dimarts, 31 de gener de 2017

Diumenge 5 de durant l'any - 5 de febrer del 2017

Evangeli segons Mateu 5,13-16

TEXT:

Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi.

Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel  (Mt 5,13-16 BCI).


COMENTARI:

En els pobles de la mediterrània la sal ha estat un producte fonamental per conservar els aliments i també per donar bon gust al menjar. Avui, quan agafem els aliments envasats i precuinats dels supermercats, potser ens costa copsar la importància de la sal.

Jesús fa servir aquest senzill exemple per ensenyar-nos que els cristians hem d’estar en contacte amb la societat a fi d’impregnar-la dels valors del Regne de Déu. Són aquests valors els que poden transformar els cors de les persones i assolir una societat més justa, respectuosa, lliure i solidària.

Tots, de manera conscient o no, tenim algun tipus d’influència sobre les persones amb les que ens relacionem. Som responsables de trametre’ls-hi els valors de l’evangeli. La forma de fer-ho no pot ser altra que mitjançant l’exemple que sempre parla més fort que les paraules.

La sal també dóna bon gust als aliments. L’evangeli pot donar un gust nou i diferent a la vida en tots els seus aspectes. Només cal que els cristians, mitjançant les paraules i el testimoniatge de cada dia, ajudem a mantenir el món més orientat cap a Déu.

D’altra banda, no tindria cap sentit disposar d’una llum i no fer-la servir per il·luminar la foscor. De nou Jesús fa servir un exemple força entenedor com és el d’una llàntia encesa perquè faci llum a l’estança principal de la casa on es reunia la família. El significat espiritual és ben clar: Els cristians hem de reflectir al qui és la llum del món al nostre voltant. I aquesta llum, aquesta clarificació vital de l’existència la trobem en la vida i ensenyaments de Jesús.

Moltes persones del nostre entorn estan a les fosques, no acaben de trobar sentit a la vida o fan recerques espirituals a les palpentes. Jesús ens demana, amb aquest exemple, que la llum del nostre testimoniatge brilli davant la gent. La nostra generació està cansada  de  paraules i  discursos, siguin polítics o  religiosos. La  gent  demana  fets. Demana les bones obres de les que parlava Jesús que neixen de l’amor al proïsme i de l’acció de l’Esperit.

                                                                     Jaume Triginé

diumenge, 29 de gener de 2017

Diumenge 4 de durant l'any - 29 de gener de 2017


Mateo 5, 1-12

Quien haya oído alguna vez de Jesús de Nazaret y conozca algo de su enseñanza, seguramente estará familiarizado con las bienaventuranzas que inician el Sermón del Monte.
Su sencilla  forma de expresión y la profundidad de pensamiento que contienen ha atraído a cada nueva generación de cristianos, y a otros muchos. Cuanto más exploramos sus implicaciones, más significado surge para explorar.

No podemos hacer aquí un análisis detallado de las bienaventuranzas, pero si podemos considerar tres cuestiones sobre ellas : las personas que se describen , las cualidades que se elogian y las bendiciones que se prometen

Las bienaventuranzas exponen la naturaleza del pueblo cristiano.  No hay grupos separados y distintos ( unos mansos, otros humildes, otros a quienes les tocará padecer persecución). Se trata de un mismo grupo que, sin ser elitista, que a la vez son mansos y misericordiosos, son pobres en espíritu y de limpio corazón, lloran y tienen hambre, pacifican y se les persigue.. Detallan la concepción de Jesús sobre lo que en esencia es cada cristiano a pesar de no darse siempre ni de forma absoluta.

Se elogia cada cualidad y a cada persona que de alguna manera la exhibe se la declara bienventurada. O bendita. La palabra griega makarios puede significar ( o significa) “feliz”. Pero no debemos interpretarlo de una manera subjetiva (Jesús no está declarando cómo se sienten las personas (felices), sino cómo Dios las considera.

¿En qué consiste esta bendición? Pues no es posible poseer el reino de los cielos sin heredar la tierra, ser consolado sin ser saciado, o ver a Dios sin recibir su misericordia.  Es decir, la bendición es vivir todo ello desde la tensión de lo que ya es presente y de lo que está por venir.

En Jesús hemos empezado a ver a Dios, incluso comenzamos a heredar la tierra, porque el tiempo futuro en que se expresan enfatiza la certidumbre de las bendiciones:
Bienaventurados/as, benditos, dichosos, felices… si atendemos a estas actitudes emocionales fundamentales.

Pastor Juan Medrano Cucurella


diumenge, 22 de gener de 2017

Diumenge 3 de durant l'any - 22 de gener de 2017

1a. Carta als Corintis 1, 10 al 17.

L'església de Corint fou fundada per l'apòstol Pau durant el seu segon viatge missioner, tal com se'ns diu al capítol 18 del llibre dels Fets dels Apòstols.  A aquesta església va escriure i adreçar dues cartes, la primera de les quals l'any 54 i un any després, aproximadament, els n'adreçaria una altra ben diferent, i amb un to de goig i de satisfacció que no trobem en la que ara comentem breument.

"Us exhorto i demano, germans, en nom de nostre Senyor Jesucrist, que aneu tots d'acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres, sinó que estigueu ben units en un sol pensament i en un sol parer."

Aquesta exhortació la feia l'apòstol per tot una sèrie de raons ben justificades. Al llarg de l'escrit trobem un reguitzell d'acusacions terribles, ja que els membres de l'església de Corint, o no havien entès quin era el missatge que Pau els va predicar o, si l'havien entès, ben aviat els havia fugit de la memòria.

Ben bé una desena, o potser algun més dels retrets que els fa, són perquè havien deixat el camí de l'Evangeli de Crist, a més de les divisions a què feia referència l'apòstol en el verset 10. El seu compromís havia deixat pas a aberracions doctrinals i a pecats nefands: Oblidar que per la fe eren "temples de Déu" cadascun dels membres de l'església; crear entre ells bàndols de preferències o de favoritismes; la pràctica de relacions incestuoses; resoldre els plets entre ells anant a cercar la justícia dels tribunals, en comptes de tractar les diferències dins l'església; menjar carn que havia estat sacrificada als ídols, en detriment del que creguessin uns altres germans que no ho veien correcte o que encara no discernien determinats actes infidels; manca absoluta de respecte per l'acte de la Cena del Senyor; menyspreu envers els pobres de l'església que amb prou feines podien menjar; oblit culpable de practicar el veritable amor; hi havia membres de l'església que deien que els morts no ressucitarien mai; el fet de no vetllar per les coses eternes...

Vet aquí el panorama d'indigència espiritual en què es trobava l'església de Corint. Hi ha un detall que, si més no, cal destacar perquè sorprèn: És el recapte per a subvenir les necessitats dels germans de l'església de Jerusalem. I sobta perquè, d'una banda, permetien que hi hagués pobres i d'altres necessitats a la seva congregació, entre els de casa i, d'altra, tenien una bossa amb diners preparada per auxiliar els de fora. Deixem-ho així sense cap més comentari.

Invitem, doncs, els nostres lectors a llegir les dues epístoles de sant Pau als creients de Corint i a destriar allò que en la segona epístola se'ns exposa: l'obra de l'apòstol i la de l'Esperit Sant en les vides i els cors dels membres d'aquella església.  Amén.

                                              Manel Alonso Figueres

   

diumenge, 15 de gener de 2017

Diumenge 2 de durant l'any - 15 de gener de 2017


Is 49,3.5-6; Salm 39; 1Co1,1-3; Jo 1,29-34.

Una mediació que és Déu mateix: Jesús; i el seu Esperit viu també en nosaltres.

Pare nostre, que esteu en el cel:

El Senyor em digué: «Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.» El Senyor m’ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent i fes tornar el poble de Jacob, li reunís el poble d’Israel; m’he sentit honorat davant el Senyor, i el meu Déu ha estat la meva glòria (Is). La paternitat de Déu s’expressa ara en un mitjancer històric; la voluntat de Déu es va teixint ara en la història, a poc a poc, com un embaràs; amb la resposta humana de qui l’acull. L’acció de Déu Pare sempre és creadora i salvadora, actualitza el seu projecte alliberador a cada moment; la paternitat també es manifesta amb la fraternitat dels fills.
“L'únic que pot salvar la vida d'un ésser humà és un altre ésser humà” (Metges sense Fronteres – 2014); per això es dóna l’encarnació de Déu.

És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia (Jo). És la veritat amagada de la divinitat de Jesús, de l’encarnació de Déu, del compromís de Déu amb la història de la humanitat per l’alliberament humà. Es revela la seva divinitat en la seva humanitat; endinsem-nos en la seva humanitat per trobar la seva divinitat, i la nostra.
Després Joan testificà: «He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant» (Jo). Un nou Esperit hi ha al món, una nova sensibilitat, una nova acció, una nova escala de valors, una nova manera de ser i fer: la de Jesús, la de l’amor; que salva el món, que és generadora de vida en el món.
Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu» (Jo). Hi tantes aproximacions al Misteri de Déu en tantes experiències religioses; en Jesús hi descobrim el rostre humà de Déu.

Sigui santificat el vostre nom.

Tenia posada l’esperança en el Senyor, i ell, inclinant-se cap a mi, ha inspirat als meus llavis un càntic nou, un himne de lloança al nostre Déu (Sl). El protagonista de la pregària és Déu; per la pregària ell s’encarna en nosaltres.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

«... t’he fet llum de tots els pobles perquè la nova salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra» (Is). La mirada de Déu només pot ser universal, i la seva acció també; el que val per una persona ho val per totes; ell és creador de tots.

Per això us dic: «Aquí em teniu: com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vull fer la vostra voluntat, guardo la vostra llei al fons del cor.» Anuncio amb goig la salvació davant el poble en dia de gran festa. No puc deixar d’anunciar-la, ho sabeu prou, Senyor (Sl). La voluntat de Déu, salvadora, solidària, humana, es pot convertir en programa de vida, resposta concreta de fraternitat, d’humanitat; l’amor mai són només paraules; l’amor sempre cerca el bé de l’altre; i així, es torna un “evangeli”, una bona notícia  de festa.

... als santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats, en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist, el nostre Senyor i el d’ells. Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor (1Co). Santificats, consagrats..., plens de Déu, tocats de ple per l’acció de Déu que són totes les seves gràcies i dons, que són els millors valors humans, les millors esperances, els millors drets de tota promoció humana.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Joan veié que Jesús venia i digué: «Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món (Jo). Jesús és ofrena i culte de Déu a la humanitat. Jesús és perdó de Déu i lloc de reconciliació per al món.

La nostra vida, la nostra història, són espais creadors de Déu per al món.


Mn. Miquel García Bailach

divendres, 6 de gener de 2017

Baptisme del Senyor - 8 de gener de 2017


Jesús es presenta al Jordà, davant Joan Baptista, com un més, «a fer-se batejar». En aquest acte senzill, humil, es produeix una gran teofania –la manifestació de Déu trinitari–, la Paraula del Pare avalant la missió del Fill, de Jesús, i l'acció de l'Esperit Sant que baixa del cel i es fa present també en Jesús.

Les paraules i les accions de Jesús en tota la seva vida pública, que s'inicia amb el baptisme a la vora del Jordà    –episodi al mateix temps senzill i sublim–, estaran caracteritzades per un respecte exquisit per les circumstàncies concretes de cada persona, amb una atenció especial als febles, als senzills, als humils, com ens recorda la profecia messiànica d'Isaïes (primera lectura): «No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la» (Is 42,3). A ells i a tots oferirà una «bona nova» de salvació, d'alliberament.

Els gestos i el missatge de Jesús interpel·len el cristià i la cristiana actuals, no només per canviar d'actitud personal sinó, sobretot, per contrastar la nostra relació amb els altres: respon a un respecte delicat de les seves limitacions, diferències, mancances, etc.? Els seus problemes, dificultats, angoixes, necessitats..., les viu com a pròpies?

Javier Velasco-Arias
biblista


dilluns, 2 de gener de 2017

Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu - 1 de gener de 2017


Nm 6,22-27; Gal 4,4-7 i Lc 2,16-21

El primer dia de l’any es dedica a Maria, Mare de Déu, el dia de la Pau i el primer dia de l’any 2017. Veiem que tenim un entorn religiós, un humà i un de temporal. També tenim una notícia important: «Déu ens ha beneït per a sempre».
Jesús neix com un desconegut, fora de l’ambient familiar i dels veïns, fora de la seva terra.
La Pau apareix en la lectura de Nombres i en la de Lluc. En les dues la trobem com un do de Déu.
El text de l’evangeli és la visita dels pastors a Jesús, on ja veiem la preferència dels marginats per part de Déu. Déu té present tothom per fer una altra història. Fins i tot, els hi confia la missió als pastors perquè siguin portaveus donant a conèixer el naixement de Jesús.
A través de Maria i els pastors veiem dos models d’actituds, dues formes d’acollir, que poden arribar a tothom.
Trobem el testimoni dels pastors i que tothom queda «descol·locat» com diríem avui dia, ja que és un fet inaudit: en aquest nen s’ha manifestat un Salvador, Crist i Senyor. Déu s’acosta a nosaltres sense fer soroll i de forma senzilla. Però els pastors no només es queden, sinó que tornen a les seves cases improvisant una oració d’acció de gràcies.
Maria té un lloc particular, ja que no diu res, ella escolta. Apareix com a model de deixeble que escolta. També ens ensenya que per arribar a Ell cal fer oració, ella «guardava tot això en el seu cor i ho meditava.»
En aquest passatge està la notícia de la circumcisió i imposició del nom que és un dels misteris de la infantesa de Jesús. Aquest nom apareix en anteriors personatges, però només en Jesús de Nazaret es compleix el seu significat etimològic: «JHV Salva».
Totes les persones, igual que fa més de 2000 anys, continuem necessitant el Salvador. Amb l’exemple dels pastors d’anar a donar la notícia van fer el que Déu els hi demanava i per tant és on es compleix: són els «senzills de cor els que veuran Déu».
Tothom sap que per prendre la decisió de seguir-lo s’ha de deixar de banda l’egoisme, la comoditat, el plaer i la vanitat, ja que no es pot fer un Déu a la mida de cada persona, sinó que és un únic Déu. Hem de deixar que Jesús neixi dins del cor de la cada persona.

Mª Pilar Lozano