dissabte, 28 d’abril de 2012

Diumenge 4 de Pasqua - 29 d'abril

Jesús, el bon pastor.

(Comentari a Jn 10, 11-18)

Si situem aquest fragment evangèlic en el seu context, observarem que forma part d’una controvèrsia entre Jesús i els fariseus promoguda per la guarició del cec de naixement (9, 1-41) on es contraposen la fe a la qual convida Jesús i la ceguesa espiritual dels fariseus que no el volen acollir com aquell que actua en nom del Pare. Quan Jesús faci l’afirmació “Jo i el Pare som u” (10, 30) voldran apedregar-lo; així i tot, les seves paraules i actuacions provocaran la fe de molts (10, 42).

El text pertany a una doble paràbola que comença amb la imatge de Jesús com a porta de les ovelles (10, 1-10), com aquell que introdueix la humanitat en un nou espai, en una experiència de l’infinit, d’allò que és invisible, inefable, i que forma part del domini diví. Tot seguit, Jesús es presenta com a “bon pastor” (10, 11); no hem d’oblidar que aquesta imatge era per tot jueu un lloc comú en l’Escriptura: Yahvéh, Déu, és el Pastor del seu ramat (Sal 23; Is 40, 11; Ez 34, 11-16)

L’adjectiu emprat (en grec ‘kalos’) no connota bondat en sí mateix, sinó bellesa, autenticitat, perfecció... es podria dir “el pastor modèlic”, i això per dues raons.

La primera (vv. 11-13) perquè Jesús és el pastor disposat a lliurar la seva vida per protegir les seves ovelles. No és un assalariat; per tant, no fugirà davant del llop. Aquest donar la seva vida no deixa de ser una imatge sorprenent perquè, quan un pastor mor, ja no pot defensar les seves ovelles... Però Jesús, per la seva mateixa mort, salva les seves ovelles. Conscientment Jesús diu que es capaç de morir per tots... i que aquest morir sigui font de plenitud i de vida.

La segona raó (vv. 14-16) perquè Jesús coneix íntimament les seves ovelles... com el Pare el coneix i Ell coneix el Pare. La intimitat entre Jesús i els seus amics és com la que existeix entre les persones divines en el si de la Trinitat plena d’amor.

Però el cor universal de Jesús no te prou amb el petit ramat. El seu amor és obert a la humanitat sencera, a totes les altres ovelles, sobre tot la més desvalguda... perquè trobar l’ovella perduda serà objecte del seu delit.

En el cor de la pregària hauríem d’aprofundir en aquesta dimensió del fer-nos costat, de lliurament dels uns pels altres. Perquè, en definitiva, tots anem a espatlles del bon pastor.



                                         Florenci Travé, diaca

diumenge, 22 d’abril de 2012

Diumenge 3 de Pasqua - 22 d'abril

Evangeli de Lluc 24, 35 – 48


Avui dia, el món –amb aquesta expressió em refereixo a les persones no creients– no admet la resurrecció de Crist, no hi creu. Així mateix van fer els savis grecs de l’Areòpag en sentir el discurs de l’apòstol Pau, quan els va parlar del Déu, per a ells, desconegut, i de la resurrecció del Fill de Déu, qui ha de jutjar el món amb justícia. (Fets 17, 31). La majoria dels creients, però, no tenim la saviesa humana dels il•lustrats atenencs, ni el do d’oratòria que els caracteritzava, però hem rebut el bateig de l’Esperit del Fill de Déu en els nostres cors, el qual clama: Abba! (Pare!) (Gàlates 4, 6).

Aquesta introducció ens porta a considerar que, ja que no vam tenir el privilegi de veure Jesús ressuscitat, com el van tenir aquells creients del seu temps, nosaltres hem rebut el do de la fe, implantada en els nostres cors, per creure sense haver vist totes aquelles meravelles del poder de Déu que van tenir lloc fa uns dos mil anys a Terra Santa. I van ser molts els qui van veure Jesús...! Els apòstols, les dones del grup dels deixebles, els dos del camí d’Emmaús, Pere i Joan (molt especialment), i Tomàs (encara més especialment...!). Ells van tenir aquest privilegi, però nosaltres el tenim encara més gran. Benaurats els qui sense haver vist creuran. (Joan 20, 29).

Però hi ha un altre aspecte de la fe que ens convé tenir en compte: el Jesús que trobem a l’evangeli, ja ha deixat de ser el model al qual hem de fixar la mirada. El Jesús fet home ja només pertany a la història. Ara, avui, i d’ençà que nostre Senyor Jesús va pujar al cel, hem de tenir-lo més en el nostre cor, més en la nostra vida diària de persones creients, estar més en comunió amb ell que no pas en la figura del Jesús que feia miracles i explicava paràboles als qui no podien entendre-les. L’apòstol Pau havia copsat la importància del Jesús Déu i Senyor, que no pas en el de l’home terrenal, sense pecat, però anyell propici per a la salvació del seu poble. Mirem què diu en la carta als Corintis: “L’amor del Crist ens domina: hem comprès que un ha mort per tots, i això vol dir que tots han mort amb ell. [...] Per això nosaltres, des d’ara, ja no valorem (o coneixem) ningú de manera purament humana, i, si en altre temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem. És a dir, els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat, ha començat un món nou.” 2 Cor. 5, 14, 16–17.



Manel Alonso Figueres

Església Evangèlica

dissabte, 14 d’abril de 2012

Diumenge 2 de Pasqua (o de la Divina Misericòrdia)

Jn 20, 19-31


“He vist el Senyor.” Malgrat l’anunci de Maria Magdalena, els deixebles tenen encara tancades les portes del seu cor. La seva fe és encara immadura i la por els fa viure moments d’angoixa i d’inseguretat. L’esdeveniment tràgic de la passió i mort de Jesús els ha deixat petrificats, trasbalsats, arraconats en un petit espai. L’anunci d’una dona no és suficient per fer-los reaccionar.

