dilluns, 28 de març de 2016

Diumenge de Pasqua - 27 de març de 2016


Crist ha ressuscitat, germans! Al.leluia!

El Crist que hem seguit al llarg del camí quaresmal i al que aquesta darrera setmana hem contemplat, aclamat, adorat i besat plens de reverència clavat a la seva creu, avui, gràcies al seu abaixament màxim per amor, el contemplem vivent i ressuscitat. Ell és el centre de la nostra fe cristiana.

Plens de la joia pasqual, avui comencem un nou camí que, juntament amb Maria Magdalena, Pere, Joan, Pau i tots els sants que ens han precedit, viurem d’una manera nova i, com ells, serem testimonis de tot el que Jesús va fer, va viure, va predicar, i el mataren, però Déu el ressuscità.

Sí, Jesús de Natzaret és el Senyor que confessem en el Credo: Ell és el Fill Unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles. Jesús és Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable..., per ell tota cosa fou creada... s’encarnà i es féu home. Crucificat després per nosaltres, patí,i fou sepultat i ressuscità al 3er dia i se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare. I tornarà gloriós!!! Aquesta és la nostra fe. I nosaltres avui en som testimonis.


Griselda Cos, monja benedictina

diumenge, 20 de març de 2016

Diumenge de Rams - 20 de març de 2016


Lluc 22, 14 - 23, 56.


Ja vam tenir ocasió de considerar, fa unes poques setmanes, la traça de l'evangelista Lluc −en la vessant d'historiador− en presentar-nos els seus relats d'una manera precisa i molt detallada. Aquí el trobem exposant allò que també els altres evangelistes fan, però Lluc ho fa d'una forma que sembla que, havent explicat un fet: el sopar de Pasqua, v. 14-16, hi torna per recollir les paraules de Jesús, i com es dóna el fet de la institució de la Santa Cena mitjançant els elements del pa i el vi.

Tinguem en compte que el sopar que va celebrar el Senyor Jesús amb els seus deixebles va ser el tradicional sopar pasqual, aquell  que tots els israelites, des de l'antiguitat, feien memòria de la nit en què foren alliberats de l'esclavitud. (Vegeu Èxode,  12, 1-28). I en la qual nit, tots els primogènits dels éssers vivents d'Egipte, van morir com a càstig per la tossuderia que Iahvè havia posat en el cor rebel del faraó. El sopar pasqual, doncs, consistia en l'àpat d'un anyell, mort i dessagnat i cuinat, figura commemorativa del que en aquella nit de dol per a Egipte, van menjar els israelites, i també van marcar amb la sang de l'animal els brancals de les portes de cada casa, per tal que l'Àngel de la mort, enviat per Déu, passés de llarg i no matés cap primogènit d'Israel.

Lluc, doncs, ens relata que el sopar dels deixebles amb Jesús va ser un acte previ a la institució de la Santa Cena, allò pel qual es van reunir els apòstols; és a dir, celebrar la diada d'aquell històric esdeveniment amb un sopar; però, quant al fet de la institució del sagrament, ells ni s'ho podien haver imaginat. (Vegem 1 Corintis 11, 23-29). Farem bé, doncs, d'anomenar-la així: la Santa Cena, i no pas el "sant sopar", ja que constitueix l'acte que celebrem els cristians de tot el món, cada vegada que ens reunim per recordar la passió i mort de nostre Senyor Jesucrist, "el qual va morir per a expiar els nostres pecats, i fou ressuscitat per a fer-nos justos". (Romans 4, 25).

Donem  gràcies a Déu Pare, a Déu Esperit Sant i a l'Enviat, Déu Fill, Anyell immaculat, que vingué a ocupar el lloc de càstig de mort de tots nosaltres, els creients: "Però, Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran, que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats: és per gràcia que heu estat salvats."  (Efesis 2, 4-5).


Manel Alonso Figueres

dissabte, 12 de març de 2016

Diumenge 5 de Quaresma - 13 de març de 2016


Jn 8, 1-11

Li presenten a Jesús a una dona sorpresa en adulteri. Tots coneixen la seva destinació: serà lapidada fins a la mort segons la Llei mosaica. Ningú parla de l’adúlter, com succeeix sempre en una societat masclista, es condemna a la dona i es disculpa a l’home. El desafiament a Jesús és frontal: “La llei de Moisès ens mana apedregar a les adúlteres. Tu què dius?”. La reacció de Jesús no es fa esperar, no suporta la hipocresia social alimentada i consentida per la prepotència dels homes. Jesús ho té clar: aquella sentència a mort no ve de Déu. La seva resposta apel·la al profund dels seus cors i pensaments, perquè és a l’interior de la persona on neixen l’odi, l’enveja i l’egoisme. Per això, els confronta amb una resposta que apel·la no als seus esquemes religiosos sinó al seu cor: “el que estigui sense pecat, que llanci la primera pedra.” Avui hem de demanar-li a Déu que ens alliberi del legalisme estèril i d’esquemes religiosos que ens oprimeixen a nosaltres i als demés. És urgent que l’Església del Senyor recuperi la dimensió de la misericòrdia, el perdó i l’amor com a estil de vida.


Germán López-Cortacans

diumenge, 6 de març de 2016

Diumenge 4 de Quaresma - 6 de març de 2016


Lc 15, 1-3.11-32

L’evangelista Lluc és anomenat, l’evangelista de la Misericòrdia de Déu. Només al seu Evangeli trobem aquesta extraordinària paràbola del fill pròdig, que està en conjunció amb altres paràboles (l’ovella perduda i la dracma perduda). Jesús respon amb aquestes paràboles després de sentir com els fariseus i mestres de la Llei murmuraven contra ell: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.”

Com sabem molt bé tots plegats, el Papa Francesc, el 8 de desembre de 2015, festa dels cristians catòlics de la Inmaculada Concepció, va convocar un Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia, que conclourà en la solemnitat litúrgica de Jesucrist Rei de l’Univers, el 20 de novembre de 2016. En aquest temps de gràcia l’Església Catòlica vol aprofundir en el misteri insondable d’un Déu, Pare entranyable, que no deixa mai d’estimar-nos, malgrat la nostra naturalesa atreta constantment per la misèria del pecat.

Tota la Sagrada Escriptura és la història de l’amor apassionat de Déu, que no es deixa vèncer mai per les nostres infidelitats. Quantes vegades murmurem i jutgem als nostres germans, també de les altres confessions cristianes, com feien aquests fariseus i mestres de la Llei?  Contem, potser, quants moments ens allunyem conscientment dels camins de l’amor, per seguir el nostre propi egoisme? Tantes vegades haurem estat aquest fill gran de la paràbola, que s’indigna i jutja amb enveja la gratuïtat de l’Amor, que es vessa sense mesura en el nostre proïsme, però que ho considerem injust...

Acollir les promeses de Déu, acollir la seva Misericòrdia, es girar cua i retornar sense vacil·lar, com a fills pròdigs que som, perquè molts cops no hem sabut o no hem volgut reconèixer la paternitat de Déu. Tornem, potser amb por, però Ell ens està esperant sempre, es commou, corre de pressa i es tira al nostre coll i ens besa. I fa festa! Ens reconeix com a fills en el seu Fill Jesucrist, es dóna sense mesura.
Agraïts pel seu amor, mirem-nos com a germans, totes les confessions cristianes i caminem, sense defallir, perquè es faci la voluntat de Déu en el camí de la plena comunió. “Perdura eternament el seu amor” (salm 136).


Xavier Artigas