diumenge, 26 de juliol de 2009

Diumenge 18 de durant l'any - 2 d'agost

Èxode 16: 2-4;12-15

El relat que ens presenta el text de l'Èxode ens descriu la condició humana caracteritzada per la pràctica de la queixa i per l’absència d’agraïment al Senyor de la Vida. El relat ens explica com tot el poble que està en el desert murmura contra Moisés i Aaron perquè tenen fam. El mateix poble que havia sortit de l’opressió d'Egipte i que havia estat testimoni de la intervenció de Déu obrint el mar, ara aquest mateix poble murmura i es queixa de la seva situació. És més, preferirien seguir vivint en l’esclavitud de Egipte que viure en llibertat. Aquest poble que ara és lliure preferiria viure en submissió i esclavitud per un plat de menjar. Però el pitjor de l’actitud de Israel és la incapacitat d’entendre que el Senyor que els va alliberar de l’esclavitud un altra vegada actuarà a favor d’ells donant-los menjar i beure.

Aquest text reflecteix molt bé la nostra condició humana, la nostra ingratitud i queixa davant Déu quan les coses ens van malament i enyorem el nostre “Egipte”. És a dir podem tenir la temptació de pensar que la nostra vida sense la guia de Déu podria anar millor i ser més feliços. I és en aquests moments de dubtes, quan hem de tornar la vista enrere i observar el camí que hem recorregut i donar les gràcies a Déu perquè Ell ens ha guiat i acompanyat fidelment. Seguirem enyorant temps passats? Que el Senyor ens ajudi a ser un poble agraït i ser testimonis de la fidelitat del Senyor. Amén




Germán López-Cortacans
Església Evangèlica

dilluns, 20 de juliol de 2009

Diumenge 17 de durant l'any - 26 de juliol

Ef 4,1-6

Al llarg de set diumenges, del XV al XXI, la litúrgia ens proposa una lectura quasi contínua de la carta que sant Pau va escriure als cristians d’Efes, on havia residit uns dos anys llargs i hi havia format una escola de deixebles (vegeu Actes 19). És des d’aquesta gran ciutat de l’Àsia Menor que Pau escriu als cristians de Galàcia, de Corint i de Filips i també al seu col·laborador Filèmon. Ara, però, tot fa pensar que Pau és captiu a Roma, i és des de la presó que hauria redactat aquest text, potser com una circular, per a les seves estimades comunitats cristianes d’Efes i probablement d’altres ciutats. Del fragment d’avui en prenc i en glosso breument dues idees que hi són expressades, concretament en el primer verset.

a) “Pres per causa del Senyor”. Efectivament, Pau és a la presó; privat, doncs, de llibertat, agafat pels homes perquè havia desobeït les lleis dels homes; no és la primera vegada que hi era, entre reixes, i és llarga la seva experiència de veure’s, si més no, perseguit. Però remarca que és “per causa del Senyor”, la qual cosa ens suggereix dues línies: el Senyor vol que doni testimoni d’ell fins enmig de les contrarietats, mancat de llibertat humana perquè quedi més reflectit l’origen d’on prové la seva força i la seva paraula –“quan sóc feble és quan sóc realment fort” (2Co 12,10) –, i, d’altra banda, és perquè treballa per la causa del Senyor i del seu Regne que es veu ultratjat, perseguit i empresonat. Però ens suggereix quelcom encara més fonamental: Pau es veu presoner dels homes, sí, però sobretot se sap presoner del Crist, el Senyor; té una plena consciència d’haver estat literalment pres pel Crist, l’amor del qual el deixa sense escapatòria: “L’amor del Crist ens té agafats” escriu als de Corint (2Co 5,14).

b) “Visqueu com ho demana la vocació que heu rebut”. És la recomanació que fa sant Pau als d’Efes i, ara, a tots nosaltres. I quina vocació, quina crida, hem rebut els que ens diem deixebles de Jesús? No únicament a seguir-lo i a escoltar-lo sinó a deixar que ell, el Crist, vagi amarant tota la nostra vida, tots els nostres actes i els nostres sentiments: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist” (Fl 2,5). Un cristià és cridat a ser un altre Crist. La recomanació que sentim avui, doncs, podríem resumir-la, condensar-la, en aquesta altra: “Visqueu com Jesucrist”. I quan, a continuació, sant Pau vol concretar, amb algunes actituds, quina és la manera de viure d’acord amb la vocació rebuda, no fa sinó descriure els trets fonamentals de Jesucrist: humilitat i mansuetud (vegeu Mt 11,29; 21,5; Fl 2,7), paciència (1Tm 1,16), suportar amb amor –és a dir, com portant per sota, delicadament, com aquell que porta peces trencadisses o objectes sagrats– els uns als altres (Mc 6,34), conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau (Jn 14,27; Ef 2,14).

Que el Senyor ens faci la gràcia de sentir-nos lliurement presoners d’ell, vitalment presos per ell, i de viure, sempre joiosos, d’acord amb la nostra principal vocació: ser cristians.


Jordi Castanyer, monjo de Montserrat.

dilluns, 13 de juliol de 2009

Diumenge 16 de durant l'any - 19 de juliol

Mr 6, 30-34


En este pasaje introductorio al milagro de la multiplicación de los panes, Marcos nos presenta a Jesús como Maestro. Escena entrañable en la que los discípulos, que han regresado de la misión a la que fueron enviados, se reúnen en torno al maestro y le explican todo lo que han hecho y enseñado. La Buena Nueva es palabra y Acción: palabra que obra y acción que habla.

Jesús se preocupa de sus discípulos; como buen maestro los conoce y sabe lo que puede esperar de ellos. No les exige lo imposible, simplemente hacer poco pero bien. Llegan cansados. Ser pescadores de hombres (Mt 4:19) es tarea de gran responsabilidad, por tanto, más pesada que la de ser pescadores de peces. La expansión del Reino de Dios es labor agotadora. Jesús sabe que el espíritu de sus discípulos está dispuesto, pero que la carne es débil (Mt 26:41; Mr 14:38). Por ello les manda apartarse a un lugar solitario, desierto –héremon dice el texto- para que sus cuerpos y almas hallen descanso (Mt 11:28-30). Con él y en él.

El desierto es el lugar del encuentro con Dios. Moisés (Ex 2-3), Elías (1R 19), incluso Jesús (Mt 4:1-11) encuentran en el desierto la liberación. Los discípulos encuentran a solas con él la paz, la tranquilidad de espíritu que necesitan. Aunque por poco tiempo. Jesús quiere escapar de la multitud, pero no puede. Muchos se dan cuenta de que ha partido con sus discípulos en una barca. De todas partes se dirigen a su encuentro. Ahora la actuación de Jesús es la de Pastor. Atiende a esta multitud que le espera. El Evangelio es alimento para los hambrientos de palabra y pan.

Esta es la coherencia de vida que Jesús enseña a sus discípulos: mensaje y mensajero, palabra y acción se identifican. Para nosotros el pasaje tiene plena vigencia. Jesús nos envía a predicar su Palabra. Como los discípulos, somos enviados. Pero son nuestros actos los que dan efectividad a la palabra. Jesús no nos pide actuaciones que estén más allá de nuestras fuerzas. Cuando nos sintamos cansados hemos de buscarle en solitario lugar para que nos haga descansar y una vez repuestos seguir la marcha. La fe es nómada, no sedentaria.



Rodrigo Segarra

Iglesia Evangélica

dilluns, 6 de juliol de 2009

Diumenge 15 de durant l'any - 12 de juliol

Am 7, 12-15; Salm 84, 9-14; Ef 1,3-14; Mc 6,7-13


Estem ja en període estival. Les escoles han tancat les seves portes, qui més qui menys o bé ja està de vacances, o bé està preparant-ho tot per marxar-ne. Els cotxes s'ompliran a vessar, les maletes costarà tancar-les, anirem ben carregats cercant el merescut descans. I a l'evangeli d'avui Jesús envia els seus deixebles només amb un bastó i unes sandàlies, que són símbol de la fe, que és suport per no caure ni defallir i que dóna ales per caminar i avançar lleuger.
Jesús envia els seus deixebles amb el que són i tal com són, com diu el profeta Amós: El Senyor m'ha pres de darrere els ramats, i m'ha dit: “Vés a profetitzar el meu poble” . La crida de Déu, ens sorprèn allà on som, però no ens canvia la identitat, ni ens fa carregar amb res nou ni pesat, ens dóna la dignitat de Fills, i ens convida a no deixar-nos endur per tot allò que ens lastra -bens, comoditats, riqueses, afanys-, per posar la nostra confiança només en Ell que ens envia a ser anunciador seus.
Diu Sant Pau a la carta als Efesis: Vosaltres, vau escoltar l'anunci de la veritat, la Bona Nova de la vostra salvació i, després d'escoltar-la i de creure-hi, també vosaltres, en el Crist, heu estat marcat amb l'Esperit Sant promès, qui parlà per boca dels Apòstols i profetes i ara parla al nostre món mitjançant les nostres accions i paraules.
El salm acaba dient,

El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit.


El salmista ens recorda que la Paraula del Senyor no és com un pluja torrencial, que rellisca per sobre terra, sinó com una pluja suau i constant que amara la terra, la prepara, l'assaona i fa germinar la llavor plantada.
Deixem, doncs, que aquestes vacances l'Esperit actuï en nosaltres, com la pluja suau que penetra els nostres cors, que la seva Paraula sigui la nostra, que la seva acció sigui la nostra, que transformi els nostres cors i els dels que ens envolten, i esdevinguem eficaços testimonis i profetes del Regne, durant tot l'any, i també a l'estiu.


Josep Anton Clua

Consiliari de la JOC (Joventut Obrera Cristiana)

dimecres, 1 de juliol de 2009

Diumenge 14 de durant l'any - 5 de juliol

Evangeli de Marc 6, 1– 6.

Jesús, després d’haver ressuscitat aquella nena de dotze anys, se’n va a Galilea amb els seus deixebles. Aquest miracle el podem llegir al cap. 5, 21-43. Amb la inserció –meravellosa– del guariment d’aquella dona que patia d’hemorràgia.

Un cop arribats a la Galilea, i en el dia del repòs, el sàbat, Jesús comença a ensenyar a la sinagoga. I diu que molts se sorprenien del coneixement que tenia de l’escriptura sagrada. “D’on li ve tot això? No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí, entre nosaltres?” És ben evident que, com diu Jesús mateix: “Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.”

Que n’és de trist veure com el Senyor de la glòria és deixat de banda, tot i que ja havia donat proves fermes que era un home de Déu, almenys per als qui sabien d’ell només això. A Cafarnaüm havia expulsat un esperit maligne que habitava dins d’un home i el turmentava. I aquest mateix evangeli diu, al capítol 1, que “la seva anomenada s’estengué de seguida per tota la regió de Galilea.” Per tant, de ben segur que a Natzaret en devien haver sentit a parlar.

A la seva terra, doncs, “no hi va poder fer cap miracle”. I no és que Jesús no tingués poder per fer-ne, sinó que el seu esperit es revoltà contra una duresa de cor tan gran per part d’aquella gent, que els va deixar de banda. No hi va voler intervenir, i només va guarir uns quants malalts imposant-los les mans. Quina cosa més terrible serà aquell dia quan jutgi tota la humanitat, i tots aquells natzarens –perquè també hi passaran pel tribunal del Crist– siguin llançats a les tenebres i al càstig etern, juntament amb els qui han denigrat les seves paraules i han trepitjat la sang de l’Anyell de Déu.

Fem un punt de reflexió sobre aquells natzarens dels dies de Jesús i, juntament amb ell, astorats, diguem-nos: “Com pot ser tanta incredulitat...?”


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica