dijous, 25 de març de 2010

Diumenge de Rams - Evangeli - 28 de març

Lc 22,14 – 23,56

Escoltar la narració dels moments centrals de la vida de Jesús ens hauria de crear la sensació i el sentiment d’una especial proximitat a Jesús, no tant per un desig propi, com per les connotacions d’entrega total que es desprenen del testimoni de vida de Jesús. El que vull dir és que força sovint ens deixem afectar massa pel que viuen els altres, pel que diuen els altres, i no parem atenció al que ens passa dins nostre.

Jesús ens ajuda a entendre’ns. Fixem-nos-hi. El text d’avui, la passió de nostre senyor, ens vol ensenyar algunes coses en aquesta línea.

En primer lloc se m’acut extreure’n d’aquest relat una lliçó per a la vida de cada dia, marcada massa sovint pels canvis d’humor, pensant si les coses ens van bé o malament, no és tant pels propis encerts, com per les respostes que obtenim dels qui ens envolten. Què deuria pensar Jesús? Un dia és aclamat per les multituds, i a l’endemà abandonat, fins i tot pels seus amics més íntims. Si Jesús hagués valorat la seva vida en funció d’aquest paràmetre, la resposta dels altres, s’hagués fet un embolic força gran. No serà, potser, més important en la nostra vida, aprendre a escoltar Déu en el propi cor, en el propi silenci, en la pròpia pregària, en la lectura de la Paraula de Déu, que no pas en els rumors o les opinions dels qui ens envolten?

Un segon element que em sembla aprendre d’aquest intens relat és com Jesús em convida a assaborir els moments especials, sobretot aquells que es comparteixen amb els amics. Quin és l’últim cop que he viscut un moment autèntic amb els meus amics? Quin ha estat l’últim cop que he compartit el temps i la vida? Jesús sap que aquell sopar serà l’últim, però això no el fa estar trist o ensopit, no pensa en Ell, viu pels altres. Pensa en el bé més gran que pot fer als altres, i sap trobar la manera de concretar-ho en un gest que serà signe d’aquest amor que no s’acaba mai, el rentament dels peus, l’Eucaristia. Jesús ens ensenya el camí de l’amor en el servei que fem als qui ens envolten. La lliçó, de tant senzilla, em costa de viure-la amb normalitat. No sóc jo qui canvia el món: Jesús ja l’ha canviat, i a mi m’anima a ajudar-lo. Sovint, encara ens alimentem massa de les nostres soledats, prejudicis, idees i intuïcions, que no pas del servei i la caritat que rebem dels altres, de Jesús.

M’adono, també, que el relat d’avui ens ofereix un seguit de moments de la vida de Jesús que semblen ser els últims. L’últim sopar, l’última estada a Jerusalem, l’última pregària a l’hort de les Oliveres, l’últim interrogatori, l’últim judici, l’últim alè de vida, l’última paraula...doncs, bé, alegrem-nos, perquè la lògica de Déu no és la nostra, per a Ell, tot allò últim és anunci d’un inici!!! Inici de quelcom nou, únic, sorprenent, o no recordeu les paraules de Jesús quan s’adreçava als últims de la societat? Els qui són rebutjats i oblidats, els marginats, els infants, les viudes...tots aquests són els primers, els estimats per Déu. No podem oblidar mai que una vida nova comença en allò últim, en allò que sembla esgotar-se definitivament. Jesús ens ho ensenya.

Acabo. I ho faig reprenent la imatge de l’entrega. Em sembla que em pot ajudar, i ens pot convidar a entrar en relació amb el text, amb la nostra vida, però sobretot amb Jesús, el nostre Salvador. La seva entrega, el seu silenci, el seu sacrifici, ens redimeix, perquè el viu en l’Amor, des de l’Amor i per Amor.


Mn. Daniel Palau

Diumenge de Rams - Segona lectura - 28 de març

Fil. 2, 6 – 11

La invocació del Nom de Déu ha estat des de l’inici de l’experiència humana la base de la pregària, de l’adreçament de l’home a Aquell que confessa com a l’Altíssim, Qui està per damunt i més enllà de tot i de tots. En la nostra tradició l’experiència del Nom de Déu s’inicia segons les Sagrades escriptures amb Enós, fill de Set, el fill que Déu donà a Adam i Eva en lloc d’Abel (cf. Gen 4, 25-26). Més tard fou Moisès qui davant l’esbarzer que cremava sense consumir-se sentí la resposta de Déu que li deia “Jo sóc el que sóc”. Aquest Déu personal es continuà revelant als profetes. El Nom diví era viscut com una presència de Déu, manifestació i intervenció personal i immediata del mateix Déu en la vida dels homes a qui es revelava.
I es continuà manifestant fins a la plenitud del temps, en que ho féu pel seu propi Fill, Segona Persona de la Trinitat, qui tot renunciant voluntàriament a la seva manifestació divina prengué la forma de l’ésser més llunyana a la seva Realitat, forma d’esclau, per fer-se accessible a nosaltres, els que havíem estat creats per Ell segons la seva imatge i semblança. El seu Nom, Jesús el Crist, el Senyor, és el Nom que invoquem els cristians; pronunciant aquest Nom ens introduïm en els sagraments, en la Litúrgia, en tota pregària personal i comunitària.
De l’experiència de l’Orient cristià ha arribat a tot el món l’ensenyament de la pregària del cor o pregària de Jesús. Sant Pau ens recorda per aquest breu passatge el marc necessari on hem de situar aquesta i tota pregària: el coneixement de Déu, és a dir la seva Revelació íntima i personal, la unió amb Ell. Per tant anem alerta de no pronunciar el seu Nom en va! No confonguem la pregària amb cap mecanisme controlat per l’home per adquirir cap estat concret o cap mèrit! Així ho entengueren els Pares, així ens ho ha transmès l’experiència secular dels ascetes, dels monjos, dels atletes de la pregària. La invocació del Nom del Senyor només la poden fer els llavis de qui ha començat de manera decidida i definitiva el camí de l’acompliment dels manaments de Déu, guia i llum del discerniment.
Senyor Jesús Crist, Fill de Déu, tingues pietat de nosaltres!

P. Josep


Que el Nom del Senyor sigui beneït des d’ara i per sempre

Diumenge de Rams - Primera lectura - 28 de març

Comentari del text del llibre d'Isaïes (Is 50, 4-7)


Ens situem en el pòrtic de la Setmana Santa ajudats per les paraules del profeta, que constitueixen el tercer dels quatre “Càntics del Servent”. Uns versos suggerents i enigmàtics, potser referits a la incomprensió que va patir el profeta, potser referits als sofriments del poble d'Israel a l'exili. I tal vegada també ens hi podem sentir identificats, davant els nostres propis patiments, personals o col·lectius.
Però els primer cristians van entendre que Isaïes anunciava quelcom més: van reconèixer aquells versos com el viu retrat de la Passió del Crist. I a la vegada en la creu de Jesús s'hi reconeix el patiment de tants innocents, encara avui.
Aquest càntic ens parla del mestre i del deixeble, de la paraula que enforteix i de l'oïda atenta que sap escoltar. No es pot ser testimoni de la Veritat si abans no ens hem deixat omplir per ella.
I en això Jesús és el nostre gran referent, el nostre gran model. Model de mestre, i model de deixeble, del qui tot ho ha rebut de l'amor del Pare i és capaç de donar-ho tot per amor.
Són aquests dies per reviure els fonaments de la nostra fe. Volem acompanyar (amb reverència, amb la veritable actitud del deixeble) el camí de Jesús que passa per la creu. Sabent que Ell, entregant la seva vida, dóna sentit a la nostra. I ens convida a ser nosaltres portadors de la seva Paraula Viva, capaç de confortar els nostres germans.


Mn. Josep Vicenç Moragues Pastor
Parròquia de Sitges.

dijous, 18 de març de 2010

Diumenge 5 de Quaresma - 21 de març

Jn 8, 1-11


L'episodi de la dona adúltera representa el trobament de la misèria humana amb la misericòrdia divina: la misèria personificada en la dona pecadora i també en els seus acusadors, que volen passar per justos i posar un parany a Jesús; la misericòrdia divina, encarnada en el Crist, que coneix a fons el cor de les persones, que ve a salvar i no a condemnar, i està sempre disposat a acollir els febles i perdonar a tothom qui s'obre al perdó de Déu.
Certament, el pecat d'aquella dona era gravíssim. L'adulteri és una ofensa contra Déu, que ha establert la solidesa de l'amor conjugal com a signe de l'Aliança que Ell ha fet amb el seu poble i com a participació de l'home i la dona en el seu amor. Per tant, el pecat d'aquella dissortada no era un fet banal. Avui dia, que es trivialitza tant el matrimoni i es presenta la vida de parella des de la perspectiva egoista dels interessos individuals, no estarà de més que pensem en la gravetat d'un pecat que mina la confiança entre l'home i la dona i soscava els fonaments de la família. Però al mateix temps, Jesús també sap que la major part de les vegades aquest pecat es comet més per feblesa que per maldat. La dona havia estat sorpresa en adulteri, però, ¿on era el company d'adulteri? ¿Per què la dona és acusada i l'home no? ¿No eren també pecadors els qui acusaven la dona per ser discriminadors i injustos a l'hora d'aplicar la llei? Si les pedres que duien a les mans poguéssin parlar dels pecats dels seus portadors, segur que explicarien moltes històries; era millor deixar-les a terra i marxar. Avui, Jesús continua dient-nos: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat, que comenci a tirar pedres». ¿Per què veiem els pecats dels altres i som cecs per a les nostres culpes? Acuses el teu germà, veus els seus defectes o te'ls inventes, murmures contra ell, el critiques i el condemnes, l'estigmatitzes amb el teu judici immisericorde i encara fas servir les seves faltes per ressaltar la teva “bondat”. ¿Ets tu millor que ell?, ¿estàs lliure de pecat?, ¿tens la consciència tranquil·la per poder-li tirar pedres?
Déu, que vol donar-nos una nova oportunitat, desitja la recuperació del gènere humà i no la seva condemna. Tant de bo, cada vegada que ens sentim acusats per les nostres pròpies culpes, escoltem les paraules del Mestre que ens infonen confiança: ¿Creies estar en un carreró sense sortida?, ¿t'imaginaves que el teu cas no tenia solució?, ¿havies perdut l'esperança? Escolta el teu Salvador: «Tampoc jo no et condem-no». Els altres no t'han condemnat perquè no podien, no eren pas millors que tu; però jo, que sí puc condemnar-te, no ho faig, perquè t'estimo i vull que visquis; per això, «d'ara endavant no pequis més». Abandonem el camí del mal i seguim la ruta que porta cap al Regne de la vida. Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors.




Mn. Joaquim Meseguer García
Rector de St. Quirze i Sta. Julita, St. Quirze del Vallès.

