dimarts, 27 de novembre de 2018

3ª Setmana de la Bíblia (del 26 de novembre al 2 de desembre)



La Paraula és molt a prop teu, Deuteronomi 30, 14

El cristianisme considera el text bíblic com un do diví, un regal on l’ésser humà ha sigut convidat per Déu a participar de la seva revelació. En les paraules del text trobem un desig de comunicació, però sobre tot un espai de diàleg, aquell lloc on Déu, a través del seu Esperit, vol relacionar-se amb les seves criatures, és aleshores quan parlem de la Paraula amb majúscules, una que ens confronta, que ens consola, que ens dóna forces per seguir les passes de Jesús.
I és que, a la fi, la Paraula de Déu no és solament mot, sinó acció a les nostres vides. Déu es va definir a sí mateix en Jesús, el seu Fill, i des d’aquesta Paraula dita en mig de la nostra realitat és que podem abraçar en els mots de la paraula l’amor i la misericòrdia que se’ns volen oferir.
I com ens recorda el lema d’aquest any aquesta Paraula viva i transformadora no és lluny de nosaltres, no s’amaga de les nostres preocupacions o patiments, ni dóna l’esquena a les nostres preguntes o dubtes, en ella podem celebrar l’alegria i plorar en la tristesa, perquè ella ha sigut dita en mig de la realitat humana i des de la veritable humanitat del qui és verb de Déu.
Acostar-nos a la Paraula de Déu és molt més que apropar-nos a un recull de texts, perquè la profunditat d’aquesta relació que el Senyor vol tenir amb nosaltres la trobem en la veritat de que ell ha volgut parlar-nos en un idioma que tots puguem entendre, en l’idioma de ser i viure entre nosaltres. I aquesta proximitat divina la podem viure en la lectura i la pregària, la podem gaudir en la inspiració del seu Esperit que bufa dins nostre.
No és lluny la Paraula que Déu va dir, és aquí i ara en l’Esperit del Ressuscitat, que segueix volent parlar amb nosaltres, i per això, quan ens acostem a les paraules de les nostres bíblies també ens apropen a la Paraula eficaç que, malgrat el pas del temps, segueix dient-nos i segueix parlant-nos, des de la profunda bondat del nostre Déu, que no vol deixar de comunicar-se amb nosaltres.

Pra Marta López Ballalta



La Paraula és molt a prop teu, Deuteronomi 30, 14


Dilluns passat vam tenir a la rectoria de la parròquia de Sant Pere de Gavà, una celebració ecumènica de la Paraula entorn del lema d’aquest any de la Setmana de la Bíblia i que encapçala com a títol, tant el comentari de la Pra Marta López com el meu. Cristians evangèlics i catòlics vam reflexionar i pregar junts amb aquest verset del llibre del Deuteromi. També, però, vam afegir en aquesta reflexió un altre text, que vam considerar adient: Ac 8, 26-40.
En aquests versets del llibre dels Fets dels Apòstols, es va posar en “evidència” el contrast de la figura de Simó, que diu en aquest text de Lluc que practicava la màgia, amb l’eunuc etíop. Aquest primer pretenia apoderar-se de l’Esperit Sant en benefici propi: “Doneu-me també a mi aquest poder perquè tothom a qui jo imposi les mans rebi l’Esperit Sant” (Ac 8, 19). A través dels diners pensava aconseguir aquest favor. Pere el va reprendre severament.
Quina diferència amb l’eunuc etíop, “alt funcionari i tresorer major de la candance...” llegint uns versets del profeta Isaïes, que feien referència al cant quart del servent del Senyor, quan amb actitud humil demana a Felip (un dels set diaques), que li ensenyi de qui parla aquest text: “I com puc entendre-ho, si ningú no m’hi ajuda?” (Ac 8, 31). En l’eunuc sí es va revelar a través de Felip la Paraula, tal com diu el verset 14, complet, del Deuteronomi: “La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la” És a través de Felip que l’acció de l’Esperit arriba al cor de l’etíop, perquè no està tancat, sinó obert amb docilitat. D’aquesta experiència amb la Paraula, surt convertit i batejat: “Aquí hi ha aigua. Què em priva de ser batejat?”
“T’enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho” (Mt 11, 25-26). Aquesta pregària de Jesús, lloant la humilitat i la senzillesa com a camí d’accés al Regne de Déu, ens interpel.la. La Paraula és una atenció constant, amorosa, misericordiosa, que anhela la salvació integral de tota persona humana. Ens crida a una conversió sincera i a viure la comunió i l’amor fratern. Quina joia poder compartir i pregar junts amb la Paraula del Senyor, amb els germans de les diferents confessions cristianes (evangèlics i ortodoxos)!
Agraeixo de tot cor a la Pra Marta López haver acceptat compartir en aquest breu espai del blog, aquesta reflexió compartida, a partir del lema d’aquest any. I no puc acabar sense tenir un record especial per en Javier Velasco, Biblista, que ens va deixar fa unes setmanes i que va ser ell qui va escollir, justament, aquest verset bíblic. Com ell sempre em deia fraternalment: “Una abraçada ben forta”.

Mn. Xavier Artigas DP




dilluns, 19 de novembre de 2018

Diumenge 33 de durant l'any - 18 de novembre de 2018



                                 LA VENIDA DEL HIJO DEL HOMBRE

                                        ( Marcos  13  :  24  a  37)


 Cuando estamos mirando montañas a lo lejos, los “picos” nos parecen juntos y cercanos; la realidad nos dice que, entre ellos, hay considerables distancias. Posiblemente sea de esta manera cómo hemos de meditar aquel gran discurso de Cristo que relata Marcos (junto a Mateo y Lucas).
 Empezó el Señor explicándoles acerca de la llegada de muchos “falsos Mesías”. Cuantísimos han actuado haciéndose pasar por “Cristos” y “Redentores”; normalmente gurús de nuevas sectas. Satanás es capaz de cualquier cosa con tal de ir diezmando la verdad.
 “Guerras y rumores de guerras”...(Mateo 24 :6). Las guerras,los desastres de la naturaleza, la apostasía, los falsos profetas y la traición,etc...son sólo el comienzo de lo que los creyentes podemos esperar de este mundo. Y, a pesar de estas circunstancias, que nos pueden envolver en mayor o menor grado, los cristianos debemos permanecer fieles y llevar las Buenas Nuevas a todas las naciones (Mateo 24:13 y 14). Es más...este Evangelio...a todo el mundo!...a todas las naciones!..”.entonces vendrá el fin”. Es el único indicativo que el Señor nos dejó escrito:  ¿amamos su Regreso?...pues...llevemos el Evangelio hasta el último rincón, porque entonces vendrá el fin.
 La “abominación desoladora” dijo Mateo (24:15). Que, como bien indica el Señor, es una frase del profeta Daniel (Daniel 11:31). La mayoría cree que aquélla profecía fué cumplida en el año 168 a.C. Cuando Antíoco Epifanes sacrificó un cerdo sobre el santo altar del Templo de Jerusalem. Pero parece que Jesús se estuviese refiriendo al cerco de los soldados romanos que iba a ocurrir el el año 70 d.C. (Lucas 21:20). Días que el Señor describe como de gran angustia y tribulación. Josefo, el historiador, llegó a decir de la ciudad destruida, que parecía ser  un lugar que jamás hubiese estado habitado. Ésa are la fuerza de la frase “piedra sobre piedra”.
 “Sol...luna...estrellas...(Mateo 24:29); alteraciones en todos los cuerpos celestes. Con estas palabras Jesús introducía las señales espectaculares que han de preceder Su Regreso. Finalmente, aparecerá “la señal del Hijo del Hombre”o sea la menifestación personal del mismísimo Jesucristo.
 Por ello, el creyente; ha de estar espectante a todos los aconteceres y señales. ¿Cuantísimos hermanos no pensaron que éso iba a ocurrir en su tiempo?, tiempos de ingratitud, persecución, problemas,...;tiempos que les hizo pensar que el Señor ya estaba volviendo. Mas......”nadie sabe” (Mateo 24 :36).
 Sólo Dios sabe acerca del momento en que Cristo vuelva. Él es el dueño y señor del tiempo y de la historia; cada cual estará en lo suyo y la venida de Cristo nos tomará por sorpresa.
 ¿En qué estaré yo?...; ante ése inesperado regreso, los creyentes siempre hemos de estar “preparados” para el acontecimiento.
 Para pensar...bendiciones...

                                                               Lluis Brull

dissabte, 10 de novembre de 2018

Diumenge 32 de durant l'any - 11 de novembre de 2018




 El relat de avui parla per si mateix, és fàcil d'entendre, però difícil d'aplicar. L'evangelista ens descriu una situació quotidiana: les ofrenes en el Temple. El verb dipositar en grec significa llançar. Les monedes es dipositaven en una espècie d'embuts enormes en forma de botzina, col·locats al llarg del mur. L'àmplia boca de les botzines de bronze permetia llançar les monedes des d'una distància considerable. Els rics podien sentir amb orgull, el so de les seves monedes en xocar metall amb metall. En aquest context, se'ns descriuen dues accions: la dels rics i la de la vídua. Però el que Marc vol assenyalar és la diferència d'actitud i de motivació que es donava en aquells fariseus i en la vídua. És a dir, dues maneres d'entendre i viure les ofrenes a Déu, dues formes d'experimentar la relació amb Déu i de ser agraïts. Una, la dels fariseus, és la de l'orgull i la vanaglòria davant els altres; l'altra, la de la vídua, la de la generositat i agraïment a Déu des de la intimitat. Amb quin d'aquestes dues actituds no sentim més identificats? Hem de reconèixer que molt de nosaltres ens agrada la notorietat, el ser reconeguts pels altres. Necessitem recuperar amb urgència l'exemple de la vídua, model de despreniment d'una fe autèntica i confiança absoluta en Déu. Que el Senyor ens ajudi, amén. 


Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve, Vila-seca.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Diumenge 31 de durant l'any - 4 de novembre de 2018



Dt 6,2-6; Sl 17; He 7,23-28; Mc 12,28b-34.

Hi ha un Amor més gran que ens queda encara per estimar

Pare nostre, que esteu en el cel:

Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces (Dt).Estem en el nivell de l’amor, no del compliment extern del culte, ni de la observança aparent, ni del costum habitual, ni de la por davant Déu. El culte religiós autèntic és el de l’amor. Jesús mateix a la creu ens dirà què vol dir estimar Déu i els altres, fins al final, amb totes les seves conseqüència.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Beneeixo el Senyor que em salva. Ha donat grans victòries al seu rei, ha mostrat l’amor que té al seu Ungit (Sl).Déu salva. Hi ha mediacions: el rei, el messies... per fer sentir la seva acció mediadora.

Però Jesús, que viu per sempre... té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells... Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca..., es va oferir a si mateix una sola vegada ..., el Fill que serà per sempre un sacerdot perfecte (He).Jesús és posat com una mediació, en lloc de la llei, per sempre, pont de l’amor de Déu; un referent, una revelació de Déu mateix, el Fill, per dir-nos que som fills, ... i germans.

«¿Quin és el primer de tots els manament de la Llei?» Jesús li respongué: «El primer és aquest: “ Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha cap altre manament més gran que aquests»... «No ets lluny del Regne de Déu» (Mc).El Senyor és l’únic..., no els déus insuficients, relatius, temporals..., només mitjans i no objectius, als qui els donem moltes vegades el millor culte i devoció, i que només són projecció del nostre egoisme. El Déu viu i veritable ens fa transitar pel camí invers, el de l’amor, el de fraternitat, el de la llibertat. I també amor, dedicació, atenció, servei... “culte” als altres. Ara els propers, i que en la nostra cultura de la ràpida comunicació és tothom, són també, el nostre “déu” a qui hem de venerar, respectar, servir... És la religió de l’amor complet, permanent i en totes les dimensions. Déu identificat en la pell dels altres (Mt 25...), l’amor a Déu ens fa germans ineludibles. L’amor, ja ho sabem, té intensitats..., Jesús proposa una ètica de màxims.
Regne de Déu...: ens hi atansem pel camí de l’amor... en les dos dimensions, en la dins i en la fora, a Déu i als germans. Amb Jesús passem de la llei a l’amor.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

«Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono... Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posa en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel... Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono» (Dt).Les persones, els pobles, tenim una ànima, una fe, una manera de ser, uns valors, unes experiències... que ens donen vida, que sentim i estimem amb tot el cor, amb tota l’ànima..., que ens donen identitat, raó de ser. La Llei a Israel és una mediació entre Déu i els homes; els seus volen ser uns manaments generadors de vida i comunitat fraterna; condicions mínimes de dignitat humana.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Us estimo; Senyor, vós m’enfortiu, roca i muralla que em deslliure. Déu meu, penyal on m’emparo, escut i força que em salva... Beneeixo el Senyor que em salva (Sl).Els déus són generadors d’esperances, d’il·lusions, que donen sentit a la vida i ens fan feliços...; però de Déu, finalment, descobrim, que només en hi ha un, aquell que només vol la vida de cada persona, de tot el poble.

Aprenem l’amor, ... al final serà l’Amor.

Mn. Miquel García Bailach