I el Senyor ressuscitat es fa present enmig de les seves foscors. “Pau a vosaltres”. Jesús expressa amb aquesta pau, la seva victòria sobre la mort. Jesús porta la veritable pau, una pau redemptora, una pau que reconcilia Déu amb la humanitat pecadora. L’amor del Fill a la creu ha obert el camí de salvació per tota persona humana que vulgui acollir-la. És així, que la missió del Fill a la terra, serà també la mateixa missió dels deixebles: portadors de la pau i la reconciliació de Déu a tota la humanitat. L’espai de la por ha quedat transfigurat en una extensió universal d’alegria per l’experiència que han rebut del Ressuscitat. Perquè aquesta missió que han rebut directament del Senyor tingui èxit, necessita de la força del seu Esperit, que alena damunt d’ells, configurant-los en una nova creació. La criatura redimida neix a la nova vida en Déu, que és Pare de misericòrdia i de vida eterna.

I Tomàs, “l’anomenat Bessó”? La seva incredulitat xoca estrepitosament en les ferides que Jesús li ensenya identificant-se amb el crucificat. El Ressuscitat el fa anar més enllà dels límits aparents i el convida a fer el pas decisiu: “No siguis incrèdul, sigues creient.” I Tomàs respon a aquest convit amb una humil confessió de fe, vençudes finalment les barreres de la incertesa: “Senyor meu i Déu meu!”

Sembla que en aquest mateix moment de la confessió de fe de Tomàs, Jesús es gira vers nosaltres per acabar el seu missatge i l’arrodoneix amb una benaurança que ens convida a fer-la nostra i ens empeny a caminar i seguir-lo en aquest món tan necessitat de la seva salvació: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.”




Xavier Artigas

diumenge, 8 d’abril de 2012

Diumenge de Pasqua - 8 d'abril

El dia de Pasqua és el dia més gran de l’any. Hi celebrem el memorial de la passió, mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesús, el Crist. Proposo dues línies de reflexió, la primera a partir de l’anàlisi del text de Jo 20,1-9, que és l’evangeli de la missa del dia de Pasqua, en la litúrgia catòlica romana, diferent del de la vetlla pasqual de la nit anterior. La segona meditant el fet mateix de la Pasqua i les conseqüències que se’n desprenen.

1. L’evangeli del sepulcre buit.
Maria Magdalena descobreix el sepulcre buit i corre a anunciar-ho als apòstols. Aquests hi van i comproven la veracitat de la notícia que els ha donat Maria. El text ens dóna, si més no, cinc informacions:
a. No hi ha el cos al sepulcre, cosa que no porta necessàriament a la conclusió que s’hagi produït la resurrecció. De fet Maria Magdalena, una mica més tard, intentarà trobar-lo (vv 11-16)
b. Importància de les dones, relativa però rellevant, en el petit grup inicial. Maria és l’apòstola primera de la resurrecció, però, essent una dona, el seu testimoni no té cap valor; segons la llei cal el testimoni d’almenys dos homes. Per això l’evangelista fa entrar en la narració Pere i el deixeble estimat.
c. El text dóna notícia claríssima del paper dirigent de Pere en la comunitat apostòlica. És el primer d’entrar al sepulcre. Més ben dit, ha de ser el primer.
d. La fe del “deixeble estimat”: “Veié i cregué” (Jo 20,8). El que no sabem, perdoneu la ironia, és què cregué, perquè immediatament, en el verset següent...
e. Encara no creien. “De fet no havien entès que havia de ressuscitar d’entre el morts” (Jo, 20,9). Cap dels tres? Només Pere i Maria? Es refereix potser a tots els deixebles? A tots menys al deixeble estimat? ????

2. Què és la Pasqua?
Per parlar de Pasqua hem de començar necessàriament per parlar de l’encarnació. L’encarnació és l’inici de l’acció salvadora de Jesucrist. En ella mateixa ja és redemptora, perquè és la irrupció de Déu en la història humana, la humanització de Déu, la plena revelació del misteri amagat des del començament. Déu fa conèixer en la mesura de la capacitat humana de comprensió el seu designi de salvació per amor per la presència solidària del Fill en la història.
La Pasqua és la culminació de l’obra salvadora de Déu, per Jesucrist. L’himne del capítol segon de la carta als filipencs expressa amb una claredat diàfana el dinamisme salvador de l’acció redemptora de Jesucrist: “perquè s’ha abaixat fins a la mort en creu, Déu l’ha exalçat”, Jesús “baixa” no pas per quedar-se al món, sinó per tornar al Pare, duent amb ell tothom que s’hi vulgui afegir.
Deixar-se endur per Jesús vol dir associar-se a la seva mort no pas per quedar-s’hi, com ell no s’hi va quedar, sinó per ressuscitar amb ell a una nova manera de viure a una nova manera de ser. Ja som en esperança i en constitució antropològica el que Jesús i molts d’altres ja són en plenitud. Ja hem ressuscitat i per això hem d’estimar allò que Jesús estima, allò que és de dalt (Col 3, 1-4).
A un nivell pràctic, la presa de consciència d’aquesta situació ens obliga a viure vetllant per no apartar-nos-en per causa del pecat i també ens obliga a proclamar-la a tothom que la vulgui escoltar. De fet Pere i els altres apòstols, després de rebre l’Esperit Sant, esdevenen heralds de Jesucrist ressuscitat, explicant la seva experiència a tothom que els vulgui escoltar (Ac 10, 37-43).




Josep Esplugas