dissabte, 23 de juny de 2018

Naixement de Sant Joan Baptista - 24 de juny de 2018


Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.
Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient:
--No! S'ha de dir Joan!
Ells li replicaren:
--Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!
Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?»
Realment, la mà del Senyor era amb ell.
L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.
(Lluc 1, 57-66.80)
Expectatives; la vida està plena d’expectatives. Què serà d’aquest infant? Què serà dels nostres? I del futur? I dels nous reptes? En moltes circumstàncies l’ésser humà es pregunta pel què serà, per allò que vindrà.
El meravellós del relat del naixement de Joan és que comença, precisament, amb un trencament: els seus pares deixen enrere una tradició, el nom familiar, per incorporar en la persona d’aquell que, com dirà Jesús, serà el més gran dels profetes la novetat d’un nom.Un nou nom que és l’oportunitat d’un nou futur i, alhora, l’expectativa davant la incertesa del què serà aquest infant, del què podrà arribar a fer.
Elisabeth i Zacaries viuen la benedicció d’aquest fill com un miracle de Déu, que no pot ser per a ells, sinó pel seu poble; els veïns i les veïnes ho viuen amb estranyesa, perquè en ell es trenquen totes les lleis naturals, les del naixement (Elisabeth ja no hauria d’haver pogut tenir un fill) i també les dels convencionalismes socials. I uns i altres es pregunten: què serà d’aquest infant?
Expectatives de futur, esperances i desitjos acompanyen el naixement d’aquell que serà la veu que crida en el desert; miracles de concepcions i veus retrobades envolten al profeta Joan, i tot esdevé en mig de la incertesa del què serà, del què succeirà amb l’infant i amb la seva vida.
Sempre estem envoltats del dubte pel què vindrà, de la por i el neguit per un avenir que moltes vegades és incert, i omplim aquests buits de convicció amb l’esperança de l’expectativa, que solament confia en que el Senyor sigui amb nosaltres, amb els nostres, amb aquelles a les qui els hem posat nom.
Crec que ni els seus pares, ni les veïnes, ni ningú va esperar que Joan es convertís aquella veu de Déu, veu profètica que anuncià i denuncià; veu incòmode pel poder i balsàmica pel poble oprimit. Crec que ningú s’imaginà el què seria d’aquest infant, que acabà batejant al Senyor i morint cruelment. Però els primers en depositar en ell les expectatives foren uns pares que, davant el miracle del seu naixement, no van dubtar en posar-li un nou nom, en obrir davant d’ell nous camins, pels que va transitar el mateix Jesús, Senyor nostre.
Davant un futur incert, davant les expectatives d’allò que pot ser o pot arribar ser, la primera passa a fer és la de la fe, una passa que s’obre a noves accions, a nous noms que trenquen un camí establert per obrir-se a les sendes que Déu pot manifestar davant nostre. La valentia de la fe esdevé en la confiança de que allò que està per venir pot ser més gran del que imaginem.
Joan, el més gran profeta, inicia el seu camí des de la fe que confia en la presència de l’Esperit en les nostres vides, i en les vides dels que estimem; una presència que pot obrir noves oportunitats, i pot complir moltes expectatives, sempre que estem disposades a trencar, en fe i per fe, amb allò que se’ns vol imposar, per tradició o convencionalisme.
És cert, un nom no canvia res, però un nou nom, que no toca, que no correspon, que no és el que s’ha dir, pot, a la fi, canviar-ho tot. Perquè un nou nom és la manifestació de la nostra fe, la confiança d’abraçar el que no ha de ser perquè Déu pugui crear quelcom novell, que arribi a ser benedicció per a totes i tots. Un nou nom és la fe que confia les seves expectatives a la mà de Déu.


Pastora Marta López Ballalta

diumenge, 17 de juny de 2018

Diumenge 11 de durant l'any - 17 de juny de 2018


Evangeli de Marc 4, 26 - 34


Heus ací una paràbola de Nostre Senyor: El gra de mostassa; paràbola que trobem narrada només a l'Evangeli de Marc. Aquesta llavor tan remenuda, ell la va aprofitar per mostrar-nos la importància d'allò que en aparença és petit. Per tant, així ho veiem en l'opinió de la gent sobre aquest minúscul gra: és tingut com a cosa petita, proverbial, diríem, i tant!. Una cosa sense entitat, al cap i a la fi, com a exemple de poca consideració. Ens trobarem, però, que ben aviat haurem canviat de parer, ja que l'Escriptura ens ensenya, i les paraules de Jesús en són la prova, que les coses minúscules, i aquesta en especial, no han de ser tingudes com a coses inferiors i, ni de cap manera, menyspreades...

Fixem-nos, per un moment, en com ha d'estar constituïda l'Església de Jesucrist. Mirem-la talment com si contempléssim la formació d'una família humana: Un home i una dona, els dos principals i necessaris elements que han de constituir el nucli primigeni de la formació d'un cos familiar, d'un parentiu per consanguinitat, d'una aliança ferma amb anuència d'amor... Atents a veure-hi la formació de l'Església de Jesucrist, com diu l'apòstol Pau: "Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però era Déu qui feia créixer. Per això,  ni  el  qui planta no és res, ni el qui rega, sinó el qui fa créixer, Déu." 1 Cor. 3, 6-7.

Això que explica el Senyor Jesús, la figura que utilitza per a parlar de la formació de l'Església, és la del sembrador. Un pagès que té un tros de terra. Terra que potser no és seva, que la treballa per compte d'altri, però això no fa al cas ara...  Aquest home, que coneix la terra, que l'estima i la sua, i la rega amb el seu esforç diari, ara ha sembrat llavors de mostassa. Li ho han manat, que faci aquesta sembra? Potser sí, si la terra és d'un altre propietari i ell va a jornal. Però deixem-ho i fixem-nos en la seva feina i en els resultats que se'n deriven. Ara sabem que sembra llavors de mostassa, feina més gratificant que no pas la de llaurar, tot i que aquesta és imprescimdible... perquè d'aquesta acció, la de sembrar, en sortirà la collita. Sembrar ara és allò que cal i, pel que fa al "gra de mostassa", allò que pertany proverbialment al món de les coses petites, d'allò que és insignificant, cal que degudament el valorem com a figura del poder de l'Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist i de l'assentament del Regne de Déu a la Terra.

Els creients, els redimits pel sacrifici de Jesucrist, Senyor Nostre, els qui ens mirem davant del "mirall" de la Paraula escrita que ens ha estat transmesa, som cridats a les petites coses que, creguem-ho, en comportaran de grans. Una paraula, un testimoni amb sentit evangelitzador, pot ser una eina molt valuosa si va acompanyada de la benedicció del Senyor i ell la deposita en l'oïda i en l'enteniment de qui viu d'esquena a Déu... Tinguem-ho present sempre. Amén


Manel Alonso Figueres

La Llei de Jesús és guaridora



Marc 2:23-3:6

Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir:
--Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?
Jesús els respon:
--¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? 26 Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven.I els deia:
--El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte.
Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte.
En una altra ocasió Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada:
--Aixeca't i posa't aquí al mig. Llavors els pregunta:
--Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?
Però ells callaven. Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home:
--Estén la mà.
Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment.
Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir.


De problemes amb la llei portem anys que estem veient-ne de molts i de tota mena.
Hi ha qui tenen problemes amb la llei per robar, per corrupció, per malversació…
Hi ha qui tenen problemes amb la llei per rebel·lió, per sedició…
Hi ha fins i tot qui tenen problemes amb la llei per cantar cançons, o per fer una piulada a les xarxes socials.
Hi ha qui diu que, si no es poden acusar a algunes persones per les coses que fan, hauríem de canviar les lleis per poder acusar-los i condemnar-los.
Si amb aquesta llei no et puc condemnar, cap problema, en faig un altre…
I Jesús? Jesús quin problema tenia amb les lleis? Millor dit, quin problema tenia amb la llei de Déu, la llei del que deia que era el seu Pare?
Doncs, cap ni un. Jesús tenia problemes amb els intèrprets i guardians de la llei, que eren humans.
La llei, deia Jesús, havia de servir per a que els homes i les dones visquessin millor, no per condemnar-los.
Si jo tinc gana, molta gana, passo fam, no podré agafar espigues del camp per menjar perquè és dissabte i ho diu la llei? Com puc descansar en dissabte si passo fam?
Si tinc la ma seca, inútil i morta, què he de descansar en dissabte si per mi dissabte és cada dia? No puc treballar mai… i Jesús no em pot curar per què és dissabte i ha de descansar?
Les lleis, la llei de descansar dissabte també, diu Jesús, ens han d’ajudar a viure millor, no s’ha fet l’home per esclavitzar-lo a la llei, si no la llei per servir al ésser humà, i si en algun moment no serveix per viure millor, doncs simplement no serveix.
Podem tenir molts problemes amb les lleis, però si els hem de tenir, que no sigui pas per robar, per estafar, per corrupció;  si hem de tenir problemes que sigui pel mateix motiu que Jesús els va tenir: per la lluita de la llibertat, per guarir i per cuidar als homes i dones que viuen al nostre costat.

Pastor Jonathan Navarro
-

diumenge, 10 de juny de 2018

Diumenge 10 de durant l'any - 10 de juny de 2018


Marc 3,20-35

Aquest diumenge l'Evangeli està clarament dividit en dos temes: l'atac continu dels mestres de la Llei i la definició de Jesús de "qui és la seva família".

l’Evangelista ens situa i ens diu que és hora de menjar. que Jesús està a casa. La casa: lloc íntim; lloc on es troben els seus familiars; lloc on et poden ajudar; lloc on descansem, on recuperem la força. Lloc de pau.
Un podria imaginar que Jesús va a tancar la porta amb cura per aïllar-se una mica ... Però és una altra realitat la que l’espera ... Un cop més, la gent s’aglutina, fins fer-se present en la privacitat. Jesús no pot descansar; ni tan sols pot menjar. És cert que ja esta acostumat a aquesta forma de vida! Es a casa, que Jesús es pren el seu temps per guarir la sogra de Pere; a casa, Jesús va anunciar el Regne de Déu, va perdonar els pecats, va curar una persona paralitzada; en una casa, Jesús comparteix el seu menjar amb publicans i pecadors ...

Tot això ens porta a pensar que Jesús estima cassa seva, el seu racó de pau, on troba la felicitat, l'espai on se sent bé, on està realment bé, és a casa, que és on el seu cor està obert, dilatat on anuncia el Regne de Déu a les persones que l'escolten; és quan les seves mans sanen, els homes s'aixequen i caminen cap a Déu; és quan la seva veu dóna el perdó de Déu i transfigura la vida dels homes; és quan acull els exclosos i els retorna a la Llum i l'Amor ...

Després ens presenta els Mestres de la Llei i com aquests expliquen els miracles de Jesús, i no els expliquen com una acció del poder de Déu, sinó com una proesa de Beelzebul, el príncep dels dimonis. Això s'ha repetit al llarg de la història: qualsevol que no vulgui creure sempre trobarà una excusa aparentment convincent per això. La fe és el do de Déu que s'ha de conrear i, abans, ha de ser acceptada per la intel·ligència i la voluntat de la persona humana. Per als fariseus, era més convenient creure que el regne de Beelzebul estava dividit, i que pel seu poder, Jesús va llançar els dimonis, que creure en l'acció salvadora de Déu a través de Jesús.

Una mica mes tard entra en escena, el grup de persones que l'evangelista el anomena "la seva mare i els seus germans" Certament eren parents propers, juntament amb la seva mare. "Germans" es deien a tots els parents, no necessàriament fills del mateix pare o de la mateixa mare.

Jesús dóna una resposta que, a primera vista, pot sorprendre o causar desavinença. Sembla que nega la seva pròpia mare quan, de fet, ningú, més que Maria va passar la seva vida fent la voluntat de Déu. Aquells que fan la voluntat del Pare, Jesús els diu "el meu germà, la meva germana i la meva mare".

Que la Mare de Déu, i Mare del Salvador, intercedeixi per a tots nosaltres, deixebles del seu Fill, perquè també puguem anomenar-nos "els seus germans i germanes" per fer la Voluntat del Pare.


Miquel Ángel Jiménez DP.