dilluns, 31 d’agost de 2009

Diumenge 23 de durant l'any - 6 de setembre

Evangeli de Marc 7, 31 – 37.

“Llavors es desclouran els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s’obriran.
Llavors el coix saltarà com un cérvol,
i la llengua del mut cridarà de goig.” Isaïes 35, 5 - 6a.


Jesús predica a les ciutats fenícies de Tir i de Sidó, on havia tret un dimoni del cos de la filla d’una dona sirofenícia. I d’aquí se’n va cap al mar de Galilea i la regió de Decàpolis. Molta gent li porta familiars i amics: coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts... I un d’aquests casos, el d’un noi sord que amb prou feines podia parlar, és guarit per Jesús.

Que en va ser de meravellós el ministeri de Jesús! Quants s’hi quedarien embadalits llegint o sentint el relat dels miracles de Jesús com si es tractés d’un conte per a infantes. Si només veiem en el Fill de Déu l’home bondadós, ple de compassió per les desgràcies físiques de la gent, anirem errats en la comprensió de la seva obra. És cert que aquells senyals i prodigis eren una prova fefaent del seu poder i divinitat, però eren al mateix temps l’exemple, la paràbola, de com ell salva del pecat i en cura les seqüeles. I molt més que tot això, és clar...

Jesús agafa el jove i se l’endú a part. Ell actua així amb els qui salva. No salva les persones en bloc, en multitud. És una acció callada, íntima, en l’ànima del pecador, que s’obre (com l’oïda d’aquell noi) per sentir la veu del Salvador. Si tu no l’has sentida mai, tens molts motius per dubtar de la teva salvació. La gent, aleshores, va exclamar: “Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.” Fixem-nos com la gent va fer servir –referides a Jesús– les paraules profètiques d’Isaïes que hem posat de capçalera.


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dijous, 27 d’agost de 2009

Diumenge 22 de durant l'any - 30 d'agost

COMENTARIO AL SALMO 14

David, el rey que cantaba a Dios, nos ha servido de inspiración y animo a cuantos tenemos por deleite el alabar al Señor, pero este salmo también nos invita a caer en la cuenta de que el hombre sin Dios es un motor de maldades porque el corazón del hombre no genera el bien.
El apóstol Pablo hace referencia a este hecho en la carta a los romanos cap 3:9-12, ya que tanto judíos como gentiles están bajo pecado y que todo el mundo queda bajo el juicio de Dios (Ro. 3:19), nos lo hace entender, en general, como una descripción de la depravación de la naturaleza humana.
El pecado es la enfermedad endémica de la humanidad, y aquí se ve la malignidad de tal enfermedad, vivimos en un mundo perverso capaz de dar albergue a los más horribles males, sin pensar en el sufrimiento que genera a otros ni en que todo hombre debe dar cuenta ante Dios por sus hechos.
Dice el hombre en su corazón que no hay Dios pero aunque estas personas hagan esta afirmación la realidad esta en romanos 14:11 “Porque escrito está:
Vivo yo, dice el Señor, que ante mí se doblará toda rodilla, Y toda lengua confesará a Dios”.
David se esfuerza en convencer a los pecadores de la maldad y del peligro del camino en que se hallan, por muy seguros que se crean en tal camino. Les muestra tres cosas que, al parecer, ellos no quieren ver: su maldad, su insensatez y su peligro.
Si es cierto que los que desprecian a Dios deben entender estas tres cosas, también los creyentes deben ser consolados al saber que el disfrutar de la presencia de Dios es mucho más que todo lo que este mundo de perdición puede dar.
Porque Dios está con la generación de los justos, Dios está con aquellos que reconociendo sus pecados tienen puesta la seguridad del perdón en que Cristo murió por los pecadores y así por la fe en El, tenemos la seguridad y la certeza de que estos males quedan pagados ante Dios.
Por Cristo y por su obra en la cruz, gozamos de la protección de Dios y que nuestro futuro solo tiene un lugar, al lado del Señor.
¡Oh, que de Sion saliera la salvación de Israel! No solo la salvación de Israel sino la de todo aquel que se acerca a Cristo para decirle: Yo no quiero ser un necio, quiero ser uno de los que alcancen tu gran misericordia.



Pastor Rafael Díez
Iglesia Evangélica

divendres, 21 d’agost de 2009

Diumenge 21 de durant l'any - 23 d'agost

Jn 6, 60-69


Escotem avui la darrera part del capítol 6 de l'evangeli de Joan (Jn 6, 60-69).
No és gens fàcil dir quelcom significatiu en el camp ecumènic respecte de l'Eucaristia. Sabem que és un dels darrers esculls sacramentals per parlar de la veritable i plena unitat entre totes les confessions cristianes. Tant de bo, i ben aviat, poguéssim asseure'ns tots junts al voltant de la mateixa taula, presidits pel Crist.
Més enllà de les dificultats doctrinals, de ben segur que l'escolta comuna de la Paraula de Déu i la realitat quotidiana ens pot adreçar per veritables camins d'unió, si acceptem la importància i la centralitat de l'Eucaristia en la vida del cristià.
L'Eucaristia és el centre de la vida cristiana, la font de la qual davalla la vida de la gràcia per als seguidors de Jesús (així es va referir el Concili Vaticà II, Sc 10). Necessitem de l'Eucaristia. La nostra vida de fe, el sentit dels nostres compromissos, les nostres lluites i esperances es sostenen gràcies a l'aliment de l'Eucaristia, que és signe i presència de la Pasqua del Senyor.
Escoltar avui els darrers pensaments de la comunitat joànica respecte de l'Eucaristia (Jn 6, 60-69), pot ser motiu de revitalitzar en nosaltres, la nostra vivència personal i comunitària d'aquest sagrament central per al nostre ser cristià. "Les Paraules que jo us he dit -diu Jesús- són Esperit i són vida" (Jn 6, 63). Tant de bo entenguéssim i visquéssim l'Eucaristia com a quelcom central i decisiu, com a font de la nostra vida, com a punt de recolzament, com a motor de servei i compromís vers els més pobres i desafavorits de la comunitat i de fora de la comunitat, com la gran pregària i com a acció de gràcies contínua al Pare. I més encara, tant de bo entenguéssim que l'Eucaristia, més que veure-la, l'hem de viure cada dia de la setmana, perquè sense l'Eucaristia a on aniríem? A qui aniríem?
Daniel Palau

divendres, 14 d’agost de 2009

Diumenge 20 de durant l'any - 16 d'agost

Jn. 6, 51-58


En la nostra relació amb Déu, els homes ens ho juguem tot (el coneixement, la joia, la força, la vida). Aquesta relació ha estat perfectament definida pel mateix Crist, pels Evangelis i els escrits apostòlics, pels Sants Pares i per la Divina Litúrgia: som criatures de Déu, portats del no-res a l’existència, fets a la seva imatge i semblança (portadors de l’esperit, l’alè diví), i col·locats al mig de la creació com el llevat a la pasta, com la sal del món. La nostra existència és un convit al banquet de la seva Saviesa, a menjar el pa i el vi gratuït de la vida divina (Prov. 9, 1-6), a participar de la vida del Logos i de l’Esperit presents en la creació.
L’home, però, en Adam, renuncia al convit diví i opta lliurement i voluntària per construir-se la vida, el coneixement, la joia i la força, a partir de l’experiència que li proporcionen les capacitats intel·lectuals, emocionals i sensitives de l’ànima creada. Girat cap al món, pren aquesta vida com l’única possible, i el món que percep com a únic aliment. Però la Vida veritable no està en la relació amb aquest suport passatger (Jn 6, 53-56) , sinó en la relació amb Déu. Per això l’home, caigut, sense l’Encarnació de la Segona Persona de la Trinitat, no pot experimentar Déu. La carn que assumeix el Logos, la seva autolimitació acceptada voluntàriament per fer-se accessible a l’home, i la seva sang vessada en sacrifici per l’univers, són ara la sola experiència que permet recobrar la Vida. El banquet de la Saviesa és ara el Banquet Eucarístic. Com succeeix això en l’Eucaristia és un misteri que depassa les capacitats de les nostres ànimes; però per la fe que engendra la pregària, la nostra ànima pot tornar a cercar l’aliment en la voluntat de Déu i redreçar el seu camí (Ef. 5, 15-18) a fi de restablir amb el Fill de Déu, la mateixa relació que és entre el Fill i el Pare: com el Fill viu per al Pare, així l’home viu per al Fill (Jn. 6, 57). La comunió és l’expressió justa de la relació necessària entre Déu i l’home.


P. Josep

dilluns, 3 d’agost de 2009

Diumenge 19 de durant l'any - 9 d'agost

Jn 6, 41-51


Pagarà la pena fer una mirada als versets que precedeixen els que avui toquen en l’Evangeli de diumenge, per adonar-nos que Jesús quan parla del pa de vida es refereix a si mateix. Jesús fa servir el símil d’aquell mannà que queia del cel i va servir d’aliment al poble d’Israel durant els anys de pelegrinatge pel desert. Aquell pa va ser el sosteniment físic d’una multitud de persones durant quaranta anys; tanmateix, però, tots van morir en aquella travessia sense arribar a veure la terra promesa.

“Perquè el pa de Déu és el que davalla del cel i dóna vida al món.” V. 33. Però els jueus murmuraven, perquè Jesús havia dit: “Jo sóc el pa de vida; el qui ve a mi no tindrà mai fam...” I també murmuraven perquè no donaven a les paraules de Jesús el valor exacte, el seu significat real: “Com és que aquest vol que mengem la seva carn?”, sinó que entenien literalment que s’havien de menjar el cos físic de Jesús. En aquest error també hi han caigut molts cristians al llarg dels segles. No havien entès res, ja que Jesús mateix els ha d’ensenyar (v. 63) que “És l’Esperit qui dóna vida: la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.”

Tot i que aquest passatge de Joan es troba gairebé al principi del ministeri de Jesús en aquest món, es veu ben bé que es tracta d’un missatge que podríem situar en els dies de passió. I és que la seva mort hi és present en les seves paraules: ell és l’Anyell Diví, el que havia estat predestinat ja des de l’eternitat, abans que l’Univers fos creat, perquè esdevingués l’home sense tara ni màcula de pecat per tal que fos el substitut dels creients, dels pecadors penedits i redimits pel seu sacrifici vicari.


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica