dilluns, 16 de desembre de 2013

Diumenge 4 d'Advent - 22 de desembre

Mt 1,18-24

Abans que neixi Jesús en Belén, Mateu declara que portarà el nom de «Emmanuel», que significa «Déu amb nosaltres». La seva indicació no deixa de ser sorprenent, perquè no és el nom amb que Jesús va ser conegut, i l'evangelista ho sap molt bé. En realitat, Mateu està oferint als seus lectors la clau per apropar-nos al relat evangèlic. Perquè en Jesús «Emmanuel», veiem en els seus gestos, en el seu missatge i en la seva vida el misteri de Déu.

Aquesta fe anima i sosté a els qui seguim a Jesús.
Aquest és el gran regal del Nadal: Déu amb nosaltres. Déu no pertany a una religió o una altra. No és propietat dels cristians. Tampoc dels bons. És de tots els seus fills i filles. Està amb els qui ho invoquen i amb els qui ho ignoren, perquè Ell habita en tot cor humà, acompanyant a cadascun en les seves penes i les seves penes.

Vivim temps de crisi econòmica, social, política, familiar, personal. Vivim temps on sembla que tot trontolla. Sembla com si visquéssim un temps de “nit”, on falta l'esperança i la llum. És en aquest context, on avui  4
art diumenge de advent, sona amb força les paraules de Mateu: “Déu està amb vosaltres”. Fem realitat en les nostres vides la presència de Jesús al mig nostre, que la seva presència transformi realitats de tristesa i desesperança en realitats d'esperança i alegria. Si, germans i germanes, Déu es amb nosaltres, Bon Nadal!

                      Germán López Cortacans




Diumenge 3 d'Advent - 15 de desembre

El futur gloriós de Sió

 Isaïes 35, 1 – 6 i 10.

Després d’exposar la fi de les nacions que voltaven la terra d’Israel (cap. 34), el profeta exposa quin serà el futur del seu poble.
Certament, no són gens falagueres les amenaces en to profètic que llança Isaïes contra les nacions que circumdaven el poble de Déu; tot i que, quantes vegades, aquestes mateixes amenaces i malediccions de part del Senyor anaven adreçades al poble desagraït, al seu poble mateix!
Vet aquí un exemple d’aquesta ira de Déu sobre aquelles nacions paganes: “Acosteu-vos, nacions, i escolteu; pobles, estigueu atents! Perquè Jahve està aïrat contra totes les nacions i enutjat contra tot el seu exèrcit. Les destruirà i les lliurarà a l’escorxador.” (34, 2-3)

En contrast amb això, Déu sempre ha declarat que estima el seu poble, aquell que li és fidel –que no vol dir que això hagi de significar que té assegurada la salvació perquè és complidor de la Llei, sinó perquè la fe que salva, la de debò, és la que fa que en sigui un obrer lleial–. Mirem què ens diu el Salm 73, 1  (72): “Certament Déu és bo envers Israel, per a aquells que són nets de cor.” Per tant, cal que considerem si som posseïdors de la fe que salva, o si només practiquem rutines que, amb el pas dels anys, se’ns han enquistat.

La profecia d’Isaïes ens parla de dies gloriosos per al poble de Déu. Lluny ja són aquells dies de captiveri que en el nostre estat natural vam viure, essent estranys i allunyats de la ciutadania de l’Israel celestial. Recordem que, un cop hem estat comprats per la sang preciosa de Crist, ja no som aquells deportats a qui la gent d’allà demanava que cantessin cançons de la terra de procedència. I els jueus fidels, què contestaven? Doncs, explicaven: “Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió.” I encara deien més: “Com podríem tenir esma de cantar un càntic del Senyor en terra d’estranys?”... (Salm 137).

Però, això no sempre serà així... La situació de penúria que moltes i moltes vegades afligeix els creients tindrà un terme no més enllà del que el Senyor vulgui. Per tant, mirem amb esperança joiosa i confiem en l’esperança en Déu com la ferma “àncora de l’ànima” –deia sant Pau– (Hebreus 6,19) per estar certs d’un esdevenidor lluminós i sense la càrrega del pecat que gravita sobre nosaltres, cosa que també l’apòstol diu a la carta als Romans.

