Diumenge 19 de durant l'any - 9 d'agost

Jn 6, 41-51


Pagarà la pena fer una mirada als versets que precedeixen els que avui toquen en l’Evangeli de diumenge, per adonar-nos que Jesús quan parla del pa de vida es refereix a si mateix. Jesús fa servir el símil d’aquell mannà que queia del cel i va servir d’aliment al poble d’Israel durant els anys de pelegrinatge pel desert. Aquell pa va ser el sosteniment físic d’una multitud de persones durant quaranta anys; tanmateix, però, tots van morir en aquella travessia sense arribar a veure la terra promesa.

“Perquè el pa de Déu és el que davalla del cel i dóna vida al món.” V. 33. Però els jueus murmuraven, perquè Jesús havia dit: “Jo sóc el pa de vida; el qui ve a mi no tindrà mai fam...” I també murmuraven perquè no donaven a les paraules de Jesús el valor exacte, el seu significat real: “Com és que aquest vol que mengem la seva carn?”, sinó que entenien literalment que s’havien de menjar el cos físic de Jesús. En aquest error també hi han caigut molts cristians al llarg dels segles. No havien entès res, ja que Jesús mateix els ha d’ensenyar (v. 63) que “És l’Esperit qui dóna vida: la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.”

Tot i que aquest passatge de Joan es troba gairebé al principi del ministeri de Jesús en aquest món, es veu ben bé que es tracta d’un missatge que podríem situar en els dies de passió. I és que la seva mort hi és present en les seves paraules: ell és l’Anyell Diví, el que havia estat predestinat ja des de l’eternitat, abans que l’Univers fos creat, perquè esdevingués l’home sense tara ni màcula de pecat per tal que fos el substitut dels creients, dels pecadors penedits i redimits pel seu sacrifici vicari.

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica