dimecres, 29 de juny de 2016

Diumenge 14 de durant l'any - 3 de juliol de 2016


Aneu! Amb aquesta arenga Jesús envia al grup dels setanta-dos deixebles a portar el missatge del Regne de Déu; un regne que és a prop, que ja es fa present. No cal esperar a l'altra vida perquè la situació canviï, perquè la injustícia deixi pas a la justícia, la guerra sigui substituïda per la pau, el mal no prevalgui davant del bé, l'odi desaparegui i imperi l'amor ... ell els envia i ens envia perquè confiava en ells i confia en nosaltres. Amb Jesús es va inaugurar el Regne de Déu, encara que cada dia haguem de demanar «vingui a nosaltres el vostre regne» en l'oració del Parenostre. Ell no ens deixa sols en aquesta titànica tasca.

La missió no és fàcil: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors.» No sempre serà ben rebut aquest missatge. Però Jesús compta amb nosaltres, i nosaltres confiem en Ell. I, per tant, no només no hem de tenir por de les dificultats, sinó que el nostre distintiu ha de ser l'alegria: «alegreu-vos perquè els vostres noms estan inscrits en el cel» .

Al nostre voltant trobem situacions que no responen al pla amorós de Déu (pobresa, injustícia, odi, guerra, etc.): aquí es fa present Jesús, i aquí hem de fer-nos presents cada un de nosaltres i de nosaltres, personal i comunitàriament. Jesucrist ens impel·leix: Aneu!

Javier Velasco-Arias

biblista

dilluns, 27 de juny de 2016

Diumenge 13 de durant l'any - 26 de juny de 2016


SEGUIRLE

  LUCAS  9 : 51 a 62

  El texto que hoy tenemos propuesto es, cuanto menos, extraño o curioso. Y hace falta, antes de entrar en él, tener en cuenta algunas consideraciones:
  -Los samaritanos. Eran los descendientes de los colonos que los asirios habían establecido en Palestina después de la caída del reino del Norte el año 721 a.C.. Por ser “mestizos” y por tener diferencias en cuanto a las costumbres religiosas, eran muy detestados por los judíos. El odio había ya llegado a un punto recíproco.
  Los discípulos creían que iban a respetar al Señor por ser Quién era (54), pero para
la aldea no era sino que “un judío mas”. De ahí que Jacobo y Juan quieran quemar el lugar...!con los samaritanos dentro!. Ése deseo lo aprovechó Jesucristo para poder darles una lección sobre nuestra obligación de ayudarle a salvar personas (56).
  Es una responsabilidad mía (nuestra), el hablar de Dios a todas las personas, aunque algunos puedan caernos mal.
  -Dios es EL QUE ES. Alguien Único y Exclusivo. Y Él no quiere compartir su Gloria con nadie. “Celoso” leemos en la tabla de los Mandamientos (Éxodo 20:5).
  A menudo pensamos en Él, como un aspecto mas de las cosas que concurren en nuestras vidas: estudios, familia, trabajo, ocio, religión,.... Y Él, lo que quiere es ser el Primero, y que nosotros seamos capaces de valorar todas las cosas...! a través de Él!..(¿qué haría Jesús?, ¿lo verá bien el Señor?, etc.).
  Así es como debemos entender el resto del texto.
  Tras haber respuesto afirmativamente a su mandato de “SÍGUEME” (59), no podemos anteponer nada (por digno que sea) a esa acción.
  Ya se arreglarán entre sí los que están espiritualmente “muertos” (59 a 61). La única manera de seguir de forma recta detrás de Jesucristo es seguirle MIRÁNDOLE. Debemos “labrar” nuestra vida como un buen labrador construye RECTAMENTE el surco en el suelo. Lo demás...solamente nos va a distraer de nuestro cometido (62).
  Un abrazo en Cristo...


                                                 Lluis Brull

dimarts, 21 de juny de 2016

Diumenge 12 de durant l'any - 19 de juny de 2016


Za12,10-11.13,1;Salm 62; Ga3,26-29; Lc9,18-24.

  
Déu es va donant a conèixer..., i ens diu com ens estima, ... i així ens va dient qui som.

Pare nostre, que esteu en el cel:

«Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d'afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat... (Za). Déu s’aboca, tot el que ell és, Amor; ell mateix es dóna, comparteix amb nosaltres el que és; i ho fa en una creu: una creu d’amor, sense condicions, sense límits...; un abocament, abaixament, fins a la creu; un amor manifestat en el més gran dels dolors: la mort d’un fill.

Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d'aigua... L'amor que em teniu val més que la vida...  La meva ànima s'ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà (Sl). Déu, l’Amor, buscat..., estem assedegats, necessitat més fonda... “Si hi ha set és que hi ha aigua” (la prova de Déu de Vicent Ferrer de la Índia). Desig, anhel, tendència, instint... de Déu, al cor, existencial...: raons del cor! (Pascal).

... tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. El Pare de Jesús també és el nostre Pare; som fills, igual de fills que Jesús: un do, una vivència, per això una fe... Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ens vestim de Crist per no viure a la intempèrie i despullats de dignitat; revestits de Crist: la nostra segona naturalesa (Pascal), elegants, bonics, adornats de la seva humanitat, ... i de la seva divinitat... Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. La fraternitat de Jesús enderroca qualsevol frontera que margina la dignitat de les persones; diferents però iguals de significatius; ja no valen les distincions excloents. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d'Abraham, hereus de les promeses (Ga). Amb Jesús, la filiació compartida ens dóna l’herència del mateix Pare, que són totes les seves riqueses i afectes.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu» (Lc). La nostra deu de ser una resposta semblant, dita amb altres paraules pot ser, per dir que Jesús és significatiu en la nostra vida, també ell per nosaltres el nostre “enviat” de Déu, per rebre tots els seus béns.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

«Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i benvolença, Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol , com el que es fa per la mort d'un fill únic, ploraran amargament per ell...» (Zc). Sempre és algú que ens perdona... Un perdó que ha estat primer sofriment, dolor, trencament, mort a l’ànima i, pot ser també, del cos. Aquest pecat i rebuig, Jesús l’ha experimentat a la Creu; però  aquesta creu no ha ofegat el seu amor. I aquest amor seu serà encara reconciliació, novament reencontre.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

... i els deia: «El Fill de l'home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.» I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà» (Lc). El camí de la vida passa pel sofriment, per la donació, pel sacrifici; és el camí de l’amor. Hi ha creus salvadores, alliberadores, que porten vida...

I assumim les conseqüències d’estimar.


Mn. Miquel García Bailach

dissabte, 11 de juny de 2016

Diumenge 11 de durant l'any - 11 de juny de 2016


Fent una primera ullada a les lectures d’avui, podem fixar-nos que a la 1a lectura (2Sa 12,7-10.13) veiem el rei David despullat de l’arrogància del poder i acceptant la realitat dels fets. David obre el seu cor al Senyor i confessa el seu pecat: “He pecat contra el Senyor”. Per això, el Senyor el perdona: “Està bé, el Senyor passa per alt el teu pecat”.

D’aquí que el salm (Sl 31) faci ressò de la misericòrdia de Déu: “Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte la culpa, / (...) M’he decidit a reconèixer la falta, / (...) m’heu perdonat la culpa comesa”. Amb el salm, també nosaltres ens sentim feliços perquè experimentem l’amor de Déu que perdona i no té en compte el mal que fem o el bé que deixem de fer.

Saltant a l’evangeli (Lc 7,36-8,3) veiem com la lògica de la Llei s’enfronta a la lògica de l’amor. Per un costat, tenim un fariseu fidel a la Llei, segur de si mateix, que pensa que té Déu a favor: “Jo no sóc com aquesta, pecadora”. Per altra banda, trobem la dona pecadora. Ella no té lloc en aquell món i per això es situa als peus de Jesús, sense parlar, “només sap estimar”. Simó el fariseu i el seu grup representen la Llei. Jesús encarna l’amor. I, enmig, la dona pecadora: Simó l’acusa, Jesús la perdona. Heus aquí el dilema: jutjar els altres o bé estimar i només estimar, creient en l’amor. El fariseu que ha convidat Jesús encara creu més en les seves accions que no pas en l’amor amb què Déu l’estima a ell i a tothom.

Però, a més, Simó descurà amb Jesús els gestos més elementals d’hospitalitat com eren rentar els seus peus, donar-li el bes de pau i ungir-li el cap amb oli. Per tant, també Simó és un transgressor de la Llei, un amfitrió que no ha complert amb el seu deure. L’acció de la dona, en canvi, ha superat amb escreix totes les normes de cortesia reservades als hostes. La dona es va desviure per complimentar el convidat. Per això, Jesús diu al fariseu: “aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor”. Per a Jesús, la vertadera amfitriona fou aquella dona.

La misericòrdia de Déu és la guia de la vida de Jesús. Aquesta misericòrdia es fa patent no sols quan guareix els malalts, sinó sobretot quan perdona els pecats. Exemple d’això és el que li diu Jesús a la prostituta: “Els teus pecats et són perdonats. (...) La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau”.

Certament, germans i germanes, el camí del perdó és un camí difícil perquè el perdó sembla negar el mal, la culpabilitat. El perdó demana confiar en aquell a qui el seu viure el fa indigne de tota confiança. Però, perdonar és acceptar anar a fons i no pas amagar el mal, perquè hi tingui assentament una vida que es faci autèntica. La pecadora és el mirall on redescobrim l’amor. Déu en Jesús se’ns ha mostrat perdonant com a màxima expressió de l’amor. Però, moltes vegades no hem sabut mirar Déu que venia al nostre encontre en aquell que no es mereixia el perdó, però que el necessitava.

A l’evangeli, ens adonem de com n’és de diferent la realitat, vista des de Jesús o bé des del fariseu. Jesús no perd mai de vista la misericòrdia; el fariseu, en canvi, s’ho mira tot des de la Llei. Per a Jesús, aquella dona és algú a qui cal acollir i fer costat, necessita que algú se la miri amb bondat, amb benvolença. I aquesta no és la mirada del fariseu. Si el fariseu de l’evangeli hagués llegit a Sant Pau, possiblement no hauria jutjat tan severament aquella dona. El cristià, doncs, perquè viu immers en la Llei de Crist, ha de jutjar segons la mirada de Crist.

De fet, la 2a lectura de Sant Pau (Ga 2,16.19-21) completa molt bé el tema del pecat i el perdó de l’evangeli i la primera lectura. Pau afirma que la salvació de l’home ve de Déu mitjançant la fe en Jesucrist, que entregà la seva vida per alliberar-nos dels nostres pecats i del mal d’aquest món: “ningú no pot ser just (...) sinó només perquè ha cregut en Jesucrist”. Davant Déu, germans, ningú no és just ni bo per mèrits propis, sinó per reconèixer i acceptar que Ell ens estima gratuïtament i per sempre: “Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home si calia haver complert les obres que mana la Llei”. Per això, el bé que fem al llarg de la vida no és per adquirir mèrits, sinó per respondre de manera agraïda al seu amor i viure d’acord amb la nostra vocació d’identificar-nos amb Crist. Veiem un exemple d’aquesta identificació en la unió indivisible entre Pau i Crist: “Estic clavat a la creu juntament amb Crist (...) La vida que ara visc... la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat Ell mateix per mi (...) és Crist que viu en mi”. Després del baptisme, la vida de Pau ha canviat radicalment: ja no és la seva sinó la de Crist que es realitza en ell.

Tant de bo nosaltres puguem dir el mateix que Pau! Germans, que aquesta sigui la gran força que mou la nostra vida!

Mn. Ricard Casadesús



dissabte, 4 de juny de 2016

Diumenge 10 de durant l'any - 5 de juny de 2016


En el evangelio de esta semana se destacan dos aspectos; por parte de Dios, que se manifiesta como misericordioso: "no llores"; y por parte del pueblo que reconoce a su Mesías: "un gran profeta ha surgido entre nosotros. Dios ha visitado a su pueblo".

El dolor, el sufrimiento, el mal sigue siendo una realidad en nuestros días. Y no sólo nuestras preocupaciones personales o familiares, sino a nivel mundial: el hambre, la guerra, la injusticia, la explotación y más cercana a nosotros, la indiferencia.

En muchas ocasiones nos invade la tentación de pasar de largo ante la miseria o la situación penosa de muchas personas en nuestro entorno. Jesús nuevamente nos da una lección: se acerca a quienes sufren y da lo que tiene y lo que él es: la vida.

Como contraparte, el pueblo le reconoce: Él es el Mesías, el Salvador, el liberador: Él es la vida. Jesús es el profeta enviado por Dios para acompañar, guiar, fortalecer a su pueblo. Él continúa con nosotros. Su compasión y misericordia son infinitas. No nos abandona en ningún momento ni en ninguna circunstancia.

Nosotros, al igual que el Maestro de Nazareth también somos invitados a ser constructores de esperanza, de paz, de consuelo, de fraternidad en nuestras comunidades y a testimoniar, con nuestras acciones, la presencia viva del Dios que nos ha visitado y sigue presente entre nosotros. 

Juan Alcides Aguilar