Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre - Primera lectura

ADVENT:EL TEMPS DE LA PROMESA (Jr 33,14-16)

El text que se’ns ofereix com a primera lectura per al diumenge d’advent, correspon al profeta Jeremies, i s’emmarca dins del context de la restauració de la fe i l’esperança del poble d'Israel, en el Regne del Messies esperat. El profeta ha estat pres per la forca de l'Esperit de Deu, ha estat així des de fa temps, ha estat inevitable. El profeta no s’ha pogut resistir, no ha pogut fugir davant el desig d’un Deu, tot tendresa, que la seduït, que l’ha captivat. Doncs, be, sense deixar de ser ell mateix, el profeta es algú que transmet la vida, la il·lusió, l’esperit, el ritme de Deu en les vides de la seva gent. Es algú que recorda i fa viva l’esperança del Messies: Aquell que ha de venir a instaurar, d’una vegada per sempre, el Regne de Deu, el Regne de la Pau, de la Justícia, de la Veritat.
I davant la Paraula que l'Esglesia ens convida a escoltar i a pair, ens trobem nosaltres. A vegades com a profetes, a vegades com a poble. Ocupem els dos àmbits de relació; a voltes som els missatgers, i a voltes els receptors. Mai el missatge.
Com a profetes som encoratjats un cop mes, un any mes, a mantenir ferm i viu l’ànim del qui camina a l’encontre del Senyor. Som convidats un cop mes a no caure en la professionalització del qui es veu obligat a vendre un producte. Els cristians no venem res, oferim tant be com sabem, amb llums i tenebres el propi testimoni del qui espera en Deu; un Deu que arriba i ve a la pròpia vida, a la pròpia historia. Com a missatgers d’esperança, som convidats a viure en l'atenta vigilància de la presencia d'Aquell que ho sap tot, que ho pot tot, que estima sempre. Una actitud d’atenció que passa sempre per l’exercici constant del discerniment dels signes del moment present. Un estil de vida que demana sempre la pregaria, es a dir, el contacte íntim i el diàleg fluid amb Aquell que ens dona l’esperança total per a les nostres vides, Deu el Pare.
Com a receptors d’un Deu que arriba som cridats a la valentia: si! a la valentia del qui viu amb humilitat la convicció ferma que l'Amor ho pot tot! Els cristians sense ser forts, som revestits d'Aquell que si es fort. I per això la nostra espera del Messies no cau mai en la desesperació. La nostra espera ens mante vius, aspectants, atents. No som herois perquè tinguem unes capacitats sobrehumanes, que no les tenim, sinó perquè ens mantenim fidels a la promesa rebuda, malgrat les caigudes, errors i reticències que al llarg de l’any podem tenir. Vivim de la promesa i vivim en la promesa. La nostra esperança no es un foc d’encenalls, es la resposta de l’autèntic heroi: aquell que es mante fidel i que no abandona el seu camí. Nomes així, direm a la fi del nostre trajecte: som mes rics de vida, mes rics d’esperit, som mes rics de Deu.
A voltes com a missatgers, es a dir, profetes, amb tot el que suposa d’anar sovint d’anar a contracorrent. A voltes com a poble que camina, amb tot el que representa de seguir ferms en la marxa del nostre pas; sigui on sigui, Deu ens convida un cop mes a renovar l’esperança que habita dins nostre. El bon Deu ve, arriba i arribarà, perquè ell no falta mai a la seva paraula, "realitzaré la promesa que vaig fer a la casa d'Israel i a la de Juda" (Jr 33,14). Es per això, que volem allunyar de les nostres histories, personals i comunitàries, tot allò que soni a aflicció, tristesa, i desil·lusió. Volem esdevenir, senzillament, i magistralment -gracies a l'Esperit de Deu en nosaltres-, mes del que ens pensem, persones que experimentem i compartim l’experiència viscuda: res mes.
Que el bon Deu que s’apropa en els esdeveniments i les persones que ens envolten, sigui, Ell i nomes Ell, el qui renovi els nostres cors i els ompli de la vertadera esperança.


Mn. Dani Palau

Comentaris