divendres, 30 de maig de 2014

Ascensió del Senyor - 1 de juny



2a lectura: Ef 1,17-23


         En la carta als Efesis l’autor –Pau o algun dels seus deixebles– hi inclou dues pregàries (1,17-23 i 3,14-19) d’una gran profunditat teològica i espiritual. La litúrgia eucarística d’aquesta solemnitat de l’Ascensió ens proposa la primera, que ara em faig meva, però és molt aconsellable de llegir-les personalment –de pregar-les, tot fent-nos-les ben nostres– totes dues.
         Prego al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós. Jesucrist és el rostre de Déu Pare, és qui ens l’ha revelat; la nostra pregària no s’adreça a un Déu sense nom, a algú sense rostre, distant de la nostra condició humana. Som fills en el Fill. I diu Jesús: “tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà” (Jn 15,16).
         Li demano que conegui de veritat qui és ell. Excessiva pretensió? La mateixa, potser, que tingué Moisès: “Deixa’m contemplar la teva glòria” (Ex 33,18), i el Senyor, tot passant davant de Moisès, va proclamar: “El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor!” (34,6). Però no ho obtindré ni pels meus mèrits ni pels meus raonaments; tot és gràcia, do de Déu!
         Li demano que il·lumini la mirada interior del meu cor. Déu que va fer que la llum brillés en les tenebres (Gn 1,3) és l’únic que em pot treure de la foscor, de la manca de fe, del pecat, de la mort. I només així sabré que ell és la meva única esperança. I coneixeré les riqueses que em té reservades, per a mi i per a tot el seu poble. També això és do, és gràcia. D’aquí la necessitat de fer-ne tema de pregària.
         Li demano que conegui l’eficàcia de la seva força; aquella amb què ressuscità el Crist i el féu seure a la seva dreta. Que també jo, sepultat en el Crist pel baptisme, pugui emprendre una vida nova gràcies a la fe en l’acció poderosa de Déu (Rm 6,4; Col 2,12).
Proclamat avui, aquest text ens porta a interpretar amb visió de fe l’ascensió del Crist que s’asseu a la dreta del Pare. I a viure la missió rebuda que consisteix a ser testimonis de la bondat de Déu, a mantenir viva l’esperança, a no rendir-nos davant el mal. Perquè Déu mira el món amb tendresa i compassió.



P. Jordi Castanyer

diumenge, 25 de maig de 2014

Diumenge 6 de Pasqua - 25 de maig


Joan 14,15-21

F. Josep Mª Cabanyes i Vilar (monjo de Poblet) Ocist.

Jesús preparava als deixebles per a la seva absència. Sense ell no els faltaria la llum, la força, per tirar endavant en el camí començat. Si Jesús havia estat per a ells guia, consol, fortalesa, en la seva absència tindrien també consol, fortalesa, ànims, il·lusió. És el que promet quan diu que “el Pare us donarà un altre Defensor”. Serà el mestre que il·luminarà, mantindrà viu el record de Jesús, i farà aprofundir el seu ensenyament:

El Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre tot. (Jn 14,26) La promesa, es a dir, Jo demanaré al Pare, que us doni l’Esperit Sant que estigui amb vosaltres per sempre. El que demana Jesús, es el do, (Paràclit), el primer es Jesucrist; el terme Paràclit Consolador, Defensor, es tracta de consolar als deixebles en l’absència del mestre.

El Paràclit o el Esperit de la veritat pertany la escola de Joan, que vol dir, l’esperit que du a la veritat que dona la revelació verdadera. (1ª Jn,2,20-27) La veritat segons la tradició joànica santifica, la denominació de l’Esperit de la veritat es com un signe apocalíptic per diferenciar-ho de l’Esperit del error. Es l’Esperit mateix que els enforteix, els guia com un mestre interior, conserva viva la memòria de Jesús en els seus cors. Le presencia reconfortat de l’Esperit és el que dóna força, fermesa, constància, il·lusió. Aquelles comunitats equipades interiorment per la força de l’Esperit, varen continuar fent el seu camí de fe.

La qüestió de la presencia o l’absència de Jesús es feia més viva, més forta, quan anaven desapareixent d’aquelles comunitats els deixebles que havien acompanyat de prop a Jesús, escoltant la seva paraula i vivint esdeveniments importants. Els qui no havien conviscut amb Jesús pensaven que estaven en una situació d’inferioritat en relació amb els qui l’havien conegut. Joan els recorda que no tenen res a envejar d’ells perquè encara que no hagin gaudit de la presència de Jesús, tenen el Defensor, l’Esperit de la veritat.

El Defensor que ens parla el Evangeli es el que be en la nostra ajuda, per donar-nos el coratge i la valentia de ser cristians compromesos amb la Paraula de Jesús que ens salva, es urgent un primer anunci de la fe, és el que més apassiona i atreu, es el que fa abrusar el cor com als deixebles d’Emmaus. No hi ha re més sòlid, profund i segur que aquest primer anunci, que es la transmissió de la fe. La bona Nova proclamada pel testimoniatge de vida ha de ser, proclamada per la Paraula de vida. No hi ha evangelització veritable mentre no s’anunciï el nom, la doctrina, la vida, les promeses, el Regne, el Misteri de Jesús de Natzaret, Fill de Déu.


divendres, 16 de maig de 2014

Diumenge 5 de Pasqua - 18 de maig


«a casa del meu pare hi ha lloc per a molts» (Jn 14,2)


Sorprèn que Jesús, en aquest cas a través de l’evangeli de Joan, no hagués estat més contundent, o més generós alhora d’afirmar que, efectivament, «hi ha lloc per a tots». El terme grec en qüestió, «πολλαἰ», així com el terme llatí, «multae» ens aporta un sentit molt clar de multitud, de gran quantitat, però no de totalitat, certament. El requisit per accedir a aquest lloc, és ni més ni menys que molt evident i diàfan, cal creure en Déu i en Jesucrist, «qui ha vist el Fill, ha vist el Pare» (Jn14,9). Aquest és el criteri bàsic i fonamental per donar inici a la formació del moviment ecumènic, «invocar el Déu Tri i professar la fe en Jesús com a Senyor i Salvador» (UR 1).
El pes de la reflexió cristològica no és pas anecdòtica o superficial en la trajectòria de les relacions ecumèniques. Tot ho entenem gràcies al Crist ressuscitat. Tot s’adreça a Ell. Tot passa per Ell. Tot ve d’Ell. Precisament després de la seva mort, resurrecció i ascensió al cel, prové la presència de l’Esperit Sant, que ens acompanya a tots, i a tots ens ajuda a conèixer i estimar Jesús: «camí, veritat i vida» (Jn 14,6).
Un camí que cal recórrer i que té una meta ben clara: la unitat. Una veritat que ens cal descobrir, però al mateix temps acollir com a do que prové del Pare: la comunió. Una vida que vol compartir i viure en un to d’esperança plena i madura, i que rep un nom molt comú: la felicitat.
Unitat, comunió i felicitat, són expressió del mateix desig de Jesús, «que tots siguem u» (Jn 17,21).
Acollim, doncs, la bona nova de Jesús que s’ha fet Pasqua per a tots nosaltres. Que els nostres cors trobin pau i serenor en les seves paraules. I que l’Esperit Sant ens meni tots pels camins d’una unitat viva, real i compartida, perquè «a casa del meu pare hi ha lloc» per a tu, per a mi i per tots aquells que confessen que Jesús és el Senyor i el Salvador.


Mn. Daniel Palau


dilluns, 12 de maig de 2014

Diumenge 4 de Pasqua - 11 de maig


Evangeli de Joan,10,  1 – 10.


Us ho ben asseguro, el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, [...] és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles.” Aquestes paraules, paraules dures, anaven adreçades als fariseus, i també sovint als escribes, ja que ambdós estaments compartien ofici relacionat. Mireu si n’havia pronunciat de paraules fortes contra aquella genteta, colla de vividors que, aixoplugant-se en el “seu ministeri”, vivien de la professió que ells havien triat, o que els l’havien recomanat d’exercir, però que la seva santedat era només de cara al públic... Al cap i a la fi, eren uns assalariats de les coses santes, i res més que això. Contra aquesta pràctica de ficció de fe Jesús els acusa aquí (vs. 12 –13), però també ho havia fet, i ho continuaria fent sempre, en moltes altres ocasions.

Sempre m’havia estranyat la manera que té de conduir el seu ramat el pastor d’aquesta paràbola (figura de Jesús). Tots hem vist pastors portant els seus caps de bestiar després de sortir de la cleda on passen la nit. I de bon matí surt el ramat i ja comença a triscar per l’espai de pastura que ocupa de costum. La figura del pastor d’aquesta paràbola és diferent: ell surt i va al davant, i les ovelles al darrere. Ell les guia, les porta a prats d’herba generosa i rica. Oi que recordem aquell salm de David, que diu: El Senyor és el meu pastor, no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna...? És més, el pastor coneix les seves ovelles, perquè diu que les crida pel seu nom, i afegeix que elles li coneixen la veu. I encara més, diu que les seves ovelles es troben dins una cleda on n’hi ha unes altres que el pastor no coneix, i a la vegada aquestes tampoc no coneixen aquest pastor que crida i treu les seves pròpies.

Vet-ho aquí el gran misteri de l’elecció divina per a salvació, que la rebem per la fe. Unes ovelles són seves, però unes altres no ho són, perquè no ho volen ser; i no per raó de l’ús de la llibertat, és clar! Això digué Jesús, després de la miraculosa guarició d’un paralític a l’estany de Betzata: “Però vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida.” Jn 10, 40. Si sou de les ovelles del Senyor Jesucrist, no tingueu por de les burles, o de la incomprensió d’alguna gent que us volta. La pedra de toc sobre l’autenticitat de la nostra fe la trobem en allò que va escriure l’apòstol Pau: “... Déu ha posat un sòlid fonament que es manté ferm i que porta gravades aquestes paraules: El Senyor coneix els qui són seus. I també: Que s’allunyin del mal tots els qui invoquen el nom del Senyor.” (2 Tim. 2, 19).


Manel Alonso Figueres

divendres, 2 de maig de 2014

Diumenge 3 de Pasqua - 4 de maig


Lluc 24,13-35


Realment, El Senyor Ha Ressuscitat!

 

Qui era, qui és Jesús?  Realment ha ressuscitat?
El seu deixeble Cleofàs creia que Jesús era "un profeta poderós en obres i en paraules...qui hauria alliberat Israel." (v. 19 i 21)
Però, en lloc de portar-los a una guerra victoriosa contra els Romans opressors, es va deixar crucificar per ells.  Qui era aquest Jesús?
I, desprès van escoltar històries de que el seu cos havia desaparegut del sepulcre malgrat els soldats guardians i que uns àngels el proclamaven viu.  Què volia dir això?
Jesús podria haver revelat la seva identitat a aquests dos des del primer moment, però prefereix esperar.  Per què?  Què volia que comprenguessin abans?
Des del primer llibre les de Santes Escriptures fins a l'últim, Jesús els revela qui és el Messies: molt més que 'un profeta poderós' i molt més que un llibertador d'enemics politics, és l'anyell de Déu que porta els pecats, les malalties i les malediccions del món per restaurar la nostra pau i amistat amb Déu (Isaïes 53,3-6; Joan 1,29 i 15,15; Gàlates 3,13).  Encara més, és Déu mateix (Proverbis 30,4; Joan 1,1).  També  l’has rebut com Messies i Déu teu?  Alguna vegada li has demanat ser el mestre teu de les Escriptures?
Finalment i al partir el pa, els seus ulls van ser oberts i van entendre que aquest Messies i Déu estava davant seu i era viu.  I, els ulls nostres?  Han estat oberts per entendre qui és Jesús i que Ell està davant nostre? 
"El nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava," deien desprès. (v.32) Quan va ser l'última vegada que Jesús et va parlar?  També s'abrusava el teu cor?  "Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida," diu Jesús (Joan 6,63).  Volem aquesta vida al nostre cor?  Doncs, per què no li donem una oportunitat per a que ens parli cada dia?
Els àngels deien que havia ressuscitat.  Maria el va veure ressuscitat.  Pere el va veure ressuscitat.  Aquests dos deixebles el van veure ressuscitat.  Uns pocs dies després el van veure ressuscitat fins i tot més de 500 persones (1 Corintis 15,6).  Perquè ha ressuscitat de veritat i encara és viu i molt a prop teu!

Pare Sant, obre els nostres ulls i il·lumina els nostres cors per entendre qui és Jesús.  Senyor Jesús, parla'ns avui de nou i omple'ns de la teva vida.  Esperit Sant ajuda'ns a confiar plenament en la resurrecció del nostre Senyor i a viure a la llum d'aquesta realitat.  Amén.


David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge 2 de Pasqua - 27 d'abril


Els primers cristians van donar el nom de “dia del Senyor” (diumenge) al primer dia de la setmana en commemoració de la resurrecció de Jesucrist; després de molts segles, nosaltres continuem anomenant-lo igual. Crist es presenta vivent als deixebles el mateix dia del seu triomf pasqual, i es torna a aparèixer vuit dies més tard; d'aquest fet arrenca el costum de trobar-nos cada diumenge per fer present Jesucrist enmig nostre; i així, els deixebles de Jesucrist celebrem la Pasqua a un doble ritme, anual i setmanal.
            Jesús, per la seva mort i resurrecció, ens ha aconseguit la vida per sempre. Ell, ressuscitat, alena damunt els deixebles i els atorga l'Esperit Sant, Aquell que és Senyor i infon la vida. Assumint la nostra condició humana, Jesús ha pogut transformar-nos d'acord amb la seva imatge divina. Considera ara aquest intercanvi: de tu pren la feblesa, el dolor, la misèria i el pecat i tot això ho carrega damunt seu per donar-te el que és propi d'Ell: ser fill de Déu i la vida nova i plena que això comporta. En un món que es dessagna en guerres fratricides, necessitem l'alenada del Crist ressuscitat. En una societat en la qual tanta gent se sent trista, viu sola o marginada, en què molts malalts cerquen la mà i la veu amigues que els confortin, necessitem l'alenada del Crist ressuscitat. Jesucrist, el nostre Salvador, ve a il·luminar-nos enmig de la foscor, a confortar-nos enmig de la feblesa, a inflamar el nostre cor enmig de la fredor, a donar-nos coratge enmig de la por, a fer-nos conèixer l'amor infinit del Pare…
            Per tots aquests i encara més motius que podríem afegir, la confessió de fe de Tomàs és també expressió de la nostra fe: «Senyor meu i Déu meu»; perquè en Jesucrist veiem un Déu proper que és Amor. Tomàs va tenir dubtes; igualment, nosaltres podem tenir moments foscos en què sembli que tot trontolla, però Jesús ve a trobar-nos, com va anar novament a l'encontre dels deixebles per enfortir llur fe i manifestar a Tomàs que, més fort que la mort, és el poder de la Vida manifestat en el seu amor per nosaltres.



Mn. Joaquim Messeguer