diumenge, 29 de gener de 2012

Diumenge 4 de durant l'any - 29 de gener

L’autoritat de Jesús.
(Comentari a Mc 1, 21-28)



Ens trobem amb l’evangeli més antic: una composició literària que presenta la vida y l’ensenyament de Jesús en el transcurs d’un sol any y en el context narratiu d’un viatge de Jesús des de Galilea a Jerusalem.
El text evangèlic que tenim al davant és un relat ple de vivacitat i molt suggerent. En només els vint versets que precedeixen el nostre fragment se’ns relata la predicació del Baptista, el baptisme de Jesús, la temptació en el desert, el començament del ministeri a Galilea i la crida dels primers deixebles.
Jesús no espera. Amb els quatre pescadors que el segueixen arriba a Cafarnaüm i entra al lloc públic de reunió: la sinagoga. Fa la homilia amb estil propi, amb autoritat, no com els escribes... Aquesta autoritat, que sorgeix del més profund del seu ésser, és conseqüència directa d’una capacitat d’escolta generadora d’estima i confiança, i de la seva experiència vital enfortida amb la relació íntima amb la font de la seva existència: Aquell que l’envia i al qual anomenarà “Abba”.
Autoritat, no poder; la persona de Jesús desprèn autoritat perquè fa que els altres creixin i siguin autors de si mateixos. El poder s’exerceix amb dominació, anul·lant molt sovint a qui està per sota. L’autoritat que el poble reconeix en Jesús procedeix del fet que ell parla a les persones en nom d’un Déu que vol que cadascú creixi des del fons de sí mateix amb i cap els altres.
I aquesta autoritat, evidentment, és guaridora i alliberadora: és molt més forta que el mal que envaeix a l’home posseït. El miracle sorgeix perquè l’autoritat de Jesús és una força prou capaç de trencar els lligams del mal...
L’evangelista aprofita de manera meravellosa i didàctica aquest fet per mostrar-nos com els dimonis son els primers en descobrir qui és Jesús: mentre els homes es pregunten, els dimonis saben. Però Jesús no els dóna oportunitat: amb la mateixa autoritat, fa callar imperiosament els qui tenen pressa per afirmar que ell és el Fill de Déu. Vol que sigui respectat el secret messiànic. Ell vol revelar el misteri de la seva persona progressivament, per evitar un entusiasme popular que tornaria enganyós el sentit de la seva missió.
La llibertat i la lucidesa que es desprenen de l’autoritat de Jesús el porten a interpretar la llei d’una manera nova: en Esperit i en Veritat. Aquesta llibertat seva davant la llei el portarà a la Creu. Els esperits mediocres de molts que formaven part de l’ordre establert no van poder suportar la desautorització que suposava per a ells la manera trencadora que tenia Jesús d’escoltar, d’estimar i de fer créixer els altres.



Florenci Travé, diaca.

dissabte, 21 de gener de 2012

Diumenge 3 de durant l'any - 22 de gener

Mc 1, 14-20


Seguim amb l'evangeli de Marc que anirem llegint durant tot aquest any. L'evangelista ens diu :“està a prop el regne de Déu”, no es tracta, com de vegades es diu, que Déu regni. Es tracta que Déu es faci present entre nosaltres, podem dir que Jesús fa present aquest Regne. Però per participar en aquest regne se'ns exigeix una condició prèvia:”convertir-vos”. La conversió és una nova manera de veure la realitat, d'entendre les relacions humanes des de la fraternitat, d'experimentar una comunicació autèntica amb Déu. La conversió és resposta a les paraules de Jesús «Veniu darrere de mi». Es ell el qui ens crida, escoltar aquestes paraules significa despertar la confiança en Jesús, enfortir la nostra adhesió personal a ell, tenir fe en el seu projecte i identificar-nos amb la seva manera de viure , reproduint en nosaltres el seu compromís amb els més desfavorits. Avui l'Evangeli ens convida a reflexionar en les paraules de Jesús, seguim a Jesús en la distància o estem a prop d' ell ? Demanem al Senyor de la Vida que ens ajudi per ser homes i dones que segueixen a Jesús i que la nostra església sigui testimoniatge viu de que el Regne de Déu ja s’ha fet present.




Germán López-Cortacans

Església Evangèlica Catalunya

dimecres, 11 de gener de 2012

Diumenge 2 de durant l'any - 15 de gener

1S 3, 3b-10.19; 1C 6, 13b-15a. 17-20; Jn 1, 35-42

Trobo que els textos d’aquest diumenge retraten amb exactitud el procés del camí dels deixebles de Jesús, en el qual ens trobem embarcats els qui duem el gloriós nom de “cristians”, del qual no som dignes.
Igual que Samuel, vivim com dormint, fins que se’ns adreça una Veu poderosa, capaç de desvetllar-nos i de posar-nos en camí, encara que no acabem de veure cap a on. Si la nostra petitesa no és capaç de discernir-ne l’origen i la destinació, altres persones ens ajuden a fer-ho, i la Veu no para de cridar, tantes vegades com calgui (tres) fins que comencem a encertar la resposta correcta: una resposta de disponibilitat total. Així comença el veritable camí de la fe, el magnífic do rebut de Déu després que ens hi haguem disposat. Com? Quan hem practicat la confiança en els altres, ja podem començar a confiar en Aquell que ens parla secretament en el cor.
El creixement posterior va acompanyat de nous dons gratuïts: el favor del Senyor i el do de la fidelitat. A l’hora de lloar el Senyor, Ell mateix ens fa entendre quina lloança li agrada (que és a la vegada la salvació que Ell ens dóna): poder dir, amb tota veritat: “Aquí em teniu per fer la vostra voluntat”.
Seguint la crida, també ens demanem on viu el Senyor, per fer estada amb Ell. La resposta ens remet a més camí: “Veniu i ho veureu”. Tot anant-hi, ens trobem els uns amb els altres, tota la colla que fa camí amb Jesús, ja que la comunitat és allà on Ell viu i és el lloc on el podem trobar i seguir.
Seguir-lo vol dir “glorificar-lo en el nostre cos”, aquell Cos del qual tots formem part, i que té com a cap i pastor el mateix Senyor, un cos —l’Església— que és “santuari de l’Esperit” i que no podem pervertir de cap manera.
Les lectures d’avui, doncs, resumeixen el camí de la vida cristiana en unes poques expressions ben riques: escoltar una crida, desvetllar-se, buscar-ne sincerament l’origen, fer camí junts en comunió de confiança, glorificar-lo en el cos de la comunitat... per acabar sentint la mateixa Veu que se’ns adreça d’una manera absolutament personalitzada: “Tu ets Simó... Tu seràs una Pedra del temple que Jo edifico, on Jo vull viure per sempre amb vosaltres”. No és una excel·lent manera de començar el nou any?



Andreu Trilla

diumenge, 8 de gener de 2012

Baptisme del Senyor - 8 de gener

L’home és un ésser naturalment assedegat; el fet que més d’un vuitanta per cent del seu cos sigui aigua ens fa veure la seva necessitat d’aquest líquid; ara bé, no em refereixo tant a la set material com a la set espiritual: l’ésser humà està assedegat de goig i felicitat, de justícia i pau, de valors que omplin la seva existència, d’eternitat…; assedegat de Déu, en definitiva. Sant Agustí ho expressa amb aquestes paraules: «Ens heu creat per a vós, Senyor, i el nostre cor estarà inquiet fins que no descansi en vós»; aquesta set no la podrà assaciar sinó Déu mateix, que ens convida a anar cap a Ell: «Oh, tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res. ¿Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents i us saciareu de vida». Avui, en el diumenge del Baptisme del Senyor la Paraula de Déu ens parla de l’aigua com a do diví purificador i donador de vida alhora, símbol de la gràcia de divina que ens uneix a Jesucrist.
El baptisme, com a ritu de purificació, existia molt abans del cristianisme. En temps de Jesús era costum que els prosèlits que volien entrar a formar part de la comunitat del poble d’Israel rebessin el baptisme abans de ser circumcidats. Avui dia, i des de fa segles, els hinduistes se submergeixen periòdicament en les aigües del Ganges i d’altres rius considerats sagrats. I així succeeix també amb altres religions. Aquest gest de purificació externa, vol posar de relleu el desig de purificació interior i de renovació espiritual de la persona. Però, mentre que en els rituals acabats de mencionar i en el mateix baptisme de Joan, l’aigua té una importància cabdal, l’Evangeli insisteix que el Baptisme és cosa de l’Esperit Sant. Sense l’acció de l’Esperit, l’aigua és inútil. És l’Esperit qui renova l’home interiorment. La realitat externa de l’aigua ens ha de portar cap a la realitat més profunda del do de l’Esperit Sant.
¿Què significa, llavors, el Baptisme en l’Esperit? El Baptisme representa per a Jesús la consagració a una missió concreta i específica. Jesús, com a Messies consagrat per Déu en l’Esperit, és enviat a la humanitat per realitzar la Nova Aliança, per ser llum dels pobles, per alliberar els captius, per promoure la justícia i manifestar la misericòrdia divina, per obrar la redempció de l’home, en definitiva. Els Evangelis ens diuen que va dur a terme aquesta missió fins a les últimes conseqüències. Amb el cristià passa el mateix, ja que el Baptisme el configura a Jesucrist i, per això, ha de ser una transformació de la seva vida. El cristià no es bateja només per a ell mateix, sinó per a tots els homes; el cristià està batejat per a la humanitat, consagrat a Déu i a l’obra salvadora del Crist. Cal, doncs, que preguem consciència del que és i significa el nostre baptisme; cal que personalitzem la fe que el Baptisme expressa i que ens adonem que el Baptisme és la consagració total de la persona a Déu, és la vida nova que Déu ens dóna en l’Esperit Sant, la transformació interior, la participació en la mort i resurrecció del Crist, l’adopció com a fills de Déu, el perdó dels pecats i l’entrada en l’Església, la comunitat dels qui han estat salvats per Jesucrist i volen seguir-lo. ¡No hi ha res la terra que tingui tanta riquesa com el Baptisme!



Mn. Joaquim Meseguer