dissabte, 30 de juliol de 2011

Diumenge 18 de durant l'any - 31 de juliol

Mt 14, 13-21; Rom 8, 35, 37-39, Is 55, 1-3.

L’ensenyament del Crist i el dels seus sants Apòstols, l’ensenyament doncs de la seva Santa Església és la veritat de la nostra naturalesa, la revelacio del nostre misteri com a criatures portades a l’existència per Déu, i el misteri de Déu que es revela a si mateix en la Persona del seu Fill, vertader Déu i vertader home; del misteri en definitiva del sentit de la vida humana, de tot home i de la humanitat, de la seva capacitat de participar de la vida divina, de divinitzar-se, d’incorporar-se a la vida divina a través del Déu-home, fent-se un per la incorporació a la naturalesa humana del Crist, expressada en donar gràcies i beneir Déu en resposta a la benedicció divina que és la creació del món.


A l’Evangeli de sant Mateu escoltem el misteri de l’Eucaristia (paraula derivada del verb grec que vol dir “donar gràcies”), del pa substancial, l’aliment necessari, l’aliment que sacia sense minvar, el pa que és repartit i no dividit, que és donat a la multitud i no s’esgota mai. El Crist davant els Apòstols i la multitud, beneeix el pa, beneeix la matèria del món, dóna gràcies i beneeix, un sol acte divinohumà, imatge de l’acte creador de Déu, de la eterna Providència de Déu per la seva creació.


Déu beneeix la creació - “i veié que era bo” – i per la seva Gràcia porta a l’existència un univers que l’home rep com a do, per retornar-lo al Creador en acció de gràcies, i aquest moviment entre Déu i l’home, entre Déu i la creació, és la Litúrgia, la Vida dels Sagraments, la Vida en Déu, la participació en el misteri de la divinohumanitat.


El mateix Crist, els Apòstols, els Sants Pares, la Santa Església ensenyen que el criteri últim, l’única referència sense possibilitat d’altra superior, la sola cosa nova sota el sol és Jesús-Crist, una Persona de la Trinitat, vertader Déu i vertader home, Déu Qui s’ha unit a nosaltres, creant-nos a la seva Imatge primer i, pel misteri de l’Encarnació, en la història. Ell és l’Amor de Déu a l’home, la unió de l’Amor de Déu, la unió de Déu i l’home, la Veritat del Déu-home.


És per tant Crist, el Déu-home, i no nosaltres, els homes, el vencedor de tota angoixa, tribulació, persecució, fam, nuesa, perill o espasa; som vencedors en Crist, a través de l’Amor que hem rebut, perquè l’hem rebut en Crist, en el misteri més suprem de tots els misteris, el misteri que reuneix el misteri de la divinitat i el misteri de la humanitat. Les creatures més potents, allò creat que pot exercir poder en el món, res pot en front d’aquesta unió divinohumana. Ell s’ha unit a nosaltres. Qui ens separarà? Qui com Déu?



P. Josep

dissabte, 23 de juliol de 2011

Diumenge 17 de durant l'any - 24 de juliol

Parábolas del Maestro:
El tesoro escondido, la perla y el misterioso mensaje de Jesús.

Aunque lo parezca, no es ficción. El título nada tiene que ver con una producción de Hollywood. Es pura realidad.
Son las preciosas parábolas, historias que el Maestro nos dejó para que comprendamos el significado de su plan para nosotros hoy:

… además, el reino de los cielos es semejante a un tesoro escondido en un campo, el cual un hombre halla, y lo esconde de nuevo; y gozoso por ello va y vende todo lo que tiene, y compra aquel campo.
También el reino de los cielos es semejante a un mercader que busca buenas perlas, que habiendo hallado una perla preciosa, fue y vendió todo lo que tenía, y la compró.
Evangelio s.San Mateo 13, 44-46

Nuestro Señor Jesucristo nos ha explicado lo que significa el reino de los cielos de una manera clara y sencilla.
Hasta un niño puede entender que hay un tesoro muy valioso, capaz de hacer que una persona tome decisiones radicales para conseguirlo.
Este era el evangelio que Jesús predicaba por las aldeas de Palestina, este era el evangelio del reino. Un mensaje que puede cambiar nuestros valores y trastornar nuestra manera de pensar.
Él repitió la expresión: “vende todo lo que tienes” como si esa fuera la clave para poseer algo de mayor valor.
¿Será que el reino de los cielos es tan importante?
¿Vale tanto como para que yo tenga que despojarme de todo para poder “comprarlo”?
Aquí está la clave del mensaje de Jesucristo.
Leemos en Lucas 9, 24: “Porque todo el que quiera salvar su vida, la perderá; y todo el que pierda su vida por causa de mí, éste la salvará”.
Revisando las predicaciones de Jesús, veo que su mensaje mantenía este común denominador.
Al un joven rico, le pidió que venda todo y lo regale a los pobres.
No le importó decirle a un religioso, de reconocido prestigio - a Nicodemo - que vuelva a nacer.
A las multitudes les habló sobre dejar al padre y a la madre.
A un entristecido hombre que iba a enterrar a su padre, le pidió que cambie su agenda del día.
Incluso para Mateo, quien recoge en el evangelio estas parábolas que leemos hoy, su mensaje no cambió.
¿Cómo puede ser que él también haya sido cautivado por este mensaje?
Mateo, cobrador de impuestos, hoy sería un “empleado de Hacienda”: buen sueldo, la posibilidad de mantener un cierto nivel de vida, coche de empresa, vacaciones, el futuro resuelto… pero con sólo una palabra, Mateo dejó todo lo que tenía (S.Lucas 5, 28) se levantó y le siguió.
Pero… ¡sólo te ha dicho “sígueme”!… ¿No será que te has vuelto loco, Mateo?
No, todo lo contrario, este es el mensaje. Un llamado a abandonar lo que parece importante. El desafío de cambiar nuestro sistema de valores.
Hoy, el mensaje de Jesús nos confronta y pone delante de nosotros la necesidad de tomar una decisión.
Seguirle o no. Dejarlo todo o mantener mis propios buenos principios. Que sus enseñanzas gobiernen mis acciones o hacer lo que creo más conveniente en cada caso.
Es más que una creencia. Mucho más que una serie de costumbres y buenas prácticas.
Jesús busca seguidores que sean capaces de dejarlo todo. Hombres y mujeres dispuestos a darle su tiempo, su esfuerzo, sus deseos y sus sueños para que su reino, el reino de los cielos, siga extendiéndose y muchos puedan descubrir lo que tiene verdadero valor.
Porque Jesús es el tesoro, él es la perla de gran precio. No es ficción, es pura realidad.
¿Venderás todo lo que tienes?




Fernando Lovero
Centre Betània
Avda.Constitucuó, 94
Castelldefels

dilluns, 18 de juliol de 2011

Diumenge 16 de durant l'any - 17 de juliol

El deler de l’Esperit

Les Escriptures sagrades donen sovint testimoni a favor de Déu, fent notar la distància abismal que hi ha entre la seva manera de ser i de fer i la nostra. Aquesta consideració ens resulta medicinal: cura les nostres vanes pretensions i ens ensenya a adorar l’únic Sant, i a esperar-ho tot de la seva mà.
Tant el fragment del llibre de la Saviesa com el Salm que meditem avui ho afirmen de manera ben clara. I resulta prodigiós que Déu, que està tan pel damunt de tota la realitat, no consideri que hagi de fer cap mena d’ostentació de la seva força, tal com ens agrada fer als humans, precisament perquè som febles. En Déu tot és generositat, amplitud de mires, compassiu, benignitat, lentitud a castigar, fidelitat en l’amor...

El zel indiscret dels mossos de l’evangeli, delerosos d’arrencar la mala herba com més aviat millor, posa en evidència la seva fragilitat i la seva por. Com més fràgils i carregats de pors, més perillosos ens tornem. Diuen que Robespierre, que en sabia un niu de la qüestió, va proclamar que el terror és una emanació de la virtut. N’hi ha que no pararien mai de fer foc nou, de devastar-ho tot perquè el bé pugui lluir... damunt una terra devastada, tant se val que sigui a base de bombes o a base de condemnes.
Ben bé és cert que no sabem què hem de demanar i que no coneixem el deler de l’Esperit, pel fet que estem dominats pel nostre esperit esporuguit i raquític, si no hem caigut sota el domini dels abundosos mals esperits que senyoregen pel món.

Sortosament, la paraula del Crist és prou clara i decisiva: “No ho feu pas!”. Quina cura per als nostres judicis sumaris, per al nostre desig de fer net, de tenir ja enmig nostre la plenitud del Regne, que hem rebut en promesa i esperança, i hem de viure entre molta contradicció! L’estat present del Regne, que creix imparablement pertot arreu, no és però el seu estat definitiu. Vivim esperant-lo, desitjant-lo, però no tenim cap possibilitat d’imposar-lo. Tan bon punt ens creiem autoritzats a fer-ho, descobrim espantats que hem fet un nou disbarat, ens hem atorgat el judici sobre els altres que, sortosament, és una prerrogativa exclusiva de Déu. Escoltant la paraula de Crist podrem aprendre quin és el deler de l’Esperit, aquell que intercedeix pel poble sant, perquè vencent les diverses temptacions, pugui viure com Jesús, del tot nascut de l’Esperit. Nosaltres no sabem interpretar els seus gemecs, però Déu els escolta, ja que surten d’ell mateix. I en fa cas!



Andreu Trilla

dissabte, 9 de juliol de 2011

Diumenge 15 de durant l'any - 10 de juliol

Mateu 13, 1 – 23.

Vet aquí una de les paràboles de Jesús que més polèmica ha causat en el món cristià, del perquè el mateix gra no dóna el mateix fruit si cau o és sembrat en un indret o en un altre. La llavor del sembrador és la Paraula de Déu, i fa efecte allà on ell la posa.

Tot i això pot fer un efecte totalment negatiu si aquesta Paraula, poderosa i eficaç, és menyspreada i exhibida com un ninot de fira per part d’aquells qui en treuen benefici. Mireu què diu Sant Pau d’aquestes persones: “Perquè no som com molts que campen utilitzant la Paraula de Déu, sinó que amb sinceritat, de part de Déu i davant de Déu, parlem en Crist.” 2a. Corintis 2, 17.

Però, vegem quins models de persones ens mostra Jesús: (Caldria llegir els v. del 18 al 23 una altra vegada).
1. Aquelles persones que són terreny d’arran del camí. La llavor que els toca no arribarà a produir espigues. Tenen molts depredadors (les aus) constantment al damunt. I, ens preguntem, per què el sembrador no sembra amb eficàcia, de tal manera que aquella llavor no es perdi?


2. I la llavor que es va sembrar en un pedregar? Ja està bé, la poca traça del sembrador! Quina manera de fer malbé el gra... Aquestes llavors no arribaran a arrelar, i no donaran fruit ni per al qui sembra ni per al qui sega.


3. Ara toca el torn de la que va caure entre cards i esbarzers. Doncs, què hi direm a això? Doncs, allò que hem dit de les altres dues. Els afanys de la vida i les seduccions de les riqueses les ofegaran irremissiblement, i es perdran sense haver produït cap fruit.


4. I les que van caure en bona terra? Terra preparada, adobada, a punt de rebre la llavor que fructifica.

Que cadascú decideixi què és allò que vol ser. Però voldria que us quedéssiu amb aquest pensament: “La bona terra, adobada, sense pedres ni cards ni esbarzers, ni ubicada al costat del camí, abans era igual que totes aquestes altres.”


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dissabte, 2 de juliol de 2011

Diumenge 14 de durant l'any - 3 de juliol

Mt.11, 25-30



Aquest fragment té el seu paral·lel amb Lc.10, 21-22 amb petites variants, degudes als interessos redaccionals de Lc que evidentment són diferents dels de Mt. Els vv- 28-30 són propis de Mt. i són els que donen la característica pròpia de l’àmbit judeocristià de Mt .
És convenient relacionar aquest verset amb Mt. 5 principalment la primera benaurança : feliços els pobres en l’esperit perquè d’ells és el Regne dels Cels “ pobres en l’esperit: el poble de la terra pels fariseus, els qui no compleixen els preceptes de la Torah ( escrita i oral) i així no s’enriqueixen espiritualment davant de Déu , com els nens, abans de la bar-miztvah: en el judici de Déu només podran confiar en la misericòrdia de l’Etern, no en els seus mèrits. Aquests són en paraules del Senyor els qui són i seran “benaurats “ ( feliços ). No es troba ací una incipient afirmació de la relació Llei i Gràcia de la soteriologia paulina ?
Hi ha una identificació a Mt. 11 entres els petits ( infants en edat o no ) els pobres de les Benaurances: tot pertany al lloc bíblic dels annawim ( els pobres de Déu ) .
Els vv 28-30 reflecteixen els rerefons rabínic : el “jou” no tenia necessàriament un contingut negatiu , d’opressió o d’esclavatge, podia entendre’s com un “posar-se a sota” ( obediència ) de la Llei o en general de la voluntat de Déu. La particularitat de “ jou” en aquests versets podria néixer de l’oposició amb un “ jou “ feixuc i insuportable segons les doctrines d’alguns rabins fariseus respecte al compliment exhaustiu dels centenars de preceptes de la Torah. Sotmetre’s a la voluntat de Jesús ( seguiment = deixebles seus ) és joiós . Són les paraules del salm : Jo dic al Senyor: Ets el meu sobirà, ningú com tu no em fa feliç. (Ps. 16,2 )



Mn. Lluís-Anton Armengol