dilluns, 28 de novembre de 2016

Diumenge 1 d'Advent - 27 de novembre de 2016


Isaías 2,1-5
Romanos 13, 11-14
Mateo 24, 37-44

El apóstol Pablo nos hace una exhortación: darnos cuenta el tiempo que vivos. Ciertamente, comenzamos el adviento, tiempo de preparación espiritual para vivir correctamente la navidad. Algo característico de estos días es el color morado: por un lado significa penitencia en el corazón: es tiempo de despertarnos, revestirnos de Cristo y ser hijos de la luz. ¿De qué serviría la navidad si no cambiamos la mente y el corazón?

Por otra parte, en Oriente el color morado también significa opulencia, lo que nos indica lo que en verdad nos trae la navidad: la riqueza que porta Jesucristo, o sea la salvación y un nuevo modo de vivir de acuerdo al Reino de Dios. Lo que requiere de nosotros una apertura del corazón a la gracia de Dios, necesitamos despertar a la luz de Belén.

            En medio de un mundo amenazado por el odio que crea muertes injustas, muros que dividen a la humanidad y pobreza que suscita genocidios Jesucristo aparece en este tiempo de preparación como un signo de esperanza, pues los cristianos gritamos a toda voz: ¡nuestro Cristo vive!, y lo hace en la vida de cada uno de nosotros, digamos que es una esperanza subversiva, ya que nos empeñamos en vivir el amor que da vida, destruye los muros que nos separan y nos hace solidarios para liberar a nuestro prójimo de la pobreza que le oprime.

El profeta Isaías invita a caminar en la luz del Señor, lo dice en medio de una crisis política, social y religiosa. Lo mismo que vemos hoy, parece que no se puede confiar en nadie: ni en los políticos, ni en el vecino ni en los religiosos. Pues Cristo invita a vivir contraculturalmente: usar la violencia, pero la del amor, o sea, la de la fraternidad: la que convierte las armas en hoces para el trabajo. No todo está perdido, un mundo diferente es posible.

El evangelio nos invita a estar atentos porque Él vendrá. Es la espiritualidad de la vigilancia del corazón. No dejemos que el consumismo y el ajetreo de las fiestas navideñas nos arrebaten la oportunidad de encontrarnos de verdad con el Señor Jesucristo., que de verdad nazca en cada uno de nuestros corazones. Es hora de ser cristianos de verdad.

