dimarts, 27 de setembre de 2011

Diumenge 27 de durant l'any - 2 d'octubre

Is 5, 1-7; Fl 4, 6-9; Mt 21, 33-43

El tema central d’aquest diumenge és el de DONAR FRUIT. La 1ª lectura d’Isaïes parla de la vinya “del meu estimat” i l’Evangeli parla de la paràbola dels mals vinyaters.
En la Bíblia el tema de la “Vinya” sovint hi és tractat de manera lamentativa. Avui al text d’Isaïes la paraula surt 4 vegades la paraula “esperava... però...”. Parlar de Cep o de Vinya és parlar de la vocació històrica del Poble d’Israel. El seu cim literari és l’apassionat “Càntic d’amor a la Vinya”. L’evangeli de Joan contemplarà el mateix Pare treballant com el Vinyater. La paràbola d’avui parla d’un propietari que confià la seva vinya a uns vinyaters perquè la cultivessin. Aquests no foren fidels i els fou presa i donada a uns altres que la fessin fructificar.
Jesús diu que l’amo hi envià finalment el propi fill a buscar-ne els fruits. Jesús tenia consciència que ell era l’Enviat. L’Amo de la vinya vol fruir costi el que costi dels fruits exposant fins i tot el seu Fill.
Jesús, al final del fragment fa dir als mateixos dirigents del poble són ells aquests mals vinyaters. Els fragments d’avui sobre la vinya i els seus fruits ens són una crida a prendre consciència de la nostra responsabilitat personal. Rellegir a casa i a poc a poc el relat d’aquesta paràbola que avui hem escoltat. Nosaltres hem conegut l’amor de Déu, com l’hi responem?




Griselda Cos, OSB

divendres, 23 de setembre de 2011

Diumenge 26 de durant l'any - 25 de setembre

Filipenses 2: 1 al 11


La carta de Pablo a los Filipenses es una carta muy necesaria en estos días. Pues cuantas veces no hemos preguntado ¿Como se puede vivir una vida con gozo y alegría en este tiempo? ¿Como poder nadar por encima de las circunstancias en esta generación? ¿Como no sucumbir ante el gigante de la desesperación por causa de los problemas familiares, la falta de trabajo, la economía turbulenta, y un largo etc.? Pues bien El Apóstol Pablo nos lo enseña en esta epístola, se puede en medio de cualquier circunstancias vivir con el gozo en el corazón, ahora bien esta claro que ese gozo esta basado en Cristo y solo en él. La carta de Pablo es cristocentrica, y gira alrededor de su bendita persona, y su obra. Muchos os preguntareis bueno Pablo vivía con gozo por que era un santo y los demás no, a él le acompañaban milagros y todo era extraordinario. Bien deciros que cuando Pablo escribió esta carta estaba encarcelado en Roma y tenia por compañeros de cadenas a unos rudos y mal hablados soldados romanos custodiando le; y tenia serias duda de si iba a ser decapitado por su testimonio. Pero aun su palabra mas pronunciada que de su boca sale es “Gozo”. Y en el texto que nos a tocado meditar no insta a que ese gozo no surge de lo que tengo, o lo que sucede a mi alrededor, el gozo es algo que surge de la humildad y de darse a los demás, a si como Cristo lo hizo por nosotros. Si tu quieres tener Gozo en estos días, te voy a dar el remedio, la receta y no vas a tener que pagarme nada es gratis: acércate a Jesús, vive como el vivió, y el gozo surgirá de forma espontánea de tu corazón.

Que Dios te bendiga.





Pastor Francisco Martínez
Iglesia Evangélica

dimarts, 20 de setembre de 2011

Diumenge 25 de durant l'any - 18 de setembre

Is 55,6-9
s 144,2-3.8-9.17-18
Fil 1,20c-24.27a
Mt 20,1-16


La conversió del cor que Jesús demana consisteix sobretot en el fet d’anar canviant les nostres perspectives i les nostres accions duent “una vida digna de l'Evangeli del Crist", com Sant Pau demana als de Filips. Per poder dur una vida digna de l'evangeli del Crist cal l'esforç de la conversió. I per entrar en la dinàmica de la conversió no hi ha altre camí que fer cas d’Isaïes: "Cerqueu el Senyor, ara que és deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop". Cal mirar la realitat amb ulls nous: com la veia Jesús. Ja acceptem que Déu té un punt de vista diferent del nostre però ens costa d’afinar quan ens volem posar de la banda de Déu. Tot el crim, la injustícia, l’explotació de l’home per l’home, la infelicitat, és l’expressió de la distància entre els camins de Déu i els dels éssers humans. "Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus". Resulta que “són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d’amor”. Ves, qui ho havia de dir!

Vegem la paràbola dels jornalers. Els que protestaven expressaven el pensament dels homes. Jesús expressa el pensament de Déu: Treballar pel Regne de Déu no és cap penalitat, al contrari és un honor i una satisfacció. El treball pel regne és, ell mateix, el premi, el cent per cent que prometia Jesús als deixebles, la resta, diguem-ne la recompensa eterna, se'ns dóna d'escreix, no pas per justícia, sinó per amor. Treballant pel Regne no ens guanyem res; realitzant aquest treball ja vivim aquella “vida digna de l’Evangeli del Crist”.

Treballar pel Regne no és fàcil, demana esforç suposa penalitats, aguantar el pes de la jornada i el que calgui. O és que a Jesús li va ser fàcil i un camí de roses? En darrer terme demana prou confiança com, per posar la vida en mans de Déu: “Morir em seria un guan ... però, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal”.

Estem començant un nou curs. Cadascú, en el seus àmbits, té l’ocasió i el deure de treballar per l’expansió del Regne dels cels, amb l’ajut de la gràcia. Que aquest nou curs signifiqui un avenç en la cohesió entre les diverses “colles” de treballadors de la vinya, catòlics, evangèlics, ortodoxos, en la superació de les desconfiances mútues... El Senyor de la vinya s’ho mereix.





Josep Esplugas

dissabte, 10 de setembre de 2011

Diumenge 24 de durant l'any - 11 de setembre

Captaires d’amor i perdó.
(Comentari a Mt 18, 21-35)



El fragment evangèlic que ens ocupa omple pràcticament la segona meitat del quart dels principals discursos en que Mateu sistematitza les paraules de Jesús entremig dels relats dels esdeveniments de la seva vida i de les seves accions. Es tracta del sermó que al llarg de tot el capítol divuit mostra com ha de ser l’organització de la vida comunitària dels que volen viure com a “fills del Regne”.
Jesús comença responent a la pregunta sobre qui és el més gran convidant-nos a canviar i cercar la humilitat i petitesa dels nens (1-5), a evitar tot tipus d’escàndol o incitació a fer el mal (6-9), a tenir la preocupació del Pare per la pèrdua de la ovella esgarriada més petita (10-14), a posar en pràctica d’una manera progressiva i prudent la correcció fraterna (15-18) i a demanar en pregària amb la plena confiança que el Pare ens escolta (19-20).
I a la pregunta aritmètica de Pere sobre la mesura del perdó “fins a set vegades?” contesta no menys aritmèticament amb l’infinit: “setanta vegades set”. Perquè la veritable mesura del perdó és un perdó sense mesura: Déu, que no coneix límits en el perdó, és el model del nostre perdó fratern; i si nosaltres no perdonem, tampoc podem esperar ser perdonats. Tot queda explícit en la paràbola del servent deutor sense cor (23-35) el qual, cec i incapaç de mesurar la immensa quantitat del deute que li és perdonat, tampoc mesura ni perdona al company subordinat que li deu una misèria.
Déu és així, diu Jesús, infinit en el seu amor i en la seva bondat; capaç de perdonar-ho tot.
Hem de contemplar detingudament en la nostra meditació aquesta generositat sense límits, aquesta renúncia del Senyor als seus drets... I avui en el nostre món, els homes continuarem acumulant pecats... i el nostre deute miserable seguirà creixent, i no ens adonarem de la nostra condició de captaires d’amor i perdó. Déu, en canvi, just perquè és fidel a la seva promesa i a la seva aliança amb l’home, mogut a compassió, un cop i un altre perdonarà tot el deute. I nosaltres, no serem capaços de fer el mateix amb els germans? No serem fidels a l’essència del Parenostre?
I no oblidem, per últim, que Déu, lent en el càstig i ric en l’amor, mostra un aparent rigor (34-35) que no és més que el reflex i el càstig de la nostra duresa de cor.



Florenci Travé, diaca.

diumenge, 4 de setembre de 2011

Diumenge 23 de durant l'any - 4 de setembre

Mateu 18, 15-20

Jesús ens va ensenyar que els dos manaments més importants de tota la Paraula de Déu son el d’estimar a Déu amb tot el cor, l'anima i les forces i el d’estimar als altres com a nosaltres mateixos (Lluc 10,27).
Ara, la lectura de avui senyala, per una banda, l’obstacle més gran a la hora d’obeir aquests manaments (el pecat), i per altra banda, una visió del gran potencial que s'allibera quan realment aconseguim viure així.
El pecat trenca les nostres relacions, amb Déu i amb el nostre germà. Per això, és una cosa molt seriosa, i s'ha de tractar. S'ha de tractar, però amb amabilitat i paciència, sense avergonyir innecessàriament i donant àmplies oportunitats de penediment i restauració.
Perquè units en el amor per Déu i els uns pels altres, tenim un poder i una autoritat molt més enllà d’allò que ens podem imaginar. (Efesis 3:20) Juntament amb el cel lligarem les tenebres i alliberarem la gracia i la benedicció de Déu. Coneixerem una confiança amb el Pare de tal magnitud que totes les nostres peticions es faran realitat.
I, encara més que tot això: gaudirem de la presencia manifesta del mateix Senyor Jesús.
Estem disposats a deixar enrere el pecat, perquè aquest somni de Jesús es pugui fer realitat?
Pare, reconeixem la serietat del nostre pecat i de tot allò que produeix separacions entre nosaltres, i et demanem perdó. Esperit Sant ajuda’ns a escoltar-nos, respectar-nos i esdevenir units per a què tot el poder i la presència del Senyor Jesús es facin visibles enmig nostre.
Amén.




David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà