dissabte, 30 de juliol de 2016

Diumenge 18 de durant l'any - 31 de juliol de 2016


TOT AIXÒ QUE TENS…DE QUI SERÀ?

La vida passa per a tots, a rítmes diversos, de vegades passats i d'altres ben intensos, no sempre açò passats amb les nostres intencions. Però la vida, una per a tots, se'ns és donada per gaudir-la, per portar-la a la plenitud, i per tant per a que sigui signe i profecia d'una vida nova, més plena, més autètica, més significativa.
Molts cops ens ocupem i ens preocupem a farcir-nos de coses, de recursos i d'instruments, per a gaudir. L'experiència ens diu que no sempre encert em però també, que no tot allò del que ens omplim ens ajuda. Hi ha experiències que ens esclavitzen i d'altres que ens alliberen. De què omplo la meva vida?
Quan es parla de riquesa, una immensa majoria parla com aquella gent gran de la que parla «el petit príncep», una gent que tot ho mesura amb números, estadístiques, coses i més coses. Si només som capaços d'entendre qu som pel que tenim, no creieu que envellim massa ràpid? O que ens allunyem absurdament els uns dels altres, dient-nos tots «cristians»?
Han estat molts els mitjans de comunicació que han parlat de la riquesa, associant-la només a l'economia. I de l'economia tothom té la seva pròpia visió. Quin cansament. Els diners són un vell ídol. Al cap i a la fi, insaciable. Els diners porten a la llibertat o l'esclavitud? De quina riquesa parla Jesús? Qui és veritablement ric? El qui té més o el qui necessita menys?.
Serem els cristians els qui ens deixarem embolicar pel món de les xifres? La nostra veritable riquesa no la trobem en les coses, sinó en les persones. Les nombroses desigualtats del nostre món ens haurien de fer pensar d'una mandra més ecumènic iva, per a descobrir la veritable riquesa del servei, de la solidaritat, de la caritat.
Un petit incís. Aquests dies comencen les colònies, campaments i rutes de molts centres d'Esplai. També aquests dies ha tingut lloc la jornada mundial de joventut. Preguem tots junts, amb insistència, per a saber-nos enriquir de l'amistat de Jesús, i que els qui venen darrera nostre s'enriqueixin d'un Jesús que ens volem més com a germans seus, i els uns dels altres.



Daniel Palau, prevere del bisbat de sant Feliu de Llobregat

dijous, 21 de juliol de 2016

Diumenge 17 de durant l'any - 24 de juliol de durant l'any


 Lc 11,1-13

Després dels episodis del bon samarità i de Marta i Maria, il·lustrant el doble manament de l’amor a Déu i al proïsme, resum de la Llei, l’evangelista Lluc presenta l’ensenyament de la pregària.

Aprendre a pregar... El primer és demanar-ho: el Senyor n’ensenya a petició d’un dels deixebles que l’han vist fer-ho. I els dóna una pregària, breu: la santificació del nom del Pare, la vinguda del Seu regne, el pa de cada dia, el perdó dels propis pecats i saber perdonar l’altre, i no ser posats en temptació.

I després els conta d’un amic a qui un altre amic li demana, a mitjanit, tres pans, perquè li ha arribat un tercer amic, hoste inesperat. Si el primer no dóna els pans per amistat, ho acabarà fent per la insolència... anticipant, d’alguna manera, el relat del jutge injust fent justícia a la viuda insistent.

I continua: demaneu i se us donarà... cerqueu i trobareu... truqueu i se us obrirà... Es refereix a demanar el pa de la pregària ensenyada? O als pans demanats intempestivament? O potser són un mateix pa, el pa partit per repartir? I quina porta s’obrirà? Serà la porta tancada de l’amic desvetllat quan ja dormia?
I, encara, els explica d’un pare a qui el fill demana un peix o un ou: en cap cas, fins essent dolent, no li donarà una serp o un escorpí. Reblant l’ensenyament amb un molt més, doncs, el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui li demanen.

En la pell de qui s’han de posar els deixebles? Han demanat una pregària, unes paraules. I el Senyor les ensenya. I afegeix com les han de dir. Amb insistència, pregant i acudint al Senyor, a l’amic, fins i tot a deshora. I adreçant-se al Pare com a fills, obrint-se a rebre’n el do demanat, i no només el més material, sinó també l’Esperit Sant que els farà testimonis Seus en el món.

Olga Nicolau Balasch
Monja del Monestir de Sant Benet de Montserrat




dissabte, 16 de juliol de 2016

Diumenge 16 de durant l'any - 17 de juliol de 2016

 

Hi ha ocasions que em trobo com Marta, atrafegat per un seguit de feines que he de resoldre, i això m’ajuda a pensar en l'ensenyament de Jesús, que ens diu que només hi ha una cosa necessària: acollir la seva paraula i estimar-lo per sobre de tot.¿Quantes vegades hem estat com Marta, atrafegats en multiplicitat de feines i atabalats i angoixats per mil problemes? Sovint hem de deixar el que és necessari per posar-nos a fer el que és urgent. Però avuiressona la veu de Jesús: «Només hi ha una cosa necessària, ¡escull la millor part!»

 

Marta i Maria, totes dues, acullen Jesucrist. Marta vol que no li manqui res i s’hi trobi bé a casa seva, i per això es desviu en les feines domèstiques, per obsequiar-lo el millor possible i perquè no li manqui res. Marta es “des-viu”, és a dir, no viu l'acollida, perquè es dispersa i està amoïnada. Maria, en canvi, considera més important restar al costat del Mestre i escoltar-lo. Marta és sincera en el seu afany, ho fa de cor, perquè estima Jesús; tanmateix, el Mestre es conforma amb menys i vol més, valgui la paradoxa, perquè el més important no és donar coses a Déu o als germans, sinó donar-nos nosaltres mateixos. Marta volia acollir Jesús i li oferia coses; Maria s’oferia ella mateixa, escoltant amb atenció i sentint-se acollida pel Salvador.


Un altre aspecte remarcable és el fet que, en aquella època, les dones havien d'estar per les feines de la casa, mentre els homes rebien els convidats i conversaven amb ells. Però Jesús trenca els motlles per mostrar-nos que en el Regne de Déu ja no hi ha distincions.La lliçó que avui ens ensenya la Paraula de Déu és que ens cal trobar la unitat de vida en tot allò que fem; mirem de no deixar-nos emportar per l'atabalament i la dispersió; el Senyor ens convida a aturar-nos per reflexionar i pregar, perquè tot el que fem tingui sentit i unitat en allò que és el millor i més necessari: acollir i estimar.


Joaquim Meseguer


divendres, 8 de juliol de 2016

Diumenge 15 de durant l'any - 10 de juliol de 2016


Dt 30,10-14; Col 1,15-20; Lc 19,38-42

El llibre de Deuteronomi el que llegim és molt important pel Nou Testament, ja que està en la línia de la tradició jueva que fa èmfasi en una nova «aliança». A parir de la traducció al llatí de Jerònim que va escollir «testamentum» és quan es comença a utilitzar en els idiomes moderns «testament».

En l’evangeli de Lluc avui llegim «Beneit el que vi ve en nom del Senyor» és una cita del salm 118,26 modificada, que recitaven el pelegrins a l’entrar a Jerusalem, durant el temps de Pasqua, també era cantat en el Temple i el primer dia de la Pasqua (i d’altres festes importants) i abans i després dels menjars.

Et pot pensar que si era una pràctica habitual de cada any i aquí se li dóna com adjudicat d’una manera especial a Jesús de Nazaret per part dels seus deixebles és perquè el tenien per una persona important.

Els fariseus que hi ha en aquell moment consideren que no és correcte fer la lloança i per això demanen a Jesús que els renyi. La resposta de Jesús és clara, no accepta cap tipus de violència i és un dels trets que vol eliminar d’arrel. Fet que fins al dia d’avui encara no sembla ser una normativa rellevant pel cristianisme, ja que al llarg dels temps ha anat com desconnectada de la fe o del comportament cristià.

Jesús quan arriba prop Jerusalem al veure-la arrancà a plorar per ella. Aquí expressa les seves emocions humanes sobre el rebuig que detecta per part dels seus. Les promeses de l’Antic Testament han estat anul·lades, ja que no ha estat reconegut i no reconeixen qui porta la pau.

Sembla que el cristianisme continuï atrapat en la idea d’un Déu violent, sense voler donar el pas de seguir Jesús amb un amor incondicional com fa Ell.

Mª Pilar Lozano Ferrer
Llicenciada en Ciències Religioses