dissabte, 26 de setembre de 2015

Diumenge 26 de setembre - 27 de setembre


Mc 9,38-43.45.47-48

En l'evangeli d'aquest diumenge apareix el tema de la pertinença, de la identitat, de qui són dels nostres i qui no. Segueix sent un tema molt actual. Amb quina facilitat posem etiquetes d'aquests són de la nostra sensibilitat religiosa, aquells no; amb aquests em sento identificat, amb aquells no estic a gust; nosaltres som del sector progressista, aquells del conservador (i viceversa), etc. Som, en el fons, excloents, encara que prediquem el contrari. No busquem la unitat (no identificar-la mai amb uniformitat) sinó la confrontació, els uns i els altres.

El missatge de Jesús, «qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres», ho hem llegit i aplicat, molt sovint, a l'inrevés: «qui no és amb nosaltres, és contra nosaltres» I així ens van les coses. Jesús demana als seus deixebles, als seus seguidors, els d'abans i els d'ara, una visió molt més oberta, més conciliadora, «buscant més el que ens uneix que el que ens separa», en paraula del papa bo Joan XXIII.

La unitat és possible i ha de ser el nostre afany diari.


Javier Velasco

dilluns, 21 de setembre de 2015

Diumenge 25 de durant l'any - 20 de setembre de 2015


(Mc 9, 30-37)

El primers dos versets d’aquest Evangeli corresponen al segon anunci de la passió i mort del Senyor als seus deixebles. Jesús rep l’admiració dels que el segueixen, per la seva paraula, el seu ensenyament, les seves obres i els seus miracles. Davant d’aquesta admiració dels homes, Ell donava sempre un exemple de quin era el camí que calia seguir: El Fill de l'home serà lliurat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. L’evangelista ens diu que els deixebles no entenien; és més, que tenien por de fer-li preguntes sobre això. En la versió de Lluc, es precisa que el significat d’aquestes paraules els quedava amagat; i Mateu, diu que es van entristir molt. L’anunci de la passió no és aquí donat en paràboles; cap metàfora, tot al peu de la lletra. I tanmateix, els qui seguien el Crist –pensem tot el que vol dir aquest seguir- no comprenien les paraules, sentien por i s’entristien.

El Crist s’humilià perquè sent Déu prengué forma d’esclau i acceptà la copa que el Pare li oferia, la passió i mort en la creu per la salvació del món; i davallà fins als inferns a rescatar les ànimes que hi eren presoneres. Pel que fa a l’home, seguir el camí del Crist és també la humiliació, negar-se a si mateix i prendre la creu. La reialesa, el poder i la glòria de Déu no es manifesta com es fa entre els homes; res a veure amb els privilegis, amb el domini sobre els altres, amb la fama i el renom davant del món. Els que diem seguir el Crist, potser ens entristim quan sentim parlar de la seva necessària mort per salvar el gènere humà? Encara esperem aquesta mena de poder i glòria fruit de les nostres elucubraciones i de l’amor propi? Sovint, instal·lats en l’edifici que el pecat ens ha fet construir, concupiscència, egoísme, vanaglòria, no som capaços d’entendre què vol dir el Senyor, i ens fa por preguntar-li, i ens entristeix perquè al fons del cor sap que posa en qüestió aquest nostre edifici que estimem tant.

El fragment de sant Marc, cotinua amb l’ensenyament sobre qui és el primer al Regne dels Cels. Ara el Senyor usa una metàfora per ajudar-lis a entendre; posa un infant enmig d’ells, al seu costat, i els diu que han de fer-se com infants, perquè el més petit de tots vosaltres, és el més gran, i si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots...

Servir, fer-se el més petit, és l’única via de combatre la força del pecat que lluita en nosaltres. Tenim tants exemples a l’Evangeli: el public, el fill pròdig, la dona que vessava llàgrimes als seus peus, l’hemorroïsa, la cananea... Els Pares ens ensenyen que per la humiliació tanquem la porta als assalts de les temptacions, despertem el cor a la compunció i fem lloc a la pregària interior. Així humiliar-se és obrir la porta a la visita de Déu, és el camí per obtenir un cor pur, com el dels infants.

A la tradició de la nostra terra, tenim l’exemple de sant Cristòfor, aquell gegant que, conscient de la seva gran força, desitjava posar-se al servei del senyor més poderós de la terra. Serví als senyors del món i, tot cercant, fins i tot al mateix diable; però atent com era i despert, trobava sempre altre que mostrava més poder que el senyor a qui estava servint. Acabà, per consell d’un vell, esperant al Crist a la vora d’un riu d’aigües cabaloses i ràpides, vinvint com ermità, ajudant amb el seu cos fort i valent a travessar les aigües a tot aaquell que li demanava. Fins que un dia el pes d’un infant que pujà a les seves espatlles li feu trontollar i a punt va estar d’ofegar-se, si no que quan li preguntà al nen pel misteri del pes que notava damunt seu, l’infant es revelà com el Crist...



P. Josep

divendres, 11 de setembre de 2015

Diumenge 24 de durant l'any - 13 de setembre de 2015


Mc 8, 27-35

1. « ¿Quién dicen los hombres que soy yo?».

La figura de Jesús es polémica desde el principio, es decir, desde su paso por este mundo. Sus mismos discípulos no le reconocieron: los relatos sobre la confesión mesiánica de Jesús son evidentemente postpascuales.

A lo largo de la historia se han dado diversidad de respuestas sobre la identidad de Jesús. Lo que no podemos negar es que es una persona que al interesarnos por él, no nos deja indiferentes: ya podemos llegar a reconocerlo como el Mesías, el Cristo, o simplemente ver en él un peligro o una amenaza para los poderes sociales, políticos, económicos e incluso religiosos de este mundo.

Ya para San Pablo "La predicación de la cruz es una necedad para los que se pierden; mas para los que se salvan -para nosotros- es fuerza de Dios... quiso Dios salvar a los creyentes mediante la necedad de la predicación. Así, mientras los judíos piden señales y los griegos buscan sabiduría, nosotros predicamos a un Cristo crucificado: escándalo para los judíos, necedad para los gentiles" (1 Cor 1,18-23).

Para Celso, filósofo griego del siglo II d. C., también resultaba inaudito que la "divinidad", es decir, las fuerzas cósmicas que gobiernan el universo pudiesen hacerse presente en una sola persona y menos en un judío, inculto, alejado del centro del Imperio.

En este sentido afirma Hans Urs Von Balthasar, el gran teólogo del siglo XX: "así como para la mentalidad griega es simplemente ridículo que un producto de la naturaleza inabarcable pretenda identificarse con el seno que lo ha engendrado, y para el pensamiento judío es todavía mas desatinado que una criatura se atribuya las propiedades del Creador y del Señor de la Alianza con Israel, así también para una imagen del mundo moderna y evolucionista...es sencillamente absurdo que una pequeña onda se quiera identificar con la misma corriente inmensa que ha fluido antes de  ella durante millones de años y después de ella ha continuado imperturbable su curso. (Por qué soy cristiano todavía. Pág 23).

2. «Y vosotros, ¿quién decís que soy yo?». Pedro le contesta: «Tú eres el Cristo». 
Esta es la única confesión "de fe" que encontramos en los Evangelios antes de la Resurrección de Jesús.  Preguntémonos entonces, ¿Qué significa que Jesús es el Cristo?

En definitiva que en Jesús, en verdad se cumple lo que él mismo había dicho: "Yo soy el camino, la verdad y la vida (Jon 14, 6). En los Evangelios, resuena con fuerza y convicción este "yo soy" de Jesús.

"Muy gustosos haríamos de Jesús un apóstol del amor al prójimo, que interviene a favor de los pobres y oprimidos, que se declara solidario con los pecadores; pero tendríamos que olvidar todas esta alusiones desafiantes a su propia persona, este modo suyo de juzgar a los otros en relación con él: si alguno se avergüenza de mí...también el Hijo del hombre se avergonzará de él (Mc 8, 38)...el mandato de abandonar todo por mi causa (Mc 10, 29)...todo esto, palabras y obras, es de una naturaleza cortante, no parangonable con ninguna otra realidad de la naturaleza humana que pretenda elevarse a tal grandeza" (Ibíd. pág. 36).

Vivimos una época que nos cuesta percibir el todo y nos es más cómodo el fragmento o la reducción. Pero Jesús, el Cristo, en su singularidad, continúa acercándose a todo hombre y mujer y se continua dando como el amor mismo de Dios ofrecido a cada uno, en su libertad absoluta y para acompañarnos él se ha querido rebajar, hacerse como nosotros, para que nosotros podamos asemejarnos a él (San Atanasio).  



Mn. Juan Alcides

dissabte, 5 de setembre de 2015

Diumenge 23 de durant l'any - 6 de setembre de 2015


Is 35,4-7a; Salm 114; Jm 2,1-5; Mc 7,31-37.


Déu ens fa sentir el seu amor, ens encomana els seus sentiments.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s'obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig... (Is). Un Déu que ve amb tots els atributs que l’adornen de bondat i amor: és alliberador i reparador. Suscita respostes a les necessitats humanes de justícia i de vida. Fa com un pare i una mare fan, de generar vida sempre.

El Senyor es manté fidel per sempre, fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam. El Senyor deslliura els presos. El Senyor dóna la vista als cecs, el Senyor redreça els vençuts, el Senyor estima els justos, el Senyor guarda els forasters. Manté les viudes i els orfes... (Sl). És el compromís de Déu creador per sempre amb la vida que genera, i amb la justícia promotora de fraternitat, i amb les necessitats primeres que fan possible la vida dels fills; un Déu que vol ser llibertat, i llum, i esperança, i vida digna per a les persones.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s'obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l'aigua ha brollat a l'estepa, han nascut torrents en el desert, les terres xardoroses ara són estanys, el país de la set és ple de fonts d'aigua (Is). El ser de Déu-Amor informa la realitat, és llei natural escrita en la dignitat humana. La vida només és possible amb unes condicions: que es respectin els drets de cada persona i es visqui la fraternitat; és el seu regne fecund, generador de vida.

El Senyor es manté fidel per sempre, fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam. El Senyor deslliura els presos. El Senyor dóna la vista als cecs, el Senyor redreça els vençuts, el Senyor estima els justos, el Senyor guarda els forasters. Manté les viudes i els orfes, i capgira els camins dels injustos. El Senyor regna per sempre; és el teu Déu, Sió, per tots els segles (Sl). És la paràbola del judici final que ja la trobem prefigurada als Salms; el criteri del judici de Déu és l’amor: Perquè tenia fam..., tenia set..., era foraster..., anava despullat..., estava malalt..., ... tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi (Mt 25,31ss). És el regne de Déu d’amor en les coses senzilles, ordinàries, en necessitats concretes.

... vosaltres que creieu en Jesucrist..., no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones. Suposem que, mentre esteu reunits, entra un home ben vestit i amb un anell d'or, i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: «Segui aquí, que estarà millor», però al pobre li dèieu: «Tu queda't dret o seu aquí, als meus peus», no faríeu diferències entre vosaltres? No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Hi ha una ortodòxia de les veritats de la fe i ha la ortopraxis de l’actuar, ineludible també per a la fe: és la pràctica de l’amor. Escolteu, germans meus estimats: No sabeu que Déu ha escollit els pobres d'aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l'estimen? (Jm). I hi ha una opció preferencial pels pobres. Són les Benaurances: feliços els pobres, perquè és vostre el Regne de Déu (Lc 6,20b).

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

El Senyor es manté fidel per sempre, fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam... (Sl). El pa de Déu és fruit de la justícia i la misericòrdia; tots tindrem pa si hi ha justícia i amor. Jesús vol ser aquest pa.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó..., passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre't». A l'instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se'n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin» (Mc). Jesús salva amb el seu compromís personal de servei, amb la seva encarnació en la pell del necessitat; i venç el mal amb el bé. I Jesús a l’hora d’estimar ja supera fronteres de raça i religió. Un servei amagat, silenciós que només busca el bé de la persona.

L’amor sempre surt a l’encontre de la persona estimada, del seu bé.


Mn. Miquel Garcia Bailach