dimecres, 27 de maig de 2009

Diumenge de Pentecosta - 31 de maig - Evangeli

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial del diumenge de Pentecosta, de la parròquia de Sant Pere de Gavà)


Juan 20.19-23


La encarnación de Jesús es la perfecta expresión del deseo de paz y amor que hay en la voluntad del Padre.
“Gloria a Dios en las alturas y paz en la tierra a los hombres de buena voluntad.” Luc 2:14
Cantaron los ángeles siendo admirados por la profundidad y anchura de la gracia y misericordia Divina.
Habían pasado los años de ministerio en la tierra y había cumplido la misión de paz para lo que había venido, misión que le llevó a la cruz para dar salvación a los que tienen fe en El.
Los discípulos estaban abatidos, hundidos en la desesperanza y sin hacer pie por causa de la desaparición del maestro.
En ese momento Jesús ya resucitado se presenta a ellos para levantar a sus amados discípulos y les dijo: Paz a vosotros.
La fe de ellos necesitaban una confirmación especial y al enseñarles las cicatrices en sus manos y el costado se llenaron de gozo.
Pero aún necesitaban algo más, necesitaban el soplo de Cristo.
Esas mismas personas que negaron al Maestro se convierten en unos valientes que empiezan a predicar sin miedo, dando testimonio de Jesús y de eso nos habla el libro de Hechos.
Esos pescadores y personas sencillas , asombran a todos sobre el conocimiento de las Sagradas Escrituras.
Esos mismos temerosos son empujados y sin miedo realizan milagros, como el del paralítico a la entrada del Templo, o con los enfermos que la gente saca a la calle para que les toque al menos la sombra de Pedro al pasar, y así eran curados.
Se dedican a la oración en el templo y en las casas y lo que se convierte en algo vivo y deseado.
Todos ven cómo los discípulos se aman y no tienen más que un solo corazón.
Escuchan sin cansarse la doctrina del Señor Jesús, enseñada por los Apóstoles.
Fueron enviados enmedio de enemigos para dar testimonio de la verdad.
Nosotros también necesitamos la Palabra de Dios y el Espíritu Santo para poder ser esos defensores de la verdad de Dios en el siglo XXI, igualmente que aquellos hombres lo fueron en el Siglo primero.



Pastor Rafael Díez

Església Evangèlica


Diumenge de Pentecosta - 31 de maig - Segona lectura

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el Butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial del diumenge de Pentecosta, de la parròquia de Sant Pere de Gavà)


1 Cor. 12, 3b-7 i 12-13


El Jesús de la història i el Senyor de l’Església i del cosmos són el mateix. Qui dóna la capacitat d’aquesta confessió és l’Esperit. “Ningú no pot dir: Jesús és el Senyor, sinó és per l’Esperit Sant”. Aquesta és la primera confessió de fe, la que ens constitueix en Església. I no és possible aquesta confessió sense la gràcia de l’Esperit Sant. No n’hi ha d’altre pilar per l’edifici cristià.
Sobre ella s’ha constituït l’Església, i l’Esperit continua com a únic administrador de la gràcia, que es diversifica en els seus dons en cada persona, i per ella es constitueixen les diferents diaconies, els diferents serveis i ministeris dins l’Església. I tots els ministeris són un en el Crist, únic Pastor, únic Ministre, únic Profeta, únic Doctor... la diversitat de manifestacions d’aquest únic ministeri cal que es realitzi, segons el seu exemple, com a diaconia de servei (Jn 13 i Lc 22, 24-27). Perquè només units en Crist per l’Esperit Sant podrem contemplar el Pare, en les seves obres, l’obra de l’Església, la santificació del cosmos.
Com ens recorda sant Pau en el capítol 11 de la mateixa carta, el testimoniatge vivent de la divinitat de Jesús, el Crist es realitza per la comunió en l’Únic Cos del Crist, l’Eucaristia. Ella és el poder de la confessió, del testimoniatge, de la lloança. A l’Eucaristia arribem després del bateig “en què som abeurats”, i del què renaixem, com un sol nou poble, una nova raça, humanitat renovada. El misteri de la unitat i la diversitat trinitària revela doncs el misteri mateix de l’Església.
És aquesta l’Església que confessaren els Sants Pares en el símbol de Nicea - Constantinoble, el Credo. En el marc d’aquest Diàleg a què ens convida la parròquia de Sant Pere a Gavà, aquest fragment de sant Pau ens posa al davant, de manera colpidora, la nostra incapacitat per portar de manera efectiva i real aquest testimoniatge.


P. Josep

Diumenge de Pentecosta - 31 de maig - Primera lectura

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el Butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial del diumenge de Pentecosta, de la parròquia de Sant Pere de Gavà)

Primera lectura. Fets 2, 1-11


En aquesta festa de Pentecosta que fa part integrant del Misteri Pasqual, el do de l’Esperit es manifesta amb tot el seu esclat. Els apòstols van viure una experiència inoblidable i ens ho volen comunicar a través de símbols molt significatius.
“ Se sentí com si es girés una ventada violenta” 2. Aquest soroll recorda el passatge bíblic en què Déu, proclama els deu manaments, moment clau per als israelites! I també moment clau per al naixement de la nostra Església. El vent significa força que empenta... Llavors “ van aparèixer unes llengües de foc que es posaren sobre cadascun d’ells” 3, per tal de significar el do que cada un ha rebut de l’Esperit Sant. L’Esperit ha estat donat a tots per a reunir-los en una unitat i retrobar cada un d’ells en la seva particularitat.
“ Residien, a Jerusalem, jueus provinent de totes les nacionalitats”. Els apòstols anuncien la Bona Nova en les seves diverses llengües. L’església naixent aleshores i la d’avui reuneixen en la unitat els homes de tots els països, llengües i nacions sense suprimir l’originalitat de cada un.
A partir d’aquest moment i avui encara, els seguidors de Crist porten l’Evangeli arreu del món reproduint, en la força de l’Esperit, els signes que Jesús havia fet: la predicació,la pregària, el compartir els béns, l’escolta...
Avui dia la humanitat és ben conscient del seu caràcter planetari, gràcies als mitjans de comunicació no hi ha distàncies. Però ens adonem, nosaltres, els cristians, que hem de donar cor a aquests relacions múltiples que es van forjant? Per això, siguem oberts a l’Esperit que vol aplegar tots els homes per fer-los membres d’un sol cos. Que ELL ens doni coratge per fer el que calgui.


Maïté Cabié – Vedruna
Responsable Gerfec, Espanya



dijous, 21 de maig de 2009

L'Ascensió del Senyor - 24 de maig

Marc 16, 15-20

Aquesta lectura de l’ascensió de Jesús és certament una de les més dramàtiques i alhora desafiadores.
Es dramàtica per l’èmfasi en la suma importància de la salvació eterna,
“Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran.” (Marc 16,16)
i per l’ascensió espectacular de Jesús fins a la dreta del Pare Celestial en majestat:
“Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu.” (Marc 16,19)
Senyor Jesús, ajuda’m a mai oblidar-me de la nostra tasca seriosa de compartir el teu evangeli als que encara no et coneixen i a recordar sempre que Tu ets el Senyor i cap de tot, i cap de l'Església (Efesis 1,22). Amén.

Per l’altra banda, la trobo molt desafiadora per els 3 reptes plantejats:

1) Sortir de la casa i de la meva comoditat per parlar als demés de Jesús. “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat.” (Marc 16,15)

2) Viure tan ple de la presencia de Jesús que els altres no em creguin per les meves paraules boniques, sinó per els senyals sobrenaturals que veuen. “Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.” (Marc 15,17-18)
És a dir, parlar de Jesús sí. Però no tan sols parlar. També demostrar la realitat de l’arribada del Seu poderós regne d’amor amb miracles.

3) Quan els deixebles li van creure a Jesús i li van obeir anunciant el seu evangeli, van experimentar que aquestes paraules de Jesús de la vida sobrenatural són molt més que un bon desig. Són pura realitat. Quan nosaltres complim amb la part nostra, veurem que Ell també compleix. “Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven.” (Marc 16,20)

I tu? Els teus amics poden observar aquests senyals a la vida teva?
Senyor Jesús, impulsa’m a anunciar el teu amor a tots els que encara no t’estimen, i omple’m de nou amb la fe de que Tu ets amb mi, i per tant no hi ha res impossible! (Marc 9,23) Amén.

