dissabte, 29 d’octubre de 2016

Diumenge 31 de durant l'any - 30 d'octubre del 2016


LLuc 19: 1-10

Zaqueu era el principal dels publicans i a  més, ric. Era un home pecador, per ser  col·laboracionista i per la manera fraudulenta de adquirir les riqueses. Té desitjos de conèixer a Jesús, però, com podia atrevir acostar a ell? Segurament havia estat menyspreat més de una vegada pels fariseus, sacerdots i els líders religiosos. Podem imaginar la cara d'estranyesa i d'alegria que posaria quan sent a Jesús cridar-lo pel seu nom. Zaqueu es sent acceptat com a persona, recupera la confiança en si mateix i respon amb tota la seva ànima a la crida de Jesús per estar amb ell. Per primera vegada no és menyspreat per una persona religiosa. Avui l'Evangeli ens convida a fer nostre l'Esperit de Jesús que és convidar a caminar per la vida amb el cor i els braços sempre oberts per els demes. Hem d´estar disposats a acollir a tot el que vingui amb bona voluntat, encara que no de pensi com nosaltres. Hem d´estar sempre disposats al diàleg i no a la imposició,  per descobrir que el més important és la persona. Que el Senyor ens ajudi a ser una comunitat acollidora y fraternal. amén.

Germán López-Cortacans



dissabte, 22 d’octubre de 2016

Diumenge 30 de durant l'any - 23 d'octubre del 2016


Lluc 18, 9-14

Sovint veiem, a l’Evangeli, Jesús pregant. Ple de l’Esperit Sant, Jesús s’adona que és el Fill estimat de Déu Pare i Jesús l’escolta, li parla i actua amb plena confiança i proximitat, posant-se a les seves mans, atent sempre i disposat a fer la seva voluntat.
Jesús també ens ensenya a pregar. Davant de la petició dels seus deixebles, els ensenya a tenir amb Déu aquesta relació filial, a estar oberts a fer la seva voluntat, a demanar-li que ens ajudi a anar construint el Regne que Déu vol per a tots nosaltres, que és Regne d’amor, de perdó i de pau.

Jesús, en els seus ensenyaments sobre la pregària, ens fa veure amb paràboles amb quina actitud hem de pregar. En el text de Lluc que aquest cap de setmana proclamem i meditem, veiem dues actituds contraposades, portades a la pràctica per dos personatges diferents.
Els fariseus eren jueus doctes, complidors estrictes de la Llei; sovint eren orgullosos, es creien superiors als altres, als quals menyspreaven. Els publicans eren recaptadors d’impostos al servei del poder romà opressor; l’engany i el frau eren pràctiques habituals en la seva feina;  eren mal vistos pels altres jueus i considerats pecadors.

El fariseu va al temple a pregar ple d’orgull i autosuficiència; dret davant Déu, considera que el compliment de la Llei el fa mereixedor del favor de Déu, a qui dóna gràcies per haver-lo fet millor que els altres. En canvi, el publicà, en una actitud de replegament interior, reconeix que és un pecador i li demana a Déu que actuï bondadosament amb Ell.

Jesús diu clarament quina és l’actitud que agrada a Déu. Déu ens estima des de sempre, ens ofereix el seu Amor; només cal que nosaltres ens hi obrim, reconeixent la nostra condició de creatures i de pecadors i, amb la seva gràcia, vulguem rebre la seva bondat, la seva misericòrdia i el seu perdó. Així, humilment, podrem mantenir amb Déu aquest diàleg d’amor, sentint-nos els seus fills estimats.


Montserrat Martínez

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Diumenge 29 de durant l'any - 16 d'octubre del 2016


Lucas 18, 1-8


Lucas nos presenta otra parábola, cuya intención didáctica es, según en vs.1 “sobre la necesidad de orar siempre y no desmayar”.

El relato nos presenta dos personajes: El primero es un juez, de quien se dice “ni temía a Dios, ni respetaba a hombre”. El segundo personaje es una mujer, de quien se nos dice era viuda, y pedía a este juez justicia de su adversario. Las acciones de estos personajes nos hablan mucho de su carácter. La mujer  pide con insistencia justicia al juez, ha venido no a pedirle un favor, sino que cumpla su deber. Pero el juez “no quiso por algún tiempo”, es decir, no le hizo caso; pero después se dijo: “Aunque ni temo a Dios ni tengo respeto a hombre, sin embargo, porque esta viuda me es molesta (me está fastidiando), le haré justicia, no sea que cada vez que venga me agote la paciencia”.

Estas actitudes, tanto del juez como de la mujer, se convierten en propuestas educativas por parte de Jesús. Su enseñanza se presenta a manera de preguntas, y con este método, más que ofrecer respuestas nos invita a la reflexión,  “Fijémonos en lo que dice el juez injusto”-¿Y acaso Dios no hará justicia a sus escogidos, que claman a él día y noche? ¿Se tardará en responderles? Ya se nos había dicho que la parábola tenía la intención de considerar “ la necesidad de orar siempre y no desmayar”.


Una mirada desde la espiritualidad: “orar siempre y no desmayar”
Desde esta mirada nos preguntamos: ¿Por qué es necesario orar siempre y de manera insistente (sin desmayar)? Siguiendo la lógica de la parábola, tendríamos que responder, que es necesario orar porque la vida nos presenta situaciones de injusticia, de dificultad, de respuestas urgentes y necesarias; y la oración es un recurso espiritual para concretar lo material.

 La espiritualidad sirve para la vida, para sustentar  y vitalizar la lucha diaria en la vida, es una espiritualidad que nos sostiene para no desmayar.


Pastor Juan Medrano Cucurella




diumenge, 9 d’octubre de 2016

Diumenge 28 de durant l'any - 9 d'octubre del 2016


Lc 17, 11-19

Aquest fragment de l’Evangeli, de manera subtil, ens mostra la diferència entre una fe i una praxis basada en la Llei, en els preceptes, en normes, i una fe fonamentada en Déu mateix. La mateixa diferència, subtil i difícil de discernir, entre ser un mateix el centre i el criteri de la confiança i de la decisió de com actuar o que sigui la voluntat de Déu la que il·lumini la nostra fe i condueixi els nostres passos.
Fins la vinguda del Crist, la Llei de Moisès fou la pauta que marcava el camí cap a la salvació. Els que no coneixien la Llei, o no tenien l’ensenyament que els permetia interpretar-la rectament, estaven sota la llibertat natural de la seva consciència. El poble de Déu, l’Antic Israel, que esperava l’acompliment de la Promesa, la vinguda del Messies, tenia la Llei com a guia. Però a partir de l’Encarnació, de la vinguda del Messies, de la realització de la Promesa, la Llei sense quedar abolida arriba al seu compliment final, és a dir, que els seus efectes es manifesten plenament, i llavors el Nou poble de Déu, el Nou Israel, l’Església, viu en Ell per la Fe que l’Esperit Sant concedeix, ja no té la Llei com a patró de vida, sinó a Crist mateix, Camí, Veritat i Vida.
Deu són els homes que se senten impurs i, conscients de la seva malaltia –impuresa–, i  guardant la distància que prescriu la Llei, demanen a Jesús misericòrdia. S’adrecen a Jesús com a Mestre, reconeixent en Ell a qui que és capaç d’interpretar la Llei amb autoritat, i per tant pot ensenyar al poble, però no com a Messies ni com a Déu, tal com altres episodis ens mostren quen l’anomenen Senyor, Fill de David o Fill de Déu. Nostre Senyor respon a la seva demanada, com tantes vegades mostren els Evangelis, d’acord amb el grau de coneixement i consciència que mostra qui s’adreça a Ell; no violenta la llibertat de l’home, sinó que sempre tot Ell humilitat, la seva paraula es manifesta al nivell de l’home, acompanyant-lo i a la vegada deixant-li la llibertat, aquesta llibertat que és el senyal de la imatge divina en l’home. Els podria haver dit, ‘Jo sóc el Senyor, el Messies, i us puc sanar’. En canvi, el Senyor els diu, d’acord amb el que prescriu la Llei, que es presentin als sacerdots. Els deu homes, immediatament, així ho fan; abans, però, d’arribar als sacerdots i saber què és el que hauran de fer per sanar-se, en el camí, en el transcurs del seu compliment de la Llei, es veuen purificats! No ha estat el compliment de la Llei el que els ha sanat, sinó la voluntat de Déu, l’obra del Crist. Però fixem-nos que, subjectes com estaven a la Llei, no s’adonen realment del que els ha passat, excepte un, que era samarità, que no tenia el recte ensenyament de la Sinagoga, que no posseïa l’ortodòxia de la Llei. Aquest, mogut per una força superior a la Llei, retorna sobre els seus passos i amb forta veu glorifica Déu. Ara no manté la distància, sinó que cau als peus del Senyor en acció de gràcies, gosa atansar-s’hi, tocar-lo, prosternat als seus peus en actitud de màxima humilitat.
El Senyor no el retreu la seva “desobediència” –no ha anat als sacerdots!–, sinó que, tot ensenyant als que l’escoltaven, fa evident l’actitud dels nou jueus que no han retornat sobre els seus passos per glorificar Déu. Tot i experimentar el do de Déu, la guarició, la purificació, continuen lligats a la Llei, continuen en la direcció dels seus passos, en la seva manera antiga de viure; només un, i era estranger, samarità, ha escoltat i actuat seguint la voluntat de Déu. A aquest, el Senyor li diu: Aixeca’t! La teva Fe t’ha salvat. La paraula aixeca’t, no es refereix només a la prostració física del samarità ja guarit davant els seus peus, sinó a sortir de l’estat caigut que és el propi del pecat de tot home que ve al món i elevar-se per a romandre al costat del Crist, unint-se a la seva naturalesa humana perfecta i participar de la Glòria divina. La paraula aixeca’t, en grec anastas, també significa ressuscita! La Fe plena, acompliment de la Llei i dels Profetes, el Crist, és l’únic capaç de fer-nos aixecar. Però Ell espera la nostra conversió, que retornem sobre els nostres passos per donar gràcies a Déu, en reconeixment del do que Ell ens dóna, la Vida nova.
Cal saber que la paraula eucaristia és una paraula grega que significa precisament acció de gràcies, de manera que aquesta acció del samarità és el signe de l’Eucaristia amb què el Nou Israel podrà combregar amb Crist Jesús fins els temps de la seva Segona Vinguda. El sacrifici eucarístic, el sagrament de l’Eucaristia en Església és l’acció de Gràcies, l’acompliment de tota la Llei i totes les profecies. En ella es troba la salvació i la sanació dels homes.

P. Josep