Comentaris Bíblics Interconfessionals

Lc 19, 1-10  En este texto vemos a una persona que tiene interés por Jesús y está ansioso por conocerlo, e incluso está dispuesto a hacer cosas que quizás no se corresponden ni con su edad, ni con su “estatus” social para poder llevar a cabo esta misión. El personaje que aparece en el texto es Zaqueo, un hombre que se nos describe como “muy rico”, aunque se nos dice que era “de baja estatura”. Era jefe de los Recaudadores de Impuestos, o sea que esa labor lo hacía muy odiado y despreciado por los judíos, ya que además de cobrar impuestos para el Imperio Romano, opresor y ocupador de Judea, muchos de ellos se quedaban con parte de esos impuestos para su lucro personal. Jesús era una persona muy conocida y cuando iba a algún lugar, muchas personas le seguían y otros también querían verlo, con lo que Zaqueo, dada su baja estatura, se dio cuenta que no iba a poder verlo ni tener contacto con él. Pero Zaqueo estaba empeñado en esa misión y nos dice el texto que hizo dos cosas que,...

  Paciència i persistència en la pregària Ex 17,8-13; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8 En aquestes lectures trobem imatges de comprensió, paciència i persistència. Entenent la persistència com l’esforç i la comprensió que hi ha quelcom més gran pel qual estem treballant i hem de fer el treball de manera constant. És a dir, parlen de la presència d’una crida a una esperança, element necessari en la nostra comprensió de la perseverança i de la persistència en la pregària. L’esperança sempre ha d’incloure una dimensió comunitària. És una esperança que no ve només de la meva pròpia força, sinó necessàriament inclou la comunitat. Això està present en el cas de Moisès. La lectura de l’evangeli de Lluc ens presenta un Jesús que parla de la necessitat de ser persistents en la pregària, no posa l’exemple de Moisès, sinó que utilitza una paràbola parlant d’una vídua; una vídua pobre que en realitat no ha vist caure manà del cel... és una vídua pobre que desitja que se li faci justícia en la s...

  Per Griselda Cos i Boada Monja de Sant Pere de les Puel·les   L’AGRAÏMENT, PER DAMUNT DE LA LLEI             L’evangeli d’avui pot ser contemplat des de dues escenes diferents: “Jesús guarint els deu leprosos”, o bé,“el samarità, agraït i prosternat als peus de Jesús”. El centre de tot el fragment,per a mi,està sobretot enl’actitud agraïda del samarità. És clar, aquest no tenia necessitat de presentar-se als sacerdots, ni de complir la Llei. Els altres, en canvi, que se suposa que eren jueus, preocupats com estaven per complir el que Jesús els havia manat de fer, s’oblidaren d’anar a agrair al qui els havia guarit.El samarità fou l’únic que quan s’adonà que estava bo” tornà per prostrar-se als peus de Jesús i donar-li gràcies. L’agraïment és una actitud interior que supera l’estricte compliment de la Llei. El cor agraït desperta sentiments indicibles. Al legalista , en canvi, l’observança de la llei, no l...

  Ha 1,2-3.2,2-4; Salm 94; 2Tm 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10. Déu i vida..., com amor i vida, sempre van units. Pare nostre, que esteu en el cel: ... ell és el nostre Déu, i nosaltres som el poble que ell pastura, el ramat que ell mateix guia (Sl). Déu... guia, pastor..., sempre generador de vida; implicat, compromès, proper... Vingui a nosaltres el vostre Regne. «Escriu una visió, grava-la... És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada. L’ home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut» (Ha). La fe ens fa anar més enllà i ens projecta a la realització de les esperances del cor; alimentar l’esperança amb més fe, sempre més forta que qualsevol contrarietat; és la certesa d’allò que ens dóna vida: els valors del Regne de pau i justícia..., de Déu. No defallir en l’espera; alimentar la vida amb utopies i somnis de bé i d’amor; i des de la fe, l’es...

La continuïtat de la vida després de la mort és (o hauria de ser!) una certesa pel cristià (Quina mena de cristià es pot ser sense aquesta certesa?). La mort és un traspàs a una nova vida, un nou estat d’existència de la nostra ànima. I cal saber que n’hi ha connexió entre aquesta vida i la futura: «Fill, recorda't que ja vas rebre els teus béns durant la teva vida, i Llàtzer, en canvi, els seus mals; ara, doncs, ell és consolat i tu turmentat.» (25) Aquella certesa, indubtable pels nostres majors, s’ha anat afeblint, perdent importància fins pràcticament perdre’s. ¿Qui té present, a l’hora de prendre decisions i actuar, que el que farà tindrà una repercussió en la vida després de la mort? En part de la causa d’aquesta pèrdua la trobem en l’excessiu accent de la por al càstig amb què vam créixer... aquell «Déu et castigarà!»... Pot ser sí vam convertir el cristianisme en una mena de competició per obtenir premis i evitar càstigs, i ens vam allunyar de Déu, que és Amor. Quan p...

  Per Griselda Cos i Boada, Monja de Sant Pere de les Puel·les     L’ACOLLIMENT DEL SENYOR   Jesús fou acollit a Betània, a casa de Marta i Maria.També Abraham, sota l’alzina de Mambré, acollí als tres viatgers. Maria, a Betània, restava asseguda als peus del Senyor escoltant la seva paraula. Marta, hi és descrita anant molt atrafegada per servir el Senyor , no obstant això,el text grec descriu el seu servei amb la bella paraula DIACONIA. Abraham acollí els pelegrins i desconeguts no perquè endevinés la seva identitat divina,sinó pel profund sentit que tenia de l’hospitalitat. En acollir els estrangers Abraham estava acollint Déu mateix. Sí, l’hoste és Déu en persona, per això Abraham copsant la presència del Senyor, i “inclinant el front fins a terra”, li demanà que fes estada a casa seva. Per Abrahaml’acolliment de la persona era un deure sagrat. També ho era per a sant Benet quan va redactar per als monjos el capítol 53 de la Regla: “C om s'ha d'a...

  Lc 9, 51-62 i Gal 5, 1 i 13-18   És per a la llibertat que el Crist ens ha alliberat. Podem començar per plantejar-nos una pregunta: De què ens havia d’alliberar? O el que és el mateix: Què ens impedia ser lliures, què ens feia esclaus? Quan sant Pau declara que Crist ens ha fet lliures, afirma també que abans no ho érem. Ara bé, en el món moltes persones diuen ser lliures i no confessen el Crist, és més, afirmen no tenir cap necessitat del Crist per exercir la seva llibertat, o encara més, alguns estan convençuts que seguir el Crist és perdre llibertat. ¿Què en pensem? I una altra precisió per la lectura del text:Sant Pau no diu que nosaltres aconseguim ser lliures confessant el Crist, com un mèrit nostre, sinó que és el Crist qui ens ha alliberat, independentment de que fem o creiem nosaltres! La humanitat abans de la vinguda del Crist –i no només el poble d’Israel!– podria sentir-se o no lliure, però el que és segur és que no podia confessar el Crist, simplement...

                                             "La Viga en el propio ojo"(Lucas 6,39-45). Este texto es muy conocido, incluso entre aquellas personas que no son creyentes. Es muy conocido por el marcado contraste de la frase: "la mota en el ojo ajeno Vs . la viga en el propio ojo". Es una imagen ciertamente irónica y hasta graciosa, sin dejar de lado la realidad a la que apunta. ¿Cuántas veces señalamos los errores de los demás, mientras tapamos e ignoramos los propios? Los seres humanos somos así y por eso estas palabras de Jesús nos invitan a hacer algo que, en ocasiones, nos cuesta mucho: "dejarnos enseñar". Aunque la parte más conocida del texto es la referencia a la viga en el propio ojo, la perícopa (párrafo) es más compleja. Empieza hablando de ciegos que guían a cie...

  Per Griselda Cos i Boada   Monja de Sant Pere de les Puel·les   T’HE MODELAT, T’HE CONEGUT,   T’HE CONSAGRAT El text sobre la vocació del profeta Jeremies que avui hem llegit subratlla l’acció de Déu dient: “ Abans que et modelés en les entranyes de la mare, ja et vaig conèixer , abans de néixer, ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta” . Tres verbs molt significatius: modelar, conèixer i consagrar . El més important d’una vocació, doncs,és saber-hi Déu implicat. Per això Jeremies cau i dubte, però, creu i s’aixeca, perquè el qui l’ha cridat li ha dit: “No tinguis por... jo et faré costat” . És molt important poder recolzar la nostra vocació en la certesa que qui ens ha cridat ens fa costat, i més, si aquest és Déu. Quan Jesús, a la sinagoga va llegir: “l’Esperit del Senyor reposa sobre meu, m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat...” hi va afegir amb tota contundència: “Això que avui se...

    Ne 8,1-4a.5-6.8-10; Salm 18; 1Co 12,12-30; Lc 1,1-4;4,14-21.     Revelació de Déu, Sagrada Escriptura, experiència del Déu de Jesús en la comunitat cristiana...   Pare nostre, que esteu en el cel:   Tots nosaltres..., hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos... (1Co). De la paternitat de Déu se’n deriva la fraternitat; de la mateixa experiència de Déu en neix la solidaritat, on l’altre és germà, on l’altre és com jo.   Vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres (1Co). Fills en el Fill; units al Crist, participem de la dignitat del Fill; i el que ens dóna una perspectiva comunitària, el sentit de família; ja no pensats només com a individus sinó membres d’un tot; la fraternitat és element constitutiu de la pròpia identitat.   Sigui santificat el vostre nom.   ...el goig del Senyor serà la vostra força (Ne). Una experiència de Déu fondant del propi ésser que li dóna sentit, consistència, r...

    Is 62,1-5; Salm 95; 1Co 12,4-11; Jo 2,1-12.   Relació personal, propera, de Déu amb nosaltres, enriquidora i generadora de vida.   Pare nostre, que esteu en el cel:   ...a tu et diran «Jo-me-l’estimo», i a la teva terra, «Té-marit», perquè el Senyor t’estimarà. I tindrà marit la teva terra. El qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia (Is). És llenguatge dels qui s’estimen, d’enamorats, familiar; per parlar-nos de Déu, del seu amor, dels seus sentiments, que ho justifica tot: la seva obra salvadora i el sentit de la seva encarnació. Encara seria una reflexió nadalenca, que ens parlaria del compromís del Déu de la Aliança, sempre fidel amb el seu poble, ara, amb Jesús, d’una manera nova i radical.   Sigui santificat el vostre nom. Canteu al Senyor un càntic nou, canteu al Senyor arreu de la terra... Anuncieu de dia en dia que en...

  Mateo 24:37-44 Este texto lo podemos enmarcar en los últimos días del Señor Jesús, y precisamente está en el monte de los Olivos con sus discípulos, y como pasaba muchas veces, los que más intimidad tenían con El, normalmente los apóstoles, se le acercan “aparte” y le pregunta sobre cuestiones que no entendían. En este caso querían saber cuáles serían las señales que marcarían la segunda venida del Hijo del Hombre, que anteriormente había comentado. Jesús utiliza la figura de Noé para ilustrarles, y es una figura que deja muchas cosas claras: va a ser algo que afecte a “todo el mundo”, solo se salvarán los que crean y no hay una fecha exacta, con lo que podemos observar que no es casualidad que nuestro Señor utilizase la figura de Noé. En primer lugar, deja bien claro que “algunos” se salvarán y otros no, y es algo sobre lo que en la Palabra de Dios tenemos muchas alusiones, y muchas de ellas dichas por el propio Señor Jesús (recordemos la parábola de las 10 vírgen...