dilluns, 24 de març de 2014

Diumenge 4 de Quaresma - 30 de març

 Efesios 5, 8-14


Formas de existir que se contraponen no sólo por el cómo sino por el qué (erais tinieblas y sois luz).  Esta concepción dentro de contextos iguales, tiene paralelos en el N.T, sobre todo en el evangelio de Juan y quizás, han ejercido una influencia importante los escritos de Qumram.

Luz y tinieblas se conciben aquí como dos esferas de poder en las cuales existimos: nosotros mismos somos luz, o somos tiniebla. No somos objetos sin vida ya que cumplimos en nuestro propio caminar lo que somos.

Como “hijos de luz” se nos insta a separarnos de la contra-esfera (tiniebla). Eso no quiere decir tener un cuidado escrupuloso por nosotros mismos, una preocupación negativa de mantenernos intactos respecto al “mundo”, y que sea preferible no hacer nada a arriesgar algo.

Nada de mantenerse fuera de, sino descubrir, “sacar a la luz” mantenerse firme en esa esfera de luz que destruye el poder de la esfera de la tiniebla.
Iluminar no es sólo irradiar, es transformar.



Pastor Juan Medrano

divendres, 21 de març de 2014

Diumenge 3 de Quaresma - 23 de març

Jesús i la samaritana

La lectura d’un text, avui una narració bíblica pren sentit  -vida- pel lector en la mida que se’l fa seu, això és, en la mida que esdevé Paraula i Paraula de Déu : que sent en el seu cor ( el seu interior ) que Déu li diu coses que augmenten o el fan avançar en el seu camí de deixeble de Crist.

Què ens pot dir aquest fragment de l’evangeli segons sant Joan ? D’aquesta narració d’ un encontre entre Jesús i una dona samaritana? Evidentment ens dirà en la mida que l’escoltem, no únicament amb el sentit de l’oïda exterior ( inici necessari del camí ) sinó que el que sentim  - i d’alguna manera veiem “como si presente me hallare”- en el cor ( interioritat ) i que així produeixi un canvi o progrés en la nostra vida d’homes i dones cristians. I això és la pregària, el tu a tu amb el Senyor.  Perquè justament, al meu entendre, aquesta narració de Joan ofereix elements fonamentals com a paradigma o model de tota pregària del cristià. Vegem-ho.

És un encontre, trobada entre dues persones que dialoguen des de una situació que no és superficial per elles: la set i la necessitat quotidiana de l’aigua, una necessitat que és compartida i que neix dels nivells més profunds dels humans ( encara avui per milions i milions d’ humans que trepitgen el mateix sòl que nosaltres ). La pregària no pot basar-se en superficialitats  i perifèries de cadascú de nosaltres sinó en les profunditats i abismes del jo ( “ des de l’abisme… ps. 129 ) a vegades opac a un mateix (  “ escruta el meu cor “ final del ps. 139 ) i que cal que Ell mateix ens el faci, encara que a vegades dolorosament  descobrir. L’acció del Senyor comença per fer-nos adonar de quines són  les nostres sets .

La pedagogia del Senyor – és com un mestre que ajuda al deixeble a prendre consciencia  del qui veritablement és ell mateix-   fa un pas més endavant. Sovint el desig de satisfer les nostres necessitats – autènticament profundes o no – no ens fa que ens adonem que ens tanquem en unes immediateses, -que per altra banda són en molts casos fruit de moltes injustícies i enredades d’altres,- que esdevenen muralles o gàbies daurades. El parlar Jesús d’ una altra aigua , obre un horitzó nou en la vida de la samaritana  [1]. Quantes vegades la pregària fa experimentar un profund alliberament interior obrint noves perspectives al que s’experimenta com a clos i fosc!

La pregària esdevé expansiva, inicia dinamismes de compartir les joies i veritats que el Senyor fa descobrir  a  l’orant ( “ veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet” ). La pregària enforteix dinamismes d’eklesia ( literalment ´” els cridats ).

Aquest encontre, per alguns especialistes de la història de la redacció de l’evangeli de Joan, seria el nucli d’un “primitiu evangeli dels samaritans “ que ressonaria a Fets on després de la “  baixada” de Jerusalem dels diaques ( tots amb noms grecs ) conseqüència de la persecució de la comunitat jueva-hel·lenista on troben samaritans que havien “cregut “ en Jesús .[2]

Mn. Lluís-Anton Armengol









[1]  És semblant a l’encontre amb Bartimeu (Mc. 10) : graduació progressiva del seu desig i petició de “tornar a veure”  : cridar i cridar més fort que surt  del seu abisme interior, i l’acció del Senyor que fa que hi torni a veure veient per primera vegada el seu rostre i així esdevé deixeble : ho deixa tot ( el mantell on hi té els quatre cèntims - “ tot el que té”- ) i el segueix pel camí d’” ascensió” a Jerusalem ( esdevé deixeble).
[2]  Potser inicialment com “taéb” ( el Mestre o Profeta ) i que en el text de l’evangeli s’identifica amb el  messies ( descendent de David ).

