dijous, 29 de juliol de 2010

Diumenge 18 de durant l'any - 1 d'agost

Lc. 12, 13-21


Cap traducció sembla expressar del tot el sentit de les darreres paraules del Senyor. Literalment diu “qui no és ric en/vers Déu”.
Ser ric en Déu...? quina mena de tresor és el que hem d’adquirir? Els cristians ja acceptem de grat que la vida en aquest món, els seus plaers, comoditats, tot el que ens ajuda al benestar matrerial, fins i tot la posició social, la fama, tot el que acumulem fruit del nostre treball, no és el que ens dóna la vida eterna; la vida no ens queda assegurada amb aquesta riquesa, aquest tresor.
La vida...? Els cristians creiem que hi ha una vida més enllà d’aquesta que ara veiem i toquem, la que ens dóna les preocupacions de cada dia. Si som sincers, tampoc estem massa segurs sobre en què consisteix aquesta Vida promesa, Vida amb majúscula, del més enllà...
Per què diem més enllà? ¿En alguna ocasió hem sigut conscients de la possibilitat que ens dóna aquesta existència nostra de veure, tocar, conèixer, experimentar amb tots els nostres sentits i tots les nostres capacitats la bellesa, l’amor, la bondat, en aquest món? Un llampec breu i llunyà però que deixà una record singular? I ¿hem pensat en el no res d’on hem estat portats fins a aquesta existència i de la possibilitat única que ens ha estat donada de fer aqueixa experiència? Tanmateix el gust especial i lluminós d’alguna d’aquestes breus i intenses vivències del món creat per Déu ha quedat en algun lloc dins nostre com un desig, mai apagat del tot, de retrobar-lo. La Vida no está doncs lluny del nostre propi interior. I sabem cert que els tresors que acumulem no serveixen per revifar aquella flama.
La Vida està dins nostre, i al mateix temps, la certesa de la mort que ens ha d’arribar i de les morts de cada dia obren una distància que sembla infinita. El camí que cal fer segons l’Evangeli passa per l’abandó de la cobdícia, error tràgic on s’ha esclavitzat el nostre desig de Vida eterna. Com alliberar-se sinó és per una força major, la que li dóna la Fe en aquella Vida? Ple de món, el cor és incapaç d’invocar Déu. El desig de Déu dolçament l’allibera de l’afany per acumular tresors per un mateix. Dins d’aquest cor on roman inalterable l’experiència de la Vida, és on pot néixer la pregària, en el sentit de la Tradició Cristiana dels Pares: Pregar és estar-se davant Déu, mirar-lo sense desviar-se i conversar amb Ell amb temor i esperança i respecte, perseverant, en silenci o amb paraules, amb súpliques, acció de gràcies o lloances, però conscients de què és a prop nostre, més a prop que la nostra pròpia ànima. En la mesura que la nostra vida de cada dia, la nostra existència aquí mateix, es faci pregària, ens farem rics en Déu.


P. Josep

divendres, 23 de juliol de 2010

Sant Jaume, Apòstol - 25 de juliol

Textos del diumenge XVII de durant l'any, cicle C
Gènesi 18,20-32 / Salm 137,1-8 / Colossencs 2,12-14 / Lluc 11,1-13


El diàleg entre Déu i Abraham en l'escena del llibre del Gènesi que llegim avui sempre m'ha cridat l'atenció. Abraham parla com un hàbil negociant que, sense perdre en cap moment l'immens respecte que sent davant la voluntat de Déu, s'atreveix a intentar convèncer el Senyor, perquè no actuï amb excessiu rigor en castigar els pecats de la humanitat. Un diàleg sorprenent, perquè després de segles de reflexió teològica, els cristians ens hem habituat a imaginar-nos Déu com aquell ésser que en ser infinitament perfecte, i donat que ho coneix tot, doncs no s'equivoca ni fa judicis erronis, i per tant mai no necessita rectificar. Aquestes coses més aviat són pròpies dels humans, que som limitats, parcials, inconstants, febles. Intentar convèncer Déu com ho vol fer Abraham no té sentit, voldria dir que ens estem imaginant un Déu massa “humà”.... o potser no ?
Si intentem aparcar per un moment les nostres idees sobre la perfecció de Déu, i llegim com parlen d'Ell els primers llibres de la Bíblia, trobarem moltes escenes com la que comentem avui: que ens mostren un Déu que es deixa convèncer quan algú (Abraham, Moisès, ..) li recorda el seu gran amor a la humanitat. Un Déu que es desdiu del càstig que ja havia decidit, i que segurament és el que la humanitat es mereixia. Un Déu que aparentment canvia d'opinió, però que sempre ho fa en una mateixa direcció: la de la compassió, la d'estimar molt més enllà del que ens podem arribar a imaginar nosaltres, tan marcats pels ressentiments i pel principi del “qui la fa la paga”. Els autors de la Bíblia ens mostren, amb un llenguatge entranyablement ingenu, d'un Déu amb uns sentiments “molt humans”, però per fer-nos descobrir una manera d'estimar que és molt més que humana, que ens supera totalment.. i que malgrat això és la que som cridats a viure.
En el text evangèlic d'avui Jesús ens convida a acostar-nos a aquest Déu que estima molt més del que podem entendre. I ens convida a acostar-nos-hi amb actitud humil, filial, actitud d'acollida confiada del Misteri... actitud de pregària, en definitiva. El Parenostre (aquí en la versió de Lluc: concisa, senzilla, però enormement profunda) és el gran model que Jesús ens ha deixat de com ens hem d'adreçar al Pare. Reverenciant el seu Nom, deixant-nos omplir per la immensitat del seu amor, per a que aquesta experiència transformi la nostra realitat, tan petita i limitada, però cridada a un horitzó tan gran.
A la pregària del Parenostre segueix una reflexió molt viva del Senyor que ens convida a pregar, a demanar. Amb tota confiança, sabent que ens adrecem a Algú que només desitja per a nosaltres el millor. Que ja sap el que necessitem abans que li demanem res, però que ens convida a demanar-ho, a expressar-li el que sentim, a compartir amb Ell els nostres anhels, perquè sap que el diàleg confiat amb Ell ens va transformant, ens ajuda a desitjar millor, a replantejar-nos el que realment necessitem, a obrir-nos a tot el que Ell té per donar-nos.




Mn. Josep Vicenç Moragues



dijous, 15 de juliol de 2010

Diumenge 16 de durant l'any - 18 de juliol

Gènesi 18,1-10a / Salm 14,2-5 / Colossencs 1,24-28 / Lluc 10,38-42

Quan preparava el comentari bíblic d'avui, em trobava com Marta, atrafegat per unes feines que havia de resoldre; això em va ajudar a pensar en l'ensenyament de Jesús, que només hi ha una cosa necessària: acollir la seva paraula i estimar-lo per sobre de tot. Molts segles abans, Abraham es va caracteritzar com el gran acollidor de Déu i oient de la seva paraula. ¿Quantes vegades ens hem trobat com Marta, atabalats i angoixats per mil problemes? Sovint, ens veiem obligats a deixar el que és necessari per posar-nos a fer el que és urgent. Davant de situacions semblants, la veu de Jesús continua ressonant: «Només hi ha una cosa necessària, ¡escull la millor part!»
Marta i Maria, cadascuna a la seva manera, acullen Jesucrist. Marta vol que no li manqui res i que estigui bé a casa seva, per això es desviu en les feines domèstiques, tot fent preparatius per obsequiar-lo. Es “des-viu”, és a dir, no viu pròpiament l'acolliment, perquè es dispersa i té el cap en mil preocupacions. Maria, en canvi, considera més important restar al costat del Mestre, escoltar-lo i oferir-li conversa. Marta és sincera en el seu afany, ho fa de cor, perquè estima Jesús; tanmateix, el Mestre es conforma amb menys i vol més, perquè el més important no és donar coses a Déu o als germans, sinó donar-nos nosaltres mateixos. Marta volia acollir Jesús i li oferia coses; Maria s’oferia ella mateixa, escoltant amb atenció i sentit-se acollida pel Salvador. De fet, en la nostra relació amb Déu, no som nosaltres els qui l'acollim, sinó que Ell ens acull a nosaltres; per això, enmig de les ocupacions quotidianes, ¡què bo serà poder trobar temps per gaudir en companyia de Jesús!
Un altre aspecte remarcable és el fet que, en aquella època, les dones havien d'estar per les feines de la casa, mentre els homes rebien els convidats i conversaven amb ells. Era del tot insòlit que una dona es posés a escoltar un mestre, però Jesús trencà els motlles del seu temps i de la seva societat per mostrar-nos que en el Regne de Déu ja no hi ha distincions.
La lliçó que avui ens ensenya la Paraula de Déu és que ens cal trobar la unitat de vida en tot allò que fem. ¿No es veritat que si avui estem tan atabalats és perquè vivim en una continua dispersió i fem moltes coses inconnexes? Arribat l'estiu, període propici per al descans i les vacances, mirem de no deixar-nos emportar per l'atabalament i la dispersió de la resta de l’any; ara tenim l'oportunitat de trobar un principi que doni unitat i sentit a la nostra vida, així com també se’ns brinda l’ocasió de fomentar les relacions humanes i l'acolliment de les persones. El Senyor ens convida a aturar-nos per reflexionar i pregar, perquè tot el que fem tingui un sentit i una unitat en allò que és el millor i el més necessari: acollir i estimar.



Mn. Joaquim Messeguer
Rector de Sant Quirze i Santa Julita (Sant Quirze del Vallès)

dijous, 8 de juliol de 2010

Diumenge 15 de durant l'any - 11 de juliol

Colosenses 1: 15 al 29

Cuando uno lee estos versículos escritos por el apóstol Pablo, uno piensa que Jesús y su gran mensaje, el único mensaje que trae la felicidad al hombre y la mujer de hoy, el que puede cambiar la mente y el corazón trayendo el gozo indispensable para la vida, es el gran desconocido en esta generación materialista. El que nos amo tanto que no estimo a ser igual a Dios si no que se despojo de si mismo y bajo a esta tierra para morir por cada uno de nosotros y con ello reconciliarnos con Dios, hacernos amigos del Rey de Reyes y Señor de Señores. ¿Cuál es el pago que hacemos a esta gran bendición? ¿Cuál es nuestra reacción frente a este maravilloso hecho? El olvido, el menosprecio de su enseñanza, la indiferencia. Frente a este misterio que es Cristo Jesús en medio de los hombres, siguen resonando las palabras del mismo Jesús en el ultimo día de la fiesta de la pascua “El que tenga sed venga a mi y beba” “Venid a mi todos los que estáis trabajados y cansados que yo os hare descansar” “De vuestro interior correan ríos de agua viva”.
Lector si lees esto y tu corazón da un salto de alegría, busca más de Dios, por que él quiere siempre saber mas de ti, te amo, te ama y te amara siempre; te conoció desde el vientre de tu madre y eres muy especial para él, tanto que envió a su hijo para pagar tu deuda de tus pecados y que pudieras tener una relación intima y real con Dios.


Pastor Francisco Martínez
Iglesia Evangélica