dimecres, 27 de setembre de 2017

Diumenge 25 de durant l'any - 24 de setembre del 2017



Mateu 20, 1 - 16

"Perquè el Regne del Cel és semblant a un home, pare de família, que de bon matí va sortir a contractar obrers per treballar a la seva vinya...".

Vet aquí una paràbola de Jesús, transcrita només per l'evangelista Mateu, ja que els altres tres no l'esmenten en els seus respectius textos. El missatge d'aquesta paràbola pot semblar que ens porti a considerar-la com el relat d'una gran injustícia, i no pas d'un exem-ple d'equanimitat. És evident que no volem, ni ens passa pel cap, titllar el Mestre d'home fred, insensible a les necessitats de la gent... Però, entrem-hi, i vegem què diuen les seves paraules...

L'evangelista Mateu ens diu que el Regne del Cel és semblant a un terratinent, que va sortir de casa seva a trenc d'alba a fi de llogar jornalers per treballar a la seva vinya. I veiem, pel tracte que va fer amb els quatre grups que hi van concórrer, que els pactes eren imprecisos llevat del que va fer amb els primers contractats: un denari al dia.*

Després de llogar aquests pagesos, encara en va anar a cercar més...

El segon grup, el de mig matí, fou aquell que en va tenir prou amb un: "Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just." I així ho van fer... Però, fixem-nos-hi que ni tan sols van tractar de diners, com va fer amb els primers contractats.
"Cap a migdia i cap a mitja tarda, l'amo, va sortir de casa una altra vegada i va fer el mateix."
"Encara va sortir a l'hora onzena, cap al final de la tarda; en va trobar d'altres i els digué: Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res? Ells li responen: És que ningú no ens ha llogat. Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya.

Arribat el vespre, va ser el moment de cridar els treballadors perquè cobressin el jornal que els pertocava.  

* Un denari era l'import que cobrava un jornaler per la labor realitzada al llarg d'un dia al servei d'un terratinent, o d'una altra mena de feina contractada.


No ens penséssim pas que la paga per la feina secular ve a ser com l'entrada franca a la glòria, en el regne que Déu ha preparat per als seus redimits i alliberats de la condemnació**. Si hi ha algú que ho hagi arribat a pensar-ho alguna vegada, i a creure-s'ho, ens cal dir que està molt i molt equivocat. Aquí, la paràbola no ens ensenya pas que hi hagi uns mèrits que puguin ni tan sols assemblar-se, i encara menys, igualar els de Nostre Senyor Jesucrist, l'Anyell de Déu que fou immolat per a la nostra redempció. Cap esforç, mèrit, sacrifici o penitència amb la finalitat al·ludida és estimable als ulls de Déu.

Voldríem destacar alguns punts que ens mouen a analitzar la naturalesa humana, sempre amb taques de malícia, d'enveja, de parcialitat... Qui de nosaltres no aixecaria la veu veient que uns han estat afavorits per la bona voluntat del "senyor de la vinya", mentre que uns altres, que han hagut de suportar la calor d'aquells paratges de la Palestina d'aleshores, han suat d'allò més. I no pensaven, aquests, que ells tenien feina molt més sovint que aquells altres que, tot i haver estat amb paciència, veient passar les hores, s'han d'agafar a només poder treballar una hora, i amb la ràbia que només cobrarien "potser" una dotzena part d'allò que els de primera hora tindrien el salari complet (1 denari).  La bondat de l'amo va posar les coses al seu lloc, i la tendresa del seu cor va ser providencial per afavorir els que, en una altra circumstància, se n'haurien tornat cap  a casa seva cansats d'esperar tot el dia una oportunitat de feina i, més terrible encara, sense haver guanyat cap diner perquè la família pogués mitigar la fam.
                                                                              
Manel Alonso Figueres
                                                                                                                    



** Hem sentit alguna vegada de gent que pensa que té la salvació que és en Crist, perquè sempre ha estat una persona que s'ha escarrassat per treballar i treballar en pro de la seva família...


divendres, 15 de setembre de 2017

Diumenge 24 de durant l'any - 17 de setembre del 2017




LAS DEUDAS DE LOS SIERVOS

( Mateo 18 : 21 a 35)

“Diez mil talentos (éste es el número mas alto conocido en la notación griega)....y.... cien denarios” (24 y 28). La comparación,para que podamos entender la diferencia, sería hoy entre: diez millones de euros ante sólo dieciseis. Ésta es la exageración que había entre las distintas deudas.
El siervo malo había recibido un préstamo exageradamente alto. Había pasado el tiempo y no estaba devolviendo nada. Por supuesto que toda la razón estaba de parte del rey. Y éste amenazó con la esclavitud al siervo y toda su familia, quedándose además todas sus posesiones. Nuestro Señor aludía a una antigua costumbre hebrea en la que se vendía a un hombre y toda su familia para cobrar las deudas contraídas. Sus oyentes sabían que no se estaba inventando nada. El deudor,desesperado y llorando, de rodillas (“como un perro”, textualmente ), prometió nuevamente que iba a pagar su deuda.
El rey sabía que no iba a poder jamás, y....teniendo compasión de él, le perdonó toda su deuda!!!!.
“Movido a misericordia” (27). Ésta es la fuente de Salvación para un mundo perdido: LA ETERNA MISERICORDIA DE DIOS !.
Cristo ya nos había enseñado en su oración: “Perdona nuestras deudas así como nosotros perdonamos a nuestros deudores”; mas en aquélla ocasión, no fué así.
El siervo tenía, a su vez, un consiervo que también le debía una mínima cantidad. Y aquel siervo que acababa de recibir la gran generosidad del rey, tuvo una actitud implacable para con su colega, que, de hecho, le debía tan poco (28y29).
Cuando el rey se enteró de lo ocurrido puso al mal siervo en su lugar.
Dios no puede mostrar misericordia para con los que no la tienen. Él no puede cambiar. Con lo que ha hecho con nosotros, Él nos enseña lo que debemos hacer con nuestros semejantes.
Los pecadores que hemos experimentado el perdón de Dios, debemos mostrar esa misma disposición hacia nuestros semejantes. En tanto que las ofensas humanas son minimeces con la enormidad de la deuda del ser humano para con Dios.
(35)     La bondad e indulgencia de Dios hacia nosotros es el baremo y patrón que debemos seguir en todas nuestras releciones.
Un abrazo....
                                    

Luis Brull

dilluns, 11 de setembre de 2017

Diumenge 23 de durant l'any - 10 de setembre del 2017



Mt 18, 15-20

L’actitud cristiana davant del pecat: el perdó en Església i la pregària en Crist.

Sentim sovint parlar de perdó, i ens referim, habitualment, a la necessitat de la nostra generositat per alliberar l’altre de la culpa per haver-nos ofès. Però si ens fixem bé, amb aquesta manera d’entendre-ho no cal el penediment de l’altre; podrà donar-se a posteriori, però no es una condició necessària per aconseguir alliberar-se de la seva culpa; depèn, en canvi, de la nostra “bona actitud”. Pensant d’aquesta manera, fem l’altre passiu davant la seva culpa i a nosaltres ens convertim en jutges a la vegada que ens atorguem un poder, el de perdonar, que en veritat només correspon a Déu, i a l’Església en tant Cos del Crist que viu al mig d’ella. Fixem-nos que no és exactament aquesta la consideració del perdó en Església a què el Crist es refereix a l’Evangeli...

El mateix capítol ens dóna pistes per una reflexió diferent. Segons han ensenyat els Sants Pares, el pecat no és altra cosa que l’allunyament de Déu, o l’obstacle que impedeix apropar-nos a Ell. L’expressió de l’Evangeli d’avui, “hauràs guanyat el teu germà” és molt rica en contingut. Guanyar ens remet a l’ovella perduda del fragment anterior (Mt 18, 12-14), i a l’essència del pecat.  Germans vol dir en Crist, fills del Pare etern, cohereus del Regne. El capítol 18 de Mateu és un discurs que el Crist adreça als deixebles, no a tot el poble, sinó als que han ja el segueixen; per això entenem clarament que amb aquesta paraula –germans– l’evangelista s’està referint exactament al context de l’Església, a aquells amb els que compartim l’Eucaristia. “El Senyor no vol que el pecador mori i es condemni, sinó que es converteixi i visqui”. A continuació ens ensenya a perdonar els germans fins a setanta vegades set (Mt 18, 21-35). Convertir-se o penedir-se i rebre el perdó té només un objectiu: retornar a la Vida, a Crist, a la filiació divina, única font de Vida veritable.

Davant una ofensa, potser el que ens sembla més natural seria que el meu dolor, el meu sentiment anés al davant: primer em planyo, després desitjo el càstig just per qui m’ha ofès, i, si sóc capaç, el perdono. Però el que ens diu el Crist està mes enllà d’aquesta perspectiva basada en com ens sentim nosaltres. El motiu de la correcció al germà no és l’ofensa que patim nosaltres per la seva acció, sinó l’amor a ell per tornar a guanyar-lo, a apropar-lo a Déu. Amb això ens diu el Crist de quina manera, per la nostra humilitat, podem fer-nos col•laboradors en la seva obra de redempció. El Crist es preocupa del mal que pateix qui ha fet l’ofensa, no del perjudici de qui la rep. El dolor del cristià és veure el germà que perd la plenitud de la comunió amb Déu, a exemple del dolor del Crist pels nostres pecats, tal com Ell, sense utilitzar les seves prerrogatives com a Déu totpoderós, es lliurà a la passió i a la mort per rescatar¬-nos. Ser membres de l’Església, germans en Crist, no és altra cosa que sentir aquest dolor dins nostre per la desgràcia del germà, no situar-nos per damunt d’ell com a jutges ni com a benfactors generosos, sinó deixar-nos de banda a nosaltres mateixos tot fent que l’important, el primer, sigui realment ell, no jo i els meus sentiments ferits, sinó ell i la seva mancança respecte a la plenitud del do que Déu ens fa en la seva Església, la participació en el seu Cos. Ser en Església, estar reunits en el seu Nom, és unir-se uns als altres en Ell, tenir el seu amor com a eix i centre del nostre ser plegats, de la nostra unió i de la nostra pregària, i no posar com a centre els interessos humans, per més nobles i elevats que els volem. Per això, i només per això, l’Església, els reunits en el Nom del Crist, té poder de lligar cels i terra, de fer que les accions portades a terme en aquesta terra passatgera tinguin una repercussió o uns efectes directes en la nostra realitat celeste, en la transcendència del nostre viure.

Tanmateix, la nostra acció en Crist no anul•la la llibertat de l’altre: sense el seu penediment, sense l’escolta al germans, qui s’ha allunyat de la unió en  Crist, es fa com els pagans i els publicans, com els pecadors que no han conegut el Crist. I molta atenció! Tampoc en aquest punt llegim odi ni rancúnia al pecador, a aquell que no vol conèixer el Crist, ja que tenim present que la correcció que l’Església ha de fer amb aquests no és advertir per la paraula de l’Evangeli, ja que sense ser en Església no tenen com entendre-ho, sinó parar l’altre galta! (cf Mt, 5, 38-42).

                                                      P. Josep

dissabte, 2 de setembre de 2017

Diumenge 22 de durant l'any - 3 de setembre del 2017



Jr 20,7-9 / Salm 62 / Rm 12,1-2 / Mt 16,21-27


El valor de la incomoditat per amor: és la incomoditat de Jesús, la incomoditat de Déu.

Vingui a nosaltres el vostre Regne!

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi...» (Mt). La creu de Jesús no és fatalitat, conformisme, passivitat..., és compromís amb la justícia, per un món millor, pel Regne de Déu; és una creu diferent a les que penja el món; és una creu plena d’amor, alliberadora, solidària amb totes les causes humanes més nobles; i així, la creu de Jesús, és provocadora.

...i de ressuscitar el tercer dia (Mt). La plenitud de la vida i del Regne de Déu es diu resurrecció; des d’on pren sentit el viure i el morir, és esperança que ens anima i ho configura tot; és plenitud de pau, de justícia, de veritat, de no violència, d’amor i fraternitat..., acompliment de totes les esperances i utopies humanes.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt..., i que havia de ser mort... (Mt). Fer la voluntat de Déu no ens estalvia la creu, hi va incorporada, ... assumim les conseqüències de l’amor; és la vuitena Benaurança (Mt 5,10). La voluntat de Déu passa, sense voler, per la creu, i així la creu és font de vida.

El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.

«... Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare... i ell pagarà cadascú segons les seves obres» (Mt). En el judici final (Mt 25,31-46) trobem Jesús identificat amb els qui passen fam i set, els qui són forasters i els qui van despullats, els malalts o els qui estan a presó; el que fem de bé als altres li fem a ell; la benaurança serà la plenitud del Regne de Déu. “L’acció bona conté en ella mateixa totes les filosofies, totes les religions, l’univers sencer i Déu mateix” (Vicent Ferrer).

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació...

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà... (Mt). És la temptació del prestigi, de la posició social, dels diners, del poder... que ens assegurin la vida, però a la que sacrifiquem la llibertat, la dignitat, l’autenticitat, la coherència, els valors més humans... La vida ens ve de l’amor que cerca el bé de l’altre, i és treball, donació generosa, opció pel drets humans i el Regne de Déu.

¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? (Mt). Ser o tenir. Podria ser que als ulls del món hàgim tingut tot l’èxit..., però no contents i en pau amb nosaltres mateixos...; podria passar que ho hàgim aconseguit tot..., però encara ens quedi el repte de la pròpia autenticitat; que siguem persones envejables, però dins, al cor, no estiguem satisfets amb nosaltres mateixos; ... i això és el més important per a cadascú, per als altres i per a Déu. Què és el que ens dóna vida?; volem ser feliços, ... quin camí hi porta?: l’autenticitat, la coherència, els millors valors, estimar, pau a la consciència...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

«De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» (Mt). Una idea equivocada de la relació amb el Pare: pensar que ens estalvia maldecaps i problemes, i preocupacions..., com si al seu costat fóssim immunes a qualsevol mal. El mal no volgut pel Pare del cel, però sí pels homes... La fe no ens fa totpoderosos; sí ens fa anar més enllà de tot mal amb esperança, i és força i lluita amb confiança; el mal no té la última paraula. La clau la tenim...: «Fuig d’aquí..., perquè no penses com Déu, sinó com els homes» (Mt); pensar com Déu ens dóna nova visió de les coses, una mirada més ampla que la de les contingències concretes, sense defugir del compromís, i la mirada de l’essencial i de l’important.

Posem motius per donar sentit a les nostres creus.


                                      Mn. Miquel García Bailach