dijous, 18 d’agost de 2011

Diumenge 22 de durant l'any - 28 d'agost

Pere és una figura senyera en l'Església i un gran testimoni de fe; ara bé, ens podem deixar portar per una visió idealitzada que ens faci oblidar que ell també fou un home de carn i ossos, amb virtuts i febleses, com cadascú de nosaltres. Hem d'agrair als evangelistes que ens hagin presentat la personalitat dels primers seguidors de Jesús amb realisme. Pere, que és capaç de fer una excel·lent confessió de fe en Jesús com a Messias i rep per això un gran elogi per part del Salvador, s'emporta també una severa amonestació, perquè en el camí de la fe encara li queda molt per aprendre.


Escoltar l'amonestació de Jesús a Pere és un bon motiu per a fer un examen de consciència sobre el nostre ésser cristià. ¿Som de debò fidels a l'ensenyament de Jesucrist, fins al punt de pensar realment com Déu, o més aviat ens emmotllem a la manera de pensar i als criteris d'aquest món? Al llarg de la història, els fills del Regne de Déu hem caigut en la temptació de pensar segons el món, de recolzar-nos en les riqueses materials, de buscar amb afany el poder polític o el prestigi social; i de vegades ens mouen més els interessos mundans que no pas l'esperit de l'Evangeli. És curiós com sovint, tot i trobar-nos confrontats amb el món (persecució, indiferència, ridiculització per part seva…), caiem en el parany d'adoptar el seu estil i adaptar-nos als seus criteris, fent de la vida cristiana una mena de carrera d'honors o un joc de forces polítiques; davant d'aquests fets, se'ns torna a plantejar la pregunta: «¿què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida?»


Després d'haver deixat les coses clares, Jesús ens ensenya què vol dir pensar com Déu: estimar, amb tot el que això comporta de renúncia en bé del proïsme; per aquest motiu, el seguiment del Crist passa per la creu: No és possible ser un bon deixeble de Jesús si hom no està disposat a carregar amb la creu. Els cristians no busquem el sofriment per ell mateix; tampoc no refusem els elogis que alguna vegada, per causa justa, ens puguin venir dels altres; però, més enllà d'honors i sofriments, de glòria humana i d'afliccions, l'ideal i la voluntat del cristià ha de ser sempre estimar, fins al punt d'assumir que l'amor pot comportar obrir-se al dolor, a la renúncia, al sacrifici i a la incomprensió per part dels altres. Aleshores la creu, quan és signe de l'amor sincer, quan mostra fins a quin punt hom és capaç d'estimar, es convertirà en lluminosa i en signe de salvació.


Mn. Joaquim Meseguer

Diumenge 21 de durant l'any - 21 d'agost




Avui dia, la persona vol trobar o retrobar la seva identitat, és a dir descobrir qui és per ell mateix o pels altres. A tots ens interessa força que pensen els altres de nosaltres. També, un dia, a Jesús li va interessar saber que es deia d’ell i ho va demanar als seus apòstols. És clar les respostes foren molt variades.... Però, per a Jesús era important sentir qui era Ell pels seus deixebles. Aleshores, Pere, sempre impetuós respongué “Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu!” Llavors Jesús digué :” Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs. Això no t’ho ha revelat els homes sinó el meu Pare del cel. I jo et dic: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”.Tal com ho expressa el P. Bayò, escolapi en els seus comentaris de les lectures litúrgiques, “poc es devia esperar el bo de Pere que la resposta a una pregunta en aparença tan senzilla , fos tan contundent, no gens menys que l’anunci de l’Església”. Pere és la roca sobre la qual Jesús volgué construir la seva Església al qual demana consolidar els seus germans (Lluc 22,22). I a ell mateix un cop ressuscitat, confia la responsabilitat de “pasturar” tot el seu ramat. (Jn 21, 15-17). De fet, en l’evangeli de Joan, (1,42) Jesús es troba amb Simó per primera vegada i li diu: “Tu ets Simó, fill de Joan, tu et diràs Cefes –que vol dir “pedra”. Segur que no va entendre aquestes paraules. En aquest diàleg a Cesarea de Filip, Jesús revela el sentit d’aquest nom. Però, abans, Pere pronuncia la seva professió de fe personal: no tan sols reconeix en Ell al Crist, sinó també al Fill de Déu. A la fe no li basta saber que pensen els demés, també cal la relació personal del deixeble amb Jesús. És com si Jesús digués: acabes de dir qui sóc per tu, ara te diré qui ets per a mi. És Jesús que construeix la seva Església ben conscient d’haver escollit una pedra fràgil.

Cada un de nosaltres hauria de preguntar-se qui és Jesús per a ell i començar a descobrir-lo al llegir la segona lectura d’aquest diumenge.




Maïté Cabié

dilluns, 15 d’agost de 2011

Diumenge 20 de durant l'any - 14 d'agost

Dona quina fe que tens!


El desig salvífic de Déu és promesa i pronóstic final per a tota la humanitat, tant pels qui el coneixen com pels qui no. Déu ha proposat d'oferir la salvació, no d'imposar-la. Es pren el seu temps (si podem parlar del temps en referència a Déu), de manera que els homes el reconeguin lliurement, perquè de res serviria una salvació forçada, ni tindria cap sentit una Església, sacrament universal de salvació, sense homes que fossin realment lliures. El goig i la lluita, en el nostre present, de reconèixer la salvació és tasca personal i comunitària de discerniment, de pregària i d'espera confiada.


Volent Déu, com vol, la salvació de tota la humanitat, que és comunió amb Ell i unió fraterna entre tots els germans, cal obrir ben bé el nostre cor i la nostra humanitat a moltes cultures, a moltes situacions humanes, a molts racons que son especialment triats per Déu, i no tant per nosaltres. Les situacions d'injustícia, de precarietat, d'insatisfaccions, d'ignorància...són aquelles a les els seguidors de Jesús hi hem de donar alguna resposta. No sempre fàcil. Però tant de bo, sempre, presents en la nostra pregària. És precisament la pregària allò que primer hauríem de poder compartir cristians de totes les confessions.


Pregar és respirar. Si no prego, moro. Si prego ofereixo la pròpia llibertat a Aquell que no juga amb la meva llibertat i que amb la seva vida ha donat resposta a aquests esdeveniments que anomenem injustos, precaris, dolorosos...És Jesús qui ha guanyat amb la seva vida, la nostra salvació, i som nosaltres que la rebem, i no la podem ocultar, sinó oferir. Perquè la salvació s'ofereix i no s'imposa.


D'això en sabia prou aquella dona cananea (estrangera!!!). Va saber i va voler il·luminar la pròpia vida, ni que fos amb un pessic de vida, amb una escletxa de llum, amb un bocí de misericòrdia. Quina fe! Quina gosadia i quina valentia, quin atreviment! Aquella dona ens ensenya a no tenir por de demanar, ni d'apropar-nos a Jesús. I com ella, també nosaltres, ens hauríem de sentir convidats a no tenir por d'il·luminar (de reflectir, per ser precissos) la vida de molts i la vida en molts llocs i situacions de foscor i tenebra.


Siguem homes i dones de pregària. Tinguem el cor i la mentalitat ben obertat, perquè la salvació de Déu és per a tothom. Que tothom pugui conèixer Aquell que salva, que le pugui tastar en la pròpia vida, ni sigui amb una engruna de les que embruten la taula, cauen i ens n'oblidem.


"Dona quina fe que tens! que sigui tal com vols"



Mn. Daniel Palau

dimecres, 10 d’agost de 2011

Diumenge 20 de durant l'any - 14 d'agost

Mateu 15, 21 - 28

La guarició de la filla de la dona cananea, una forastera que vivia en terra estrangera (la regió de Tir i de Sidó era, i és encara, dins de l’estat del Líban) ens porta a la reflexió o, si més no ens hi hauria de portar, que nostre Senyor va venir a salvar únicament les ovelles perdudes de la casa d’Israel –això ens ho diu aquest mateix text–. Dit així sona molt malament perquè, sense un coneixement acurat de la sagrada escriptura, ens faria pensar que els qui no són descendents d’Abraham no tindran part ni sort en la redempció obrada per nostre Senyor a la creu. Per tant, avancem una miqueta més en aquesta exposició.

Una dona que clama perquè la seva filla sigui sanada. Què no faria una mare per una filla o un fill seu? I crida: “Senyor, fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt.” I, vet aquí, Jesús no li contesta. Els deixebles, només per guardar les formes, demanen a Jesús que la faci marxar, perquè els molesten els crits de la dona. “Només he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel.” La dona, no se sent humiliada per aquestes paraules, ni per les que li dirà tot seguit: “No està bé prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.” No, tampoc no va acusar la humiliació de ser tractada com una bèstia. Ella, una estrangera cananea, es va empassar la humiliació, va rebaixar-se a no donar-se per ofesa, i tot ho hauria suportat perquè, què era allò que desitjava? Que la seva filla fos alliberada del poder del diable, perquè patia molt...

La seva fe va ser recompensada. En aquest cas era només la guarició d’una persona estimada, en uns altres casos la fe pot ser per rebre la salvació. Perquè, encara que ella no era del poble d’Israel, per la fe va esdevenir poble i va ser considerada com a filla d’Abraham, el pare dels creients. La salvació, de la mateixa manera, ha de començar per la humiliació de veure’s pecador; una persona ha de reconèixer que no mereix la salvació, i que no ha d’exhibir mèrits propis, com feia aquell fariseu “que donava gràcies a Déu perquè no era com els altres homes, lladres, injustos, adúlters...” (Lluc 18, 11).

Aquesta és la fe que agrada a Déu. I si no és aquesta mena de fe, ja cal que t’espavilis a demanar-ne al Senyor, perquè sense la fe és impossible de ser-li agradable.



Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

diumenge, 7 d’agost de 2011

Diumenge 19 de durant l'any - 7 d'agost

Mt 14, 22-33


Llegint els versets de l’evangeli de Mateu d’aquest diumenge, ens fan meditar sobre la lliçó que Jesús dóna als seus deixebles, sobretot a Pere. Els evangelis ens transmeten una visió prou completa de l’apòstol. Podríem dir d’ell que és un home impulsiu, passional, decidit. La seva estimació per Jesús és sincera, però, quan la seva fe es posada a prova podem concloure que encara no és prou madura.

Després de l’episodi de la primera multiplicació dels pans, “Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca...” L’evangelista Joan ens explica el motiu d’aquest anar-se’n, quasi bé a corre cuita: després d’aquest prodigi, “Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.” (Jn 6, 15). Mentre els deixebles se’n van amb la barca, Jesús, es queda tot sol, menjant el seu aliment més preuat, que és fer la voluntat del seu Pare. En el silenci de la pregària, Jesús, el nou Moisès, es lliura a la Llei de l’Amor, en unes noves taules que li dóna el Pare, que venen a donar compliment de les promeses de l’Antiga Aliança: “No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.” (Mt 5, 17).

Malgrat ser pescadors ben experimentats, la fortor del vent i la imatge de Jesús caminant sobre les aigües, els deixebles cauen en la por i l’espant. Amb tot la decisió de Pere de seguir Jesús, l’esperona perquè pugui dominar també els esperits malignes que trasbalsen les onades i fan que la barca estigui en perill. Però la valentia inicial acaba bruscament, quan els dubtes quasi be l’ofeguen en la foscor del mal. La pregària de Pere atrau ràpidament la salvació del Senyor: “Senyor, salva’m!”

Quan Jesús puja a la barca, “...el vent va parar.” Hem de demanar que en la barca de l’Església, que ha tingut fortes sotragades, Jesús estigui sempre amb nosaltres, malgrat les divisions i els conflictes. Els versets d’avui ens remeten a les nostres tempestes personals on Jesús ens demana saber obrir el nostre cor de bat a bat, sense calcular el risc. Ens demana que creiem en la seva Paraula, en el seu Amor.

La barca de l’Església és la nostra llar on Jesús ens demana anar “...llac endins...” (Lc 5, 4). Malgrat les nostres pors, les nostres dificultats, hem de calar les xarxes per seguir pescant per a una comunicació, un diàleg, entre totes les confessions, per a no naufragar, ni ofegar-nos en la tenebra de la indiferència. Demanem que Jesús, ens guiï, enmig d’aquestes aigües insegures, cap a la seva Llum i el seu Amor per tots nosaltres: “Coratge! Sóc jo. No tingueu por!”




Xavier Artigas