Mn. Judá García


dimecres, 16 de novembre de 2016

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 20 de novembre de 2016


 Proclamem amb força per tot el món que «el Senyor és rei». A l'antic Israel els reis eren ungits, perquè representaven Déu enmig del poble, i sobre ells descendia l'Esperit del Senyor per dur a terme una missió. Eren ungits i no coronats, perquè aquesta darrera cerimònia, de contingut pagà, era considerada pels israelites com una manifestació de supèrbia davant Déu, el Rei de l'univers. En canvi, en un poble marcat per la fe, com era Israel, la unció posava de relleu que la reialesa era un do diví i que aquell que el rebia no l'havia de fruir com una prerrogativa de la qual en pogués abusar, sinó com un servei al poble. Tanmateix, la història ens ensenya que els reis d'Israel també van caure en els mateixos errors i vicis que els reis d'altres pobles. Amb tot, per a la consciència del poble elegit, sempre va perdurar la figura de David com a prototipus de rei ideal, per això hi havia la convicció que quan s'instaurés definitivament el Regne de Déu, seria ungit un descendent seu. Jesús, de la descendència de David, va ser ungit per l'Esperit Sant en rebre el Baptisme al Jordà. A partir d'aquest moment va ser “Jesucrist”, és a dir, “Jesús l'ungit” o “Jesús rei”. No va rebre cap corona i l' única que li van donar els homes va ser una corona d'espines que, juntament amb la creu, representa tots els pecats de la humanitat que Ell ha carregat damunt seu. 
    Jesús, que en vida va evitar els títols messiànics, per no donar lloc a interpretacions errònies, els va acceptar abans de la mort: així el veiem entrar triomfalment a Jerusalem com a rei de pau, no es queixa pel rètol posat damunt de la creu com a condemna i burla per Pilat  i accepta la confessió del lladre penedit, tot prometent-li l'entrada al seu Regne. És en aquest moment de la mort, feble i abandonat per tothom, que la seva reialesa ja no pot ser malinterpretada per una mentali tat massa humana i materialista. La creu es converteix en el seu tron des del que obre els braços per acollir tot el món, i així ens mostra que la seva és una reialesa de misericòrida, bondat i reconciliació.       
    Avui, l'Església ens proposa un model a seguir: el Bon Lladre; no per la seva vida, poc exemplar fins aleshores, sinó per la seva fe al moment de la mort, que va purificar i il·luminar una existència plena de pecat. Sant Pau declara que «ningú no pot dir “Jesús és Senyor”, si no és mogut per l'Esperit Sant». Déu va fer la gràcia del perdó a aquell malfactor i li va donar l'Esperit perquè reconegués que el seu Fill és el Senyor de l'univers. Molts havien vist Jesús anunciar l'Evangeli i fer miracles i, tanmateix, el v an condemnar a mort; en canvi, el Bon Lladre el va reconèixer a la creu, quan humanament tot semblava perdut. La seva confessió és sorprenent, perquè procedeix d'una persona per la qual ningú no donaria res, de la que semblaria impossible que tingués fe. Amb raó hom ha dit que la mort és l'hora de la veritat; el Bon Lladre, al costat del qui és Camí, veritat i vida, va comprendre que el sentit de la justícia de Déu és molt superior a la justícia humana, capaç de condemnar a mort un innocent pels interessos que siguin, i que l'amor de Déu pot transformar la misèria i la indignitat dels homes, per això va poder dir: «Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne»; és el mateix que podem dir nosaltres quan demanem a Déu que vingui a nosaltres el seu Regne quan resem el Parenostre.


Mn. Joaquim Meseguer

dimecres, 9 de novembre de 2016

Diumenge 33 de durant l'any - 13 de novembre del 2016


Lc 21,5-19

Més enllà de la complexitat d’un text apocalíptic com el del fragment d’aquest diumenge, val la pena fixar-se en un petit detall. Vindran molts en el meu nom... El nom de Jesús es pot usar apropiant-se’n, com ací, o per acollir un infant en nom de Jesús (Lc 9,48). I qui acull l’infant, acull Jesús, i qui acull Jesús acull Qui l’ha enviat. Hi ha, doncs, dues actituds possibles, fetes amdues des del seu nom: acollir l’altre, el proïsme, sigui qui sigui, o bé, posar-se en lloc del Mestre, usurpa-li el lloc.

Quin nom agafaran? Sóc jo, diu la traducció... o jo sóc, en l’original grec. El canvi d’ordre ens fa saltar a alguns fragments de l’evangeli de Joan: jo sóc la llum del món, jo sóc el camí, la veritat i la vida, jo sóc el bon pastor... I tots ells són referències al jo sóc originari, el nom diví pronunciat per Déu en la revelació a Moisès a la bardissa ardent (Ex 3).

Dient jo sóc, Jesús afirma, veladament si es vol, la seva divinitat. I qui agafa aquest seu nom, en definitiva es fa Déu a si mateix. No està gaire lluny de l’engany de la serp als pares: Déu sap que el dia que en menjareu, se us obriran els ulls, i sereu com déus, coneixedors del bé i del mal (Gn 3,5). És, doncs, la temptació de tots els temps.

No agafar el nom de Jesús, el nom de Déu, i no voler ser déus... i no deixar-se enganyar pels qui ho fan. I viure segons el seu nom, actuant en el seu nom, per intentar posar un bri de pau quan un regne s’alçarà contra un altre, quan hi haurà desgràcies arreu, quan hi haurà denúncies i detencions, fins per part dels més propers. Viure segons el seu nom, portarà problemes, però vivint-hi, ell mateix donarà saviesa per respondre-hi.

Olga Nicolau Balasch

Monja del Monestir de Sant Benet de Montserrat

dilluns, 7 de novembre de 2016

Diumenge 32 de durant l'any - 6 de novembre del 2016


A l'evangeli d'avui hem vist com els saduceus, que no creien en la resurrecció dels morts, s'acosten a Jesús i li plantegen un argument recargolat per veure si els dona la raó: el possible cas d'una vídua que s'hagi anat casant amb el germà del difunt, com era costum, i que al final hagi tingut 7 marits. Esperaven així que Jesús reconegués que parlar una nova vida després de la mort no fa més que embolicar les coses.

Jesús en canvi els respon afirmant sense dubtar que Déu ens promet un lloc en un món que ha de venir, en una vida nova. Però també els diu que es deixin de raonaments estèrils, que la nova vida serà diferent de tot el que coneixem, que no ens ho podem mirar des dels criteris tant estrets que ens marquen ara.

Els saduceus eren un grup que no creien en la resurrecció perquè ja els estava bé creure que només hi ha aquesta vida. Eren un grup de gent rica, ben situada, que tenia el control del Temple de Jerusalem i que s'entenia força bé amb el poder romà.
Ha passat molt temps, ens podem preguntar ara quina reacció provoquen avui aquestes paraules de Jesús. Avui tothom sap que els cristians esperem una altra vida. Però potser molta gent no creient es mira aquesta esperança nostra amb recel, i em penso que podria haver passat que de vegades nosaltres l'hem expressat amb visions massa simplistes, que no convencen.

Crec que hem de ser molt humils i prudents a l'hora de parlar de com serà aquesta vida per sempre. No ho sabem, com serà. Però sí que sabem que Déu ens prepara alguna cosa, i que serà una cosa bona, perquè ens estima. I amb això n'hauríem de tenir prou, per esperar-ho confiadament. Em penso que aquest és el missatge central del que ens diu avui Jesús a l'evangeli. Que Déu és un Déu de vius: el Déu d'Abraham, d'Isaac, de Jacob. El Déu que ens ha donat la vida, que ens crida a cadascú pel nostre nom. I ell que ens ha fet per a la vida ens diu que confiem, que ell no ens deixarà, que ens vol fer descobrir la plenitud d'una vida al seu costat.

Podria passar però, que com els passava als saduceus, que mentre Jesús ens parla d'aquesta vida nova, nosaltres ens quedéssim volent assegurar-nos que no ens falti res del que coneixem ara, en aquesta vida, en la que ja ens trobem tant ben situats.

Encara avui, pot passar que aquells a qui aquesta vida ja els hi estigui bé, no vulguin, o no sentin la necessitat de pensar en una altra vida. Potser la gent ben situada, que se sent jove, amb recursos, que pot gaudir a la vida de moltes coses: de l'èxit, de la sexualitat, de l'oci,...doncs potser no veu que aquesta vida estigui malament, ni que n'haguem d'esperar una altra. Potser per això les nostres generacions més joves, mentre ho són, doncs s'ho plantegen poc, això de la fe. Potser per això a la nostra societat acomodada a Europa hi ha més fredor religiosa. I en canvi en els països pobres la fe en Jesús s'esta escampant i és més viva que mai.

Penso que ens hem de mirar les paraules de Jesús a l'evangeli d'avui, des de la perspectiva de la gent per a la que la vida no és una camí de roses. Des de la perspectiva de la gent que ha de patir la malaltia, de la gent que amb els anys ja no té les mateixes forces, de la gent que en lloc de l'èxit ha de viure el calvari del patiment pel demà, del no poder procurar-se el que necessita per viure. Doncs des d'aquesta perspectiva l'anunci de Jesús sí que és una bona notícia. Que Deu ens convida a una vida plena, que encara està per arribar, que encara no veiem realitzada, que potser ni ens podem imaginar ben bé com serà, però que és ben real.

Que la nostra fe, que és per a nosaltres un començar a tastar el convit del regne, ens ajudi a veure la vida amb els ulls d'aquells que necessiten realment l'esperança per viure. Que ens ajudi a valorar tot el de realment hi ha de bo en la vida: la joia, l'amor de parella, l'amistat, la generositat, coses tan bones que han de ser signes d'alguna cosa molt gran que s'està donant entre nosaltres, que ens parlen d'un món millor. I que aquests signes del regne ens ajudi a superar les dificultats del mon present, i a ser instruments d'esperança, de consol, per als germans que pateixen.