dissabte, 26 de novembre de 2011

Diumenge 1 d'Advent - 27 de novembre

Marc 13, 33 – 37

“Vigileu, doncs, i vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment.” Aquestes paraules les va dir Jesús després d’haver parlat dels senyals que tindran lloc amb motiu de la fi dels temps. En aquell temps els creients patiran una gran persecució, tots els qui són de la fe de Crist. El capítol 13 de l’evangeli de Marc ens mostra una imatge espantosa de com seran els dies de la persecució de l’Església (no parlem d’institucions), és a dir, el cos format per tots els creients que han confiat en Jesús la seva salvació, els qui s’han penedit dels seus pecats i han estat netejats amb la sang de l’anyell de Déu, els qui en aquells dies quedin sobre la Terra. Ho tindran molt malament, i per això el Senyor ens avisa i recomana que estiguem vigilants als esdeveniments que ell va deixar anunciats en els dies de la seva vida humana, perquè ningú no sap el dia ni l’hora en què “serà el començament dels dolors de part.” Mc 13, 8.

Els qui vivim actualment, potser, no arribarem a veure ni a viure en la nostra carn aquella gran devastació que vindrà: i, per tant, seran uns altres els qui la patiran. Tant se val, el cas és perquè Déu haurà tingut la bondat d’estalviar-los uns sofriments horribles. Però, fins i tot per als qui s’hi trobaran hi haurà un alleujament en aquell període: “Per amor als elegits que ell va triar, escurçarà aquells dies.” Mc 13, 20.

La conclusió és que del cert, els qui esperem la segona vinguda del Crist, això s’esdevindrà. Llavors serem transformats, tal com diu l’apòstol Pau a 1a. Corintis, cap. 15. Per tant, cal que per damunt de totes les coses que en el món ens lliguen, i que n’hi ha que hem de complir sense defallir, estiguem vigilants i desperts a allò que és la voluntat de Déu, tenint cura de quina és la vocació a què hem estat cridats. A la carta al Filipencs, l’apòstol ens recomana que “contínuament ens ocupem de la nostra salvació amb temor i respecte, perquè és Déu qui produeix en nosaltres tant la voluntat com l’acció, segons la seva benevolència.” Fil. 2, 12–13. Així que, “atès que som obra de Déu, creats en Crist Jesús”, cal que vetllem i que ens deixem portar per l’Esperit en l’acompliment de “les bones obres que prèviament Déu tenia preparades perquè les practiquéssim.” Efesis 2, 10.



Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dimarts, 15 de novembre de 2011

Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 20 de novembre

Tot i que, avui dia, la monarquia no forma part de tots els ambients polítics, tots tenim una certa imatge d’allò que hauria de ser un rei: poderós i fort, just i savi, magnànim, ric i misericordiós i, per damunt de tot, bell. Sí, avui, la litúrgia aclama Crist com al nostre Rei, com al Rei de l’univers, un Rei formós. El salmista ho expressa quan diu: ” Ets el més bell de tots els homes, exhalen gràcia els teus llavis” (45,3). Allí el salmista no subratlla només la seva bellesa exterior, la gràcia que els seus llavis exhalen, sinó que es refereix a la bellesa interior de les Paraules del Crist i a l’esplendor del seu missatge, de tal manera que, en aquesta bellesa hi descobrim la bellesa de la veritat, la bellesa del mateix Déu, una bellesa trasbalsadora que provoca en nosaltres un gran desig d’amor cercant la unió amb l’Amat.
Les lectures d’avui ens presenten la reialesa del Crist com a Jutge de la Humanitat. Ens fan girar la mirada vers un Crist salvador. Ell establirà dins dels nostres cors, ara i aquí, el seu Regne només amb una condició: deixar-se corprendre per la seva bellesa paradoxal, aquesta bellesa que no és engany, sinó veritat. Hem de mirar el Crist i confiar en el seu amor que va córrer el risc de despullar-se de la seva bellesa exterior per a anunciar l’esplendor de la veritat.
Sembla que hi ha oposició entre l’esforç desesperat dels homes per a construir un món més unit, més pacificat, mitjançant tractats i convencions, i aquest Regne de Crist que l’Església ens presenta. Si el Senyor és al cor del nostre univers, no és per a reivindicar poder i prestigi. Li dóna vida suscitant a tot arreu i en tots, capacitat de justícia, amor, fraternitat... Gràcies a Ell els homes seran units per sempre en el Regne de Déu i Déu ho serà TOT en TOTS.



Maïté Cabié

dimecres, 9 de novembre de 2011

Diumenge 33 de durant l'any - 13 d'octubre

Mt 25, 14-30

En la nostra reflexió sobre aquesta paràbola és important que ens centrem en l'actuació del tercer servent, doncs ocupa la major atenció i espai en la paràbola. La seva conducta és diferent a la dels altres servents no se li ocorre una altra cosa que «amagar sota terra» el talent rebut per conservar-ho segur. Quan el senyor arriba, ho condemna com a servent «negligent i mandrós» perquè no ha entès gens. És evident que aquest servent no se sent identificat amb el seu senyor ni amb els seus interessos. En cap moment actua mogut per l'amor, no estima al seu senyor, li té por. Moltes vegades nosaltres actuem com aquest servent, i dediquem els nostres esforços a “conservar”, a mantenir allò en el que creiem. I és cert que hem de viure amb l'herència espiritual que hem rebut; però, alhora, també l'Evangeli ens interpel·la a viure les exigències de Crist. Hem de, amb l'ajuda del Pare, arriscar-nos a construir una Església més fidel a Jesús. Una Església de germans i germanes que vol viure en el dia a dia els valors del regne de Déu. És a dir, viure vides transformades per l'Esperit, experimentar que és possible viure un altre tipus de relacions basades en l'amor, la pau i el perdó. És per això que l'Evangeli ens anima a no “amagar sota terra” el que hem rebut del Pare, tot el contrari, som cridats a compartir-ho amb tots els nostres amics i veïns amb alegria i entusiasme, perquè d'aquesta manera siguem una Església acollidora i inclusiva. Amén.



Germán López-Cortacans
Església Evangélica de Catalunya

dimarts, 1 de novembre de 2011

Diumenge 32 de durant l'any - 6 de novembre

Mt 25, 1-13


“L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l”

Amb aquesta exclamació, l'evangelista Mateu ens convida a posar-nos en marxa. L'espòs, l'Estimat, aquell que omple la nostra vida, que li dóna sentit, que ens fa sentir i saber-nos estimats, ve a buscar-nos, vol que entrem per sempre més en la seva festa. Aquest és el sentit de la mort pel cristià: anar a trobar-se amb el seu Estimat.

Només una condició: dur la torxa encesa, il·luminar el camí.

Hem estat cridats a ser llum del món (Mt 5, 14), perquè la llum de la nostra fe il·lumini la foscor, perquè veient les nostres accions els no cristians es preguntin perquè ho fem, què hi ha de diferent en aquest o aquesta que actua diferent.

Ser llum, llum per nosaltres i llum per als altres, aquest és el projecte del cristià. Per ser-ho cal encendre l'oli de l'amor amb la flama de la fe, perquè la nostra torxa brilli i il·lumini.

Ell, l'espòs, només espera això de nosaltres: que l'estimem i que estimem.

Cinc noies esperaven, però no tenien a punt l'oli per encendre la torxa.

Amb l'amor envers l'Estimat no n'hi ha prou, cal estimar els germans, sense aquest oli que faci cremar la nostra torxa la nostra vida de cristians és incompleta. Estimar Déu i els homes, encendre amb la flama de la fe l'oli de l'amor, vet aquí la clau de la vida cristiana a l'espera de la trobada definitiva amb l'Estimat que ens convida a les noces eternes.




Josep Anton Clua