dissabte, 29 de gener de 2011

Diumenge 4 de durant l'any - 30 de gener

So 2, 3; 3, 12-13; 1Co 1, 26-31; Mt. 5, 1-12a


En el fons dels tres textos bíblics una mateixa dificultat: l’esquerda oberta entre el món i el Crist. El Dia del Senyor, dia esperat per Israel com a realització plena de les seves esperances de salvació, era anomenat el Dia de la còlera del Senyor, i el profeta anuncia que el poble volgut per Déu, que Déu mateix es reserva com a la seva heredat, és humil i pobre. Sant Pau recorda als Corintis que els cridats no ho són d’entre els homes que destaquen pels valors i virtuts del món; ben al contrari, Déu ha volgut fer seus els necis, els plebeus, els febles, els que el món menysprea, els que no poden gloriar-se dels propis mèrits. la mateixa predicació del Crist, narrada per sant Mateu, capgira els valors habituals, exalça la pobresa d’esperit, la mansuetud, el patiment per la manca de justícia.

Però el món és la creació de Déu, i Déu “veié que era bo” (Gen 1). D’on ve, com s’ha produit la manca de comunió que des del primer dia segellava la Creació com el vestit de Déu, com la Glòria de Déu? Tots coneixem el relat del pecat original, aquell moment en què l’home deixà de tenir només fam de Déu, en què l’home decidí no transformar el món en una vida en Déu, no retornar-li el món com a ofrena eucarística, acció de gràcies, sinó viure’l com una finalitat en si mateix. Sant Joan, al seu Evangeli, ho diu amb paraules clares: “el Verb era al món... i el món no el conegué” (Jn 1, 10). I en la seva primera carta: “tot esperit que confessa que Jesús Crist ha vngut en la carn és de Déu; i tot esperit que no confessa Jesús no és de Déu” (1Jn 4,2-3).

No ens estranyi, doncs, que ser perseguits i injuriats per causa del Crist sigui motiu de joia. No perquè els cristians siguem una espècie psicològicament diferent, per no dir malalta!, que gaudim amb el patiment. Sinó perquè en Crist, per la seva experiència en nosaltres, sabem que aquest món viscut com a realitat definitiva, com a quelcom de valuós en si mateix, és esclau del dolor i de la mort i no se’n pot deslliurar; i sabem, per l’experiència del Crist en nosaltres, que el Crist ha vençut el món, que en la seva humiliació se celebrà el seu judici, que s’oferí, mut com a ovella d’escorxador, al judici injust i a una mort ignominiosa, i en entrar la seva vida, vida divina, als confins del món esclavitzat per la mort, l’alliberà, el recuperà de bell nou com a ofrena a Déu, tot ressuscitant de la tomba, apareixent als seus deixebles, pujant als cels davant els seus ulls, i enviant l’Esperit consolador a fi que ordenés l’assemblea dels seus escollits, dels que escolten la seva paraula i s’alegren de ser perseguits per causa seva. Perquè tornem a viure el món com a la promesa de Déu, i, en Crist, l’estimem i en fem l’anticipació del Dia del Senyor, del Regne del Cels, de l’heredat promesa, ara i aquí, empeltats en la carn i la sang de Jesús Crist, Fill de Déu.


P. Josep

dissabte, 22 de gener de 2011

Diumenge 3 de durant l'any - 23 de gener

Quan més jove em resultava sorprenent la resposta tan ràpida dels primers deixebles a la crida de Jesús. ¿Com era possible que uns individus amb la vida ja feta, es posessin a seguir així com així un desconegut? Però Jesús no era un desconegut per a ells; Mateu, en el seu esquema catequètic, simplifica les coses. Aquesta crida, a la platja del Mar de Galilea, pressuposa un coneixement i un tracte anteriors, dels quals se'n fan ressò Lluc i Joan. Els primers deixebles responen perquè han sentit Jesús i l'han vist actuar i el seu exemple és llum per a ells i els atreu. Ben segur que el coneixement que tenien fins aquell moment era imperfecte, però van comprendre que Jesús portava esperança, la llum de l’amor de Déu, i que amb Ell començava una cosa nova. Possiblement, en aquell precís moment encara no eren capaços de veure l'abast de la persona i el missatge de Jesucrist, el qual canviaria i marcaria la història de la humanitat per sempre.
El Fill de Déu s'ha fet home i ha vingut per salvar la humanitat, i per això vol i necessita la col·laboració dels homes; per això va cridar els primers deixebles; i ara ens crida a nosaltres, a ser "pescadors d'homes" i continuarà cridant nous seguidors mentre duri el món. Jesucrist vol i necessita aquesta cooperació, perquè és just que aquells que Ell ha vingut a salvar s'interesin també per aquesta obra. Diu san Agustí que «Aquell que t'ha creat sense tu, no et salvarà sense tu». Però aquesta cooperació no es refereix únicament a la pròpia salvació individual, sinó també a la salvació col·lectiva, puix que Déu vol que tinguem sempre present que Ell ens salva fent-nos membres de l'Església, el seu Poble.

La vida de Jesucrist aquí a la terra havia de durar un temps limitat, mentre que la història continuaria el seu curs. Per això, per tal que la seva obra de salvació es fés present a totes les èpoques i a tots els llocs, calia la cooperació i l'interès dels mateixos que al llarg del temps serien salvats. Tots els cristians som transmissors de la llum que el Crist ha encès en el món; i així, la immensa riquesa del poder i de l’amor de Déu, es fa pobresa fins al punt de demanar la nostra cooperació; tanmateix, nosaltres no som els successors del Crist, perquè Ell viu per sempre, sinó membres del seu Cos, i Ell actua a través nostre. Nosaltres hem conegut Jesucrist i Ell ens crida mentre ve a trobar-nos en la vida de cada dia. ¡Tant de bo la nostra resposta sigui tan diligent com la dels primers deixebles!



Mn. Joaquim Messeguer

divendres, 14 de gener de 2011

Diumenge 2 de durant l'any - 16 de gener

“Mireu l’anyell de Déu , que pren damunt seu el pecat del món...”

Aquestes paraules que l’evangeli de Joan posa en boca de Joan el baptista, són al meu parer, les que porten el nucli de l’ensenyament catequètic d’aquest diumenge.
Per entrar a descobrir el seu sentit cal que fem una hipòtesi, al menys didàctica però amb base històrica i exegètica, que potser no tots els especialistes de Joan evangeli hi estarien d’acord, però vàlida, crec, des d’una perspectiva pastoral i de lectura personal i espiritual : distingir entre el que un dia Joan el baptista pronuncià quan veié que Jesús de Nazaret “ venia cap a ell “ ( ací hi ha un gran contingut teològic en la literatura de Joan, cf. Apocalipsi ) i el que les posteriors redaccions de l’evangeli han “ embolcallat” donant-li més dimensions i matisos .
Partim del text evangèlic, tal com el tenim, el text inspirat . “Anyell “ és atribuí ir a Jesús la funció d’Anyell pasqual, instrument de Déu per alliberar al poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte, en la dialèctica de “esclavitud-llibertat”, “pecat-Aliança”. Són els anyells ( i per extensió tots els animals sacrificat en el Temple ) que alliberen dels pecats individuals . Però el verset diu “ el pecat “, és a dir, la totalitat del pecat del món, no només els pecats de cada individu, sinó de la totalitat de la humanitat. Com queda després d’aquest “rol” salvífic de Crist el culte del Temple i la seva funció dins de l’antiga Aliança ? . (Jesús és condemnat pel Sanedrí de majoria saducea - aristocràcia sacerdotal del Temple- )No es fa així un anunci de la Creu, únic i definitiu sacrifici que “ treu de la Humanitat “ d’una “vegada per sempre” el pecat de tots els humans ( [1]) que arrenca de soca- rel ell domini ineluctable del Mal sobre la Humanitat ?
Ara fem arqueologia de la narració. En arameu, la llengua quotidiana dels jueus d’aquell temps, “anyell i servent “ tenien una mateixa paraula per significar el seu contingut : talyah. Es pot despendre que Joan el baptista digué quan veié que Jesús se li acostava “ mireu el Servent de Déu que treu el pecat del món “ assenyalant en mig dels homes ( funció d’Elies en judaisme ) la presència del Messies) . Presència negativa i motiu de burla a la creu ( Mc. 15: “ mira,crida a Elies”). El Servent és el que assumeix “ damunt d’ell “ el pecat del món”.

Què ens diu tot plegat a la nostra vida quotidiana d’homes i dones cristians ?
Per un costat en Crist hem d’actualitzar el culte diari que és l’ Amor sense límits i de l que la Fracció del pa n’és la font i (Anyell ) i a la vegada assumir amb el llenguatge dels fets i de les paraules que cal fer-nos “ càrrec” ( carregar ) els sofriments que tants tipus de mals fan la vida insuportable a tants germans, imitant al Senyor quan ens diu : “ veniu amb mi tots els qui esteu cansats i afeixugats...” ( Mt. 12, 28 )


Lluís-Anton Armengol

diumenge, 9 de gener de 2011

Diumenge Baptisme del Senyor - 9 de gener

Mt 3, 13-17


El poble d’Israel vivia en un context d’expectació messiànica. El cor de la gent demanava un messies que els alliberés de la opressió romana i establis un regne polític i teocràtic, que sobresortís amb tota majestat. Un rei que ostentés el seu poder sobre la terra.

I Déu mostrà el seu amor a la humanitat, que està farcit de senzillesa i profunditat, enviant el seu propi Fill. La seva missió, el seu delit: “A tu em presento. En el llibre hi ha escrit el que has fet per mi. Déu meu, vull fer la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor.” ( Sl 40, 8-9). La història de la salvació arriba al cim: Jesús es lliura per amor a tota persona humana per allibera-la de l’esclavatge del pecat, de la mesquinesa de l’egoisme malfactor.

La voluntat del Pare, és la voluntat del Fill. En el signe del baptisme de Jesús, s’expressa la vocació del ministeri messiànic. El Messies de Déu es posa a la cua dels pecadors, en el riu Jordà, per fer-se batejar per Joan. I mostrant la seva solidaritat i proximitat amb tot el gènere humà s’agenolla i santifica amb la seva humilitat, lliure de pecat, les aigües baptismals.

La teofania trinitària es fa “visible”, per uns moments, manifestant-se en aquesta modèstia, que arracona tota vanitat i ens mostra, ens assenyala, en la veu del Pare, la seva voluntat feta carn: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut.”



Xavier Artigas




diumenge, 2 de gener de 2011

Diumenge 2 després de Nadal - 2 de gener de 2011

Evangeli de Joan 1, 1-18.

El Fill del Déu etern és, com el Pare, igualment etern. Per tant, quan l’evangelista Joan ens diu que “en el principi era el Verb”, no ho fa com si donés per fet que el Crist va començar la seva existència en un “principi temporal”, i que abans d’aquest principi ell encara no existia: hem de dir que res d’això. El que ens diu és que ell era amb Déu Pare quan encara no havia començat aquest principi que diu Joan.

Que el Crist és abans que totes les coses, i que per ell totes les coses subsisteixen (Colossencs 1, 17) és un text que el trobem unes quantes vegades a l’Escriptura. Per tant, i no com fan algunes sectes anomenades cristianes, la Bíblia ens ensenya l’eternitat de Crist, juntament amb Déu Pare, des d’abans de la formació del món i de l’Univers. El nostre Senyor Jesucrist no és una criatura creada com ho van ser els éssers vius en el principi de la creació del món. Més aviat ell és també creador, sota la figura de la Saviesa, quan diu que “Jahvè em posseïa en el principi, ja d’antic, abans de les seves obres.” Proverbis 8, 22.

Doncs, germanes i germans, penseu que aquesta Saviesa i, com diu Joan, aquesta Llum Vertadera, va venir a aquest món a cercar allò que s’havia perdut. I jo en sóc un d’aquests perduts, però ell m’ha buscat i m’ha trobat. No ens enganyéssim pas: Cal sentir-se com l’ovella perduda, com la dracma perduda i, amb el plor als ulls, com el fill perdut. Si algú no se sent perdut així, el Crist no ha vingut a buscar-lo ni a morir per ell, i el tal no tindrà part ni sort en el regne de Déu. Que n’és de dura aquesta paraula! Però no n’hi ha d’altra perquè les persones se n’adonin que si no es penedeixen dels seus pecats no seuran a la taula en el Regne de Déu.

Que la llum d’aquell que és la Llum del món il·lumini els cors plens de tenebra que predomina en molts que es creuen fills de Déu, de la mateixa manera que els jueus del temps de Jesús confiaven que, com que eren fills d’Abraham, estaven en pau amb Déu.


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica