Comentaris Bíblics Interconfessionals

 Homilia ecumènica. Ba 5,1-9 Sl 125,1-6    R/ Sl 125,3 Fl 1,4-6.8-11 Lc 3,4.6 Lc 3,1-6 La iniciativa és de Déu.  El profeta Baruc diu el mateix que Pau en versió col·lectiva: "Déu conduirà Israel, ple d'alegria, a la llum de la seva glòria". Sempre és Déu qui es pren la molèstia de sortir a l'encontre del seu poble, però aquest poble s'ha de deixar portar a la glòria de Déu. Israel s’havia girat d’esquena a Déu; el pecat del poble, sobretot la corrupció dels dirigents, havia causat la putrefacció de les estructures socials i, per tant, la desintegració del poble. Déu, però, mai no es gira d’esquena al seu poble. Nosaltres podem girar l’esquena a Déu però Ell no ho farà mai. Sempre estarà disposat a rescatar-nos.  Jesucrist, el rostre de Déu. Déu no només no se’ns gira d’esquena sinó que ens ve de cara. El moment àlgid de la implicació de Déu en la història de la humanitat és l’encarnació, la vida, la mort i la resurrecció de Jesucrist. Déu, per Jesús, ...

PRISA POR LLEGAR (Lc 1: 39-45) Tres secuencias en una entrañable unidad: la prisa, la llegada, el gozo del encuentro. Propio de Lucas remarcar la prisa en muchos acontecimientos (para escuchar a Jesús, para pedirle una curación…). Lucas no nos describe ni la fecha en que tiene lugar el encuentro, ni la dificultad del viaje en sí, ni la duración del mismo, pues nada de esto es importante. María se pone en camino, sola. De las llanuras de Galilea a las montañas de Judea, probablemente Hebrón. Aunque llega cansada del viaje, entra decidida en casa de Zacarías, saluda a Elisabet y se apresura a manifestar el objeto de su visita. Palabras y gestos, lenguaje oral y lenguaje corporal, manifestaciones de amor. La prisa por llegar es alegría por llegar; más bien, prisa por llegar y dar alegría. María no sólo quiere saludar y desear a su prima felicidad, sino sobre todo procurarle felicidad y, al mismo tiempo, hacerle partícipe de que ella también ha sido favorecida por Dios. Alegría viva, senti...

Sofonies 3, 14-18a "Canta!...Crida de joia!... Alegra’t i exulta de tot cor!...” diu la Paraula (v.14). Quan va ser la darrera vegada que vas celebrar qualsevol cosa així, “exultant de tot cor”? El naixement del primer fill? Aquella victòria històrica del Barça? O, potser ni tan sols allò... Perquè no celebrem el Nadal, el miracle del apropament i encarnació de Déu amb el goig que un acte de tant amor es mereix? Què veia i entenia el profeta Sofonies que nosaltres ens estem perdent? “El Senyor ha retirat la sentència contra tu, ha foragitat el teu enemic. El Senyor, el Rei d’Israel, es enmig teu: ja no hauràs de témer cap mal.” (v.15) Déu ha decidit retirar tots els càrrecs contra nosaltres i declarar-nos perdonats en Jesús. Ha espantat tots els nostres enemics i Ell mateix està a prop nostre. Ja no tenim que témer cap mal! Fixa’t també que repeteix dues vegades això que ja no hem de tenir por. Si Déu és repeteix, hauria de ser molt important de veritat, no creus? Quins son e...

Lluc 3:1-6 Estem vivint aquest temps preciós d’Advent. Avui és el segon diumenge. Advent és un temps de preparació, d’espera, perquè el Messíes anunciat ja s’acosta, el seu naixement aviat serà una realitat, i el seu ministeri i la seva obra començarà i es durà a terme, segons el que Déu Pare ha previst, durant un temps que viurà entre els homes, un temps que culminarà ams la seva mort a la creu i la seva resurrecció triomfant. Però just abans del seu neixement, només uns mesos abans, va nèixer un altre infant especial, també profetitzat des de l’antiguetat; Joan el Baptista. Del seu neixement sen’s parla en el capítol primer, versets 57 fins 80. Ell també es va manifestar a Israel, vivint de forma humil, predicant el penediment dels pecats, però amb un missatge que anunciava el qui vindria després d’ell. Fixem-nos el que ens diu l’Evangeli de Joan en el primer capítol; “Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregu...

AVIAT SEREU ALLIBERATS Lc 21, 25-28 Advent és temps de gran compromís amb el projecte de Déu. Mirant la realitat del poble en moltes parts del món (a partir de la nostra Europa), constatem que hi ha un abisme entre el que el Senyor desitja i la situació en què es troba la majoria de la gent. El capítol 21 de Lluc és, d’alguna manera, un apocalipsi. És una forma d’escriure gens habitual per a nosaltres. En llegir un text apocalíptic, molta gent pensa que l’autor està parlant de coses del futur, de la fi del món, etc. Però, què vol dir això? El gènere literari apocalíptic no vol parlar de coses que aniran esdevenint en un futur remot o proper. És, sobretot, una manera misteriosa de parlar sobre el propi caràcter del temps present. És un llenguatge per a temps difícils (o de crisi, si ens oblidem de la història), la finalitat de la qual és animar les comunitats per a la denúncia profètica i la resistència davant tot allò que s’oposa al projecte de Déu. Dit això, percebem que Lluc (cap. 21...

1 Tessalonicencs 3, 12 a 4, 2. Som a l’Advent. L’Apòstol invoca l’ajut de Déu (vv.12-13) sobre la comunitat de Tesalónica que viu en una fe ben eficient, un amor ben compromès i una esperança heroicament mantinguda (1,3), tot esperant la vinguda del Senyor (1,10). Pau sap prou bé que el creixement en l’amor (v.12) i la perseverança en la santedat són fruit de la gràcia de Déu: “Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa davant Déu el dia que Jesús, nostre Senyor, vindrà”. Això no exclou que de part del cristià hagi d’haver-hi l’esforç responsable de correspondre a la gràcia de Déu per progressar en el bé, segons els preceptes rebuts de part del Senyor Jesús (4,1-2). Aquesta expressió final ens indica que l’ensenyament de la fe anava acompanyat de precises normes morals, tal com trobem a Rm 12ss. Així agradarem al Senyor. Jesucrist el Senyor ve a alliberar-nos. Els dies de la nostra vida són valuosos. Dies de creixement i de maduració humana i cristiana. Dies d...

ADVENT:EL TEMPS DE LA PROMESA (Jr 33,14-16) El text que se’ns ofereix com a primera lectura per al diumenge d’advent, correspon al profeta Jeremies, i s’emmarca dins del context de la restauració de la fe i l’esperança del poble d'Israel, en el Regne del Messies esperat. El profeta ha estat pres per la forca de l'Esperit de Deu, ha estat així des de fa temps, ha estat inevitable. El profeta no s’ha pogut resistir, no ha pogut fugir davant el desig d’un Deu, tot tendresa, que la seduït, que l’ha captivat. Doncs, be, sense deixar de ser ell mateix, el profeta es algú que transmet la vida, la il·lusió, l’esperit, el ritme de Deu en les vides de la seva gent. Es algú que recorda i fa viva l’esperança del Messies: Aquell que ha de venir a instaurar, d’una vegada per sempre, el Regne de Deu, el Regne de la Pau, de la Justícia, de la Veritat. I davant la Paraula que l'Esglesia ens convida a escoltar i a pair, ens trobem nosaltres. A vegades com a profetes, a vegades com a poble. O...