La profecia d’Isaïes apuntava a la vinguda del Senyor Jesucrist en la seva missió sobre la Terra, però sens dubte és paraula que assenyala, alhora, el retorn de Jesús per endur-se el seu poble. “Veuran la glòria i la bellesa del Senyor, la majestat del nostre Déu. [...] Digueu als descoratjats: Esforceu-vos, no tingueu por. Aquí teniu el vostre Déu, ja arriba la venjança, la retribució de Déu vindrà, i ell mateix us redimirà.” 35, 2 i 4.


                                                                        Manel Alonso Figueres

divendres, 6 de desembre de 2013

La Concepció Immaculada de Sta Maria Verge - 8 de desembre

 Homilies del Parenostre - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153).
Festa Immaculada Concepció (8-12-2013): Gn 3,9-15.20; Salm 97; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38.

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss).

Pare nostre, que esteu en el cel:

Després que l’home hagué menjat el fruit de larbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo thavia prohibit de menjar?» (Gn). El drama humà i el de Déu; la grandesa i la pobresa de la llibertat. Els fills de Déu despullats dels seus drets, de la seva dignitat..., per l’egoisme, la indiferència...; la paternitat de Déu desfigurada per la fraternitat ignorada.

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist... (Ef). Però la paternitat de Déu no renuncia a recordar qui som, i per a què hem estat creats. Jesús és el germà on ens emmirallem per saber qui som. Que tots els béns de Déu són els que fan possible la vida de cada fill: de pau, justícia, bellesa, l’amor de Déu i als germans, la llibertat, i la intel·ligència, i la dignitat respectada i els drets més elementals..., i la vida eterna. Finalment, sense pecat, tots.

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de lAltíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà lanomenaran Fill de Déu (Lc). Ens recorda qui som amb la gran revelació que ens fa amb Jesús, per la seva encarnació, fill d’una dona, històrica, concreta, compromesa, incondicional, solidaria...; ens ho diu amb paraules i fets, amb la seva creu; també amb la resurrecció. Així la seva comunicació és alliberament, inici de la reconstrucció, lenta, del paradís inicial.

L’ha mogut lamor que ell guarda fidelment... (Sl). Finalment, la vida, i el sofriment, i l’acció de Jesús, s’entenen des de l’amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.» (Gn). Maria, és la mare, de Déu. Veritat irrenunciable per entendre el realisme, la historicitat, el compromís, de l’acció de Déu; sense ella fem de la salvació un missatge espiritual desencarnat, que no toca el sofriment humà, no baixa fins els inferns. Ens diu com ha de ser la construcció del Regne en el món: compromís personal i encarnació en les realitats humanes.

Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» (Lc). Jesús és el referent, el model, manifestació de la creació refeta, del Regne; és llavor i llevat, llum i sal, nosaltres terra bona, massa acollidora, el canelobre i el saler, com Maria.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. (Gn). Es revela el pecat amb tota la seva dramaticitat i marginació; coneixem aquesta degradació del mal en la vida de germans nostres que pateixen l’exclusió de tots paradisos. És la temptació de l’autosuficiència insensible.


                                               Mn. Miquel Garcia

Diumenge 1 d'Advent - 1 de desembre

Mt 24,37-44

Per nosaltres, els cristians catòlics, aquest diumenge iniciem el temps d’Advent, i amb aquest inici l’evangeli dels diumenges canviarà de narrador. Durant aquest any, l’evangelista Sant Mateu ens anirà mostrant aquest projecte de salvació, d’amor que Déu ens dóna. La lectura d’aquest diumenge assenyala amb tota la força aquestes dues paraules: «Vetlleu, estigueu a punt».

Una de les grans malalties que té la nostra societat i també l’Església, és caure en la rutina. Què farem aquest any per celebrar el Nadal? El mateix de l’any passat? Les mateixes festes, les mateixes ornamentacions de l’església... Fàcilment això ens pot anar enfonsant en l’avorriment i fins i tot el passotisme.

A l’evangeli d’avui Jesús ens fa un gran toc d’atenció. Fa servir una història de la Bíblia. Noé i el diluvi: «Tothom continuava menjant, bebent, casant-se».

Enmig d’aquesta gran catequesi, avui, en aquest primer diumenge d’Advent, Jesús ens crida a trencar la rutina, a viure amb el desig d’un temps nou que comença, amb Jesús que naixerà en present enmig de nosaltres. Per això neix el camí de l’esperança. No una espera passiva creuats de braços. Jesús ens diu: Vetlleu, vigileu, estigueu a punt, per no deixar passar el moment en que Déu es fa present enmig de nosaltres.

En el moment que vivim, la crisi que continua, les calamitats, les guerres, la violència... avui Jesús ens crida a deixar-lo entrar en el nostre cor. Que el convidem de veritat aquest Nadal, per transformar la nostra vida. I perquè enmig de les nostres relacions, en aquests dies que més intensament ens trobem en família, amb amics, ens comuniquem aquest Déu de la vida, de l’amor que ens crida a rectificar aquelles actituds que ens priven d’apropar-nos al Senyor.

A la segona lectura d’aquest diumenge, Sant Pau, a la comunitat de Roma els diu: «Sigueu conscients del moment que vivim. Avui la salvació és més a prop vostre».

Que aquest sigui el desig i projecte per aquest temps d’Advent. Com ens deia Jesús: Saber viure amb l’esperança que ens dóna pau i seguretat de que Déu és amb nosaltres.


                                                                                Mn. Xavier Ribas

Diumenge 33 de durant l'any - 17 de novembre

Recordàvem en un grup d’estudi bíblic, la quantitat de personatges que ens anunciaven grans desastres i, inclús, la fi del món amb l’arribada del segle XXI. Uns es sentien empesos com a profetes, altres ho feien seguint calendaris d’antigues civilitzacions, altres seguint plantejaments de les sectes on pertanyien i tots ho justificaven en el rerefons de l’estil de vida de la societat on ja s’hi traspuava una pèrdua significativa de valors. Aquells personatges ens presentaven una situació més que endimoniada, que només podia resoldre’s trencant-se, mitjançant grans calamitats. I imputaven a Déu la realització de grans desastres. Aquest era els seu discurs que, analitzat des de la psicologia, estava farcit de càrrega emocional, però buit d’autèntic contingut.

Al capdavall, els grans endevins, la van errar de ple. I la vida va seguir i segueix.

La litúrgia, en acostar-se la solemnitat de Crist Rei, que celebrarem el proper diumenge, ens porta una sèrie de fragments de l’Evangeli amb contingut escatològic, per tal d’ajudar-nos a plantejar la nostra actitud davant de la fi dels temps.

Tots aquests escrits ens manifesten situacions desastroses que ens emplenen de por, tot reflectint la desolació de la persona que s’uneix al mal i, d’altra part, també manifesten la glòria i la felicitat inabastable de Déu, als qui s’uneixen i s’esforcen posant la seva vida en sintonia amb l’Amor de Déu.

Davant de tot això, i després d’una lectura acurada del text cal fer nostre amb fe i amb esperança, que Jesús allò que ens anuncia és el missatge de la nostra salvació.

Va dir Jesús que quan hagi de succeir el temps fonamental de la nostra salvació, que és quan ell desitja cridar-nos d’aquest món, a viure amb Ell eternament, hi haurà fenòmens molt estranys, fins hi tot guerres i violència, epidèmies i fam, que haurem de superar i fins hi tot quedarà posada a prova la nostra fe

Però allò important que ens hem de fixar, no és centrar-nos en el missatge apocalíptic, tampoc l’hem l’arribada de la fi del temps com un moment de grans desastres i la fi de tot.

La providència de Déu fa que sempre puguem avançar, inclús en les pitjors condicions. Hem de fer nostres les paraules de Jesús que ens promet disposar una gran eloqüència, davant dels adversitats, que hem de conservar dins nostre com un gran tresosr:  “... us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”.

I és que en tos els temps de la humanitat, el nostre Déu, ens ha anat acompanyant amb la força inabastable del seu Amor, que és el la indescriptible força de l’Esperit Sant. El nostre Déu, com ens diu Sant Joan : És Amor. Aquest Déu d’Amor, no vol que és perdi ni un de sol dels nostres cabells. El nostre Déu és Déu de vida i vida a desdir: “guanyareu per sempre la vostra vida”. Com veieu el missatge no és una exhortació posada en la fi del món o la fi de la nostra vida, sinó per a mantenir-nos ferms en la fe, l’esperança i l’amor, cada dia.


                                                Mn. Josep M. Gómez, diaca