dimecres, 30 de setembre de 2009

Diumenge 27 de durant l'any - 4 d'octubre

Evangeli, Marc 10, 2-16

Aquest text no és fàcil d’acceptar pels creients d’avui dia. Mirem de situar-nos en el temps de Jesús en què el repudi era regulat per la Llei de Moisès: un matrimoni podia ser trencat si el marit descobria “alguna cosa censurable en la seva dona”(Dt. 24.10). Això permetia moltes interpretacions diferents... Si Jesús hagués pres posició a favor de una o altra d’aquestes interpretacions, s’hauria quedat en una comprensió legalista del matrimoni. Així va mirar de no caure en la trampa preparada pels fariseus i va remetre els seus interlocutors al projecte de Déu: en el fonament de la relació entre l’home i la dona, es troba l’Amor etern de Déu que la parella humana ha de significar en tots els aspectes de la seva existència.
“ Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi”, paraula dura, potser... L’home i la dona són cridats a viure per l’altre...
Com acollir aquesta declaració de Jesús? Com a nova llei més radical que la de Moisès? Impossible! Més que una llei es tracta d’una “Bona Notícia”. És un “sí” a l’amor de Déu, al do total de si mateix. Un “sí” que no exclou les dificultats ni les proves, però que troba la seva realitat en la gràcia de Déu.. Ja que la indissolubilitat és una dimensió essencial de la manera com Déu fa aliança amb l’home per sempre.
El matrimoni cristià és una vocació, un projecte lliure, un ideal que només Déu ha pogut somniar.


Maïté Cabié Mathieu

dijous, 24 de setembre de 2009

Diumenge 26 de durant l'any - 27 de setembre

EL JORNALERO OPRIMIDO

Santiago 5:1-6...


En aquel tiempo evidentemente muchos de los pobres entre los judíos cristianos eran oprimidos por los ricos, que les defraudaban sus jornales que duramente habían ganado, en estos momentos difíciles que estamos viviendo, en muchas ocasiones y en muchos lugares nos encontramos en la misma situación, mundialmente sentimos la opresión del materialismo y la avaricia del hombre sin Dios (Stg.5:4). ¿Cual ha de ser la actuación del cristiano? por su puesto esperar en Cristo, la fe en Cristo y en Su venida nos llevará a soportar pacientemente los males que no podemos evitar. «Habéis... dado muerte al justo». (vv.6)

Observemos lo siguiente de Los Jornaleros en Stgo 5:1-6...:

I. Su jornal.

«Retenido» (Stg.5:4). Observemos: Nos dice que el jornalero «Está clamando». ¡Qué frase más notable! Clama con una voz que Dios puede oír. El cristiano espera en Cristo, se apoya en Cristo, porque para el, Cristo es la respuesta

II. Su paciencia

(Stg.5:7; Stg.5:8; Stg.5:10; Stg.5:11). Santiago nos habla de cómo han vivido y de como se han aprovechado los ricos, de aquí que aconseja al oprimido a tener paciencia. «Por tanto hermanos tened paciencia, Sufrid con largura de ánimo», es difícil, pero posible

III. Esperanza.

Pero, ¿para qué la paciencia? ¿Hasta cuándo debería ejercitarse la paciencia? El jornalero (El cristiano) defraudado que no puede hallar justicia inmediata de parte de los hombres debe recordar la futura venida del Señor, en la que todos los males serán corregidos. Nuestra gran esperanza es la Venida del Señor. Esta Venida «está cerca». Esto era cierto en el tiempos de los profetas y se cumplió, ¡cuánto más en los nuestros! Hay personas impacientes que quieren la inmediata rectificación de todos los desmanes, y que objetan al consejo que aquí se da, pero debemos de aprender a esperar en Cristo que es la respuesta a nuestros males, debemos de tener en cuenta que Cristo esta al lado de quien le necesita, El nunca se olvida del desvalido aunque así lo parezca se paciente y no intentes con tus medios luchar contra el opresor.

El rico, el avaro y opresor en su tiempo recibirán su paga, El apóstol Santiago dice en el cap.5:1-3 ¡Vamos ahora, ricos! Llorad y aullad por las miserias que os vendrán...

Espera en Cristo, tu ayudador

Amen


Pastor Arturo Barisich
Iglesia Evangélica

dijous, 17 de setembre de 2009

Diumenge 25 de durant l'any - 20 de setembre

Marc 9, 30-37


Sempre m’ha colpit l’expressió de tristesa i soledat que va dibuixar Leonardo da Vinci en el rostre de Jesús, a la pintura mural de l’Ultima Cena, considerada una de les més grans obres pictòriques del món. Les seves mans obertes mostren la proximitat del dolor de la creu i la disponibilitat de lliurar-se sense reserves per amor a la humanitat.

Meditant breument els versets d’aquest diumenge de l’evangeli de Marc, m’han suggerit a l’instant la impressió d’aquest fresc tan famós del pintor italià.

Després de la confessió de Pere, Jesús els anuncia per primer cop la seva mort i resurrecció. Aquest reconeixement es fa més explícit en l’episodi de la transfiguració de Jesús a la muntanya del Tabor. Però després de la guarició d’un noi posseït, Jesús torna per segon cop a fer l’anunci: “El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà.”

En la discussió que mantenen els deixebles sobre qui és el més important, es veu el contrast entre la dimensió divina i la misèria humana. La Misericòrdia i l’egoisme. El descentrament, que es lliura per amor i el tancament del jo que no sap acollir la salvació de Déu. Jesús els mostra en l’infant, la feblesa dels desvalguts, veritables destinataris del Regne de Déu i la humilitat del servei, que és imitació de Crist, camí i missió de tot deixeble.

Preguem a Jesús, el nostre Senyor, perquè sapiguem seguir la seva voluntat en el camí ecumènic, de trobament de les diferents confessions cristianes. Que ell ens acompanyi sempre per fer créixer entre nosaltres aquest diàleg fratern.



Xavier Artigas, diaca

dilluns, 7 de setembre de 2009

Diumenge 24 de durant l'any - 13 de setembre

TOTS SOM PERE

Tots som Pere quan deixem que l’Esperit ens faci proclamar amb paraules i fets que el Senyor és el Salvador i Messies, fill del Déu viu i font de Vida.
Tots som Pere quan moguts per les nostres bones voluntats volem bandejar de nosaltres la presència de la Creu en la nostra vida de cristians, perquè el seguiment del Mestre i el nostre discipulat no poden ésser construccions que ens fem nosaltres mateixos, a la nostra mida.
I dic, bones voluntats: Pere, amb tota seguretat, mai havia sentit a la sinagoga que el Servent, Messies, fill de l’home ( amb aquesta superposició que els textos evangèlics fan d’aquests tres títols ) hagués de patir: el Targum d’Isaies havia capgirat el sofriment en glòria i majestat del Servent.
Quantes vegades les nostres bones voluntats són justificació per viure un cristianisme fet a la mida de cadascú , una fe centrada en nosaltres mateixos, quan ésser cristià és justament el contrari: centrar-nos en Crist com Crist posa el centre de sí mateix en el Pare.
Ens cal un procés de discerniment constant, fruit de la invocació i petició de l’Esperit , per construir la nostra vida en Crist , pedra fonamental (Mt 21, 42 ).
Tots serem Pere quan des d’el fons del nostre cor “arrencarà el plor del penediment “ ( Mc. 14, 72 ) i quan en mig de les pors, confiats en nosaltres mateixos ens enfonsarem i la mà del Senyor, només la seva mà ens traurà de l’abisme, responent a la nostra pregària , sortint del nostre cor : “Senyor , salva’m! “ (Mt. 14,30 )


Lluís-Anton Armengol