diumenge, 24 d’abril de 2011

Diumenge de Pasqua - 24 d'abril

Celebrem la gran festa dels cristians, de totes les persones i comunitats que confessem que la nostra vida prové de la resurrecció del Senyor. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, el dia de la seva glòria, que som nosaltres, el seu cos.
Des dels primers fins a nosaltres, una llarga cadena de testimonis que hem menjat i hem begut amb ell després de la seva resurrecció. D’ell ens ve el perdó, una vida renovada, des del baptisme, i la capacitat d’anunciar-lo amb el nostre testimoniatge.
Com els primers deixebles, hem corregut cap a la tomba de Jesús, i hem comprovat que ell no s’està en el lloc dels morts, sinó que viu, com ho havia anunciat.
Hem vist un buit i hem cregut en una presència gloriosa que ho omple tot, començant per les nostres vides que, des d’ara, són noves, com un pa sense el vell llevat, lliures de qualsevol dolenteria.
Buscarem, doncs, allò que ve de dalt, nascuts com som de l’Esperit que Déu ens dóna. Tot allò que érem abans, allò que ens interessava, perd valor, i seguim decididament el camí senyalat per Jesús, un camí que duu —a través de la Creu, de la donació personal generosa— a la Resurrecció. Així és com predicarem al poble, amb paraules renovades que recolzen damunt d’una vida també renovada. Res de vell no ens ha de quedar.
Quan mirem el nostre món, estem segurs que el testimoniatge pasqual li està destinat. És un món de mort, però que vol viure; és un món ple d’injustícia i de violència, però que fameja de justícia i de pau; és un món sense entranyes, però que té set d’aquell Esperit que engendra tendresa i donació lliure i gratuïta.
Busquem, doncs, tot allò que és de dalt, que baixa com un do preciós del Pare de les llums: la bondat més forta que el mal; la veritat testificada per la vida; l’amor encès, tendre i proper; la pau autèntica, plenitud de tots els béns; la comunió cada vegada més autèntica.
Germanes, germans, Crist ha ressuscitat, al·leluia!



Andreu Trilla








dijous, 14 d’abril de 2011

Diumenge de Rams - 17 d'abril - Evangeli

El sopar del Senyor, preludi de la Passió.

(Comentari a Mt 26, 14-30)


Ens trobem davant d’un fragment cabdal de l’evangeli de Mateu, tant per la seva construcció formal com pel contingut de Bona Nova que ens ofereix i que sempre hauria de ressonar en el més profund del nostre ésser de creients.


Un cop d’ull al context: comença el capítol amb l’anunci de la seva mort per part de Jesús als deixebles... i la decisió dels sacerdots d’apoderar-se d’ell i de matar-lo en el moment més oportú (vv.1-5). Segueix la unció de Jesús a Betània, esdeveniment molt important perquè simbòlicament ell mateix pren les regnes del seu destí i celebra abans d’hora la seva sepultura; els deixebles no comprenen el conflicte o la tensió entre les bones obres (acció) i la bona obra que la dona fa per Jesús (contemplació): Ell recorda que les dues coses son inseparables, l’amor als pobres s’ha de viure en l’Amor a Aquell que s’ha identificat amb ells (vv. 6-13).


El nostre fragment s’inicia amb l’oferiment de Judes per trair-lo (vv. 14-16) i els preparatius del sopar pasqual (vv.17-19). La passió de Jesús es desenvolupa ja sacramentalment enmig de la comunitat dels deixebles mentre sopen tots plegats: allí mateix Ell és lliurat en el moment de l’anunci de la traïció de Judes (vv. 21-25)... i Ell entrega el seu cos i la seva sang, o sigui, la totalitat del seu Ésser personal (vv. 26-29). Hauríem de remarcar que és prou alliçonador per les nostres comunitats i les nostres vides que el relat de la institució eucarística resti emmarcat per la traïció d’un dels dotze i per l’anunci de les negacions de Pere.


El relat de la institució esdevé un gest profètic mitjançant el qual Jesús reviu per endavant la seva pròpia mort. L’evangelista il·lumina el sentit d’aquesta mort tot afegint “en remissió dels pecats”; certament, totes les nostres febleses, totes les nostres mancances i misèries pujaran “a espatlles del Bon Pastor” i seran enlairades en la Creu.


Però mentrestant Jesús, amb els elements més senzills i simbòlics, el pa, que és la necessitat humana, i el vi, que és l’alegria i la vida, ens recorda que, si som capaços de compartir-los comunitàriament, Ell restarà sempre amb nosaltres... i nosaltres estarem realment col·laborant en la construcció del Regne.

Florenci Travé, diaca.

Diumenge de Rams - 17 d'abril - Segona lectura

Filipencs 2, 5-11
Quin exemple tenim en Jesús! Pel seu amor per a nosaltres va deixar enrere la seva glòria, els seus poders i tots els seus drets. I, nosaltres hem de seguir el seu exemple! Quins drets i privilegis vas deixar tu? Quins hauries de deixar per estimar de veritat?


Un dels meus mentors diu que, a qualsevol relació, l'amor es torna contrari al poder: el que té més poder tindrà menys amor, y el que més estima també es fa més vulnerable. I tu? Ets més poderós, o més amant?


Jesús es va fer vulnerable fins i tot a la mort de creu. Déu Pare es fa vulnerable rebent el rebuig i passotisme d’homes i dones tots els dies. I nosaltres? Ens hem fet vulnerables? A l' incomprensió? Al mal agraïment? Fins i tot al maltractament? O, ens hem construït fortaleses de seguritat i protecció tan altes que hem perdut la nostra facultat d'estimar gairebé per complet?


Quan Jesús es queda aixecat per damunt de tot ésser vivent per la seva humilitat, sacrifici i fidelitat, rebrem també nosaltres les nostres recompenses per haver seguit el seu exemple? Serem reconeguts pel nostre amor i sacrifici? O, ens oblidaran com qualsevol altre que viu més bé protegint els seus propis interessos?


Senyor Jesús, gràcies pel teu gran exemple. Nosaltres també volem aprendre a estimar com ho fas tu. Déu Pare, reconeixem la nostre tendència al egoisme i autoprotecció i et demanem perdó. Esperit Sant, ajuda’ns a pensar i actuar més com Jesús, i que el nostre amor aporti encara més glòria per a ell! Amén.


David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge de Rams - 17 d'abril - Primera lectura

Is 50,4-7
"El Senyor, Déu sobirà, m'ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla perquè l'escolti i sàpiga parlar i convèncer. El Senyor, Déu sobirà, m'ha parlat a cau d'orella, i jo no m'he resistit ni m'he fet enrere. He parat l'esquena als qui m'assotaven, i les galtes als qui m'arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d'ofenses i escopinades. Però el Senyor, Déu sobirà, m'ajuda, i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit."



No hi ha res més suggeridor a l'Antic Testament per meditar la Passió de Jesús que els poemes del Servent del Senyor, el qual és de debò un esbós bellíssim de la figura del Messias pacient. El text que se'ns presenta forma part del tercer poema o cant; a través d'ell, el profeta anuncia quina ha de ser la missió del Messias esperat: donar vida assumint el sofriment, la vida i la mort de cada un dels membres de la humanitat. Tot i que en la tradició cristiana els càntics del Senyor són uns textos molt evidents de com ha de ser el Messias, en la tradició, jueva, eren uns passatges que havien quedat amagats, en un lloc molt secundari, davant la visió triomfalista que hom tenia de l'Enviat que els israelites esperaven.


El Servent sap que ha vingut a complir una missió. Jesucrist vol fer en tot la voluntat del Pare, que consisteix en què tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat (1 Tim 2,4). El Servent està atent a escoltar i apareix com un iniciat en el sofriment: la seva esquena, les seves galtes, el seu rostre, reben molts cops; però és fort, pacient i sap encaixar tot allò que se li ve al damunt. Tanmateix, allò que propugna la fe cristiana no és pas el sofriment perquè sí, sinó l'amor incondicional que és capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències i, per tant, sap assumir el dolor i el sofriment quan això és necessari. El Servent, que estima i sofreix, se sent capacitat per atansar-se als qui pateixen i se senten abatuts; tot compartint el seu dolor, els podrà dir unes paraules alentadores.


Ara bé, no tot queda en dir belles paraules. Si el Servent ha assumit el sofriment fins al punt de passar per la mort, és per lluitar contra aquests agents que amenacen la vida humana i vèncer-los en llur propi terreny. En Servent confia plenament en l'èxit de la seva missió, perquè sap que Déu és amb Ell i l'ajuda. Jesucrist sap que el Pare l'ha acreditat davant el món.



Mn. Joaquim Messeguer

divendres, 8 d’abril de 2011

Diumenge 5 de Quaresma - 10 d'abril

Jn 11, 1-45 “


Marta digué a Jesús: Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà.” Marta, si bé no pretén amb aquesta frase, de manera expressa, donar la culpa a Jesús de la mort del seu germà, sí que el que és cert, és que Jesús no es dóna cap pressa per anar a veure a Llatzer. Es troba “a l’altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar.” Quan s’assabenta de la malaltia de Llatzer, no se’n va corrents a trobar-lo, sinó que “es va quedar encara dos dies al lloc on era.” Si estava malalt, és que encara no estava mort, però Jesús, quan finalment arriba, és davant la llosa del seu amic, que quan demana que s’obri, Marta li adverteix: “Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor.”


La mort de Llatzer és, doncs, una realitat. Ningú dels presents en té cap dubte. La lentitud en la reacció de Jesús, té, però, una finalitat: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat.” Aquest tornar a Judea per Llatzer, va amb paral·lel amb el seu propi camí existencial, on la seva “hora” s’acosta. Aquesta “hora” per l’evangelista Joan, vol simbolitzar, el temps de la passió, mort i glorificació del Fill de Déu. És així, doncs, que la resurrecció de Llatzer és una anticipació, un tast temporal, del destí de glòria del Senyor. És per aquest camí de lliurament, del que Jesús es va apropant, quan Tomàs el Bessó diu als altres deixebles: “Anem-hi també nosaltres i morim amb ell.”


Déu, al llibre de l’Èxode, crida Moisès “en una flama enmig d’una bardissa.” I quan aquest intenta saber el seu nom, Déu li respon: “Jo sóc el qui sóc”. Un nom desconcertant, però que en Jesús es concentra la resposta definitiva: “Jo sóc la resurrecció i la vida.” En Jesús es revela la Paraula eterna de salvació del Pare. “Jo i el meu Pare som u”, ens diu, justament, abans de la narració de Llatzer. I la intervenció de Marta i Maria amb aquest lament profund, que de fet, tots descobrim en el nostre cor, quan mor alguna persona estimada, provoca en Jesús la seva manifestació divina i revela la seva identitat més pregona: “Qui creu amb mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu amb mi, no morirà mai més.”


Jesús, Déu-amb-nosaltres, un Déu que plora pel seu amic. El seu amor, però, no té límits. La llosa (la mort), no és obstacle pel qui és la Vida. La seva filiació divina, amarada tota ella del Pare misericordiós, el porta a lliurar la seva vida, per amor a la humanitat caiguda i redreçar-la perquè pugui viure en la gràcia de la nova vida en Déu, com a fills i hereus del seu Regne en comunió amb el seu germà. Jesús. Ell ens crida a cadascú de nosaltres: “Llatzer, surt a fora.”



Xavier Artigas

diumenge, 3 d’abril de 2011

Diumenge 4 de Quaresma - 3 d'abril

Jn 9, 1 – 41
El llarg fragment de l’evangeli d’aquest quart diumenge, correspon a la coneguda catequesis de la guarició del cec de naixement, que s’oferia als futurs cristians que rebrien el do de la vida nova, pel Baptisme, la nit de Pasua. Tots els evangelis de la quaresma són preparació interior per rebre, o renovar, les promeses del Baptisme, i poder respondre, com deia el missatge quaresmal de Benet XVI d’enguany, a una pregunta clau i definitiva per a la vida de tot creient: <<-creus en el Fill de l’home? … Hi crec, Senyor>> (Jn 9, 35.38). La narració és plena de referències que amb facilitat poden connectar amb la vida atavalada del segle XXI. La plasticitat dramàtica de l’escena és rica d’imatges, diàlegs i detalls que permenten de reconèixe’ns amb els diferents personatges que apareixen: el cec, els qui dubten, els qui jutjen els altres, o senzillament els presents, els que veuen i escolten aquell esdeveniment que supera tota lògica humana i remou la vida fins a profunditats encara no conegudes, ni sospitades. Massa centrats, a vegades, en nosaltres mateixos, us proposo de fer un pas vers l’exterior. Moure’ns en un context más ampli, i traslladar en la figura del cec el propi grup: la nostra comunitat, la nostra família, la nostra Església. També el col·lectiu, i ara parlaré de l’Església, però que cadascú hi situï el seu grup més proper, pateix la ceguesa o li manca aquella facilitat de paraula per donar raó de la seva alegria, i establir diàlegs en bé de la unitat dels cristians, i de tots els homes. Per ser justos hem de fer dues puntualitzacions: primera, parlar del col·lectiu que m’envolta o del qual formo part no estalvia de cap manera la meva pròpia responsabilitat, doncs jo també sóc membre d’aquell grup; segona, l’Església no pateix una ceguesa constant o perpètua, la història ens mostra que la manca de visió a vegades no ha existit, així de senzill. La ceguesa es cura? La manca de paraula té remei? Puntualitzem: la ceguesa no és només no veure, sinó no voler veure i mirar, doncs, en una altra direcció. La manca de paraula és més aviat, avui, la manca d’una paraula justa, serena, esperançadora. Demanar-nos per la possibilitat d’un canvi, d’una recuperació de la visió o de la lucidesa, té a veure per un costat amb quelcom propi d’un mateix, de la pròpia responsabilitat del grup de caminar en la direcció encertada (amb decisions i opcions concretes, pròpies de l’evangeli, de Jesucrist), però també vol dir un fiar-se i un acostar-se més a Jesús, que de fet és qui guareix i qui té paraules de vida eterna. La manca de visió i de paraula es curen quan el grup, i cadascú del qui el forma, s’apropa a Jesús, i deixa que Jesús s’apropi a ell. Indubtablement: si ens acostem a la Paraula de Déu, i a l’Eucaristia, ens apropem a Jesús. Deixar-nos interpel·lar per la dimensió del relat de fe de l’Evangeli i la celebració comunitària de la mort i resurrecció de Crist, vol dir deixar-nos influenciar, volgudament, pel do del seu Esperit Sant. -com visc, doncs, la meva relació amb la meva comunitat? Com faig per apropoar-me a Jesús? A la Paraula de Déu? A la celebració de l’Eucaristia? M’obre els ulls a la fe i la confiança? -quin discurs i quina paraula empro per acostar el do de l’Esperit, el do de la comunió amb els meus germans creients en Crist? Que Jesucrist il·lumini les obscuritats de la nostra comunitat, i de la propia vida, per tal de reconèixer la força i el do de l’Esperit del Crist resuscitat. Que Jesucrist ens doni la paraula justa que sigui diàleg ferm amb el nostre món, i faci possible el miracle de viure cada dia l’alegria de la missió encomanada: cercar la unitat amb tots els homes i dones de la terra.

Mn. Daniel Palau