diumenge, 29 de juliol de 2012

Diumenge 17 de durant l'any - 29 de juliol


Evangeli: Jn 6,1-15


La litúrgia romana interromp a partir d’avui la lectura seguida que enguany anem fent de l’evangeli de Marc i ens proposa el capítol sisè de l’evangeli de Joan. Per què? Just després del fragment de diumenge passat –el Senyor es compadí de la gran gentada perquè eren com ovelles sense pastor– tocaria llegir la multiplicació dels pans. Ja la llegim, però no segons Marc sinó segons Joan. I és que l’evangeli de Marc és el més breu, i seria massa poc per a la quinzena llarga de diumenges que encara queden; però és que, a més, Joan explica l’escena amb molts detalls, i l’aprofita per iniciar el discurs del Pa de Vida. Tindrem ocasió, doncs, d’anar escoltant una mena de catequesi sobre Jesús autèntic Pa de Vida, sobre la fe i l’Eucaristia: menjar el Cos de Crist.
Quedem-nos, però, avui, en aquest passatge, el més repetit (sis vegades) als evangelis. A) Jesús té compassió de la gent; es preocupa, i no pas en darrer lloc, de la salut i de l’aliment de les persones: que puguin menjar, que davant la penúria o la mancança no defalleixin ni s’entristeixin. Ja ho havia fet a Canà. Però en aquesta actitud tan profundament humana, tan evangèlica, doncs, vol que s’hi impliquin els deixebles. B) Cinc pans i dos peixos són ben poca cosa, però ja és alguna cosa; l’important, allò que pot fer el prodigi, és l’actitud de compartir, de posar el que hi ha, poc o molt, a disposició dels altres; la resta ja és cosa del Senyor. C) Jesús defuig la multitud que el vol proclamar rei, perquè no ha vingut a ser servit sinó a servir, perquè no vol que la gent es quedi en el signe, en el prodigi, sinó que vagi més enllà i comprengui que Déu els té preparat un altre aliment: la seva Paraula, la seva Vida, el seu Amor.
Les nostres comunitats cristianes han rebut la missió de ser evangelitzadores, a imitació de Jesús i enviades per Ell. Cal, doncs, que no passem de llarg de ningú ni de cap realitat que ens demana ajut, solidaritat. Cal que, per poc que tinguem, siguem despresos, segurs que Déu fa meravelles amb ben poca cosa. Cal, encara, que defugim honors i privilegis, que no ens busquem a nosaltres mateixos sinó, simplement, passar pel món fent el bé (Fets 10,38).




P. Jordi Castanyer

Monjo de Montserrat

diumenge, 22 de juliol de 2012

Diumenge 16 durant l'any - 22 de juliol


Evangeli de Marc 6, 30-34


Som davant d’un  passatge de l’evangeli en què acabem de llegir la mort de Joan el Baptista (v. del 14 al 29). L’home que, segons paraules de Jesús, no n’hi ha hagut mai cap altre de tan gran sobre la terra. (Mateu 11, 11 i Lluc 7, 28). Però ara no toca parlar-ne, del martiri de Joan. I, són tantes les coses que en podríem dir...! Però, cenyim-nos, doncs, al text d’avui...

El retorn dels deixebles d’aquella missió que els havia estat encomanada es dóna enmig del drama que el poble, la gent, ha viscut; però, per part dels dotze deixebles enviats, sembla que pesa més el desig d’explicar els detalls de la tasca duta a terme, que no pas parlar del profeta que ha estat sacrificat, màrtir per la seva fidelitat a Déu. Els deixebles tornaven d’una missió ben compromesa: portaveus i ambaixadors del Crist. Dotze homes –recordem que entre ells Judes també hi era–, que se senten utilitzats per Jesús i n’estan joiosos, d’allò que han dut a terme. Els cristians d’avui ens podríem preguntar: N’estic, de joiós o joiosa, de servir el meu Senyor en la tasca que ell m’ha encomanat?  O, potser compleixo una labor perquè pertanyo a una església que té en compte les obres bones i, per tant, no puc deixar de fer-ne? Assegurem-nos de qui és aquell que ens crida a fer les obres que donen lloança al seu nom. Assegurem-nos que fem les obres que Déu ja ha preparat amb antelació perquè nosaltres les duguem a terme (Sant Pau, a Efesis 2, 10). Si no és així, no hauríem de fer res que Déu mateix no hagi posat en el nostre cor. Perquè, si no és per amor, de què ens serviran els esforços? Llegiu 1a. Corintis, cap. 13.

La fe sense obres és morta; això ens ho diu l’apòstol Jaume. Però, i les obres sense fe, que són? Obres de “caritat” sense amor són abominació davant de Déu. Quan Israel feia ofrena de sacrificis al Senyor, en l’antiga aliança, però el cor del poble era ben lluny de la lloança de debò i de l’obediència a Déu, el qui l’havia alliberat de l’esclavitud d’Egipte i l’havia salvat dels seus enemics al llarg de la  història, s’estava comportant com els pobles pagans que vivien en els territoris veïns. I Déu Iahvè els havia  de  dir: “El que jo vull és misericòrdia i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos.” Osees 6, 6.
Així viuen molts i molts anomenats creients, la fe dels quals és de qualitat més que dubtosa. Són persones religioses, això sí. Però  mai ningú, només pel fet de ser religiós, serà acceptat a la presència de Déu Pare.



Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica



                                                                                             

diumenge, 15 de juliol de 2012

Diumenge 15 de durant l'any - 15 de juliol


Am 7, 12-15

El text del llibre del profeta Amós contraposa dues formes diferents de proclamar la Paraula: com a ofici “això és un santuari del rei, un temple de l'estat”, o com a vocació, com a resposta a la crida personal que Déu fa al profeta “El Senyor m'ha pres de darrera els ramats, i m'ha dit: Vés a profetitzar a Israel”.
El sacerdot del temple té por de perdre un estatus, una situació de privilegi i de poder, una forma d'entendre el sacerdoci i la religió basats en un culte fastuós, que oblida la pràctica de la justícia que Déu vol.
El profeta, que ve del sud, que se sent cridat per Déu i lliure de lligams humans, que no és un professional de la religió (és un pastor) anuncia el que la gent i els governants del nord no volen sentir: que l'immigrant és maltractat, que Déu està de part del feble i del pobre, que aquest camí no durà pas la prosperitat al poble de Déu.
El profeta Amós és un profeta que està d'actualitat. La seva lectura ens ha de plantejar quin és l'estil i la forma de fer de les nostres comunitats cristianes, i de nosaltres mateixos com a cristians: com vivim i practiquem la justícia, com a font del culte que oferim a Déu. Quina forma d'actuar tenim i quin ús dels mitjans fem. Fixem-nos que a l'Evangeli Jesús envia el seus deixebles amb allò essencial: bastó, túnica i sandàlies, i el do de l'Esperit.
Només ens cal una cosa més: la coherència entre el que diem i el que fem, és el que li fallava al Regne del Nord, on va anar a profetitzar Amós. Potser també ens falla a nosaltres?


Josep Anton Clua
Diaca permanent a partir del diumenge a la tarda.

diumenge, 8 de juliol de 2012

Diumenge 14 de durant l'any - 8 de juliol


Marcos 1:6-8 ; 7-12
Mar 1:6  Y Juan estaba vestido de pelo de camello,  y tenía un cinto de cuero alrededor de sus lomos; y comía langostas y miel silvestre.
Mar 1:7  Y predicaba,  diciendo:  Viene detrás de mí el que es más poderoso que yo,  a quien no soy digno de desatar encorvado la correa de su calzado.
Mar 1:8  Yo a la verdad os he bautizado con agua;  pero él os bautizará con Espíritu Santo.

Juan era una persona muy especial. A diferencia de los fariseos y saduceos él no llevaba  ropas finas. Tampoco se preocupaba demasiado  de su talla o el color. Más bien le preocupaba lo que Dios pensase de él, y si su interior estaba de acuerdo con el agrado Divino.
 Podemos decir que su mensaje  va a conjunto con su ropa , áspero, duro, tajante. A diferencia del mensaje permisivo que hoy abunda en nuestra sociedad, donde se multiplica el “todo vale”, “vive y deja vivir” y el “haz lo que quieras, no pasa nada”.
 ¿Cuál sería la critica actual a Juan , si se emitiese una de sus predicaciones en televisión?, ¿Qué palabras se quitarían de su mensaje?, antiguamente los israelitas se acercaban a Dios arrepentidos y lo cierto es que hoy las personas también lo necesitan.
 La alimentación de Juan tampoco era muy común. Era totalmente diferente de lo que comían en los palacios y en los comedores pudientes, pero él era un hombre común que no buscaba las seducciones y atracciones  mundanas.  Está claro que los cristianos no deben vivir como este mundo vive, con su alocamiento, embotamiento y ceguera pues en la dieta del creyente debe haber alimento espiritual a base de langosta silvestre y miel de la Palabra Divina es decir la Biblia y separar nuestro corazón de lo que no agrada a Dios.
Juan estaba dispuesto a hacerse a un lado para que Jesús brillara porque sabía que el Cordero de Dios es el único que puede salvar y cambiar a cualquier persona. El no predicaba para ganar el favor de los hombres ni para hacer un gran ministerio. Tampoco para atraer a las multitudes. Predicó un mensaje capaz de transmitir la necesidad que toda persona tiene de acercarse al  Cordero de Dios que quita el pecado del mundo y nuestro pecado, si vamos a sus pies.

Pastor  Rafael Díez
Iglesia Evangélica






diumenge, 1 de juliol de 2012

Diumenge 13 de durant l'any - 1 de juliol


L'ésser humà ha estat creat per a la vida, però la vida veritable solament la podem assolir per la fe. L'Evangeli d’avui ens presenta dos signes: la resurrecció d'una nena i el guariment d'una dona. En totes dues el número dotze és comú: l'edat de la noia i els anys de malaltia de la dona. En la noia els dotze anys són l'obertura a una vida plena i prometedora que es veu frustrada per la mort, i en la dona representen el súmmum del sofriment. En ambdós casos, la fe en Jesucrist obre unes portes que han quedat tancades al coneixement i al poder humà: la impossibilitat dels metges de guarir unes hemorràgies i la mort que pretén d'arrabassar la vida. Davant d'aquestes portes que es tanquen, Jesús continua dient-nos: «La teva fe t'ha salvat» i «Tingues fe i no tinguis por». Sentim aquestes paraules dins nostre, especialment en moments difícils, quan tot sembla fer-se fosc i tenebrós.
Déu ha creat l'home per a la vida, però la mort s'ha introduït en el món a causa del mal. El pecat ha provocat que experimentem por i angoixa davant la mort. Ningú no té una constància efectiva de la seva pròpia mort; constatem que els altres moren i desapareixen del nostre horitzó i de la nostra experiència, i d'aquest fet deduïm que això també ens passarà un dia a nosaltres. Davant la possibilitat que la mort representi la destrucció i l'anorreament total, l'ésser humà sent por i es rebel·la, perquè la seva tendència innata s'orienta cap a la vida. La Revelació ens diu que l'home ha estat creat per a participar de la vida eterna de Déu. De bon principi, la mort biològica no suposa cap dificultat per a aquesta tesi: en primer lloc, perquè la realitat humana és molt més àmplia que el simple àmbit material en què ara ens movem; en segon lloc, perquè la mort biològica és un pas cap a una transformació de l'existència, que s'ha de veure realitzada plenament en Déu, el nostre Bé suprem. Però el mal que ens amenaça pot apartar-nos d'aquesta realització en Déu i causar-nos la mort espiritual, que és encara molt més terrible que la mort física.
 La fe supera la mort perquè ens fa posar una altra vegada en el camí de la vida. Ens fa descobrir la nostra responsabilitat en el mal i ens ajuda a confiar en el perdó de Déu, tot convidant-nos a sortir de la situació de foscor en què ens trobem i donant-nos força per reprendre el camí que condueix cap al Regne. La resurrecció de la filla de Jaire és un anunci de la resurrecció de Jesucrist, que ens obre la porta a la reconciliació i a la comunió amb Déu. Ara bé, la vida que ens dóna la fe s'alimenta i es perfecciona en l'amor a Déu i als germans. Viure en la caritat del Crist és anticipar ja aquí la vida eterna.



Mn. Joaquim Meseguer