dissabte, 26 de març de 2011

Diumenge 3 de Quaresma - 27 de març

Jn 4, 5 – 43


Què té aquesta conversa de la dona samaritana amb el Senyor, que atreu la nostra ànima, que l’obre no sé quina llum, sense acabar d’entendre el que està succeint? Nostre Senyor s’adreça a qui va a pouar aigua allà on els seus avantpassats van saciar els seus ramats, on van subsistir en una terra fèrtil i es van multiplicar. Les paraules del Crist no semblen respondre les inquietuds de la dona, sinó anar adreçades a un lloc més profund, d’on ve la seva set. La nostra ànima sap que l’aigua que desitja no és la que ens fa fatigar contínuament, sinó una altra, aigua viva: La nostra ànima desitja ser font ella mateixa, participar del doll de vida eterna. Quan reconeix el seu desig, és ja un mirall on contempla, encara velat, el do de Déu. No cerca sols la pròpia sacietat, ara la seva inquietud és saber quin és el lloc on cal adorar a Déu. Sant Basili, bisbe de Cesarea, comenta aquest passatge i anomena l’Esperit Sant lloc dels sants, el lloc escollit per Déu per a rebre el sacrifici de lloança, ja que, com diu Sant Pau, som temple de l’Esperit Sant. Fora de l’Esperit Sant estem tancats, i la Gràcia de Déu resta com apartada de la nostra vida; l’Esperit Sant és qui obre el nostre cor, Ell és l’aigua viva que brolla per a la vida eterna, per Ell la nostra ànima reconeix a Jesús Crist com a Déu, i s’adreça a Déu com a Pare, i torna a viure en un món que torna a ser la Creació de Déu. Jesús, Fill de Maria, es revela com el Crist, que vol dir l’Ungit, sobre qui reposa l’Esperit Sant, i el Salvador, el Messies, el Sant d’Israel. El dia transcorre com aliè al misteri que esdevé en el cor de la dona samaritana, i fins i tot semblaria que els deixebles no entenen que està succeint. Déu ha aparegut a la terra, s’ha fet home i camina entre els homes, però encara no ha estat glorificat, i falta un temps per la Pentecosta.

Sant Serafí de Sarov ensenyà que el veritable objectiu de la vida cristiana consisteix en l’adquisició de l’Esperit Sant. I, com totes les obres, vetlles, dejunis, pregàries, almoines, no donen cap fruit d’eternitat si no es fan en nom del Crist. Però a la nostra ànima encara és lenta per entendre-ho, i passa els dies preocupada per altre aliment que fer la voluntat del Pare.

“Com una espelma encèn amb el seu foc terrenal aaltres espelmes i no minva el seu esclat, així, per l’Esperit Sant que ens omple per les bones obres fetes en nom del Crist, podem ser capaços d’escampar la Gràcia, i fer-nos deu d’aigua viva que brolla del nostre cor purificat”.


P. Josep

dissabte, 19 de març de 2011

Diumenge 2 de Quaresma - 20 de març

En aquest temps de preparació vers la Pasqua, a la primera lectura, cada diumenge, se'ns convida a recordar els grans moments de la Història de la Salvació. I avui hi llegim certament un moment important: la crida a Abraham. Un text breu però que diu molt. Significa l'inici d'un llarg camí que Déu farà al costat del seu poble, l'anunci d'un compromís i una benedicció que es mantindran incommovibles al llarg dels segles. Fins arribar a nosaltres.
Sant Pau, al capítol 4 de la Carta als Romans, ens explica magistralment el valor de la figura d'Abraham. Ell és el nostre pare en la fe. El seu mèrit no li ve d'haver complert amb la Llei (encara per revelar) ni d'haver observat els ritus correctes, ni de tenir molt clara en el seu cap la teologia al voltant d'aquell misteriós Déu que el cridava. L'únic que compta és que Abraham va confiar en la crida de Déu i es va posar en camí, deixant la seva terra, les seves seguretats, cap al país desconegut que el Senyor li volia mostrar. Per això Abraham és model de fe.
I l'evangeli d'avui també el podem llegir com una invitació a la confiança. Aquella confiança que ens permeti continuar endavant en el nostre camí creient, fins i tot quan sembla tan i tan fosc. Sobre la missió de Jesús plana ja l'ombra de la creu. Abans que tot això passi, al cim del Tabor, Déu ve a ajudar la fe d'aquells deixebles, una fe que ben aviat trontollarà al Calvari. Ells encara no són capaços d'entendre el que està a punt de succeir, però sí poden impregnar-se d'aquella mica de confiança en el Mestre que els ajudi més endavant: quan arribi el matí de Pasqua i puguin tornar a mirar tot el que havien compartit amb Jesús sabent que no havia estat un absurd ni un fracàs.
Però la Transfiguració no és una mera crònica d'un instant passat. També ens parla a nosaltres. L'escena és una teofania, un d'aquells moments en que el text bíblic ens convida a contemplar la manera misteriosa com Déu fa sentir la seva presència en la vida del creient. Ho va fer allà al Tabor, però ho continua fent avui, de maneres ben diverses. El Déu invisible se'ns vol fer visible, ens va deixant senyals, pistes en el camí. Senyals prou subtils per a que la força de l'evidència no arribés a fer inútil l'aposta lliure de la fe. Però a la vegada prou reals per a no permetre que la nostra fe s'estavelli del tot enmig dels dubtes.
L'evangeli ens convida a contemplar Jesús transfigurat, com a deixebles d'avui que també hem d'acompanyar a Jesús en el camí de la creu, un camí davant el qual també trontollen les nostres falses seguretats. Necessitem aquella mica de confiança que ens permeti continuar caminant. I arribar amb Ell a un nou matí de Pasqua, que doni al nostre viatge el seu ple sentit.



Mn. Josep Vicenç Moragues

dijous, 10 de març de 2011

Diumenge 1 de Quaresma - 13 de març - Evangeli

Mt 4, 1-11


La primera impressió en llegir l’evangeli que em toca comentar va ser de no saber ben bé què dir. Però, a poc a poc, tornant-lo a llegir, i, també, portada per l’Esperit, em vaig anar endinsant en el desert i em vaig adonar que és l’evangeli ideal per a començar la quaresma.
L’etapa del desert és molt important per a tota persona. És lloc de pas on som temptats i posats a prova. Allí, durant quaranta dies Jesús va fer silenci abans de llançar-se a anunciar “La Paraula”. El Fill de Déu va prendre temps de deixar-se habitar per l’Esperit, per la Paraula, de deixar-se “portar a través del desert” abans d’iniciar el seu ministeri. És un llarg caminar espiritual, guiat per l’Esperit Sant, que acaba en el desert, allà on Déu porta tota persona a qui vol parlar al cor.” Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor” (Osees 2,16).
També nosaltres, en el desert ens hem de trobar amb nosaltres mateixos, Les condicions de la vida humana actual exigeixen més i més trobar el sentit radical de la vida, havent de fer opció entre el camí d’amor, de servei, de perdó volgut pel Pare, o el poder i el prestigi tan valorats per la societat de consum i els mitjans de comunicació.
Les temptacions presentades per Mateu són ben actuals avui mateix.
“Si ets el Fill de Déu, digues a aquestes pedres que es tornin pa...”. I Jesús respon: “L’home no viu només de pa”. Temptació de la superficialitat, de buscar allò més fàcil, no lluitar, pensar que tot ens ha de ser donat..
“ Si ets fill de Déu, tira’t dalt a baix.,” Jesús contesta : “ No temptis el Senyor, el teu Déu“. Temptació de creure que en el món tot s’arregla amb xantatges, influències, diners...
“Si m’adores, et donaré tots els reialmes...”. I Jesús respon: “Adoraràs el Senyor, el teu Déu, a Ell donaràs culte...”. Temptació de la idolatria, afany de poder, de domini dels altres...
Jesús passa per les tres temptacions, les venç amb la seva fidelitat a la missió i a la voluntat del seu Pare, i també a la Paraula de Déu que portava en el seu cor, no amb discursos filosòfics, sinó amb opcions de vida.
En aquesta quaresma que comencem, deixem-nos portar per l’Esperit, sense pressa. Si no ho fem, podríem prendre les nostres paraules com a “paraules del Senyor”. Que no ens manqui temps per a la pregària, quan la mà de Déu es posa suament sobre la nostra per conduir-nos allà on, amb opció cristiana, haurem de parlar en el seu nom.

Ensenya’ns, Senyor a trobar temps per al silenci,el temps del desert.
Fes-nos acollidors al teu Esperit que fa néixer la Paraula dins nostre.


Maïté Cabié, Vedruna
Responsable GERFEC






Diumenge 1 de Quaresma - 13 de març - Segona lectura

Rm 5, 12-19

En estos días que vamos acercándonos a esa semana especial, que es la semana santa, deliberamos a reflexionar. No se si os habéis dado cuenta vosotros que vivimos en un desenfreno, donde nadie para, si no para dormir. Creo que la falta de reflexión diaria nos trae consecuencias inimaginables, perdemos de vista lo intelectual, lo alto, como también lo espiritual. Que pena cuando generaciones pasadas, hombres y mujeres dedicaban tiempo y no solo tiempo si no vidas enteras a la meditación y a la vida desinteresada. Pues bien el texto que nos toca meditar, nos hace pensar, en cuantos pecados tenemos y cuanto Dios nos ha perdonado y cuan desinteresado fue Jesús el Hijo de Dios para que el hombre pudiera alcanzar la vida eterna.
Como hombres y mujeres y por ello hijos de Adán, nacidos con tendencia a no hacer lo bueno, podíamos solamente desesperarnos al observar esta bondad, por que ¿como acercarnos a Dios?. Pues bien, él, Hijo de Dios Jesucristo, murió para esto, para trazar un camino entre Dios y el hombre, para unir la mano de Dios con la nuestra. Ahora bien, esto fue un regalo, un regalo que no podemos pagar ni con todo el dinero del mundo; ¿entonces que podemos hacer? Pues es sencillo, agradecérselo con todo nuestro corazón, y vivir para él. Y ¿como se vive para él? Viviendo como él vivió.
Querido lector si esto te parece algo extraordinario, que lo es; lo mejor que puedes hacer es leer la Biblia y meditar cada día en ente bendito libro que Dios nos ha dejado para que viéramos como nos ama, y que quiere tener una relación intima con nosotros.



Pastor Francisco Martínez
Iglesia Evangélica

Diumenge 1 de Quaresma - 13 de març - Primera lectura

Gn 2, 7-9; 3, 1-7


La creación y el pecado original

Así fueron terminados el cielo y la tierra, y todos los seres que hay en ellos.
El séptimo día, Dios concluyó la obra que había hecho, y cesó de hacer la obra que había emprendido. Dios bendijo el séptimo día y lo consagró, porque en él cesó de hacer la obra que había creado. Este fue el origen del cielo y de la tierra cuando fueron creados.

La creación del hombre y la mujer (Gen 2:7-9)

Cuando el Señor Dios hizo la tierra y el cielo, aún no había ningún arbusto del campo sobre la tierra ni había brotado ninguna hierba, porque el Señor Dios no había hecho llover sobre la tierra. Tampoco había ningún hombre para cultivar el suelo, pero un manantial surgía de la tierra y regaba toda la superficie del suelo. Entonces el Señor Dios formo al hombre del polvo de la tierra y sopló en su nariz aliento de vida. Una vez convertido el hombre en un ser viviente El Señor Dios plantó un jardín y puso allí al hombre que había formado. Y el Señor Dios hizo brotar del suelo toda clase de árboles, que eran atrayentes para la vista y apetitosos para comer; hizo brotar el árbol de la vida en medio del jardín, y el árbol del conocimiento del bien y del mal. Y es aquí donde aparece un personaje lleno de envidia y maldad que personificado (bajo la figura de una serpiente) en una serpiente quiere y arrastra al hombre a la incredulidad y desobediencia

La serpiente induce a los primeros hombres a desconfiar de Dios. Bajo la figura de serpiente se oculta Satanás mismo (Gen. 3:1). Satanás se ha propuesto contrariar las intenciones divinas y corromper al hombre. Los primeros padres dejaron de creer en la palabra de Dios “Y vio la mujer que el árbol era bueno... y comió y dio... (Gen.3:6)”. La serpiente despierta en ellos deseos de ser semejantes a Dios. Como es natural, sería absurdo admitir que los padres del género humano (Adán y Eva) creyeran poder borrar las diferencias que existían entre ellos, seres creados, y el Creador, puesto que sabemos que estaban dotados de elevados dones espirituales. Con gran probabilidad se puede afirmar que sólo querían vivir autónomamente, sin Dios, o que querían emanciparse de Dios para adquirir de este modo, autocráticamente, la perfección suprema. Como quiera que sea: Con argumentos fácilmente comprensibles la serpiente demuestra que la obediencia y la sumisión a Dios no es más que pura tontería y así seduce a los primeros hombres a desentenderse del mandato divino (Gen.3:5). Les insinúa que de este modo llegarán a ser verdaderos señores, que podrán hacer lo que quieran, sin que nadie les diga nada, que les será posible vivir según su beneplácito y tomar en las manos las riendas de su propio destino, que podrán ser como Dios mismo dentro del ámbito de su existencia. En el primer pecado se manifiestan, por consiguiente, las siguientes actitudes pecaminosas: Incredulidad, orgullo, desobediencia.

Incredulidad: La incredulidad es la raíz del pecado, esta lleva a la desobediencia. Ahora bien, la incredulidad misma no es más que un "no", lanzado contra Dios por el orgullo. Que es acertada la definición según la cual el primer pecado fue incredulidad, orgullo y desobediencia lo ponen de manifiesto los textos en que la Escritura define de este modo el pecado en general. La incredulidad es el pecado en cuanto es ella la que lleva al hombre a la muerte (Gen.3:7). Si la Incredulidad, el orgullo y la desobediencia invaden tu ser, hoy es el día en que puedes creer por fe que Dios es el Creador, tú creador y tu Señor, que por medio de Cristo a querido que te reconcilies con El. Dios te Bendiga.

Pastor Arturo Barisich
Iglesia Evangélica


diumenge, 6 de març de 2011

Diumenge 9 de durant l'any - 6 de març

Les lectures que se'ns proposen avui ressalten la importància d'escoltar la Paraula de Déu i portar-la a la nostra vida quotidiana com a eix director de tots els nostres actes. És tal la importància que Jesús dóna a l'escolta de la Paraula i al seu compliment, que aquell qui ho fa el compara amb el qui construeix la casa sobre la roca: aquella casa no caurà.

Construir sobre roca no és fàcil: cal foradar la roca per a fer els fonaments, i amb un pic i una pala, són hores de dur treball, de foradar la roca amb esforç, amb tenacitat, sense defallir. Al final té la recompensa, la casa és a prova de tot.

Fonamentar la nostra vida cristiana en la Paraula de Déu, implica abandonar el nostre jo, el nostre criteri, esdevenir servidors de la Paraula; i això costa. Ens obliga a sortir de nosaltres mateixos, de la nostra comoditat i obrir-nos als altres, posar els altres en el centre de les nostres preocupacions, posar Déu en el centre de la nostra vida, complir la seva voluntat (cf Mt 7, 21). Potser ens podem preguntar quina és la voluntat del Pare del cel, però el llibre del Deuteronomi ens ho diu: estimeu el Senyor, el vostre Déu, seguiu en tot els seus camins i sigueu-li fidels (Dt 11,22)

Estimar el Senyor, seguir els seus camins, ser-li fidel, no ho podem fer allunyats dels altres, i en aquesta època de crisi, allunyats dels que viuen situacions de precarietat, fragilitat,... Jesús s'identifica amb els qui pateixen (cf Mt 25, 31ss), i és en ells on el trobem, és a través d'ells que descobrim Jesús viu que ens parla i ens crida a seguir-lo.

A punt de començar la Quaresma que ens porta cap a Pasqua, renovem el nostre seguiment de Jesús, a la llum de la seva Paraula, al costat dels qui pateixen, estimant-lo a Ell en totes i cadascuna de les persones que trobem en el nostre camí.




Josep Anton Clua