David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya - Gavà

dimecres, 13 de maig de 2009

Diumenge 6 de Pasqua - 17 de maig

Jn 15, 9-17


Després d’una imatge senzilla i suggerent, “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater” (Jn 15,1), i abans de la fi d’aquest mateix capítol joànic, en la que se’ns recorda la necessitat i la vinguda del Defensor, l’Esperit del Senyor, que serà amb nosaltres dia rere dia, per tal que el nostre testimoniatge sigui autèntic davant el món (Jn 15,27). L’evangelista Joan ens remet, per llavis de Jesús, l’Enviat, al seu missatge central, “això us mano: que us estimeu els uns als altres” (Jn 15,17).

Aquesta part central (Jn 15,9-17), és la que ens ofereix l’Església en la seva litúrgia, aquest VIè diumenge pasqual, per tal de meditar-la, de fer-nos-la nostra, o millor dit, deixar que sigui la Paraula la que s’apoderi de nosaltres i ens modeli un cop més, a imatge del bon Déu.

Estimar tal com Jesús ens ensenya és entendre que l’Amor ens porta a la joia plena, a l’alegria pasqual definitiva i total. Avui com sempre, però potser encara més, enmig de les tensions i complexitats del nostre món, parlar de l’Amor només és creïble des de l’entrega, i no des de les paraules, tant sols. Cap paraula ens convertirà el cor, sí en canvi un testimoni, algú proper que més enllà paraules, ens parli de l’Amor. Aquest és Jesús. Anhelem la proximitat d’un Amor creïble, vinculat especialment en l’amistat, “vosaltres sou els meus amics” (Jn 15,14), en la transparència de vida, “feliços els nets de cor: ells veuran Déu” (Mt 5,8), en l’elecció gratuïta, com la que fa Jesús per nosaltres (“pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler” Mc 3,13), en la pregària constant al Pare, perquè “tot allò que demaneu al Pare en nom meu –diu Jesús-, ell us ho concedirà” (Jn 15,16).

Una amistat, doncs, com la de Jesús ens remet a l’autèntic Amor. “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jn 15,13). Oi que ens creiem quotidianament allò que diem a vegades, “qui troba un amic, troba un tresor”? Per què no esdevenim el tresor humil dels qui cerquen Jesús? l’Amic? l’Amor?

Senyor, ajuda’ns a saber configurar amb la nostra pròpia vida una amistat autèntica amb els nostres semblants els homes, tant complexos com nosaltres mateixos. Ajuda’ns a viure l’amistat com a camí de realització del teu evangeli, un camí ben pasqual. Ajuda’ns a esdevenir “l’amic” dels qui et cerquen, dins i fora de la comunitat. Amics que estimen els uns i els altres (Jn 15,17).


Mn. Dani Palau

dimecres, 6 de maig de 2009

Diumenge 5 de Pasqua - 10 de maig

Fets 9, 26-31
1Jn. 3, 18-24
Jn. 15, 1-8

Com aquells deixebles de Jerusalem, tristament a vegades ho hem estat i som tots: els cristians desconfiem dels altres cristians i segur que tenim motius que, al nostre parer, ho justifica. No ens adonem que amb aquesta actitud fem de jutges, per una banda i per altra neguem la llibertat de Déu que fa “ néixer rius en els tossals més àrids, i fonts al mig de les valls. Transformaré en estanys el desert, en dolls d' aigua, la terra eixuta.” ( Is. 41,18 ) . Saule n’és testimoni i exemple,
Cal que a totes les postres comunitats i congregacions hi hagi molts Bernabés que ens encomanin aquella confiança agosarada en el parlar i en el fer amb la que Pau ( 2 Cor, 3,12 ) actuava , i que, així, les relacions entre els cristians creixin dia a dia en la seguretat de que l’Esperit bufa on vol i com vol i sortint de les nostres closques - que pensem que ens donen seguretat , fràgil seguretat!- “prediquem amb valentia el nom del Senyor “ ( Fets 9, 28 )
Així verificarem la nostra fe, abandonant frases i retòriques buides i, amb fets que transparentin l’Amor de Déu ( 1Jn. 3,18 ) , manifestarem que “ creguem en el nom del seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres, tal com ell ens ha manat ( 1Jn. 3, 23 )
Donarem fruit que perdurarà si units al Senyor Ressuscitat deixem que la seva saba alimenti i vivifiqui la nostra pobresa i això ho farem real sempre que com Maria l’escoltem en la pregària :” Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula.” (Lc. 10,39 )


Lluís-Anton Armengol