dimecres, 29 d’abril de 2009

Diumenge 4 de Pasqua - 3 de maig

Evangeli de Joan 10: 11 – 18.


Dèiem dilluns passat, en el Grup de Bíblia, que aquest passatge de l’evangeli de Joan ens introdueix en la consideració de l’obra de Jesús com a Senyor i redemptor de les seves ovelles. I aquest ramat, petit ramat, és aquell que el Senyor estima i dóna la seva vida per ell. “No tingueu por, petit ramat, que ha plagut al vostre Pare donar-vos el Regne”, llegim a l’evangeli de Lluc 12: 32.

Però hi ha més encara, en allò que és l’obra salvadora de Jesús a favor de les seves ovelles. La primera cosa és que ens obre els ulls, cecs per naturalesa a les realitats espirituals, per mostrar-nos la nostra indignitat i fer-nos veure les riqueses de la seva gràcia a favor nostre. A l’església Catòlica he sentit un càntic que diu: “El Senyor m’il·lumina i em salva.” Exacte! Aquest és el seu procediment. Primer il·lumina, després salva; i no es poden invertir els termes. Qui és aquella persona que vol ser il·luminada? Pregui Déu perquè ell li obri els ulls de la fe.

Jesús, doncs, és el bon pastor. N’hi ha que són mals pastors: són els assalariats, els vividors, els qui de la Paraula en fan ofici per poder campar, per obtenir privilegis i renom... I, a aquests, les ovelles no els reconeixen perquè la seva veu els és estranya. És tanta la coneixença entre el Pastor i les seves ovelles que no hi ha lloc per a la confusió, perquè li coneixen la veu, però de l’estrany en fugen.

La segona cosa és que ell dóna la vida per les ovelles. I només per les ovelles: recordem que les cabres no se salvaran, tal com llegim a l’evangeli de Mateu 25: 31 al 33. (Hem d’entendre que ovelles i cabres representen dos tipus de persones, i aquí Jesús vol fer patent que hi ha una diferència entre els uns i els altres). “Jo dono la vida per les ovelles...” Si tu ets del seu ramat, glòria a Déu, perquè ens trobarem en la seva gran pleta quan ell vingui a cercar el seu poble.

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica
Grup de Bíblia

dimecres, 22 d’abril de 2009

Diumenge 3 de Pasqua - 26 d'abril

La gran notícia de Pasqua (Lluc 24, 35-48)

L’evangeli d’aquest diumenge narra amb gran sobrietat
la resurrecció de Jesús,
mirant d’evitar a la vegada
el dubte que impedeix l’adhesió creient a Jesús
i les imaginacions poc útils per a la fe.

El camí d’Emaús S’ha mostrat força productiu.
Dins del cor dels deixebles, però, hi ha encara molta por.
Jesús els torna a oferir el primer do de Pasqua: la pau.

Els deixebles no saben ben bé on són:
¿són tot imaginacions, fantasies, cabòries, somnis?

A poc a poc comencen a entendre
que Jesús ressuscitat no és cap presència etèria:
és una presència palpable,
encarnada en la seva comunitat, en els seus.

Jesús menja amb ells un peix a la brasa simbòlic.
Els primers cristians usaven el peix com una contrasenya
ja que les lletres de la paraula “peix” en grec
formen les inicials de la frase
“Jesús, el Crist, fill de Déu, salvador”.
Es tracta d’un peix que ha travessat el foc de la passió.

I els obre els ulls perquè puguin llegir entre línies
i entendre profundament allò que diuen les Escriptures.

Bona Pasqua, bon pas endavant!

Andreu Trilla Llobera

divendres, 17 d’abril de 2009

EL MISSATGE DE JONÀS PER AL TEMPS D'AVUI

Trobada col.loqui a la parròquia de Sant Pere de Gavà
Ponent: RODRIGO SEGARRA
Doctor en Filosofia
Església Evangèlica
Dia: dimarts, 21 d'abril de 2009 a les 21 h.
L'organitza el grup de Bíblia de la parròquia de Sant Pere de Gavà
Entrada gratuita

dimecres, 15 d’abril de 2009

Diumenge 2 de Pasqua - 19 d'abril

Joan 20, 19-31

Potser la part més coneguda d’aquesta lectura és la història del dubte de l’Apòstol Tomás: no és capaç de creure la resurrecció de Jesús fins veure’l ell mateix.
Però, no hem de permetre que aquest moment de debilitat ens faci oblidar dos dels seus moments més inspirats:
1) La seva heroïcitat al voler acompanyar a Jesús a la mort, “Anem-hi també nosaltres i morim amb ell!” (Joan 11,16)
2) És el que més clara i directament va reconèixer la divinitat de Jesús: "Senyor meu i Déu meu!" (Joan 20,28)
Senyor i Déu meu, dóna’m també aquesta claredat de visió de qui és el Jesús que segueixo, i dóna’m aquest mateix compromís de seguir-li fidel fins a la mort! Amén.

No obstant, la part d’aquesta lectura que més em fa reflexionar són les paraules anteriors de Jesús als seus deixebles:
21Ell els tornà a dir: “Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.”
22Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: “Rebeu l'Esperit Sant.” (Joan 20,21-22)
Ara, com bé va escriure en Mn. Xavier Artigas al seu comentari del 8 de febrer d’aquest any, “l’activitat messiànica de Jesús està centrada en tres pilars fonamentals: ensenyar (a les sinagogues), anunciar (el Regne de Déu) i guarir (tot tipus de malalties).” Veure per exemple Mateu 4,23-24, i 9,23.
Aleshores, això vol dir que Jesús ara ens dóna a nosaltres aquesta mateixa missió de: (a) ensenyar als creients, (b) anunciar l’arribada del Regne de Déu, és a dir, l’apropament de la gràcia del Pare per perdó, reconciliació, pau, sanitat, alliberació, provisió, etc., i (c) demostrar la realitat d’aquesta arribada del Regne sanant als malalts, com diu l’Apòstol Pau, “El Regne de Déu no consisteix en paraules, sinó en poder.” (1ª Corintis 4,20)
Quin repte més gran! Però, impossible? Fer-ho nosaltres sols, sí.
Per això Jesús va continuar alenant damunt ells i donant-los l’Esperit Sant. Sols no podem, però amb el poder de l’Esperit Sant no hi ha res que havia fet Jesús que no podem fer nosaltres també, com Jesús mateix va afirmar, “Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare.” (Joan 14,12)
Senyor Jesús, omple’m de nou del teu Esperit Sant i ensenya’m a viure com tu i a fer els teus mateixes bones obres: ensenyar als creients, anunciar el teu Regne de pau i guarir als malalts. Amén.

David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya - Gavà

divendres, 10 d’abril de 2009

Diumenge de Pasqua - 12 d'abril - Evangeli

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el Butlletí d'informació parroquial "Diàleg" del temps litúrgic de Pasqua de la parròquia de Sant Pere de Gavà)


Jn 20, 1-9


Juan concentra en el capítulo 20 el relato de la resurrección de Jesús en cuatro escenas fundamentales. La perícopa introductoria (20:1-10) está dividida en tres escenas:
20:1-2 María Magdalena va al sepulcro y luego se dirige a comunicar la noticia a Pedro y Juan.
20:3-8 Los discípulos llegan al sepulcro.
20:9-10 Los discípulos regresan a casa.

En el comienzo de todo, Dios creó el cielo y la tierra. La tierra no tenía forma alguna; todo era un mar profundo cubierto de oscuridad y el espíritu de Dios se movía sobre el agua. Así empieza Génesis (1:1-2).Era el punto inicial de la Creación.

El primer día de la semana por la mañana temprano, todavía en tinieblas, María Magdalena va al sepulcro y ve la losa del sepulcro quitada. La losa quitada es la puerta de entrada a un nuevo comienzo, la Nueva Creación, la definitiva. Esto es lo que María Magdalena no capta en aquel momento cuando la desesperación sólo le permite ver que el cuerpo del Señor ha desaparecido. Como a la novia del Cantar (Cnt 3:1), María busca en la cama, en la oscura noche, el amor de su alma y no lo encuentra. ¡Se han llevado al Señor! exclama angustiada. Pedro y Juan, los dos juntos, a toda prisa van a comprobar la desalentadora noticia que la Magdalena les ha comunicado. Se percatan de la ausencia del cuerpo de Jesús y regresan a casa sin hacer, ni antes ni después de la experiencia, ningún comentario. Tal es la conmoción recibida. Están todavía bajo el impacto de la muerte de su maestro.

María Magdalena encontrará después el amor de su vida, el Amor de la Vida. La muerte de Jesús es el triunfo definitivo del Amor, de la Vida. Los discípulos entenderán también cuando Cristo se les presente que dentro del sepulcro se movía, como en la Primera Creación, el espíritu de Dios. Dios, en el comienzo de todo, creó de la nada todo el universo; ahora de la muerte crea la vida en plenitud, para que nosotros después de la muerte gocemos en su presencia de la plenitud de vida. En la inefable experiencia de la resurrección de Jesús se apoya nuestra fe.¡Qué gozosa maravilla!



Dr. Rodrigo Segarra

Església Evangèlica

Diumenge de Pasqua - 12 d'abril - Segona lectura

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el Butlletí d'informació parroquial "Diàleg" del temps litúrgic de Pasqua de la parròquia de Sant Pere de Gavà)


Colosencs 3, 1-4

Aquest text presupossa que vivim la vida nova que Crist ofereix a tots els qui creuen en Ell. Per tant son paraules dirigides a creients compromessos, a persones que viuen la realitat de la fe en la seva experiència quotidiana.

Es per això que el text comenta amb un “ja”, que és condicional. Es a dir, si la experiencia de la fe i la nova vida és una realitat en nosaltres, aleshores el nostre compromís ja no pot ésser amb les coses “de la terra”, sinó amb les coses “de dalt”. Això no vol dir que ens hem de desentendre del que són les coses de la terra, de tots els afers que ens envolten, de la misèria, les injustícies, les calamitats, les crisis, les angoixes dels que ens envolten; si actuéssim així no seriem dignes del Crist, que va fer tot aixó i molt més per la humanitat. El que vol dir es que la nostra atenció, la nostra mirada, la nostra referència, el nostre suport ha de ser-hi a dalt, al cel, on es Crist, D‘Ell ve la nostra força; si el mirem a Ell tenim el seu ajut, si depenem d’Ell i el cerquem amb tot el cor, la visió de les coses de la terra canvia, perque les veiem com Ell les veu, amb els seus ulls plens d’amor, misericordia i justícia.

Aquesta nova vida es el fruit de una mort i una ressurecció. El passatge comença; “Ja que heu ressuscitat amb Crist” (vs. 1) i després segueix; “Vosaltres vau morir” (vs. 3). Evidenment no es refereix a la mort fisica ni a una ressurecció física, sino a una mort i ressurecció espiritual que és simbolitzada mitjançant el baptisme. L’apòstol Pau escriu a la carta als Romans així; “Els qui hem mort al pecat, com podríem viure encara en el pecat?. ¿O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort?. Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb Ell, perquè, així com Crist, per l’acció poderosa del Pare, va resucitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida” (Romans 6:2-4). Per tant morim al pecat, trenquem amb el pecat, per resucitar a una nova vida amb Crist.

Aquest dies recordem la mort i la ressurrecció de Crist, aquests son els fets centrals de la vida de Crist, amb ells es cumpleix la missió que el va portar al nostre món; redimir l’humanitat. Mitjançant la seva mort substitutòria paga el preu del nostre rescat; mitjançant la seva ressurecció garanteix que el seu sacrifici va ser agradable al Pare i satisfà les demandes de la seva justícia.

Però també el nostre text ens parla d’esperança, l’esperança gloriosa dels fills de Déu. Ens recorda que Crist apareixerà, i aquell dia també nosaltres apareixerem amb Ell plens de glòria (vs. 4). ¡Quina promesa tan plena de joia!. La Pascua ens recorda l’esperança que es manifestarà plenament quan Crist apareixi, amb tot el seu poder i glòria, per recollir a tots els qui som els seus fills. ¿Tens aquesta esperanza? ¿Gaudeixes de les promeses de Déu en Crist?. Que Déu ens beneeïxi i ens ajudi a viure proclamant aquest marevellosa esperanza.


Manel Rodríguez
Pastor de l’Esglesia Evangèlica Baptista de Vilanova i la Geltrú

Diumenge de Pasqua - 12 d'abril - Primera lectura

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el Butlletí d'informació parroquial "Diàleg" del temps litúrgic de Pasqua de la parròquia de Sant Pere de Gavà)
La fe en Jesucrist Ressuscitat genera testimoni
Fets dels Apòstols 10, 34a. 37-43
En el plantejament de Lluc, els Fets dels Apòstols són la continuïtat de l'evangeli del mateix autor. En l'Evangeli relata el camí de Jesús; en els Fets, presenta el camí de l'Església que procura reproduir les paraules i accions de Crist. El camí de l'Església és, doncs, la prolongació de la pràctica del Fill de Déu, Jesucrist. En els Fets, 10 tenim una situació nova per a l'Església, és a dir, el contacte amb els gentils. Aquesta relació era prohibida per la legislació jueva. Qui convisqués amb ells es tornava impur.
Sant Pere és el primer a trencar aquest esquema exloent del pur i impur, accentuant la manera de ésser Església. De fet, ell està hostatjat a casa d'un blanquejador de pells, de nom Simó (pura coincidència de noms o signe d'identificació amb els marginats?). Els blanquejadors de pells eren tinguts com persones impures per part dels jueus. Així, s'havia d'evitar el tracte amb ells.
Corneli, militar romà, vivia a Cesarea, en els confins del territori judaic. Ell mana cridar Simó Pere perquè visiti casa seva. Pere, per tant, condueix la comunitat cristiana fora del territori judaic. En el seu discurs a casa de Corneli, insisteix, almenys, en quatre punts fonamentals: Déu no fa distinció de persones, és a dir, el nou poble de Déu no està tancat a una raça o nació; la funció de la comunitat cristiana és ser testimoni, o sigui, anunciar i practicar el que va fer Jesucrist; el contingut del testimoni cristià és l'anunci que Jesús és el jutge dels vius i dels morts i, per últim, és compleix així el que havia estat anunciat pels profetes, Jesús és la realització com cal del projecte de Déu.
La fe en Jesucrist suscita el testimoni! Ser cristià és, d'alguna manera, procurar fer el que va fer Jesús. Però, serà que les nostres comunitats tenen la valentia de Pere, que s'hostatja a casa d'un impur i conviu amb ell?
Mn. Luiz Carlos Rocha

divendres, 3 d’abril de 2009

Diumenge de Rams - 5 d'abril

Mc 11, 1-10 DIUMENGE DE RAMS (Processó)


Després dels capítols que parlen de la pujada de Jesús a Jerusalem (8, 27-10, 52) on el Senyor va anunciant als seus deixebles la seva mort i resurrecció, com també a instruir-los en el coneixement del veritable Messies, que ve al món per salvar-lo, ens trobem amb els versets inicials del capítol onze, que formen part dels darrers capítols, emmarcats dins del context en que la Història de la Salvació, arriba a la seva consumació: passió, mort i resurrecció de Crist. Com llegim a l’evangeli de Joan: “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem.”(13, 1b).

L’entrada de Jesús a Jerusalem, en l’evangeli de Marc, evoca la profecia messiànica de Zacaries quan descriu el rei que ha de venir muntat en un pollí: “Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera.” (Za 9, 9). Jesús ve a portar les Escriptures a la seva plenitud perquè és la mateixa Paraula de Déu encarnada. Ell és el Messies que porta la Pau i la Misericòrdia de Déu.

Jesús és el Messies-Servent, que entra a la ciutat santa de Jerusalem oferint, des de la humilitat del qui ve a servir, la seva vida per rescatar i redimir a tot el gènere humà, que està en perill de mort eterna. Déu es lliura definitivament a l’home en la plenitud del seu Amor en la creu salvífica que assumeix el seu estimat Fill Jesucrist. El Reialme de Déu, està, doncs, farcit de Llum i Vida pels qui s’acosten a Jesús i volen mantenir-se en el seu amor.

"Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor!" Aquesta exclamació messiànica pot ésser, avui, una imatge festiva del diàleg ecumènic. Totes les confessions cristianes, ens apleguem i estenem els nostres mantells, les nostres peticions, per una major comunió fraterna, al nostre Senyor que pot fer possible algun dia aquest desig tan somiat per tots nosaltres.

“Hosanna a dalt del cel!”


Mn. Xavier Artigas, diaca