Comentaris Bíblics Interconfessionals

Lluc 17,5-10 Aquest evangeli en fa pensar que els deixebles que segueixen a Jesús, estan enfeinats, estressats, hi veuen canvis, Jesús els demana coses, això els porta a pensar que han de demanar a Jesús que “els augmenti la fe” ells només veuen que pot tenir èxit la missió mitjançant l'augment de fe, les ganes que tenen de complir, d’estar al nivell del que se’ls demana ... No veuen com fer-ho sense ell, per això li fan la seva demanda “ Augmenta'ns la fe”. Com a resposta Jesús el dona una lliçó d’humilitat:   Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria. Com entendre aquesta resposta? Si ho fem en el sentit estricte entrarem en un impossible, amb la sensació d’un fracàs notori: no tenim la capacitat de transportar els arbres... però si ho entenem com una imatge que ens toca el cor, la llibertat... potser així ho podem entendre millor. És potser en aquest c

Lluc 16, 19-31 No podeu servir alhora Déu i el diner La paràbola d’aquest diumenge sembla que vingui a il·lustrar l’evangeli de diumenge passat (Lluc 16:1-13), i es que no podem servir a Déu i al diner. Quan llegim paràboles de rics, correm el perill de pensar que no són per nosaltres, que són missatges per ells, per els homes rics dolents. Però Lluc escriu l’evangeli per la comunitat de creients, i per això hem de pensar que ens parla a nosaltres avui també. Doncs el problema no és tan el ric, com les riqueses, i encara que ens sembli que no ho som de rics nosaltres, podem caure en el mateix error en el que va viure el ric d’aquesta paràbola: l’egoisme, la indiferència vers el nostre proïsme que pateix per poder gaudir de les nostres possessions. És cert que la paràbola ens presenta una antítesi d’extrems, el ric és molt, molt, ric, fins i tots els seus vestits ens parlen de poder polític, d’un alt estatus social. Al seu costat el pobre Llàtzer és extremadament pobre, pobr

1 Tim. 2, 1-8 Aquest text conté un missatge sorprenent: “Que tots els homes se salvin”. Vet aquí el designi de Déu. D’aquest designi ningú no ens en pot apartar, només nosaltres mateixos, nosaltres sí; som tan seriosament lliures que fins i tot podem refusar el designi de Déu. La comunitat cristiana, pregant els uns pels altres, aprofundint en el coneixement de Déu, exercint una conducta moral evangèlica, si més no, intentant-ho, ens ajudem a mantenir ben orientat el camí cap a la salvació per arribar al coneixement i al gaudi de la veritat, que és Déu mateix. Lc. 16, 1-13 Pel que fa a l’evangeli tres punts de reflexió. 1r. El punt central que dóna sentit al conjunt. Hem de triar entre Déu i el diner. Sempre hem de partir d’una opció personal per Déu, o, el que és quasi el mateix, pel bé i per la justícia. Una opció amb dues possibilitats excloents l’una de l’altra: o Déu o el diner. O adorem Déu: que vol dir amor, solidaritat, entrega als altres, fins i tot pietat i pregàr

Lc 15, 1-32 L’ALEGRIA DE DÉU per Griselda Cos, monja benedictina Una de les nostres fes fonamentals és que, per damunt de tot, Déu ens estima. Així ho cantem en el salm 50: “Vós que estimeu tant”. Aquesta convicció Jesús ens la predica en el gran capítol 15 de Lluc. Jesús avui ens ho diu amb quatre exemples molt concrets: el pastor que ha perdut una ovella, el pecador convertit, la dona que ha perdut una moneda de plata i el fill que torna després d’haver portat una vida dissoluta. L’evangelista Lluc  els envolta, a més, dient l’alegria que donem a Déu quan retornen a Ell amb el cor penedit.             Hi ha qui ha dit que Déu sempre ens cerca com l’amant corre darrera de la seva estimada que s’ha fet una prostituta. Aquesta pàgina és de les més sagrades de l’Evangeli, doncs és la resposta que Jesús va donar als qui deien: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”. Sí, nosaltres som de Déu i no està disposat a que cap fill seu es perdi!  I Jesús, que cone