diumenge, 25 de novembre de 2012

Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 25 de novembre


Joan 18, 33b-37


Ens trobem en el darrer diumenge de l’any litúrgic, segons el calendari catòlic. A partir del proper diumenge, encetarem un nou any, el cicle C, on anirem seguint  l’evangeli de Lluc. Al mateix temps, s’obrirà també, amb aquest nou any, el temps litúrgic d’Advent. Els tres cicles, dels tres anys, la litúrgia bíblica acaba remarcant la figura central de la nostra fe: Jesucrist, Rei de la Creació.

Quan ordinàriament, parlem de reis, la nostra mentalitat sempre ho relaciona amb el poder i la ostentació d’aquesta disposició. L’evangelista Joan subratlla amb molta claredat, quan es tracta de Jesús, la inversió absoluta d’aquesta prerrogativa. Jesús, el Fill de Déu, regna des de la creu. La feblesa i l’extrema humilitat és la seva corona. Una corona d’espines, sorgida de la humanitat pecadora, que esclafa  el seu cap. I un ceptre, la creu, on pujà voluntàriament, per amor a l’ésser humà, estimant-lo fins a la fi, perquè sigui redimit i,així, pugui descobrir la nova vida en Déu.

Els versets d’aquest diumenge estan emmarcats en la passió de nostre Senyor. Jesús està davant Pilat, dins del pretori, lloc impur pels jueus. Malgrat ser Jesús el que està detingut i és interrogat per Pilat, és de fet, Jesús qui porta les regnes de l’escena. Sembla com si Jesús hagués ressuscitat abans d’hora. Joan ens presenta un Jesús majestuós que parla amb sobrietat i ens transmet la seva divinitat on es traspua l’omnipotència de Déu, farcida d’amor gratuït i veritat.

“Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.” Paraules de Jesús a Pilat. La seva reialesa no és d’aquest món, però el Fill, Paraula feta carn, obre amb la seva vida, passió mort i glorificació, el camí definitiu perquè aquells que són del seu ramat siguin convocats al banquet messiànic. Demanem a Déu-Pare, que el seu Fill, a través de l’Esperit Sant ens atregui cada cop més a la vida plena que ens ofereix gratuïtament. Viure amb ell, en el seu Regne per sempre.

Xavier Artigas

dilluns, 19 de novembre de 2012

Diumenge 33 de durant l'any - 18 de novembre

CONFIEM EN LA PARAULA DE JESÚS

(Comentari a Mc 13, 24-32)


Ens trobem davant d’un dels fragments evangèlics de caire apocalíptic del Nou Testament, complex i molt interessant tant per la seva intencionalitat com pel seu estil ple de simbolisme.

Es tracta de gairebé l’últim terç del discurs escatològic (Mc 13, 1-37) tal com el presenta l’evangeli de Marc. Aquest discurs vol servir d’ànim i consol per a una comunitat que es trobava commoguda i esglaiada degut a les circumstàncies i esdeveniments que al voltant de l’any 70 d. C. afectaren tota la Judea: la caiguda de Jerusalem amb la destrucció del temple i la conseqüent persecució de les comunitats cristianes.

Cal fer notar a tall de contextualització que tot el discurs està inserit entre les controvèrsies de Jesús amb els jueus a Jerusalem (Mc 11-12) i el relat de la seva passió, mort i resurrecció (Mc 14-16).

El tema bàsic del fragment el constitueix el relat de la vinguda del Fill de l’home (parusia, en grec) en un marc de commoció previ a la seva arribada (13, 24-25); aquesta suposa el triomf de la glòria i el poder de Déu (encarnat en el Fill) per sobre de tot poder humà. La petita paràbola de la figuera que comença a rebrotar i treure fulles (13, 28-29) ens mostra que la propera caiguda de Jerusalem i del temple son senyals de la proximitat del Senyor (“...l’estiu és a prop”) encara que sobre el dia i l’hora només el Pare té la darrera paraula (13, 32).

Quina lliçó hauríem de treure d’aquest text? Penso que la de no perdre mai la confiança en la paraula de Jesús: encara que experimentem dies sense claror o nits en què domina la fosca, la nostra esperança té les seves arrels en l’experiència que, al final del camí, el Senyor ens espera amb les mans obertes... Ell ve a omplir de llum les nostres ombres, la nostra realitat mortal. Ell ens mostra que cap de nosaltres pot quedar exclòs de la seva acció salvífica perquè tots som fills seus, i per tant hereus de la seva plenitud.

No podem deixar, doncs, que les paraules de Jesús rellisquin sobre la nostra pell... perquè son les paraules del seu pacte amb nosaltres. Les hem de deixar entrar en el nostre ésser i que en el fons del nostre cor brollin com resposta confiada a un Déu que, en Jesús, ha volgut compartir la nostra condició humana.



Florenci Travé, diaca.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Diumenge 32 de durant l'any - 11 de novembre



La primera lectura d’avui i l’evangeli ens relaten dos situacions molt semblants: en tots dos casos hi ha l'exemple d’una vídua que és capaç de compartir el poc que té. Dos casos que ens ajuden a pensar en el valor del donar, i del donar-se a un mateix.

A la tradició bíblica una vídua era un exemple molt representatiu de la persona pobre, desprotegida. I els profetes havien ensenyat sempre que a aquestes persones no se les podia deixar abandonades. Que Israel només podria ser realment el poble de Déu, que només estaria complint la voluntat del Senyor, si les vídues, els orfes i els estrangers rebien de part de tots l’ajuda que necessitaven. Recordar la vídua, l’orfe i l’estranger és una crida constant que va ressonant a tot l’Antic Testament, com un símbol de l’atenció als germans necessitats.

I també algun profeta modern així ens ho ha tornat a fer present. El filòsof jueu Emmanuel Lévinas, que havia patit en la pròpia pell l'experiència dels camps de concentració nazi, parla en els seus escrits del rostre de la vídua, de l'orfe, de l'estranger, com un reflex del rostre de Déu que ens mira, i ens reclama que el mirem. Que ens crida a no restar indiferents davant l'ésser humà desvalgut que necessita la nostra atenció, la nostra ajuda, el reconeixement de la seva dignitat. La manera com responem a aquesta mirada posa a prova l'autenticitat de la nostra fe.

I a la vegada les dues vídues de les lectures d'avui són un testimoni del camí a seguir. La vídua de la primera lectura, enmig d'una situació de fam al país, quan ja havia perdut tota esperança de trobar ajuda i ja gairebé es resignava a morir de fam amb el seu fill, malgrat tot confia en el profeta Elies i és capaç de compartir amb ell el poc pa que li queda. I això fa possible el miracle: el miracle d’un pot de farina que no es buida i una gerra d’oli que no s’acaba, però que és a la vegada signe d’un miracle més profund. Aquella vídua ha trobat la vida plena, les dificultats no li han fet perdre la voluntat de donar, i de donar-se. I així ha entrat en comunió amb el Déu que és Pare dels pobres.

I això mateix ens explica l’evangeli: amb el cas de la vídua que ha entès que, per poc que tingui, encara pot donar. Jesús ens compara dos tipus de persona: aquells que aparentment donen molt però que estan donant d'allò que els sobra (que no els implica vitalment en res) i aquesta dona que sap donar de la seva pobresa. No fa tant la quantitat. És el fet de donar, de compartir, que ens canvia a nosaltres, si surt de dins.

Tots necessitem rebre moltes coses dels altres. Necessitem sentir-nos estimats, recolzats. Però és en l'experiència del donar que descobrim el que vol dir ser feliç de debò, la nostra vida troba un sentit, una plenitud fonamentada en el que podem aportar a la plenitud de l'altre.

Aquestes dues vídues, que als ulls de molts aparentment tenien molt poc, posseïen en canvi una cosa de gran valor: sabien donar-se a elles mateixes. La Paraula de Déu ens les posa com a exemple. I així ens va preparant per entendre el gran testimoni que ens ha deixat Jesús mateix, en donar-se per amor fins al final, a la creu.

La segona lectura d’avui, de la carta als hebreus, ens parla d’això: ho fa amb un llenguatge que els cristians d’aquell temps entenien bé: el llenguatge del culte al Temple de Jerusalem, dels rituals de sacrificis. Una manera de parlar a la que nosaltres ja no estem gaire acostumats, però l’important és el que ens vol comunicar: ens parla d’aquest Jesús que ha sabut donar-se fins al final, i que així ha entrat al santuari: que no és un lloc sinó la vida en plenitud, la vida nova a la que Déu ens convida a tots. Ell ha estat el primer en entrar-hi, per a mostrar-nos a nosaltres la porta d'entrada. El que vol dir viure estimant i donant-se als altres. Demanem al Senyor que doni les forces per seguir-lo en aquest camí, i que puguem assemblar-nos cada dia una mica més a Ell.


 
Josep Vicenç Moragues Pastor