquí, Satanàs ...”, que Marc i Mateu no ens estalvien, sembla clar q          ue queda implícita la incomprensió dels deixebles.
En segon lloc Jesús fa un advertiment: En coherència amb la dificultat de la seva acció profètica, el fet de seguir-lo no és un camí fàcil. El seguiment del Crist comporta la renúncia de si mateix per acollir la voluntat paternal de Déu, amb el risc que comporta acollir-la del tot, això és fins a donar la vida. Però donar la vida és adquirir-la en plenitud. Vet aquí la gran paradoxa.
3.      Conclusió.
Si avui ens fessin la mateixa pregunta, sens dubte contestaríem el mateix que Pere. Ara bé, què comporta en la nostra vida la confessió de la fe? Pensem-ho! Podem anar tirant, no mirant, no escoltant i no parlant. Qui dia passa any empeny, que són quatre dies! Això no es viure en cristià. Si estem realment enamorats del Crist, com diu el salm, com hi corresponem? De quina manera estem entregant la nostra vida en el servei com Jesús va fer?  Sentir com Jesús i amb Jesús és el credo de veritat, el credo que dóna sentit a la pròpia vida.
 

Mn. Josep Espluges

 

dijous, 13 de juny de 2013

Diumenge 11 de durant l'any - 16 de juny


Diu Jesús a les Benaurances: «Feliços els qui ploren, vindrà el dia que seran consolats». Hem contemplat una dona que, enmig del desastre de la seva vida i de les seves llàgrimes, troba el consol en el perdó dels seus pecats. El Senyor lloa aquella dona pecadora que plora en contra del fariseu satisfet d’ell mateix que es pensa no tenir motius per plorar: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes». Són les llàgrimes d’una dona que se sap i se sent perdonada, que ha estimat molt perquè és molt el que li ha estat perdonat. Amb llàgrimes com aquestes l’ésser humà vessa tot el que té, àdhuc la seva persona, i es buida davant Déu perquè pugui entrar en ell l’alegria que ve del Senyor. Són les llàgrimes de la penitència i la contrició, de la compunció i el penediment.

Les llàgrimes vessades obren les presons i deslliguen els nusos d’una vida de pecat. La dona de l’evangeli que avui veiem plorar era una pecadora, però les seves llàgrimes l’alliberen. Qui no plora i se’n riu del qui plora, resta tancat en les seves culpes. Les llàgrimes renten les ferides del cor pecador, el purifiquen i neutralitzen el verí de l’orgull. Déu mateix va plorar en la seva vida mortal i aquestes llàgrimes ens redimiren: el Senyor va plorar per la nostra mort –davant el sepulcre de Llàtzer–, i la mort es va transformar en vida; va plorar pels nostres pecats –a la vista de Jerusalem–, i el pecat va ser llançat fora: es va aixecar una nova Jerusalem, santa i sens pecat: l’Església de Déu. La sinagoga era adúltera i infidel i, malgrat tot, no plorava perquè es tenia per fidel a la llei. El món pagà era pecador, i no plorava el seu pecat perquè no coneixia la llei de Déu. Però va venir el Crist, va donar llàgrimes a la sinagoga adúltera, va ensenyar a plorar el món pecador, i de dos pobles en va fer un de sol en vessar la seva sang a la creu. D’aquí va néixer l’Església, que crida tots els pobles a la conversió. «Feliços els compassius, perquè Déu els compadirà», ha dit també Jesús. En la vida cristiana, ¿quin serà el model que seguirem: la benevolència del Crist o la pretesa suficiència de Simó el fariseu? Ningú no és bo per ell mateix, i mai no hem de fer servir els pecats d’altri com a escambell per a entronitzar i destacar la nostra suposada bondat.

        Com la dona de l’Evangeli, l’Església plora als peus del Senyor pels pecats del món i la infidelitat dels seus fills; però també els àngels de Déu s’alegren pel fruit de les seves llàgrimes, perquè «al cel hi ha més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta nou justos que no necessiten convertir-se. 

Mn. Joaquim Meseguer



divendres, 7 de juny de 2013

Diumenge 10 de durant l'any - 9 de juny


Jesús, el Senyor, el profeta esperat, ens parla aquest proper diumenge amb aquest fragment de l’evangeli de Lluc. Com sempre, podríem dir moltes coses, encara més, és l’evangeli mateix que ens diu moltes coses.
Quan he llegit aquest text de l’evangeli l’expressió que ha ressonat amb més força en mi, i que comparteixo amb vosaltres, és Déu ha visitat al seu poble. I recordo com en tants pobles d’arreu del món, reconeixen el pas de Déu, en la vida d’una persona concreta. És el cas d’Òscar Romero, i de tants homes i dones, que moguts només per l’evangeli de Jesús, i el desig de viure coherent amb ell, els ha portat a lliurar la vida per amor. A aquesta acció i espiritualitat li diem martiri, i la compartim les gran famílies del cristianisme. Probablement ho he llegit en algun lloc: el martiri és un bon camí per a la comunió.
I nosaltres, quin és el martiri al que estem cridats, quin testimoni hem de donar? Com el de Jesús: apropar-nos a la gent, ser compassius i acompanyar a la persona a assolir la seva dignitat. Tot això en les coses senzilles, i sobretot, en les coses de la vida. Anant d’un lloc a l’altre, amb la mirada, les oïdes i el cor, ben oberts per a poder donar resposta a les mancances dels altres.
Agraïm, en les nostres trobades del diumenge, el treball de tants homes i dones a favor de la dignitat de les persones. Que en aquesta tasca, molts coneguin l’amor de Déu cap a nosaltres.




                                         Carles Muñiz, prevere

El Cos i la Sang de Crist - 2 de juny

Lc 9, 11b-17

La gent segueix Jesús.

Jesús els parla del Regne de Déu i guareix els qui en tenen necessitat.

Davant la petició dels deixebles per a que enviï els seguidors als pobles propers a comprar menjar i hostatjar-se Jesús els diu la frase central (per a mi) d’aquest fragment: “doneu-los de menjar vosaltres mateixos”.

Jesús convida, anima, exhorta, els seus seguidors a donar de menjar els que no en tenen. Ens convida a practicar la Caritat.

Per una altra banda Jesús “alçà els ulls al cel” (a Déu Pare). Jesús fa pregària, posa el seu propòsit en mans de Déu (donant-nos exemple del que nosaltres hem de fer). Beneeix els aliments que ha de repartir i compartir (ensenyant-nos que també nosaltres ho hem de fer i que hem de saber donar gràcies a Déu per tot allò que d’Ell rebem).

Els apòstols serveixen la gent i tots queden saciats. Es recullen 12 cistelles de les engrunes sobrants (una cistella per cadascuna de les dotze tribus d’Israel). Posant de manifest que quan es reparteix n’hi ha per a tots i, fins i tot n’hi ha de sobres.

Jesús ens convida a seure a taula a compartir i a repartir amb els germans, en aquest cas el seu cos i la seva sang (el pa i el vi de l’Eucaristia). Al igual que quan estem contents o volem celebrar alguna cosa, que sempre ens reunim al voltant d’una taula amb alguna cosa per menjar i quelcom per a veure. Jesús es vol fer proper i acostar-se a nosaltres de la manera més humana i més senzilla, en el compartir taula amb Ell i amb els germans.

Jesús ens convida a reunir-nos entorn la taula de l’altar a compartir amb els germans. Primer, el seu cos i la seva sang i, després, tot el que pugui venir.



                                 Mª Angustias Rodríguez