dimarts, 9 de març de 2010

Diumenge 4 de Quaresma - 14 de març

Texto: 2ªCorintios 5: 17 al 21

Cuando pasan los años, y en el mar de los recuerdos las olas van y vienen, ya nos gustaría borrar, quitar, muchos hechos de nuestra vida. Cuantas y cuantas cosas hemos hecho mal, y cuantas y cuantas cosas nos gustaría que desparecieran como la escritura sobre la arena de la playa, pero sabemos que no es posible; nuestros hechos son como una pesada carga, como una mochila llena de piedras imposible de llevar. Pero nuestro texto de hoy, escrito por el Apóstol Pablo nos da una alegría. ¿Puede acaso el hombre borrar su mal pasado? ¿Puede el hombre limpiar su culpa? ¿Puedo librarme de esa pesada mochila, que agobia mi mente y mi corazón y me nubla la mente? Si, mí querido lector. Pablo dice: De modo que si alguno esta en Cristo, nueva criatura es; las cosas viejas pasaron; he aquí todas son hechas nuevas. El Apóstol trata de explicarnos la gran verdad que nos dará la mayor paz, el mayor gozo que podemos encontrar, quitara el mayor peso que agobia nuestro corazón. Jesús el hijo de Dios vino al mundo para limpiarnos de nuestros malos hechos, de nuestros malos pensamientos. El quiere llevar nuestra carga. Pero ¡que es lo que tenemos que hacer nosotros? ¿PAGAR? No, no habría forma de pagarle lo que hizo. RECONCILIARTE. Eso es lo que dice el Apóstol. ¿Y que es la reconciliación?, es hacerte amigo de Dios, buscar a Dios todos lo días, es querer lo que él quiere, es amarle sobre todas las cosas. Pero el beneficio de esto es; LA PAZ, EL GOZO, EL DESCANSO, LA ETERNIDAD. Creo que vale la pena digo como Pablo lector Reconcíliate con Dios.

Pastor Francisco Martínez
Iglesia Evangélica

divendres, 5 de març de 2010

Diumenge 3 de Quaresma - 7 de març

Evangeli de Lluc 13, 1-9

El missatge que va predicar Jesús, ja des del moment mateix de començar el seu ministeri va ser aquest: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos (penediu-vos) i creieu en l’evangeli (la bona nova).” Marc 1, 15. I al principi de l’evangeli de Mateu trobem el mateix missatge, però aquí és en boca del precursor, de Joan el Baptista: “Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop. [...] I anaven a trobar-lo gent de Jerusalem, de Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar al riu.”

Per entrar a la glòria del cel no hi valen cartes de recomanació. Els jueus de l’antiguitat es recolzaven en el fet que Abraham, “l’amic de Déu”, era el seu pare. Avui, entre els cristians, hi ha qui es repenja en l’ensenyament que ha rebut, sense assegurar-se si és veritable o fals. Són molts encara, que confien en les seves obres bones; uns altres es repengen en què són de la religió que Jesucrist va fundar (com si Jesús hagués vingut al món a fundar una religió nova, fa riure –per no plorar– veure que hi ha gent que creu això). Res d’això és cert. Jesús va predicar el penediment, és a dir: la conversió, la nova naixença, i creure en la seva paraula (la fe).

Perquè tota persona no convertida no veurà la salvació. Una persona no penedida (amb el penediment de debò, el que l’Esperit Sant fa sentir en el cor i en la ment) què hi faria, en companyia dels redimits per la sang de Crist? “Si no us penediu (si no us convertiu) tots morireu sense remissió.” Quant morts hi ha hagut en aquests dies al món: Haití, Xile i d’altres indrets que no troben espai a les notícies perquè no és gaire gent. Era per causa directa dels seus pecats? Creiem que no, però el cas és que Déu se’ls ha endut perquè ja era la seva hora. I quants n’hi devia haver sense penediment! “Si no us penediu (convertiu) morireu.” Ja sabem que la mort a la qual es referia Jesús és la segona mort. I el temps s’acaba. La nostra hora cada cop és més a prop, i l’Esperit de Déu demana al Pare que ens deixi una mica més de temps, com va fer l’hortolà amb aquella figuera que no donava fruit. Joan el Baptista va dir a la gent de la seva època: “Doneu fruits dignes de penediment i deixeu-vos d’excuses...” I Jesús va reblar el clau amb aquestes paraules: “Si no us penediu, tots morireu sense remissió.”


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica