dimarts, 29 de gener de 2019

Diumenge 4 de durant l'any - 3 de febrer de 2019



EL CAMÍ INCOMPARABLE DE L'AMOR  12,31-13-13
 
Pau es dirigeix als cristians de la comunitat de Corint, capital de la província romana d'Acaia, que era una ciutat envoltada de corrupció que vivia enmig de les heretgies. El verb «corintejar» era utilitzat en un sentit negatiu,  com a sinònim d'un elevat grau de corrupció i disbauxa. En aquesta carta, l'Apòstol dóna les directrius a seguir perquè el missatge cristià arreli en tot el món mitjançant l'Amor que tot ho pot. Pau mostra als cristians «El camí incomparable de l'Amor de Déu», fent un seguiment dels diferents dons espirituals, però tenint molt present que l'Esperit és un de sol perquè Déu, el Senyor, és un de sol.

Els dons poden ser diversos: saviesa, intel·ligència, consell, fortitud, ciència, pietat i temor de Déu. I aquests dons ens ajuden a suportar la vida terrenal. Però, per fer camí cap a la santedat, de res servirien aquests dons si no anessin acompanyats i exercitats en  l'Amor diví que tot ho enalteix.

L'Amor és el vestit més important de la «roba nova» amb que ens hem de cobrir els cristians, perquè manté totes les virtuts unides. L'amor fa perfecta la unió. L'Amor és allò tan profund i tan misteriós que, encara que no trobem mai les paraules exactes per descriure'l, és el que dóna sentit a la nostra  realitat, a una vida que de vegades se'ns mostra «sense sentit» perquè la vivim «de passada» sense arribar a intentar comprendre l'autèntic missatge que resta amagat en l'Amor immensurable que ens ha estat donat. Com diu l'apòstol Pau: «Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat». Perquè l'Amor de Déu és una Amor infinit que no passa mai, és un amor que ens salva. Un Amor que és llum, gloriós, caritatiu, generós, que no coneix l'enveja ni la rancúnia. Un Amor que tot ho espera i que tot ho suporta, perquè l'únic que resulta insuportable és la desesperança que et porta a una vida buida i sense sentit.

Arribarà un dia en que tots veurem, els nostres ulls s'obriran a la fe  i ens emmirallarem en aquell que resta amagat. Llavors serem capaços de comprendre el misteri de l'Amor, un Amor que és etern, un Amor que no mor, i nosaltres amb Ell viurem eternament.

Paqui Rodríguez Báñez

dissabte, 19 de gener de 2019

Diumenge 2 de durant l'any - 20 de gener de 2019



Jn 2, 1-12

El raïm, regat per l’aigua, és capaç de fabricar dins seu un suc que, degudament treballat, es fa vi. La química y la biologia ho expliquen com una cosa natural, i ho és; les ciències descriuen un procés que observen, i donen noms a les coses, però a cada explicació podem, com els infants dir “per què?”, i l’última raó de per què això passa així i no d’altra manera sempre està un pas més enllà.

L’home i la dona s’uneixen naturalment, creen una família i generen vida, de manera natural… però el “vi” que pot destil·lar la seva vida en comú no s’explica només naturalment…

El text de l’Evangeli de les noces de Canà és el que es llegeix invariablement a l’ofici del matrimoni tal com ho celebra l’Església Ortodoxa. Per això, i perquè avui sembla que molts volen presentar el matrimoni cristià com quelcom caducat, i presentar idees molt antigues com a innovadores,  m’agradaria posar de relleu el sentit del matrimoni com a camí de salvació, un camí que destil·la les virtuts de l’Esperit Sant quan es viu d’acord amb l’Evangeli.

Tenim les paraules del Crist com a autoritat, autoritat i benedicció divina, per a recolzar la vida matrimonial: “Però des del principi de la creació, Déu els va fer mascle i femella. Per aquesta raó l’home deixarà pare i mare i s’unirà a la seva esposa, i tots dos esdevindran un de sol. Així doncs ja no seran dos sinó un” (Mc 10, 6-9). El primer miracle del Crist fou la conversió de l’aigua en vi a les noces de Canà; i això és considerat com un signe de la benvolença de Déu sobre el matrimoni. Déu mateix és qui ha fet del  matrimoni, de la unió natural de l’home i la dona capaç d’engendrar fills, un sagrament; per això podem dir que és una forma de salvació, un camí que du a la vida eterna.
Diferentment d’altres posicions preuades avui, la qüestió per als cristians casats no és: “Com puc reduir al mínim les meves obligacions familiars per poder ser lliure i portar una vida més espiritual?” És més aviat: “Com puc alimentar a l’interior de la meva vida familiar, el meu amor a Déu i al meu proïsme?” La vida cristiana és la vida a imatge de Déu en tres Persones –vida sempre amb els altres.
Qui viu el matrimoni cristià amb tot el seu sentit és qui diu: “La meva esposa [o el meu marit] i els meus fills són la meva vida. Ells són el contingut de la meva vida, vivint amb ells és com jo he d’aprendre l’amor a semblança del Crist”. El criteri de la meva salut espiritual és aquest: quin és l’estat de les meves relacions amb els que viuen amb mi? No hi ha cap criteri per sobre d’aquest. La vida familiar és la vara de mesurar el progrés cristià pels que vivim en matrimoni.
Tot el que aprenem sobre el matrimoni, tot el nostre treball pel nostre matrimoni, és treball per a la salvació dels nostres fills, i això no és cosa petita, sinó quelcom que té un valor etern.
L’Evangeli d’avui ens posa el marc on té lloc l’acció del Crist, l’obra de la divinitat que transfigura el món creat, “natural”, que coneixem. Maria, nova Eva, – “dona” l’anomena el seu Fill– Ella que és Plena de Gràcia, sap que manca el més important a la festa. Intercedeix i, malgrat l’aparent negativa de Jesús –la manifestació de la seva divinitat es farà paulatinament i en vista a despertar la veritable fe, no l’admiració davant el poder– , ella, que és Tota Santa, diu als servents: “Feu el que Ell us digui”. I ells ho fan. I el miracle s’esdevé. I qui ho ha vist, els servidors i els que eren a prop de Jesús, els que escoltaven la seva paraula i la seguien –la “seva família”– sabien d’on procedia aquell vi, i van creure en Ell.

P. Josep Moya

dissabte, 12 de gener de 2019

Baptisme del Senyor - 13 de gener de 2019



Fets 10 34-38

El text recull un sermó de Pere en Cesària, a casa del centurió Corneli, que  és un perfecte resum de la fe de les primeres comunitats. Jesús de Natzaret, un home "ungit": és el signe de l'elecció dels reis en l'Antic Testament. Significa que és "el triat de Déu". Pere d'una forma magistral ens diu que significa ser deixeble de Jesús i per a això posa el focus en la forma que Jesús va viure i compartir el seu ministeri: “fent bé i curant a tots els malalts pel diable; perquè Déu estava amb El.” Aquesta és la clau per a entendre que significa ser cristià/a: viure una vida de servei als altres. És a dir, la proposta radical de l'evangeli és deixar de mirar-nos a nosaltres mateixos per a centrar-nos en les necessitats dels altres.  Vivim una gran paradoxa, les xarxes socials ens fan estar més connectats, però al mateix temps ens sentim més sols. Viatgem en el metro i ens adonem que gairebé ningú es mira als ulls. Tots van mirant els seus mòbils o les seves  tablets. Així, la superficialitat, la frivolitat, la immediatesa, l'individualisme protagonitzen les nostres vides i emergeixen sentiments de solitud que impregnen i la paralitzen. És en aquest context, on l'Església està cridada a fer el bé i a sanar ferides; és a dir, cridada a crear ponts de comunicació i llaços de fraternitat que dilueixin la solitud i la frustració existencial. És en la comunitat, guiada per l'Esperit Sant, on podem viure vides amb propòsit i sentit. Que el Senyor ens ajudi a viure plenament en l'esperança cristiana. Amén.


Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve
Vila-Seca

dissabte, 5 de gener de 2019

Epifania del Senyor - 6 de gener de 2019



 Mt 2, 1-12

Des d’antic, l’Església ha vist en els mags una prefiguració de tots els pobles de la terra, «gent de tota tribu, llengua i nació» (Ap 5, 9), en camí vers la salvació. Avui més que mai, hi podem reconèixer l’anhel de pau que s’ha mantingut invariable al llarg dels segles; la crida de Jesús a tota la humanitat a reunir-se amb ell i en ell en un portal de Betlem de Judà interpel·la especialment al diàleg ecumènic.

Un altre aspecte per destacar dels mags és precisament el seu caràcter d’homes entesos, amics del coneixement i de la prudència, dedicats a l’aprofundiment en les ciències terrenals i al creixement en els misteris celestials. La seva saviesa resideix, més enllà de l’acumulació de saber sobre la naturalesa o de la seva dominació per la tècnica, en el reconeixement de la veritat transcendent, en la professió primordial de Crist (Jn 14, 6; 17, 3; Mt 16, 16; 1 Tim 4, 10). D’aquesta manera, la recerca els condueix pel desert fins a trobar «una llum que resplendeix en la fosca»  i que «la tenebra no ha pogut apagar» (Jn 1, 5)
.
Els presents que li ofereixen (or, encens i mirra) són símbol dels elements que resultaven més preuats a l’Antiguitat i que reflecteixen les inquietuds constants de l’ésser humà: saben que la salvació és més preuada que tots els reialmes de la terra, que en Crist Déu habita entre nosaltres i que la mort forma part de la humanitat assumida i del pla salvífic de Déu (Mt 16, 21; Lc 24, 26; He 9, 28).

En certa manera, els moments culminants de la història de la salvació –l’Encarnació,  la Passió, la Resurrecció- s’han anat teixint secretament, s’han «revelat als senzills»  (Mt 11, 25-26) i en aquesta escena contemplem com, en la humilitat silent d’una establia, l’esperança i el compliment de les promeses s’uneixen de manera definitiva.

Per acabar, proposo de llegir la lectura d’avui de la mà de les paraules que ens deixà el papa Benet XVI els últims dies del seu pontificat: «Creure no és altra cosa que, en la nit del món, tocar la mà de Déu i així, en la fosca, escoltar la Paraula, veure l’Amor».  


Àlex Sans.
Parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès