dissabte, 25 de desembre de 2010

Diumenge dins l'Octava de Nadal - La Sagrada Família - 26 de desembre - Evangeli

Mateu 2:13-15 i 19-23

Aquest relat de l’evangeli de Mateu ens presenta el primer atac directe cap el Messies, el Fill de Déu que acabava de néixer. És un atac, podríem dir, de caire polític. El rei Herodes va assabentar-se per les preguntes dels savis d’Orient, que havia nascut el rei dels jueus (Mateu 2:2), i va pensar que el seu tron perillava. Volia que els savis li diguessin on era aquest rei, però no ho va aconseguir, per la qual cosa la seva por de perdre el tron era cada cop més evident. Això va provocar una de les pitjors matances de tota la història; el propi Herodes va ordenar la mort de tots els nens de dos anys en avall (2:16), en una mesura que descriu la gran crueltat d’aquest rei.

Però Herodes no aconsegueix el seu objectiu, matar el rei dels jueus. Déu protegeix el seu Fill; el rei dels jueus no era un rei polític ni per un regne terrenal. Era el Rei que Déu envià per instaurar el Regne de Déu en aquest món. Era, per tant, un rei per exercir el seu regnat de caire espiritual.

Déu diu que aquell nen acabat de néixer havia de fugir a Egipte perquè Herodes no pogués matar-lo. Però fixem-nos que l’Evangeli ens diu la veritable raó d’aquesta fugida; per complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta (15).

El mateix veiem en el segon grup textual (19-23). Si Déu primer protegeix el nen i l’envia a Egipte, ara que el perill ha passat el retorna a la seva terra, i veiem que no va a Judea sinó a Natzaret, i un altre cop pel mateix motiu; per complir allò que havien anunciat els profetes. ¿Tenim algun dubte de que Jesús és el Fill de Déu, el enviat de Déu a aquest món per salvar-nos?. Les evidències històriques confirmen la profecia i el missatge de la Bíblia.

I si filem més prim, Déu es val de elements humans per complir els seus propòsits. Fixem-nos; en totes dues vegades “un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué ... Josep es llevà” (13-14; 19,21). La resposta de Josep és la obediència.

Nosaltres sabem que Déu es totpoderós i podia haver lliurat al nen d’aquest perill de altres maneres, potser més miraculoses, fins i tot espectaculars, però Ell va voler fer-ho de una manera “normal”, demostrant que la nostre obediència és el que agrada a Déu per complir els seus propòsits.

Aquesta actitud de Josep és una gran lliçó per a nosaltres. Déu espera, desitja la nostre obediència a la seva paraula, als seus manaments, per damunt de qualsevol altre cosa. Que la nostre vida, com la de Josep, es caracteritzi per la obediència a Déu.


Manel Rodríguez
Pastor de l’Església Evangèlica a Vilanova i la Geltrú

Diumenge dins l'Octava de Nadal - La Sagrada Família - 26 de desembre - Segona lectura

... sino por el seguimiento a Cristo, como sus verdaderos y fieles discípulos
(Col 3,12-21)

Una de las últimas “modas”, y ahora con demasiada fuerza, es hacer de la ciencia, la religión por excelencia, la denominada cientología. Últimamente se ha presentado el proyecto para la construcción de grandes y suntuosos templos en lugares estratégicos del mundo, conformando, así, su pretendido poderío frente a las religiones. Dentro de sus innumerables características, encontramos el poder de la mente y su creatividad, como la solución más acertada para solucionar sino todos, por lo menos los principales problemas de la vida, del cosmos y de cualquier manifestación digna de una mirada menos piadosa y más audaz, destacándose, en este caso, la directa intervención de la razón, como fuente inagotable del conocimiento o, para no ser tan optimista, de la búsqueda de comprensión de todo aquello que merece nuestra debida atención, de los fenómenos que nos rodean, de los acontecimientos cotidianos, aunque muchos de ellos son, de alguna manera, indeseables para nuestro bien, tanto personal como comunitario.

Pues bien, frente a esa antigua audacia, San Pablo afirma que el centro de todo lo que existe y que puede existir no tiene otra razón de ser, a no ser Cristo, pensado en cuanto Ser Supremo, responsable único, en su Unidad-Trinitaria, de toda la creación. Vemos eso especialmente en el primer párrafo de la carta dirigida a los Colosenses, cuyo género literario mucho se parece a la antigua práctica de los estoicos (especialmente con el estoicismo romano, destacándose la Escuela Moralista de Epíteto), en cuyos textos podemos encontrar los primeros intentos de una ética verdaderamente sana y necesaria para la buena convivencia entre las personas y, además, entre el ser humano y la naturaleza en su totalidad, la capacidad de resignación frente a los hechos y, especialmente, la nobleza de aceptar aquellos acontecimientos que, de algún modo, nos superan a nosotros, como la separación temporal de un familiar o amigo, los límites de una buena amistad, los niveles de relación para con los demás, el control de los sentimientos y, en última instancia, la cesión definitiva, o sea, la muerte. Todas estas realidades, en el caso específico de la carta en cuestión, pierden su sentido cuando el hombre de fe, ve únicamente a Cristo como el núcleo de su vida, de su existencia en el mundo, de su grandeza y finitud.

Las pocas rayas que componen esta carta pueden ser vista de dos ángulos distintos, pero complementarios. En un primer momento, San Pablo recuerda la necesidad de practicar el arte del consejo u orientación en el seno familiar, una práctica que especialmente en nuestro tiempo es, en términos generales, sencillamente ignorada, frente a los disfraces de la modernidad y todo lo que conlleva y significa esa realidad. Si la práctica del aislamiento familiar es justificada a partir de las redes sociales de carácter virtual, tipo facebook, por ejemplo, sin duda no hay ninguno sentido ponernos a hablar de orientación dentro de la familia, una realidad felizmente común en las formas de vida más austeras y más primitivas en algunas partes del mundo.

Al mencionar la importancia de la orientación familiar, como un verdadero arte, el autor sagrado hace una referencia directa sobre la buena relación que los cristianos debemos tener y conservar para fomentar la buena convivencia, insistiendo en la práctica de los grandes valores, como es el caso de la tolerancia, de la compasión, de la comprensión, de la misericordia, entre otros, en la medida que todo eso no venga significar pura obediencia a determinados criterios impuestos por el hombre en vista de una convivencia social pacífica y duradera determinada por el famoso Estado de Derecho (“state of rights” o “Rechtsstaat”), sino por el seguimiento a Cristo, como sus verdaderos y fieles discípulos.


Pe. Luiz Carlos Rocha

Diumenge dins l'Octava de Nadal - La Sagrada Família - 26 de desembre - Primera lectura

Aquest llibre - Jesús fill de Sira – tradicionalment ha rebut el nom d’Ecclesiastès. St. Jeroni que així el va titolar ho feu perquè considerà que els consells que dóna són una manera excel-lent de “ fer església “ , fer comunitat, això és , uns homes i dones creients que reben i donen, amb els seus antecessors , entre ells i amb els seus successors uns valors i unes actituds que constitueixen el nucli de la seva fe.

És des d’aquest punt de vista que agafen relleu els consells que llegim en aquest fragment : qui honra i estima els pares no compleix un manament més de la Llei ( Decàleg ) sinó que connecta amb el nucli de la voluntat de Déu, posa la seva vida en el centre del que Déu espera d’ell.

Des de els nostres temps: sabem que hi ha motius antropològics per no rebutjar les relacions en el temps i en l’espai ( tot són proximitats ) que no únicament ens enriqueixen sinó que fonamenten les nostres identitats i personalitats ( individualment i col-lectivament ) . Les ambigüetats que comporten aquestes relacions són exigència i justament per això la comunitat deu ajudar a discernir les seves bondats perquè enriqueixin a tots.

No és possible aquest enriquiment si aquestes relacions no es fan un clima d’afecte, comprensió i amor. Són les paraules del final : “Fill meu, actua amb dolcesa en tot el que facis i seràs més estimat que un home generós. “ Cerquem sinònims a “dolcesa” amb fidelitat al context : tendresa ?
humilitat ? senzillesa ? són altres possibles traduccions. Més enllà : empatia: actitud del que abans de tot es fa càrrec en el seu cor dels patiments de l’altre amb voluntat de humil ajuda. Crist no és la font de les nostres empaties



LLUÍS-ANTON ARMENGOL

dissabte, 18 de desembre de 2010

Diumenge 4 d'Advent - 19 de desembre

Mt 1, 18 – 24.


“...per obra de l’Esperit Sant...”

Poc abans de la gran festa de Nadal, l’evangeli de la quarta setmana ens ofereix la possibilitat d’endinsar-nos, de nou, en la vida de l’Esperit, de copsar la seva força, la seva presència.

Déu actua en la història. I ho fa per obra del seu Esperit Sant. Ens cal l’exercici, no sempre fàcil, de discernir la seva presència, de localitzar, descobrir, gaudir i compartir la seva presència dins i fora de la nostra vida. La dificultat per realitzar aquest exercici i l’escassetat de resultats obvis i ràpids, pot convertir la nostra vida en un desert, en una incertesa profunda com la de Josep.

Ens adonem, però, que la pregària no tant sols amara la nostra fe, sinó que esdevé el lloc de l’encontre amb Déu, amb el seu Esperit. Necessitem la pregària.

Déu no abandona cap ni un dels seus fills. Tampoc a nosaltres. Envia els seus missatgers que ens encoratgen, que escolten el profund del nostre cor, que ens conviden a confiar de nou en Déu. Els missatgers de Déu ens obren la pròpia vida vers horitzons insospitats, nous, reals, en els que podem fer aquests passos d’aproximació al portal, a la llum, a Jesús. Perquè Déu és, ha estat i serà sempre l’Emmanuel, “Déu amb nosaltres”.

El nostre Déu ve, arriba. I la nostra pregària pot ser ben senzilla “vine Senyor”.
Déu escolta sempre la nostra pregària. I el seu Esperit, el mateix que planava des de l’eternitat abans de la creació i donà vida a les coses, el mateix que acompanyà la vida del Fill de Déu des del seu naixement fins la seva donació a la creu, el mateix que penetra les nostres vides a través dels sagraments i a través de la comunitat, el mateix que ens ajuda a copsar el sentit profund de les escriptures, ens fa gaudir del misteri de la seva presència.

Pels cristians, el temps de l’advent, és un temps de l’Esperit. Com tota la nostra vida. De nou ens cal ser agosarats com mai, per saber acollir i saber transmetre la seva presència al món, a l’home d’avui que viu sol o perdut.

Obrim el nostre cor i “per obra de l’Esperit Sant” siguem dels qui acollim el Déu que vol néixer un any més en nosaltres, més enllà de la claredat de les nostres vides.




Mn. Daniel Palau


dissabte, 11 de desembre de 2010

Diumenge 3 d'Advent - 12 de desembre

Mt. 11, 2-11


A Joan el Baptista l’Església Ortodoxa el venera amb l’epítet de Profeta i Precursor. L’estrofa de l’himne que canta i celebra el seu naixement diu “Profeta i precursor de la vinguda del Crist”. El seu naixement ve acompanyat de moltes senyals: la fi de l’esterilitat de la seva mare, afirmació de la fecunditat de l’antic Israel; la fi de la mudesa del seu pare, Zacaries, del sacerdoci del temple de l’antiga aliança; i de l’anunci a tot el món de l’Encarnació del Fill de Déu.

Celebrem les dues festes (25 de juny i 25 de desembre) just els equinoccis oposat de l’any, són els dos naixements, de Sant Joan Baptista i del Crist, festes molt lluminoses. La primera on la llum present tot al llarg de la història de la humanitat, acollida pels profetes i els escollits de Déu, per aquells que escoltaren i guardaren la seva aliança i els seus preceptes, la Força de Déu, la seva Gràcia palpitant en figures enmig de la vida del món, és manifestada en la seva major expressió pel “més gran nascut de dona”; aquesta mateixa llum en la segona festa, el Nadal, es manifesta plenament com a Sol de Justícia, com a Força redemptora de les nafres i de l’esclavitud que lligava l’home a la mort, en el mateix Déu fet home. La llum de Joan minva per a què la llum del Crist creixi.

“Aneu i expliqueu el que veieu i sentiu”, ens diu el Senyor, sigueu testimonis meus: els sentits, les capacitats amb que l’home fou creat per rebre el món i, com a sacerdot de la creació, aportar-lo en ofrena eucarística a Déu, els nostres ulls, les oides, recuperen la seva capacitat de ser testimonis de la vida divina en la que com a criatures de Déu no podem deixar de estar empeltats. Aquest és l’Evangeli, la Bona Notícia: els morts ressusciten! La humanitat, pobre i desconsolada pel seu estat de separació de la Vida en Déu, recupera gràcies al Nadal del Crist la joia.

Sí, el Baptista fou el Profeta més gran nascut de dona; però l’Encarnació de Déu és un canvi, una metamorfosi total i radical de l’univers, i el més petit en el Regne dels Cels és major que Joan! Tot guardant l’experiència de l’home al llarg dels segles, la seva fidelitat a Déu, el camí històric que li permeté engendrar Isabel i Zacaries i Joaquim i Anna, pares de Joan Baptista i Maria, la Verge, sense trencar amb aquesta llarga línia, el Crist la transmuta omplint-la de la Vida veritable, fent-se home, unint a la seva Persona divina la naturalesa humana: Ell ens reobre la porta del paradís. I des de les hores, vius en Ell pel sant misteri eucarístic, tenim la possibilitat de retrobar el món, de retrobar-nos, en Ell, en el món que ens donà quan ens va situar al bell mig del Jardí d’Edèn.


P. Josep

diumenge, 5 de desembre de 2010

Diumenge 2 d'Advent - 5 de desembre

Avui les lectures ens parlen de profetes. En primer lloc del que ja ens acompanya des de l'inici de l'Advent, el profeta Isaïes. Continuem llegint a la primera lectura les seves paraules d'ànim, que en conviden a mirar amb esperança el futur. I avui se'ns presenta a l'evangeli un nou profeta: Joan Baptista. I tots dos ens parlen encara de l'arribada d'un tercer profeta. Encara que nosaltres ja no l'anomenem així. Aquest és Jesús, que és per nosaltres més que un profeta: es el Messies, el Fill de Déu... I aquestes expressions es queden molt curtes: tot l'evangeli s'escriu per explicar-nos qui és Jesús.
Però anem pas a pas. D'entrada el que ens narra avui l'evangeli era una notícia llargament esperada i anhelada en temps de Jesús. Poder sentir la veu d'un profeta era quelcom que ja feia molts segles que no passava. Isaïes feia més de 700 anys que havia parlat. I ho va fer en un moment de crisi per al seu poble. I de decadència dels reis descendents de David, que havien deixat de complir la missió que els corresponia (defensar el seu poble, especialment els més febles i desvalguts). Isaïes ens anuncia avui que vindrà un rebrot de la soca tallada de Jessè, un nou rei. Sobre ell reposarà l'Esperit del Senyor: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, de coneixement i reverència del Senyor.
Un temps després d'Isaïes desapareixeran els reis de la dinastia de David. I també arribaran a desaparèixer en un cert moment aquells grans profetes com Isaïes. Però el que no va desaparèixer és l'esperança que Isaïes havia despertat en el poble creient.
Per tant, imaginem-nos l'enrenou quan apareix al desert Joan Baptista, un nou profeta, com els grans profetes antics. Que ve a complir la profecia d'Isaïes: Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor. I imaginem-nos, encara més, l'enrenou que devia provocar Jesús, quan en començar la seva vida pública, a la sinagoga de Natzaret, dirà obertament a tothom que és ara quan la profecia es fa realitat, que ell ve amb la força de l'Esperit del Senyor a proclamar la bona nova als pobres, als desvalguts. I ho mostrarà amb signes visibles, guarint malalts, fent caminar els coixos, donant la vista als cecs, com havia anunciat també Isaïes.
Les lectures d'avui ens parlen doncs de profetes. I d'anuncis, de promeses. I que significa això avui per a nosaltres? Doncs diria que també ens pot passar avui que ens sembli que ja fa molts segles que no tenim profetes. I això no es cert. Jesús és el Messies, el Crist, (dos paraules que signifiquen el mateix). I nosaltres som cristians. Pel baptisme nosaltres participem de mateixa missió de Jesús, el Crist, el veritable Sacerdot, Profeta i Rei. Per tant som ara nosaltres els enviats a ser profetes, en nom de Jesús. Ens correspon fer veure al món que Déu continua proposant-nos quelcom de nou. I ens correspon fer-ho fins i tot en un món que no està ja expectant.
També som avui nosaltres els cridats a viure manifestant aquell Esperit del Senyor, que ens ajuda a veure el mon amb saviesa i enteniment, esperit de consell i de valentia. Valentia per a poder ser crítics, veure el que no va bé de tot el que passa al nostre voltant. I alhora saber comunicar a tothom esperança, anhel per viure un futur millor.
I per a poder ser profetes del nostre temps, aquest Advent ens pot ajudar, a trobar el nostre desert on preparar la ruta al Senyor, com va fer Joan Baptista, a trobar el nostre espai de silenci, en aquestes setmanes on la pregària, la paraula dels profetes, ens ajudi a acollir en el nostre cor aquest Jesús que és bona nova per a tota la humanitat.


Mn. Josep Vicenç Moragues