dimarts, 29 de maig de 2018

La Mare de Déu en l'Església - 27 de maig de 2018


Protectora dels cristians, mitjancera constant davant el Creador!
Des de l’inici de la vida pública del seu Fill, Maria intercedeix per nosaltres: “No tenen vi”. I, abans com ara,ens diu: “Feu el que Ell us digui!”.
Irina Gorainoff , al seu llibre la vida de Sant Serafí de Sarov, escriu: “Hi ha moltes maneres de no tenir fe...La pitjor és la de tenir una fe racional i enraonadora. Certament no està pas exclòs que la fe pugui ser defensada amb l’ajuda de la raó, però per això cal que la intel·ligència, en estat de gràcia, es nodreixi de les profunditats de la vida divina. Quan s’asseca aquesta font, comença el racionalisme religiós que correspon a les paraules de sant Pau. “Si algú creu conèixer alguna cosa, encara no ho coneix com ho hauria de conèixer” (1Cor 8, 2)”.
Els Sants Pares i els himnògrafs dels primers segles, diuen una i altra vegada que tot retòric queda mut davant el misteri de la Mare de Déu, que els filòsofs esdevenen ignorants, que tota llengua humana és incapaç de cantar aquesta meravella, que ni als àngels els fou donat conèixer el misteri:Gabriel, ministre de l’Esperit en aquesta gràcia, queda esbalaït...Això no és només una forma bonica o poètica de parlar! Qui pot gosar entrar en aquests misteris amb una raó que es nodreixi només de la carn i de la sang? Quina raó pot parlar de la concepció virginal del Fill de Déu, de la Puresa, de la Glòria, de la plenitud de la Gràcia, de la Maternitat divina, de l’Esposa inesposada? Sense un treball ascètic del pensament no podem acceptar el que l’Església afirma i proclama.I és que certament la raó, sense nodrir-se de les profunditats de la vida divina, esdevé instrument inútil i, finalment, enemic de la gràcia! Però quines són i on són aquestes profunditats de la Gràcia, de la vida divina de les que ens podem nodrir? “Feu el que ella us digui” I la Mare de Déu guardava totes aquestes coses dins el seu cor (Lc 2, 19 i 51).
On és el teu cor allà és el teu tresor. Cal, doncs, fer entrar la nostra intel·ligència dins el nostre cor, allà hi hala porta que ens permet realment entrar al cel, al lloc on habita Déu, i on els seus misteris esdevenen llum.“Mare de Déu” en grec és un sol mot (Theotokos: la que dona a llum a Déu), un mot que inclou tot i molt més del que es pot comentar. Maria posa al món el seu Creador! El Déu etern pren carn de les entranyes de Maria i es fa veritable home sense deixar de ser Déu! Maria es fa mare sense deixar de ser verge! El Déu Sobirà, Senyor totpoderós saluda la Verge i espera el seu consentiment per omplir-la de la gràcia amb l’Esperit Sant i fer-la concebre al seu si el Fill etern de Déu nascut abans de tots els segles!
“S’encarnà de l’Esperit Sant i de la Verge Maria” no és simplement l’exposició d’un fet; és una declaració del Credo, una solemne professió de fe. No vulguem esbrinar el seu sentit amb la raó, guardem més aviat les paraules que ens transmeten els Pares dins el cor, fem-les el centre de la nostra respiració, del nostre alè i mentre restem incapaços de comprendre, copsem, pel foc que encenen dins nostre, com és de fonamental i imprescindible a les nostres vides la confessió de la fe. El nom Theotokos posa l’accent en que l’infant que nasqué del si de Maria no era simplement un ésser humà, sinó el Fill unigènit de Déu. És aquesta òbviament la pedra angular de la fe recta. L’opció, sempre personal, és la resposta que donem amb la nostra vida a la pregunta més transcendental, a la pregunta que formulà Aquell qui és la Vida: I vosaltres, qui dieu que sóc?
O Tota Pura, sense màcula, immaculada, Verge Sobirana, Esposa de Déu, que pel teu infantament meravellós has unit el Déu Verb als homes i has retornat al cel la nostra naturalesa exiliada... Rep la meva pregària; suplica al teu Fill que m’obri les entranyes del seu amor i la seva bondat sense aturar-se en les meves nombroses faltes... En aquesta vida sigues l’ajut i el calorós socors, el refugi contra els assalts de l’enemic, la guia cap a la salvació; a l’hora de la mort sigues qui envolti l’agonia de la meva ànima i foragiti de lluny les visions tenebroses dels esperits malvats; a l’hora del judici sigues qui em deslliuri de la pena eterna i em designi com a hereu de la glòria inefable del teu Fill, el nostre Déu! Que ho obtingui, o Sobirana, per la teva mediació i la teva protecció, per la Gràcia i l’Amor als homes del teu Fill únic, el nostre Senyor Jesús-Crist. Amén.
P. Josep

“Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així” (Lc 1, 29)

Aquests dos comentaris, el del P. Josep, prevere ortodox del Patriarcat de Sèrbia i el meu, tenen un doble propòsit. Les confessions cristianes, ortodoxa i catòlica, segueixen, com sabem, calendaris litúrgics diferents. El passat diumenge 27 de maig, l’Església Ortodoxa va celebrar Pentecosta, mentre que per l’Església Catòlica, va ser la Santíssima Trinitat. Al meu parer els llaços mutus entre les dues confessions són prou enriquidors per “festejar” junts Pentecosta, en aquestes breus exposicions. Hagués volgut que sortís en el blog el mateix dia 27, però per manca de temps, no m’ha estat possible. Amb tot, és un goig, poder compartir amb el P. Josep i amb tots vosaltres aquesta estona, jo diria, d’amistat i de pregària.  

 El segon propòsit ha estat, recordar aquesta memòria de la benaurada Verge Maria, Mare de l’Església, que la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments va establir que el Dilluns després de Pentecosta se celebri com a memòria obligatòria, per decisió del Papa Francesc.
Fins a tres persones (P. Josep, P. Antoni Tortras S.J. i jo mateix), vam coincidir, en diferents  converses, que l’Anunciació i Pentecosta tenen una relació estreta. “Els Sants Pares i els himnògrafs dels primers segles, diuen una i altra vegada que tot retòric queda mut davant el misteri de la Mare de Déu...” ens diu el P. Josep en el seu excel·lent comentari. Estic completament d’acord. Avui en dia, en la nostra societat, parlar de la concepció virginal del Fill de Déu, és motiu de burla, d’escarni i en el fons, motiu d’escàndol. Com la creu.

Maria es queda torbada per les paraules de l’àngel Gabriel: “Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu” (Lc 1, 28). Aquesta torbació davant aquest anunci joiós, és fruit d’una profunda humilitat que tots els cristians hem d’aprendre de Maria, la primera cristiana. Davant el Misteri de l’amor de Déu, només pot ser revelat pels qui s’obren amb temor reverencial a la voluntat divina: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis  i entesos.” (Mt 11, 25). O davant la gentada on s’alça la veu d’una dona que li diu a Jesús: “Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar! Que li contesta Jesús? “Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden! (Lc  11, 27-28).¿ Quantes vegades llegim en l’Evangeli: “Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava? Qui millor que Maria fa la voluntat de Déu? Jesús, de fet, davant aquella dona, està fent un elogi a la seva mare.

Maria experimenta Jesús en el seu cor i en les seves pròpies entranyes i gràcies al seu assentiment davant l’àngel Gabriel, anticipa el sí de l’Església que viu encara com a llavor, a través del Fill de Déu en el seu ventre: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran  Fill de Déu.” (Lc 1, 35). Serà a la creu, ja mort Jesús, quan es traspassat per un cop de llança, quan neix l’Església, amb els signes sagramentals del Baptisme i l’Eucaristia. l’Evangeli de Sant Joan ho deixa ben clar: “...i a l’instant en va sortir sang i aigua.” (Jn 19, 34). La creu de Jesús, signe de la Misericòrdia de Déu per la humanitat. Al seu costat, la seva mare, la nostra Mare: “Després digué al deixeble: Aquí tens la teva mare”. (Jn 19, 27).

Acabo amb unes paraules de Sant Silvà, monjo ortodox del mont Athos (1866-1938) sobre la Mare de Déu: “ Quan es mantenia dreta al peu de la Creu, la seva pena era vasta com l’oceà. Els dolors de la seva ànima eren incomparablement més grans que els d’Adam quan fou foragitat del Paradís, perquè el seu amor també era incomparablement més gran que el d’Adam. I si continuà vivint, fou únicament perquè la força del Senyor la sostenia, car el Senyor volia que ella veiés la seva Resurrecció i que després de la seva Ascensió ella restés a la terra per consolar i alegrar els Apòstols i el nou poble cristià.”  

Agraeixo al P. Josep que participi en el blog i sobretot, la seva amistat. Moltes gràcies.


Xavier Artigas


diumenge, 27 de maig de 2018

Santíssima Trinitat - 27 de maig de 2018


Dt 4,32-34.39-40; Salm 32; Rm 8,14-17; Mt 28,16-20.


Déu també és amor, també necessita estimar i ser estimat.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu... com tu l’has escoltada..., que cap déu hagi intentat d’anar a treure per a ell un poble... Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu... (Dt). És la revelació d’un Déu que surt de si mateix abocat en nosaltres, i alliberador per nosaltres del no-res i de tota situació de mort. Déu-Amor generador de vida. Ens estima. És el nostre Déu?

La terra és plena del seu amor. La paraula del Senyor ha fet el cel, amb l’alè de la boca ha creat l’estelada, a una paraula seva, tot començà, a una ordre d’ell, tot existí... Que el vostre amor, Senyor no ens deixi mai... (Sl). Ho sabem, la vida és possible gràcies a qui ens estima, a qui ens ha estimat primer; la vida, la creació sencera, és espai del Déu-Amor que ens genera, revelació d’un amor que ens fa; l’hauríem de percebre.

Tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu..., que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!»... I si som fills, també som hereus: ... de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell (Rm). Hem estat generats a la vida trinitària, ja formem part d’aquesta relació amorosa, en som fills estimats...; és d’una passió amorosa de la que naixem.

Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant... (Mt). És el Déu-Amor, família de persones i misteri al que tots estem incorporats (batejats); ... és la mística de la comunió!

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Així l’Esperit s’uneix personalment al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu... ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell (Rm). Un regne..., una família... L’Amor que ens engendra, ens fa fills i germans, un amor ja abocat per sempre en nosaltres. Fills en el Fill, pel camí de la Pasqua, pel camí de l’alliberament que ens va fent i es manifesta finalment en la seva plenitud.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Compleix els seus decrets i els seus manaments... perquè siguis feliç... (Dt). El seu Amor, que és la seva llei, és una dinàmica que ens assegura l’amor.

La paraula del Senyor és sincera..., estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor (Sl). El sentit de la justícia i la dignitat humana són posats al cor de la vida, i fan de l’amor la única relació possible, amb tot.

Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat... (Mt). És l’encàrrec de Jesús de submergir la humanitat sencera en l’Amor, de fer saber a tothom que som fills estimats i, així, fer saber també la fraternitat universal.
Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món (Mt). És la voluntat del Pare que Jesús aliment amb el seu Esperit d’estar amb nosaltres, per sempre, compartint les nostres inquietuds.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l’amor que els té; ell els allibera de la mort, i els retorna en temps de fam. Tenim posada l’esperança en el Senyor, auxili nostre i escut que ens protegeix. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós (Sl). Ens salva l’amor, sempre és l’amor que salva el món. Finalment, l’Amor.

També nosaltres estem fets per a l’amor, per estimar i ser estimats; finalment fets per a l’Amor.


Mn. Miquel García Bailach

dissabte, 19 de maig de 2018

Diumenge de Pentecosta - 20 de maig de 2018


(El Grup Estable de Diàleg i Consell Ecumènic en les conclusions de la darrera reunió, vam decidir que en els temps forts, tot i que no coincidim tots en un mateix calendari, sí coincidim en la seva vital importància per la nostra fe i, per tant, aprofitarem l’espai del Blog, perquè els membres que vulguin del grup facin les reflexions que considerin més adients.)


 Pentecostés es la fiesta en que somos enviados, bajo el influjo del Espíritu, a continuar con la misión de Jesús. A diferencia de Babel, Pentecostés es la fiesta del encuentro y del reencuentro con los demás y también es tiempo de la escucha atenta del hermano y del Señor. Vivimos tiempos convulsos donde los acontecimientos se suceden a toda velocidad, no tenemos tiempo para el sosiego y la reflexión. Como seguidores de Jesús  también nosotros vivimos mirando el futuro pero olvidando vivir el presente. Urge por tanto, prestar oídos atentos a la voz de Dios. Pentecostés es un tiempo para la reflexión pausada y serena. Es un tiempo para promover la unidad cristiana y de orar por la superación de las diferencias que hoy siguen dividiendo a la Iglesia. También es un tiempo para pedir perdón porque muchos de nosotros vivimos más en Babel que en Pentecostés. Que el Señor nos ayude a vivir vidas guiadas por su Espíritu. Feliz pentecostés.

Pentecosta és la festa en el què som enviats, sota l’ influx de l'Esperit, a continuar amb la missió de Jesús. A diferència de Babel, Pentecosta és la festa de la trobada i del retrobament amb els altres, també és temps de l'escolta atenta de la veu del  germà i del Senyor. Vivim temps convulsos on els esdeveniments se succeeixen a tota velocitat, no tenim temps per a l'assossec i la reflexió. Com a seguidors de Jesús també nosaltres vivim mirant el futur però oblidant viure el present. Urgeix per tant,  estar atents a la veu de Déu. Pentecosta és un temps per a la reflexió serena. És un temps per promoure la unitat cristiana i d'orar per la superació de les diferències que avui segueixen dividint a l'Església. També és un temps per demanar perdó perquè molts de nosaltres vivim més en “ l’esperit de Babel” que en l’Esperit de Pentecosta. Que el Senyor ens ajudi a viure vides guiades pel seu Esperit. Feliç dia de Pentecosta.

Germán López Cortacans


L’ESPERIT SANT

Fets dels Apòstols 2: 1-4
1.- En complir-se la diada de la Pentecosta, els apòstols estaven tots reunits al mateix lloc.
2.- I de sobte, sobrevingué del cel un brogit com si una ventada es precipités violentament, tant que va retrunyir per tota la casa on eren congregats.
3.- i van veure unes llengües com de foc que es repartien i se’n posava una sobre cada un d’ells.
4.- Tots foren omplerts de l’Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llengües, segons l’Esperit els concedia d’expressar-se.

Podem pensar que l’Esperit Sant va existir per primera vegada el dia de la Pentecosta?

Seria un error pensar d’aquesta manera. Déu és eternament Pare, Fill i Esperit Sant; es manifestà a Patriarques, Profetes, Reis, Moisès… L’Esperit Sant és Déu revelant la seva veritat i la seva voluntat als homes en cada generació.
Però quelcom molt especial va succeí en la Pentecosta. No es pot explicar exactament amb paraules, però va ser un dia autènticament gran per l’Església Cristiana, doncs van rebre l’Esperit Sant d’una manera molt miraculosa.
El poder de l’Esperit era tal que els primers cristians predicaven al Jesucrist de Natzaret que el van crucificar i que Déu el ressuscità d’entre els morts, i que la “salvació no es troba en  ningú més, perquè no hi ha sota el cel cap altre nom concedit als homes en el qual puguem ser salvats” Fets 4:12.
L’Esperit Sant hi té en tot moment un paper decisiu. És ell qui dirigeix la vida i les accions de les primeres comunitats com també l’activitat missionera dels apòstols. L’Esperit és present com el qui pren la iniciativa en els moments decisius.

Com rebre l’Esperit Sant???

L’apòstol Pere digué el dia de la Pentecosta: “Convertiu-vos i que cadascú de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús el Messies, per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l’Esperit Sant” Fets 2:38.

Els dons de l’Esperit

Els dons de l’Esperit són diversos, però l’Esperit és un de sol com el Senyor és un de sol.
L’apòstol Pau digué: Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benevolència, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. La llei no és contraria a res d’això.  Gàlates 5:22.

Elisabeth Olmos Santacana


                                  RESULTADOS   DEL   PENTECOSTÉS

                                              ( HECHOS  2 :  38 a  42)

  Pedro inauguró, en aquélla fiesta de Pentecostés, la proclamación del Evangelio (las Buenas Nuevas). A él le fueron entregadas las “llaves” de la apertura.
  Por ello y para poder aclarar medianamente sobre la Persona de Jesucristo, tuvo que explicar a todos sus paisanos judíos lo que le habían hecho, a fin de que pidiesen el oportuno perdón.
  Las palabras “Arrepentimiento” y “ Perdón” (Hechos 2 : 38) siempre han ido juntas. Es muy difícil el poder separar a la una de la otra.
  Y...ante la exposición que el Apóstol hizo de los hechos acontecidos... se les unieron (se añadieron) como...¡ Tres mil personas ! ( vers. 41).
  Empezaba la Iglesia ( ¡ Su Iglesia ! ) a andar... ¿qué hacer?.
  Esa “nueva” Iglesia era un ente Nuevo que acababa de “inaugurarse”. ¿Qué tenían que hacer como entidad?. Pues, se nos nombran cuatro deberes para empezar a funcionar. “Cuatro haceres” mientras perseveraban y se mantenían constantes. Veámoslos:
  1) Seguir en la Doctrina de los Apóstoles. Nosotros diríamos en la Palabra; hemos de recordar que sólo estaba escrito el Antiguo Testamento, y lo que los Apóstoles iban anunciando.
   Algunos se hacen llamar “apóstoles” hoy (nos gustan tanto los galones), pero el Apóstol (con mayúscula) no tuvo continuación, porque para poder serlo hace falta:
-- Ser testigo físico del Cristo Resucitado.
--Ser nombrado personalmente por el Señor.  Y
-- Ser capaz de autentificar señales maravillosas.
  Hoy....¡ No hay ningún Apóstol !.
  2) Seguir en la Comunión unos con otros. Común Unión es una palabra compuesta. Y expresa el deseo del estar juntos. “No dejando vuestra congregaciones como algunos tienen por costumbre (dijo mas tarde el autor de hebreos 10 : 25 ) “.
  3) Seguir en el Partimiento del Pan. La Eucaristía. Aquello que el mismo señor nos mandó que “hiciéramos hasta que Él vuelva” (como nos conoce y bien sabe lo olvidadizos que llegamos a ser ( 1ª Corintios 11 : 23 a 26).        Y...
  4) Seguir en las Oraciones. Perseverar en la oración nos llama y lleva a querer estar hablando continuamente con Él, siendo sabedores de que nos escucha y atiende. “Dios está atento al clamor de su pueblo” (Salmo 17 : 1).

                                                                 Lluis Brull


UN HOME QUE RENEIX PER L’ACCIÓ DE L’ESPERIT: NICODEM (Jn 3)

(Seguint el calendari litúrgic catòlic, aquest diumenge celebrem Pentecosta. M’ha semblat molt adient per aquesta celebració transcriure una meditació excel·lent del P. Antoni Tortras S.J. Ens trobem sovint, gràcies a Déu. Les seves reflexions al voltant de la pregària m’ajuden força. A partir d’aquest “guió”, crec que pot ser una bona orientació en la nostra pregària per a aquest dia o en qualsevol altre moment. La copio literalment, sense afegir res, amb el permís de l’autor. – Xavier Artigas)

Un home ja fet: madur i realitzat humanament. Format i formador d’altres. És Mestre de la Llei.

Va a Jesús de nit: Té respectes humans. Internament està a les fosques.

Jesús li diu que ha de néixer de nou; de dalt; de l’Esperit

“Et dic que si un no neix de dalt...si un no neix de l’Esperit...” 3, 3.5

Es tracta de rebre l’Esperit Sant que dóna una “nova sensibilitat”; un “nou sentit”

“El vent bufa on vol i sents la seva veu, però no saps d’on ve ni a on va.
Així passa amb el qui neix de l’Esperit” 3, 8

El “nou sentit” que dona l’Esperit fa descobrir a Déu de manera nova

“Tant ha estimat Déu al món que li ha donat el seu Fill Únic” 3, 16

El “nou sentit” que dóna l’Esperit atrau vers Jesucrist. Enlairat (Mort/Ressuscitat)

“Cal que sigui enlairat el Fill de l’Home a fi que tot el qui creu en Ell

tingui vida eterna” 3, 14-15

El “nou sentit” que dóna l’Esperit porta a obrar

“El qui obra la Veritat va a la Llum, perquè es vegin les seves obres
ja que són segons Déu” 3, 21

Nicodem fa els passos de la fosca a la llum

Vol centrar la seva vida en la veritat i la justícia.
La trobada amb Jesús l’ha impactat i reclama Justícia: és testimoni de la Veritat.
“És que la nostra Llei condemna a ningú sense haver-lo escoltat?” 7, 51
“Tu també ets de Galilea?” 7, 52
Quan tots estan avergonyits de Jesús, ell es compromet públicament:
“Hi va anar també Nicodem: aquell que abans hi havia anat de nit” 19, 39

Nicodem és el model d’home que va canviant lentament sota l’acció de l’Esperit

Passa de ser Mestre de la Llei/
a ser deixeble de l’Esperit.
Passa de ser un home ja fet/
a ser un home que es va deixant fer per l’Esperit.

Passa de ser un home que s’avergonyeix de Jesús de Natzaret/
a ser un home que acull a Jesús Crucificat.


P. Antoni Tortras S.J.

                

dissabte, 12 de maig de 2018

Ascensió del Senyor - 13 de maig de 2018


Ac 1,1-11; Salm 46; Ef 1,17-23; Mc 16,15-20.


“Déu es fa home perquè l’home es faci Déu” (Sant Atanasi). Avui ja ens fem Déu.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... fins al dia que fou endut al cel... (Ac). ... fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu (Mc). Jesús torna al Pare-Déu. Però... tornarà (Ac). Jesús és el camí per on el Pare ens ve i per on l’home hi va, per on hi transitem, Déu i nosaltres, i ens trobem.

«Espereu aquí la promesa del Pare... vosaltres... sereu batejats amb l’Esperit Sant» (Ac). El que Déu ens dóna és l’Esperit Sant, el que ell és, els seus atributs de pau, i justícia, i amor, ... la seva vida que ens fa fills.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Déu puja en mig d’aclamacions..., que és rei de tot el món... Déu regna sobre les nacions, Déu seu al tron sagrat (Sl). Victòria de l’amor, de l’Amor..., finalment l’amor regna..., regnarà.

... després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit..., i els parlava del Regne de Déu... Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres... us farà testimonis meus... fins als límits més llunyans de la terra (Ac).  Ara som els continuadors de l’anunci del Regne de Déu, som activistes de pau, de veritat, de justícia, de l’amor de Déu...; el moviment iniciat amb Jesús encara se sent i té força...

... i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement... (Ef). El que dóna credibilitat a la l’Església és la sintonia amb l’Esperit de Jesús.

«Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli... Jesús... fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar per tot arreu, i el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien (Mc). El Regne de Déu és pregària, anhel, i desig i compromís, i missió confiada, ... resposta. El segell d’autenticitat de l’anunci són els “miracles”, ... de l’amor.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda..., ... que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants... Que conegueu també la grandesa ... quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el feu seure a la seva dreta dalt el Cel... (Ef). Ser fills en el Fill: és la revelació amagada, la nostra sort, que és la mateixa de Jesús, i que som hereus dels béns de Déu, de la mateixa vida de Déu.

... ell que té en totes les coses la plenitud (Ef). La plenitud de la nostra humanitat es diu Jesús,  que és plenitud de les nostres aspiracions humanes, el futur de la nostra evolució.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

«... Els qui hauran cregut... expulsaran dimonis..., parlaran llenguatges nous..., a qui hauran imposat les mans, es posaran bons» (Mc). És la victòria de la fe sobre el mal, la fe que ens fa anar sempre més enllà de tota adversitat, i és desig i anticipació dels béns que esperem.

Les grans aspiracions i lluites dels pobles per la llibertat i la pau, i les aspiracions particulars de treball, i vida digna, i salut... apunten a la seva realització última; ara són compromís, demà resurrecció i ascensió.


Mn. Miquel García Bailach

dimecres, 2 de maig de 2018

Diumenge 6 de Pasqua - 6 de maig de 2018


Fets 10,25-26.34-35.44-48; 1Jn 4,7-10; Jn 15,9-17

Estem rodejats del’alegria i de la bellesa de la Pasqua.
En aquestes lectures trobem paraules d’una gran bellesa i poderoses per descriure la nostra fe i al nostre Déu personal. Al mateix temps hem d’estar vigilant perquè, com que ens resultan tant familiars, correm el perill de dir-les com si fossin paraules obsoletes.
En la primera lectura trobem com amb l’amor que Pere sentia va ser capaç de creuar les seves fronteres culturals i religioses amb un esperit de discerniment. Els deixebles van haver d’admetre noves comunitats que estaven més enllà de les seves pròpies normes culturals i confort. Van haver de reconèixer que la comunitat creixent no era només una reproducció de la comunitat jueva que ja existia. Cal pensar que ells mateixos estaven sorpresos de què l’Esperit Sant s’anés derramant sobre estrangers no batejats, ja que als éssers humans, generalment, ens agrada dependre de l’ordre i els patrons perquè donen sensació de seguretat. No hi ha manera de posar fronteres a l’amor que ve de Déu. Per Déu no hi ha ni jueus ni pagans.
A la segona lectura apareix que l’amor no és res que neix de nosaltres, sinó que neix en Déu, ja que és Éll  l’origen de l’amor. La persona que no es capaç d’amar no ha conegut a Déu, perquè Déu és amor.
A l’evangeli «... us mantindreu en el meu amor...» és l’amor que Jesús ha experimentat en l’amor de Déu, és més, ha experimentat que Déu és amor. Déu és el primer que ens ha amat. L’amor de Déu és el que va crear aquest mon i el manté, malgrat que el tractem tan malament i que també ens tractem a nosaltres mateixos malament.
Sembla irònic, però hem d’admetre que mantenir-se en el seu amor vol dir anar a una terra, a una cultura i persones desconegudes, ja que quan traspassen barreres, límits culturals veiem com actua l’Esperit Sant.
Resumint, les lectures d’avui ens parlen del manament de l’amor, però ens inviten a fixar-nos en l’amor amb el que Déu ens ama i ens cuida. Només a partir d’aquesta experiència veurem la capacitat d’amar i regalar vida al que ens envolten.


Mª Pilar Lozano Ferrer