dimarts, 18 de març de 2014

Diumenge 2 de Quaresma - 16 de març

 Homilies del Parenostre - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153).
Diumenge 2 de Quaresma - A (16-03-2014): Gn 12,1-4a; Salm 32; 2Tm 1,8b-10; Mt 17,1-9.
Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss).
Pare nostre, que esteu en el cel:
Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l’amor que els té; que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós (Sl). Confiant en Déu ja ens sentim fills, segurs a les seves mans, com un nen en els braços de la mare, de la mare que sempre vetlla (mirem les mares què fan). És la revelació del Déu amor, pare, dador de vida; el Déu que venerem i des d’ell vivim la vida.
«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo» (Mt). En la revelació de Jesús com a Fill, el fill per excel·lència, Déu es revela com a Pare; tota l’acció de Jesús manifesta la paternitat / maternitat de Déu; també a la creu. Si també volem ser fills, mirem Jesús.
Vingui a nosaltres el vostre Regne.
«Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que servirà per beneir... (Gn). El Regne de Déu que ve el trobem després d’un pelegrinatge de fe incondicional; primer és somni, il·lusió, patiment... finalment realitat. És el nostre itinerari personal confiat, ple d’obstacles, en la vida i en aquesta Quaresma.
Ell ens ha salvat i ens ha cridat a una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb laparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la bona nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat (2Tm). Una crida, la de Déu, que ens treu del no res, de la mort, on Jesús és el paradigma creador; una crida a la vida, i una vida per sempre. És “morir i ressuscitar amb Crist”, la nostra vida associada a la d’ell. No conquesta, sinó gràcia.
...Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.» En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por.» Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol (Mt). Jesús, continuació de la Llei i el Profetes, transparència de Déu, una altra manifestació de Déu tan propera que toca la vida i la transforma; s’hi està bé amb ell, i ens hi hem quedat a viure amb ell; estar amb ell és el que ens fa nous, transfigurats. Així la Quaresma seria estar amb Jesús i deixar que la llum de Jesús, que es la de Déu, ens arribi i ens faci estar bé, per restar ja instal·lats en ell; si més no, experiència forta per continuar el camí.
Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.
... estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor (Sl). Déu és amor i tota la terra,la creació i la vida de les persones participen d’aquest amor; estem fets per estimar i ser estimats: l’amor impregna tota la realitat; i després toca l’amor que posem nosaltres en les relacions humanes, un amor que es diu: justícia.
L’Esperit del Parenostre avui...
Justícia en les relacions laborals; que els beneficis es reparteixin a parts proporcionals, i al treballador li arribi la seva part guanyada per viure també una vida digna; no remuneracions indignes que exploten les persones i les fan novament esclaves; amb l’excusa de la crisi qualsevol retallada és justificada, sempre a la part dels més pobres; tenim ofertes de treball indignes, humiliants, explotadores, esclavitzants; hi torna haver qui es constitueix amo dels béns de producció, quan els béns del creat ja sabíem que eren de tots.

                                                       
                                                           Mn. Miquel García

dimecres, 5 de març de 2014

Diumenge 1 de Quaresma - 9 de març

Mateu 4:1-11


L'episodi conegut com "les temptacions de Jesús" és un relat en el qual  s’agrupen  de forma resumida les temptacions que va haver de superar Jesús al llarg de tota la seva vida. Encara que Jesús viu mogut per l'Esperit rebut a el Jordà, res li aparta de sentir-se atret cap a formes falses de messianisme. Dit d'una altra manera més crua: a Jesús se li planteja realitzar la seva missió messiànica sense passar per la creu. Ell és plenament conscient que la seva manera d'entendre i viure la relació amb el Pare implica preocupar-se pels més febles i necessitats; i això li portarà problemes per part dels religiosos.

El relat de les temptacions de Jesús va ser recollit en els evangelis per alertar als seus seguidors. Hem de ser lúcids. L'Esperit de Jesús està viu a la seva Església, però els cristians no estem lliures de falsejar una vegada i una altra, la nostra identitat caient en múltiples temptacions, com per exemple, suavitzar el missatge del seguiment a Jesús per fer-ho més atractiu per a la nostra societat. Que el Senyor ens ajudi a entendre i a viure les paraules del Parenostre:” no ens deixis caure en temptació”, Amén.

Germán López-Cortacans
Església Evangèlica de Catalunya


dissabte, 1 de març de 2014

Diumenge 8 de durant l'any - 2 de març

(Mt 6, 24 - 34)

La paraula grega psiké de l’Evangeli de Mateu es pot traduir per ànima i per vida. Mirem com s’obre un nou significat a aquest fragment de l’Evangeli! “No us preocupeu per la vostra ànima ni pel vostre cos...” La vida prové de l’aliment o de la beuguda? L’aliment material no és la font de la vida, no és el que nodreix l’ànima; com el vestit no és la força i la consistència del cos. Per altra banda, Déu no s’ocupa d’aquestes coses? “Mireu els ocells del cel i els lliris del camp...” Diu Mère Gabrielle a L’Ascesis de l’Amor:

Veure el miracle de l’arbre ahir sec, avui vestit de flors i demà cobert de fulles... veure l’Existència en cada criatura... un insecte minúscle que tanmateix és perfecte en la seva en cada detall de la seva petitesa... veure una sortida de sol i sentir la Gràcia de Déu dins l’ànima, l’home ha d’estar cec per no veure aquestes coses... la ceguesa dels ulls de l’ànima és el més greu que ens pot passar!

L’ànima i el cos, són els dos termes que Mateu ens posa per situar-nos davant el conflicte de servir a dos Senyors: Déu i les riqueses d’aquest món. Cal ajustar els mots: cos i ànima no són contraposats, estan de la mateixa part. El que és incompatible és servir a un o altre Senyor, perquè ho fem amb cos i ànima simultàniament. Perquè Déu ens creà cos-i-ànima, ànima vivent, un sol home compost de dues parts inseparables. Tant inseparables que la ruptura del lligam provoca la mort de l’organisme. Una ànima que transmet la vida a l’organisme; un cos que permet actuar en el món a l’anima; no un dins l’altre com una presó, sinó un vivificant l’altre, fins que a Déu li plau posar fi a aquesta unió i deixar que l’anima, la vida, continuï el seu camí... Els cinc sentits, i la veu, i els moviments del cos són possibles per la força vivificadora que li transmet l’ànima. Però el cos també és més enllà de la carn que es descompon al sepulcre. El cos en sentit profund, tot allò que per la meva relació amb la creació incorporo a la meva vida, no deixa de seguir acompanyant l’ànima; el que retorna a la terra són els elements presos de la terra. La vida de la psiké és la seva unió amb Déu; la vida del cos és la seva unió a la psiké. Tot el que no s’uneix en aquesta unió santa, retorna a la terra d’on fou pres i es dissol. El que s’uneix a Déu, gaudeix de la seva Reailesa i viu per sempre. L’ànima doncs no és la que dóna la vida sino la potadora de la vida del conjunt humà... A nosaltres ens toca preocupar-nos d’ella servint a un o altra Senyor.

Però... existeix aquesta ànima? Mai l’hem vist!...

- Has vist mai els teus ulls? No al mirall; els teus ulls reals, els has vist mai?

- Com els pots veure si és amb ells que hi veus!! El mateix passa amb amb l’ànima, i amb Déu; com pots veure Déu o la vida que Ell et dóna si vius en Ell!

La lògica no ens permet arribar a certs límits. La pregària ens pot obrir altres camins més segurs... malgrat no tindrem paraules pr expressar el que aprendrem...

Per això l’imperatiu cristià de la sobrietat i la castedat - o millor la integritat - del cos i de l’ànima. I per això el consell de l’Evangeli de Mateu de preocupar-se i buscar només la Reialesa de Déu, aquell estat de coses on és Ell l’únic Senyor, on la seva Paraula i la seva Vida són el principi, el marc de referència i l’única clau del significat de l’existència.

P. Josep

Diumenge 7 de durant l'any - 23 de febrer

1 Corintis 3,16-23


Tot és vostre

Quan llegeixo aquest text, em sembla que les coses encara no han canviat gaire.  Alguns deien:  "Jo soc de Pau. Nosaltres hem entès la veritat més que vosaltres.  Nosaltres som els veritables cristians."  Altres deien: "No.  Jo soc d'Apol·lo.   Som nosaltres els que tenim la veritat."  I, encara hi havia altres que deien: "Jo soc de Cefes.  I, els veritables savis som nosaltres." (v.4)
De la mateixa manera avui hi han els que diuen: "Jo soc de l'església protestant."  O altres que diuen: "Jo soc de l'església catòlica."  O: "Jo soc dels ortodoxos."
Però Déu diu: "Sou temple MEU i és el MEU Esperit que viu en vosaltres!" (v.16)
Potser li adorem des de les nostres pròpies tradicions cristianes, però no hem d'oblidar que tots som SEUS.  I, aquells que volen desmuntar aquest temple SEU, fent com que pertany als homes, diu Déu que els destruirà. (v.17)
Per tant, val més que ens tractem els uns als altres amb humilitat.  És més, ell que es considera més savi que els altres només s'enganya a si mateix. (v.18)
I, deixem allò de gloriar-nos en els nostres herois humans (v.21). Podem aprendre d'ells.  Ens podem inspirar per ells.  Però no ens poden donar res, perquè ja ho tenim tot.  Tot el que tenien Pau, Apol·lo, Cefes (Pere) i els altres sants i mestres ja ho tenim. "Tot és vostre!" proclama la Paraula de Déu fins i tot dues vegades (v.21 i 22).
Com és que ja tenim tot?  Perquè som temple de Déu i tenim a l'Esperit Sant. No pertanyem a cap home ni a cap institució humana.  Pertanyem a Jesucrist com Ell pertanyia al Pare. (v.23)  Beneït sigui per sempre!

Senyor Jesús, perdona'ns per considerar-nos més savis o més veritables que altres cristians.  Volem aprendre de la Teva humilitat. Gràcies, Pare, per donar-nos el Teu Esperit Sant i amb Ell totes les coses.  Ajuda'ns a entendre i a acceptar aquest gran misteri.  Amén.

David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà