dissabte, 10 de novembre de 2018

Diumenge 32 de durant l'any - 11 de novembre de 2018




 El relat de avui parla per si mateix, és fàcil d'entendre, però difícil d'aplicar. L'evangelista ens descriu una situació quotidiana: les ofrenes en el Temple. El verb dipositar en grec significa llançar. Les monedes es dipositaven en una espècie d'embuts enormes en forma de botzina, col·locats al llarg del mur. L'àmplia boca de les botzines de bronze permetia llançar les monedes des d'una distància considerable. Els rics podien sentir amb orgull, el so de les seves monedes en xocar metall amb metall. En aquest context, se'ns descriuen dues accions: la dels rics i la de la vídua. Però el que Marc vol assenyalar és la diferència d'actitud i de motivació que es donava en aquells fariseus i en la vídua. És a dir, dues maneres d'entendre i viure les ofrenes a Déu, dues formes d'experimentar la relació amb Déu i de ser agraïts. Una, la dels fariseus, és la de l'orgull i la vanaglòria davant els altres; l'altra, la de la vídua, la de la generositat i agraïment a Déu des de la intimitat. Amb quin d'aquestes dues actituds no sentim més identificats? Hem de reconèixer que molt de nosaltres ens agrada la notorietat, el ser reconeguts pels altres. Necessitem recuperar amb urgència l'exemple de la vídua, model de despreniment d'una fe autèntica i confiança absoluta en Déu. Que el Senyor ens ajudi, amén. 


Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve, Vila-seca.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Diumenge 31 de durant l'any - 4 de novembre de 2018



Dt 6,2-6; Sl 17; He 7,23-28; Mc 12,28b-34.

Hi ha un Amor més gran que ens queda encara per estimar

Pare nostre, que esteu en el cel:

Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces (Dt).Estem en el nivell de l’amor, no del compliment extern del culte, ni de la observança aparent, ni del costum habitual, ni de la por davant Déu. El culte religiós autèntic és el de l’amor. Jesús mateix a la creu ens dirà què vol dir estimar Déu i els altres, fins al final, amb totes les seves conseqüència.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Beneeixo el Senyor que em salva. Ha donat grans victòries al seu rei, ha mostrat l’amor que té al seu Ungit (Sl).Déu salva. Hi ha mediacions: el rei, el messies... per fer sentir la seva acció mediadora.

Però Jesús, que viu per sempre... té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells... Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca..., es va oferir a si mateix una sola vegada ..., el Fill que serà per sempre un sacerdot perfecte (He).Jesús és posat com una mediació, en lloc de la llei, per sempre, pont de l’amor de Déu; un referent, una revelació de Déu mateix, el Fill, per dir-nos que som fills, ... i germans.

«¿Quin és el primer de tots els manament de la Llei?» Jesús li respongué: «El primer és aquest: “ Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha cap altre manament més gran que aquests»... «No ets lluny del Regne de Déu» (Mc).El Senyor és l’únic..., no els déus insuficients, relatius, temporals..., només mitjans i no objectius, als qui els donem moltes vegades el millor culte i devoció, i que només són projecció del nostre egoisme. El Déu viu i veritable ens fa transitar pel camí invers, el de l’amor, el de fraternitat, el de la llibertat. I també amor, dedicació, atenció, servei... “culte” als altres. Ara els propers, i que en la nostra cultura de la ràpida comunicació és tothom, són també, el nostre “déu” a qui hem de venerar, respectar, servir... És la religió de l’amor complet, permanent i en totes les dimensions. Déu identificat en la pell dels altres (Mt 25...), l’amor a Déu ens fa germans ineludibles. L’amor, ja ho sabem, té intensitats..., Jesús proposa una ètica de màxims.
Regne de Déu...: ens hi atansem pel camí de l’amor... en les dos dimensions, en la dins i en la fora, a Déu i als germans. Amb Jesús passem de la llei a l’amor.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

«Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono... Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posa en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel... Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono» (Dt).Les persones, els pobles, tenim una ànima, una fe, una manera de ser, uns valors, unes experiències... que ens donen vida, que sentim i estimem amb tot el cor, amb tota l’ànima..., que ens donen identitat, raó de ser. La Llei a Israel és una mediació entre Déu i els homes; els seus volen ser uns manaments generadors de vida i comunitat fraterna; condicions mínimes de dignitat humana.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Us estimo; Senyor, vós m’enfortiu, roca i muralla que em deslliure. Déu meu, penyal on m’emparo, escut i força que em salva... Beneeixo el Senyor que em salva (Sl).Els déus són generadors d’esperances, d’il·lusions, que donen sentit a la vida i ens fan feliços...; però de Déu, finalment, descobrim, que només en hi ha un, aquell que només vol la vida de cada persona, de tot el poble.

Aprenem l’amor, ... al final serà l’Amor.

Mn. Miquel García Bailach