divendres, 30 de setembre de 2016

Diumenge 27 de durant l'any - 2 d'octubre de 2016


Lluc 17,5-10

Aquest evangeli en fa pensar que els deixebles que segueixen a Jesús, estan enfeinats, estressats, hi veuen canvis, Jesús els demana coses, això els porta a pensar que han de demanar a Jesús que “els augmenti la fe” ells només veuen que pot tenir èxit la missió mitjançant l'augment de fe, les ganes que tenen de complir, d’estar al nivell del que se’ls demana ... No veuen com fer-ho sense ell, per això li fan la seva demandaAugmenta'ns la fe”.

Com a resposta Jesús el dona una lliçó d’humilitat:  Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria. Com entendre aquesta resposta? Si ho fem en el sentit estricte entrarem en un impossible, amb la sensació d’un fracàs notori: no tenim la capacitat de transportar els arbres... però si ho entenem com una imatge que ens toca el cor, la llibertat... potser així ho podem entendre millor. És potser en aquest cas, que convé recordar que el mar era, per als jueus, l'àrea de problemes, l'arbre també és un símbol per a  nosaltres tal com ho recorda el salm 1  “Serà com un arbre que arrela vora l'aigua:  dóna fruit quan n'és el temps” aquesta imatge ens pot donar l’idea de que el bo i els just, a traves de la fe, on regna el mal,arrelen a la vida i triomfen.

Jesús continua creient en la fe dels seus deixebles. Ell és el que no deixa de dir (i fer possible també) "La teva fe t'ha salvat". El diàleg  entre Jesús i els seus deixebles i continua. Jesús vol que la fe dels seus deixebles sigui, la seva fe. Seran capaços? farà que siguin capaços? Jesús s’obre de nou als seu deixebles perquè es converteixen.
Però Jesús obre en el mateix moviment, un nou registre, el de la humilitat: “¿Qui de vosaltres...”.  La moralitat de la història és la següent: “quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: "Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer."   "Com ens situem cada un de nosaltres si hi ha èxit, aconseguim el que vam demanar? ... El camí continua ... Vine ...


Miquel Ángel Jiménez,  Diaca

dilluns, 19 de setembre de 2016

Diumenge 26 de durant l'any - 25 de setembre de 2016


Lluc 16, 19-31
No podeu servir alhora Déu i el diner
La paràbola d’aquest diumenge sembla que vingui a il·lustrar l’evangeli de diumenge passat (Lluc 16:1-13), i es que no podem servir a Déu i al diner.
Quan llegim paràboles de rics, correm el perill de pensar que no són per nosaltres, que són missatges per ells, per els homes rics dolents. Però Lluc escriu l’evangeli per la comunitat de creients, i per això hem de pensar que ens parla a nosaltres avui també.
Doncs el problema no és tan el ric, com les riqueses, i encara que ens sembli que no ho som de rics nosaltres, podem caure en el mateix error en el que va viure el ric d’aquesta paràbola: l’egoisme, la indiferència vers el nostre proïsme que pateix per poder gaudir de les nostres possessions.
És cert que la paràbola ens presenta una antítesi d’extrems, el ric és molt, molt, ric, fins i tots els seus vestits ens parlen de poder polític, d’un alt estatus social. Al seu costat el pobre Llàtzer és extremadament pobre, pobre i malalt, viu en una misèria tal que és com viure l’infern a la terra. Però aquests dos extrems el que fan és abastar totes les realitats que podem trobar al mig i en la que estem nosaltres mateixos.
El problema no és ser ric, sinó més aviat com gestionem les nostres riqueses, i sobre tot a qui servim, qui és el Senyor de les nostres vides. I Lluc està molt interessat en que en la comunitat de creients, cadascú posi al servei de Déu els seus dons per a què entre ells no hi hagi cap de necessitat.
La Paraula de Déu ens informa de que per heretar la vida eterna em de viure estimant Déu sobre totes les coses, i que això es fa estimant al proïsme com a un mateix, això es la Llei i els profetes, qui no vulgui escoltar això, ni encara que retornés el Llàtzer de la mort no el creurien, perquè el miracle de la fe no pot néixer de senyals meravelloses, només pot néixer de la Paraula de Déu (Rom 10:5-17).
Finalment la paràbola te un punt d’ironia, davant la justícia retributiva dels fariseus que entenien la pobresa i la malaltia com un càstig de Déu pels pecats, el pobre i malalt Llàtzer és acollit dins del si d’Abraham, dins la família de Déu, només pel fet de ser pobre, sense cap mèrit més. Doncs Déu és a favor del pobre, del que pateix, i escolta el seu clam. Potser per aquesta raó Lluc posa de nom al pobre Llàtzer, que significa “Déu ajuda”.
No podem servir alhora Déu i el diner, les nostres possessions són també la nostre responsabilitat vers l’altre, com fem servir el que tenim parlarà finalment de a qui servim realment.


Rvd. Jonathan Navarro
Pastor de la 1era Església Protestant a Rubí

dijous, 15 de setembre de 2016

Diumenge 25 de durant l'any - 18 de setembre de 2016


1Tim. 2, 1-8

Aquest text conté un missatge sorprenent: “Que tots els homes se salvin”. Vet aquí el designi de Déu. D’aquest designi ningú no ens en pot apartar, només nosaltres mateixos, nosaltres sí; som tan seriosament lliures que fins i tot podem refusar el designi de Déu. La comunitat cristiana, pregant els uns pels altres, aprofundint en el coneixement de Déu, exercint una conducta moral evangèlica, si més no, intentant-ho, ens ajudem a mantenir ben orientat el camí cap a la salvació per arribar al coneixement i al gaudi de la veritat, que és Déu mateix.

Lc. 16, 1-13 Pel que fa a l’evangeli tres punts de reflexió.
1r. El punt central que dóna sentit al conjunt. Hem de triar entre Déu i el diner. Sempre hem de partir d’una opció personal per Déu, o, el que és quasi el mateix, pel bé i per la justícia. Una opció amb dues possibilitats excloents l’una de l’altra: o Déu o el diner. O adorem Déu: que vol dir amor, solidaritat, entrega als altres, fins i tot pietat i pregària. O adorem el diner, que vol dir: poder, menyspreu de l’altre, egocentrisme, luxúria, extorsió del pobre. La primera opció té per resultat la pau interior i el creixement personal, la convivència harmònica i la pau social; la segona opció té per resultat el mal humor, la frustració, l’animalització personal, la coexistència malfiada i la violència social.
2n. No siguem ingenus. Jesús lloa l’administrador infidel no pas perquè estafi el seu amo, sinó perquè fa un ús astut del diner: es busca avaladors per a la vida eterna i aquests només són els pobres, els posseïdors del Regne de Déu. (Robin Hood?). El diner és malèfic quan deixa de ser un mitjà i esdevé una finalitat en ell mateix.
3r. Malgrat tot hem de ser fidels en tot. Persones de paraula en les coses menors perquè siguem fiables en les coses realment essencials.

Conclusions:
1ª  Pel que fa a la riquesa, tenim el deure moral greu de crear-ne i distribuir-la. Crear riquesa no és atresorar diners, especulant o estafant, crear riquesa és invertir temps i esforç en el desenvolupament del cos i de l’esperit de totes les persones. Hem de servir-nos de la riquesa enganyosa per fer-nos amics de Déu, per crear xarxes d’agraïment, d’amor i de pregària que ens avalin davant de Déu. Hem de ser servidors de Déu i fer ús de les riqueses en funció del servei a Déu, a través del servei als homes.
2ª Pel que al fa al moviment ecumènic val a dir que  només pot tirar endavant si tots mirem cap a Déu a través de Jesucrist i això vol dir mirar-nos els uns als altres amb una dinàmica d’amor i no pas amb una dinàmica de poder. No es tracta de ser més poderós sinó d’estimar més.

Mn. Josep Esplugas, prevere



dilluns, 5 de setembre de 2016

Diumenge 24 de durant l'any - 11 de setembre de 2016


Lc 15, 1-32

L’ALEGRIA DE DÉU per Griselda Cos, monja benedictina

Una de les nostres fes fonamentals és que, per damunt de tot, Déu ens estima. Així ho cantem en el salm 50: “Vós que estimeu tant”. Aquesta convicció Jesús ens la predica en el gran capítol 15 de Lluc.

Jesús avui ens ho diu amb quatre exemples molt concrets: el pastor que ha perdut una ovella, el pecador convertit, la dona que ha perdut una moneda de plata i el fill que torna després d’haver portat una vida dissoluta. L’evangelista Lluc  els envolta, a més, dient l’alegria que donem a Déu quan retornen a Ell amb el cor penedit.

            Hi ha qui ha dit que Déu sempre ens cerca com l’amant corre darrera de la seva estimada que s’ha fet una prostituta.

Aquesta pàgina és de les més sagrades de l’Evangeli, doncs és la resposta que Jesús va donar als qui deien: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”. Sí, nosaltres som de Déu i no està disposat a que cap fill seu es perdi!  I Jesús, que coneix com ningú el cor del Pare sap que en ell només hi habita l’amor i la misericòrdia. Per això el nostre retorn és la seva alegria.