dissabte, 27 d’abril de 2019

Diumenge 2 de Pasqua - 28 d'abril de 2019



Jn 20,24-31

Hoy el evangelio nos comunica un mensaje lleno de paz y serenidad, ya que nos hace respirar un aire fresco de la noche de Pascua.

Los apóstoles acababan de vivir con tristeza, unos acontecimientos referentes a su maestro: el encarcelamiento, el juicio ante Poncio Pilatos, la condena a muerte colgándolo en una cruz como un  malhechor y su sepultura. Todas las perspectivas de la instauración del nuevo reino de paz y justicia predicado por Jesús, se habían desvanecido y por tanto todo había sido un fracaso.

La tarde del día siguiente, los apóstoles estaban reunidos con las puertas cerradas por temor a los judíos. De pronto Jesús resucitado se presenta en medio de ellos y les dice: “Paz a vosotros” luego para demostrarles que es Él mismo, les enseña las manos y el costado y les dice: Paz a vosotros, como el Padre me ha enviado, así también os envío para que continúe mi obra de salvación

Pero Tomás no estaba con el grupo  y cuando regresa lo primero que le dicen es: Hemos visto al Señor” la reacción de Tomás, es la misma que tendríamos nosotros, si nos hubieran comunicado lo mismo.  Tomás estuvo presente en el proceso de Jesús, En cambio su reacción es de incredulidad, si no veo en sus manos las señales de los clavos y no pongo mi mano en la llaga del costado, no lo  creo.

Al cabo de ocho días, estando Tomás con el grupo, se aparece otra vez Jesús y les dice “Paz a vosotros y dirigiéndose a Tomás le dice: Trae tu dedo, aquí tienes mis manos, trae tu mano i métela en mi costado, y no seas incrédulo, sino creyente. Tomás lleno de asombro, confusión y vergüenza, le dice a Jesús “Señor Mío y Dios Mío” y Jesús le responde ¿Por qué has visto, has creído? Y añade. Dichosos los que crean sin haber visto.

Ciertamente que en la actitud de Tomás, nos podemos ver reflejados muchos de nosotros, quién no ha pasado por momentos de dudas de fe a lo largo de la propia vida, indecisiones, oscuridades. Es difícil pasar de lo natural a lo sobrenatural y de la duda a la fe, pero a pesar de todo, si nos dejamos llevar por los sentimientos más profundos, llega el momento que por mas oscuridad que nos envuelva, las palabras de Jesús a Tomás, nos iluminan y nos ayudan a superar nuestras debilidades y poner nuestra confianza en la verdad trascendente que no se contradice con la razón y que nos abre un nuevo horizonte para vivir con fe y confianza la promesa de Jesús a los apóstoles, que los que crean sin haber visto, serán felices y tendrán vida eterna.


Mn. Manel Abadías, DP



dissabte, 20 d’abril de 2019

Diumenge de Pasqua - Resurrecció del Senyor - 21 d'abril de 2019



No és fàcil estar obert a Jesús. No es dóna per descomptat acceptar la vida del Ressuscitat i la seva presència entre nosaltres.

A l’evangeli d’avui ens trobem amb Maria Magdalena, la que es trobava al costat de Maria al peu de la creu (Jn 19,25). Un cop passat dissabte, quan encara era de nit s’acostà al sepulcre, veié que la pedra havia estat treta i avisà Pere, pensant que algú havia robat el cos de Jesús (Jn 20,1-2). Però l’evangeli contínua (i de manera conscient o inconscient, en el moment de la predicació hi pensem): de tornada al sepulcre es queda plorant, veu Jesús, però no el reconeix; s’adona que és Ell només quan la crida pel seu nom. El Ressuscitat li encarrega anunciar als deixebles la seva tornada al Pare (Jn 20,11-18). Aquesta és la seva glòria. Per això, la tradició de l’Església l’ha anomenat a l’Orient "isapóstolos" (igual que un apòstol) i a Occident "apostola apostolorum" (apòstol d’apòstols).

Aquest moment s’enquadra amb els altres relats d’aparició o les cristofanies pasquals que ens ofereixen els evangelis: Mt 28,9-10 (dones al retorn del sepulcre); Lc 24,13-35 (deixebles d’Emmaús); Jn 20,24-29 (dubtes i confessió de Tomàs). En elles tot allò essencial és comú i concorde (Jesús viu, manifestació com a trobada, identitat i diferència amb el seu anterior forma d’existència), mentre que a allò accidental (llocs, hores, paraules) existeixen clares diferències. Tal variació dins de la unitat és la millor garantia de veracitat.

Els que han rebut les aparicions-autorrevelacions de Jesús no han intentat demostrar-les ni han intentat reviure-les després sinó només testimoniar-les, reconstruint tot l’anterior a la llum del Ressuscitat, iniciant una història nova i posant-la seu servei. S’obren a aquest futur nou i viuen per a ell; perquè van quedar il·luminats per aquella experiència, no presos d’ella. Jesús es va identificar davant seu i ells al seu torn van quedar identificats des d’Ell, transformats per Ell i enviats a parlar d’Ell. Hi ha un desbordament de si mateixos cap a la realitat percebuda i cap a la missió rebuda amb tal realisme i veritat que els hauria semblat insensata la pregunta sobre si el que estava darrere van ser al·lucinacions, visions o simples somnis. La veritat de la seva vida posterior va acreditar l’experiència que estava en la gènesi de l’anunci.

La resurrecció deixa de ser un escàndol per als apòstols i un fet exterior de la història passada, per convertir-se en principi diví de sentit, transformador també de la vida dels apòstols. Al testimoni extern dels testimonis de les aparicions va haver de acompanyar una paraula i poder interiors, amb els quals Déu il·luminava el cor dels oients per poder conèixer i estimar, anunciar i interpretar el Ressuscitat. Quelcom que encarà succeeix aquí i ara. No perdem l’esperança.

Anna Moya, o.v.



dijous, 18 d’abril de 2019

Divendres Sant - Passió del Senyor - 19 d'abril de 2019



Jo 18, 1-19

El qui llegeixi el relat evangèlic de la Passió, hi descobrirà un relat enigmàtic, ple de gestos, paraules i silencis... tots ells apunten a un dels grans misteris de la fe cristiana. Quan es tracta de contemplar el misteri de la Resurrecció, hom hi identifica l’acció de Déu, però en els esdeveniments del Divendres Sant, un dels elements essencials –no l’únic- el constitueix l’acció de l’home. El que es posa de relleu a la Passió segons Sant Joan –que cal llegir de la mà d’Isaïes (Is 52, 13-53)!- és aquesta entrega fins a l’extrem. Jesús és el subjecte passiu de la passió, el gra de blat que cau a la terra i mor, l’Anyell de Déu... que es lliura a una realitat on tot transcorre fins que, lliurant l’esperit, declara que <<tot s’ha complert>>.

Però precisament perquè aquesta entrega sigui això –una entrega-, fa falta que el subjecte entregat es lliuri voluntàriament amb un abandonament radical –estenent els braços a la creu, entre el cel i la terra- a la voluntat del Pare. La donació de la pròpia vida  -la seva proexistència- o és radical o no és (Mc 8, 34-35).

Entre alguns catòlics hi ha la tendència a la reducció del que va succeir aquell divendres, a minimitzar o apartar els sofriments de Jesús, per tal d’accentuar altres elements que permetin construir una fe més còmoda, comercial, defensable en temps moderns i compatible amb un estil de vida com el <<del món>> (Jn 17, 1-26 i 15, 18-26). La mort a la creu ocupa una posició de centralitat en la fe cristiana, totalment irrenunciable (Jn  12, 27-28); l’amor de Déu té un caràcter polifacètic que s’ha d’acceptar in totum. La litúrgia catòlica fa una súplica conscient d’aquesta necessitat <<[...] augmenteu en nosaltres els dons de la vostra gràcia, per tal que comprenguem millor el baptisme que ens ha purificat, l’Esperit que ens ha fet renéixer i la sang que ens ha redimit>>
.
Per acabar, m’agradaria fer dues recomanacions: la primera, la peça de J. S. Bach pel fragment de la MatthäuspassionO Haupt voll Blut und Wunden (traduïda al català per O testa lacerada): tot un lloc de trobada entre protestants i catòlics en la pietat del Crist crucificat. La segona recomanació consisteix en la lectura d’una mística alemanya dels segles XVIII-XIX, Anna Katharina Emmerick. A Das bittere Leiden unseres Herrn Jesus Christus (L’amarga Passió de Nostre Senyor Jesucrist) relata la visió de la Passió de Jesús, recollida per l’escriptor Clemens Brentano. La descripció que duu a terme capta la gravetat d’aquelles hores amb detalls colpidors i una pietat extraordinària: sens dubte, un tresor espiritual.


Àlex Sans Dalmau.
Parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès


Missa de la Cena del Senyor - 18 d'abril de 2019



(Homilia del Dijous Sant a l’església de Sant Pere de Gavà)

(Ex 12, 1-8.11-14 ; 1Co 11, 23-26 ; Jn 13, 1-15)

Estimats:

Amb la Missa vespertina de la Cena del Senyor, donem per acabada la Quaresma i s’inicia el Tríduum Pasqual que s’estendrà en els tres dies següents: Divendres, Dissabte, amb la Vetlla Pasqual i Diumenge.

Avui és un dia entranyable, que ens recorda la institució de l’Eucaristia i el ministeri sacerdotal. Entrem aquests dies en uns Misteris, de molta intensitat, que per molt que aprofundim no arribarem mai del tot a entendre. Aquests Misteris fan referència a un de sol, que és l’Amor de Déu, que sempre és-amb-nosaltres. “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem.” Ens podríem imaginar aquest episodi, “como si presente me hallare”, dirà Ignasi de Loiola. Podríem preguntar-nos cadascú de nosaltres, com ens mira Jesús, asseguts a la taula. Ara mateix. Una mirada que no condemna, una mirada que ens vol fer entendre, que ens portarà en tot moment en el seu cor, malgrat les nostres infidelitats. Un cor d’amor infinit i misericordiós que es lliura en cadascú de nosaltres.

Només a l’evangeli de Joan, trobem el lavatori dels peus. Els evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) no en parlen. Se’ns parla, en Joan, de l’inici del relat del Darrer Sopar. Tot l’evangeli de Joan està marcat per aquesta “hora” de Jesús. Recordem què li diu a Maria, la seva mare, a les noces de Canà de Galilea, quan els nuvis es queden sense vi: “Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora”. Avui, en aquest text de Joan, comença aquesta hora: “...l’hora de passar d’aquest món al Pare.” És l’hora, de la glòria del Fill.

I en aquesta hora, Jesús fa un gest, jo diria, de postració, de servei, de lliurament. Jesús ens renta els peus des de la seva extrema humilitat. I ens convida amb aquest gest, a acollir-nos, els uns als altres, en l’amor fratern: “Us he donat exemple perquè, tal com jo us he fet, ho feu també vosaltres.”

En aquesta primera lectura del llibre de l’Èxode, contemplem el que encara continuen celebrant els jueus, quan en el moment decisiu de la història del poble d’Israel, Déu, a través de Moisès, allibera el seu poble de l’esclavatge d’Egipte. En el Darrer Sopar Jesús dona un sentit nou i definitiu i que faig ressonar en aquella exclamació de Joan Baptista, quan Jesús se li acosta per ser batejat: “Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!”

L’Eucaristia és acció de gràcies, és lliurament i sacrifici d’amor del Senyor, que ens acull, des de la nostra feblesa, en la seva Passió, mort i Resurrecció. I ens reconcilia amb el Pare. Jesús, el Fill de Déu és el nostre aliment necessari, que ens enforteix en el nostre camí cap a la Pasqua eterna
.
Aquesta breu homilia, ha estat escrita en un to ecumènic. En aquests dies profunds de silenci i pregària, que comencem a viure avui, us convido a tenir present als nostres germans ortodoxos i evangèlics. Penso que són dies extraordinaris de gràcia per demanar el do de la unitat tan desitjada. Rentar-nos algun dia mútuament els peus en comunió i en caritat: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns al altres tal com jo us he estimat.” (Jn 13, 34)

Demanem a l’Esperit Sant, que aquests dies sants ens ajudi a créixer en l’amor a Déu i al nostre proïsme.

Xavier Artigas, diaca

divendres, 12 d’abril de 2019

Diumenge de Rams - Passió del Senyor - 14 d'abril



«¡Hosanna al Fill de David, beneït el qui ve en nom del Senyor! ¡Hosanna a dalt del cel, beneït el Rei d’Israel!» Acompanyem Jesucrist en la seva entrada a Jerusalem, la ciutat on culminarà la seva missió a la terra, la ciutat on moren els profetes. Aclamem Jesús com a rei i alhora contemplem el misteri de la seva Passió; però, com els infants hebreus, que proclamaven la resurrecció i la vida, el contemplem amb la fe i l’esperança dels qui creiem i sabem que el Crist venç sobre la mort.
Jesús ens ha mostrat fins on arriba l’amor de Déu pels homes: un amor que el porta a la humilitat d’assumir la nostra condició humana i fer-se home, una humilitat que el condueix a la humiliació de morir ignominiosament a la creu. L’apòstol Pau ens ofereix un bon ensenyament sobre això: Jesucrist, que era de condició divina no s’ha volgut guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Ell, que és Déu nat de Déu, ha volgut anorrear-se fins a prendre la condició d’esclau. ¿Podia el Fill de Déu salvar-nos si es desentenia de la nostra vida i del pecat que ens enfonsa i tant ens fa patir?, ¿podia el redemptor alliberar-nos si s’allunyava de de la nostra experiència de dolor i sofriment? El Verb de Déu s’ha fet home i ha assumit la nostra condició humana per salvar-nos des de la nostra mateixa vida. Contemplem el seu pas per la terra: la seva vida fou la d’un home pobre, amb treballs i penalitats, amb alegries i tristeses. I la seva mort va ser la d’un rebutjat per la societat que encara va necessitar que un home bo li cedís el seu sepulcre, perquè el Fill de l’home no tenia on reclinar el cap. ¡Fins a quin punt d’humiliació i pobresa arriba el nostre Déu! Mentre els grans de la terra es fan construir sumptuoses sepultures i magnífics mausoleus, Jesucrist no té ni on caure mort.
Per aquesta obediència i amor a Déu i als homes, pels quals arriba fins al punt màxim d’assumir el sofriment i la mort, Déu l’ha exalçat i l’ha constituït Senyor de totes les coses. La mort de Jesús és una porta oberta a l’esperança. Estimem, doncs, el Crist, que així ha manifestat com Déu ens estima.


Mn. Joaquim Meseguer García
Rector de Sant Pere de Rubí





dissabte, 6 d’abril de 2019

Diumenge 5 de Quaresma - 7 d'abril de 2019



Filipenses 3,8-14.

Perder para ganar.

En medio de una sociedad y una época absolutamente obsesionada con el “win-win” (ganar-ganar), ganar a cualquier coste, ganar de cualquier manera, ganar siempre, a pesar de lo que le pase al prójimo, el evangelio de Jesús (las buenas nuevas) nos proponen algo absolutamente diferente.

Desde pequeños se nos inculca la cultura del esfuerzo individual (de tinte egoísta); se nos insta a pensar en nosotros mismos (yo, yo… y después, yo). A lo mejor esta obsesión con el egocentrismo está detrás de la profunda crisis de valores que azota nuestra sociedad primermundista.

El Apóstol Pablo, en el texto de esta semana nos invita a dejar de construir nuestras vidas alrededor de seguridades individuales y colectivas, basadas en nuestra “propia justicia” (autojustificación, individualismo feroz); y nos propone una hermosa alternativa: “Conocer a Cristo Jesús, nuestro Señor”. Según el apóstol, renunciar a nuestras seguridades y comodidades por el seguimiento y la imitación de Jesús nos llevará a “experimentar el poder que manifestó en su resurrección, participar en sus sufrimientos y llegar a ser semejantes a él en su muerte” (v. 10).

Pablo afirma, de forma categórica que, de esto, justamente, es de lo que se trata la resurrección, de imitar a Jesús en su vida de entrega y servicio a los demás. De identificarnos con Cristo Jesús en su compromiso con el prójimo (sobre todo con el prójimo necesitado y sufriente). Para Pablo, perder la vida (las seguridades, las comodidades, los privilegios, etc.), por seguir e imitar a Cristo, es el paso previo para experimentar, junto a él, la Resurrección (v. 11). O, lo que es lo mismo, en palabras de nuestro título, “perder para ganar”.

Si bien es cierto que esto parece una contradicción, la verdad es que el evangelio está repleto de contradicciones: los pequeños son los grandes, los últimos los primeros, el que sirve es el mayor de todos, de los pobres y vulnerables es el Reino de los cielos.

Lo último que nos dice el texto es que este proceso debe ser constante, continuo, diario (¿por qué no?). Jesús lo definió como “tomar nuestra cruz cada día” (Lc 9,23). Ante la horrible tentación de tirar la toalla, por las voces de sirena que nos predican un “ganar-ganar”, la vieja voz del apóstol nos recuerda en cuaresma que debemos: “seguir avanzando hacia la meta, para ganar el premio que Dios ofrece mediante su llamamiento celestial en Cristo Jesús” (v. 14).

¡Feliz cuaresma!

¡Feliz tiempo de reencuentro con el Señor!


Pastor Nelson Araujo