dimecres, 24 de juny de 2009

Dilluns, festa de Sant Pere i Sant Pau - 29 de juny - Evangeli

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial de la festa de Sant Pere i Sant Pau)


Mt. 16,13-19

El text té dues parts ben definides: la confessió de Pere (vv 13-17) i l’encàrrec de les claus (vv 18-19). Després segueix el primer anunci de la passió.

1. La confessió de Pere.
Jesús convida els seus deixebles a mullar-se. Fa temps que van amb ell i ja és hora que es preguntin qui és. Simó Pere, que estimava Jesús, assumeix el rol de portaveu del grup i, precisament, perquè estima Jesús, pot captar la inspiració: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Pere no ha entès el sentit que Jesús donava al seu messianisme, com demostra la perícopa següent (l’anunci de la passió). La seva confessió no és fruit de cap raciocini sinó del seu amor per Jesús. Precisament perquè la seva adhesió ve del cor és inspirada per Déu. De fet ja va tenir temps d’entendre-ho més endavant, i de quina manera!

2. L’encàrrec de les claus.
Jesús té tota la confiança en aquell que l’estima: Pere. A Mt 18,18 Jesús atorga la seva confiança a tots els deixebles, a tota la comunitat constituïda en assemblea eclesial. La confiança és plena quan el que la rep pot decidir, però no qualsevol cosa, només allò que és coherent amb l’ensenyament de Jesús.

3. El primer anunci de la passió.
Justament després de la confessió de Pere Jesús anuncia als deixebles que el seu messianisme no és imperialista, sinó tota una altra cosa, tan llunyana de les expectatives dels deixebles que aquest no hom poden entendre de cap manera. El messies és el servidor de tots, la manera més humana de viure és el do d’un mateix a l’estil de Jesús: donar la vida, fins a la mort, és guanyar-la; el Regne de Déu és l’antítesi dels poders d’aquest món. El poder de les claus, doncs, prové de l’amor, es basa en la confiança i es manifesta en el servei.

4. Una interpretació difícil.
L’eclesiologia és el camp teològic més controvertit entre les diverses confessions cristianes i, dintre de l’eclesiologia, la qüestió del poder de les claus ocupa un lloc molt destacat, sobretot pel que fa al primat de Pere, és a dir el primat del bisbe de Roma.
El poder de les claus atorgat a Pere, es transmet als seus successors a la seu romana? Gran part de les diverses confessions hi estan d’acord, no cal dir els catòlics, però també els ortodoxos i altres esglésies orientals, fins i tot una part important dels reformats. La qüestió controvertida no és tant el primat per ell mateix sinó la manera d’exercir-lo. Fins i tot en l’interior del catolicisme es manté viva la controvèrsia entre monarquisme i sinodalitat, sense negar en cap cas ni de cap manera el fet del primat. El mateix papa difunt Joan Pau II va demanar als teòlegs que reflexionessin sobre el tema. Cal que aquests i la jerarquia catòlica posin mans a l’obra i també els teòlegs i els responsables de les altres confessions i que els cristians de base els ajudem amb la nostra pregària i els nostres suggeriments. Al cap i a la fi tots, absolutament tots, compartim el poder de les claus (Mt 18,18).


Josep Esplugas

Prevere catòlic. Terrassa

Diumenge 13 de durant l'any - 28 de juny - Evangeli

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial de la festa de Sant Pere i Sant Pau)

Marc 5, 21-43

"Vine a imposar-li les mans!" li demana el cap de la sinagoga, Jaire, a Jesús (v.23).
Ara, per què associava la sanitat amb la imposició de les mans de Jesús? Què hauria vist o escoltat Jaire per arribar a aquesta conclusió?
Alguna vegada t'ho van demanar a tu, això d’imposar les mans per sanar?
Què estem fent malament per què la nostra vida com deixebles seus sigui tan allunyada de la seva?
"Però, Ell era Déu!" dius.
Doncs, fixa't més endavant quan Jesús sana la dona de l'hemorràgia, i llavors demana, "Qui m'ha tocat la roba?" (v.30). Jesús està fingint, o és que realment no ho sàvia? Com pot ser que hi hagi alguna cosa que Jesús, Fill de Déu, no sabia?
I tampoc es l’única vegada. Parlant del dia de la seva tornada va dir, “Però, pel que fa al dia i a l'hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel, ni el Fill; només el Pare.”(Marc 13,32).
És possible que Jesús, nostre Senyor i Déu, al néixer com home no va deixar enrere només la seva confort i glòria divina, sinó també les seves facultats sobrenaturals i que, per tant, els seus miracles siguin una mostra fins on pot arribar qualsevol persona completament rendida a Déu i ple del seu Esperit?
Voldries ser aquesta persona?
Senyor Jesús, voldria viure més com tu. Ensenya'm a escoltar a l’Esperit Sant i a obeir al Pare com tu de tal manera que ni els meus enemics poden negar que jo soc amb tu i tu amb mi. Amén.

David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya - Gavà

Diumenge 13 de durant l'any - 28 de juny - Primera lectura

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial de la festa de Sant Pere i Sant Pau)


Saviesa 1, 13-15; 2, 23-24


L’autor d’aquest llibre està “amagat” al darrere de la figura del rei Salomó, que està considerat el savi per excel·lència. Els versets d’aquest diumenge estan emmarcats dins de la primera exhortació que fa l’autor (cc.1-5).

En el llibre del Gènesi, quan Déu donà per acabada la creació, s’enllesteix amb les paraules que es repeteixen al llarg de tota l’obra creadora: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.” (Gn 1, 31). I en aquest pla de Déu, doncs, la mort no ha estat en cap moment “pensat” ni “desitjat” per Ell: “Déu no ha fet la mort ni troba cap gust a destruir els qui viuen.”

L’autor s’encara amb una qüestió molt semblant a la del llibre de Job: què passa amb els que es mantenen fidels a Déu al llarg de la seva vida? Com actua el Déu d’Israel que sembla mantenir-se en silenci davant de la mort de l’innocent? La Saviesa de Déu, però, es va descobrint a través de la recompensa definitiva dels justos, en el dia del judici, que rebran la plenitud de la seva pau i la immortalitat (incorruptibilitat) de la seva vida.

És aquest el veritable designi de Déu, des de l’instant de la creació: “Déu ha creat l’home perquè sigui incorruptible, l’ha fet imatge d’allò que és ell mateix.” Ha estat l’enveja del diable, que ha instigat per provocar el pecat de rebel·lió de l’home i ha introduït, així, la mort en el món. Des d’una lectura cristiana, la Saviesa, però, no dóna caràcter definitiu a aquest esclavatge, perquè el seu designi salvífic es complirà, en el Nou Testament, en la persona de Jesucrist, el Fill de Déu.


Xavier Artigas, diaca

dissabte, 20 de juny de 2009

Diumenge 12 de durant l'any - 21 de juny

¿HAS NACIDO DE NUEVO?
2ª Corintios 5:11-17


Uno de los versículos que sobresalen con fuerza, no solo en este pasaje sino de toda la Biblia, es el versículo 17 “el que está en Cristo nueva criatura es.” Esta vida no tiene apenas significado sin la declaración de “estar en Cristo” no estamos hablando solo de una creencia o una manera de entender la vida, sino un segundo nacimiento.
La Biblia enseña claramente que tenemos que nacer dos veces, de hecho el primer nacimiento se produce para poder acceder al segundo, el cual es infinitamente más importante que el primero. El primero se produce cuando nacemos de nuestros padres, es decir, el nacimiento en la carne. Y el segundo es el nacimiento del espíritu, este nuevo nacimiento es el que más nos cuesta de comprender y de vivir, en cierta ocasión uno le dijo al Señor: “Te seguiré, pero deja que primero entierra a mi padre” y el Señor le contestó: “Deja que los muertos entierren a sus muertos.”
Hay muchas personas que están vivas en este mundo pero muertas para Dios, muchos viven el primer nacimiento pero ignoran el segundo, apenas han oído hablar de él.
Los que estamos más familiarizados en este mundo espiritual, deberíamos hablar de él con más frecuencia a la gente, ahora no puedo extenderme mucho, pero si analizamos la Biblia con seriedad y rigor, lo que más enseñaba el Señor es precisamente de ese nuevo nacimiento, el primero es temporal, el segundo es eterno.
Además si observamos la fuerza de este versículo, no solo dice que somos nuevas criaturas los que estamos en Cristo, sino que va mucho más lejos, pues continua diciendo: “las cosas viejas pasaron he aquí todas son hechas nuevas”
Lejos de mi esté el despreciar la vida que hemos recibido de nuestros padres, pero es necesario hacernos preguntas relacionadas con esa nueva vida, preguntas con las que concluyo esta reflexión ¿He nacido de nuevo? ¿Tengo la experiencia de esa nueva vida en Cristo? ¿Cómo lo puedo saber? ¿Qué evidencias tengo?


Pastor Manel Hernández
Eglésia Evangèlica

dilluns, 8 de juny de 2009

El Cos i la Sang de Crist - 14 de juny

Mc 14,12-16.22-26


Com un pòrtic als diumenges del temps ordinari ens trobem la festa de Corpus, que vol ser una reflexió al voltant del que celebrem en les nostres eucaristies dominicals.

L’evangelista Marc ens relata l’últim sopar, amb els seus preparatius. En els seus preparatius hi ha un element que passa desapercebut, Jesús ho té tot lligat: sap a casa de qui i a quina dependència soparan.

Els deixebles devien estar sorpresos, havien de seguir algú que portava una gerra d'aigua, i entrar allà on anés per preparar el sopar. Els esdeveniments següents durant el sopar, els hagueren de sorprendre encara més: la traïció de Judes, les accions i paraules del Mestre.

Però el Mestre ho tenia clar, si llavors no ho entenien, ho entendrien més tard. En aquell sopar els deixava un memorial (vg Lc 22,19), no purament un record, sinó tornar a fer present allò que s’esdevindria, fer-ho present cada vegada que repetissin els gests i les paraules.

Preneu, això és el meu cos

Tota la seva persona en un pa partit i donat. Talment és la síntesi de la seva vida, compartida, lliurada, sempre al servei del Pare i del Regne, no per a Ell, sinó per a tots nosaltres. En menjar-lo es fa un amb cadascun de nosaltres, és un missatge d’unitat, esdevenim un en el Crist.

Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom

La seva sang, signe de la seva vitalitat, és vessada com a sacrifici expiatori definitiu, com a segell de la Nova Aliança. Tot Ell es lliura al servei de l’arribada del Regne. La seva sang donada a tots nosaltres ens vivifica, transforma la nostra vida.

El lliurament del Divendres Sant, no és un lliurament estèril, és el lliurament segur i esperançat del qui espera beure el vi nou en el Regne de Déu.


Nosaltres avui i aquí, rebem el seu do, el seu Cos i la seva Sang, com a un tresor, com a aliment i font de vida, que ens impulsen a viure al costat de tots els homes i dones, en especial dels qui pateixen els efectes de la crisi, de l’atur, de la immigració, de la violència, de la malaltia,... mostrant-los com Déu els estima.



Josep Anton Clua

Consiliari de la JOC (Joventut Obrera Cristiana)

dimarts, 2 de juny de 2009

La Santíssima Trinitat - 7 de juny

Dt 4, 32-40


Va sorprendre que la reforma litúrgica del Concili Vaticà II no suprimís aquesta festa, ja que es diu que fou introduïda fa segles contra el parer de la Santa Seu. Amb tot, amb ella tenim ocasió de recordar que la Santíssima Trinitat és l’afirmació bàsica de la fe cristiana, no pas un misteri indesxifrable. El nostre Déu és Algú que ens ha cridat a entrar en la seva comunió i a participar de la seva vida i del seu amor.

Aquesta festa, amb les seves lectures, posa de relleu la proximitat personal de Déu a la història dels homes.

La religió i la fe del poble d’Israel es fonamenta en fets: Déu i Moisès, senyals i prodigis, fets esglaiadors i extraordinaris = treure el poble del seu opressor a l’Egipte, el pas del Mar Roig... Cal recordar-ho sempre: “Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu... no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments... perquè siguis feliç”.

La fidelitat en el comportament és primer fidelitat en el record; el record de les obres de Déu tindrà com a fruit principal la confiança en Ell. Oblidar, en canvi, serà el resultat d’una fe insuficient que portarà a l’afebliment de la confiança fins a tenir de Déu només una vaga idea.

El Déu del poble d’Israel no és només el Déu creador sinó que és el Déu que li ha parlat i que s’ha compromès personalment en l’acció de la seva història.

SALM 32: “Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat”.

“Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
Els qui esperen en l’amor que els té.
... auxili nostre i escut que ens protegeix.
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
Aquesta és l’esperança que posem en vós.”

És un teixit de reciprocitats: El Senyor vetlla per nosaltres i nosaltres esperem en l’amor que ens té. El Senyor ens protegeix i nosaltres confiem en el seu amor.


Griselda Cos, OSB