divendres, 21 de març de 2014

Diumenge 3 de Quaresma - 23 de març

Jesús i la samaritana

La lectura d’un text, avui una narració bíblica pren sentit  -vida- pel lector en la mida que se’l fa seu, això és, en la mida que esdevé Paraula i Paraula de Déu : que sent en el seu cor ( el seu interior ) que Déu li diu coses que augmenten o el fan avançar en el seu camí de deixeble de Crist.

Què ens pot dir aquest fragment de l’evangeli segons sant Joan ? D’aquesta narració d’ un encontre entre Jesús i una dona samaritana? Evidentment ens dirà en la mida que l’escoltem, no únicament amb el sentit de l’oïda exterior ( inici necessari del camí ) sinó que el que sentim  - i d’alguna manera veiem “como si presente me hallare”- en el cor ( interioritat ) i que així produeixi un canvi o progrés en la nostra vida d’homes i dones cristians. I això és la pregària, el tu a tu amb el Senyor.  Perquè justament, al meu entendre, aquesta narració de Joan ofereix elements fonamentals com a paradigma o model de tota pregària del cristià. Vegem-ho.

És un encontre, trobada entre dues persones que dialoguen des de una situació que no és superficial per elles: la set i la necessitat quotidiana de l’aigua, una necessitat que és compartida i que neix dels nivells més profunds dels humans ( encara avui per milions i milions d’ humans que trepitgen el mateix sòl que nosaltres ). La pregària no pot basar-se en superficialitats  i perifèries de cadascú de nosaltres sinó en les profunditats i abismes del jo ( “ des de l’abisme… ps. 129 ) a vegades opac a un mateix (  “ escruta el meu cor “ final del ps. 139 ) i que cal que Ell mateix ens el faci, encara que a vegades dolorosament  descobrir. L’acció del Senyor comença per fer-nos adonar de quines són  les nostres sets .

La pedagogia del Senyor – és com un mestre que ajuda al deixeble a prendre consciencia  del qui veritablement és ell mateix-   fa un pas més endavant. Sovint el desig de satisfer les nostres necessitats – autènticament profundes o no – no ens fa que ens adonem que ens tanquem en unes immediateses, -que per altra banda són en molts casos fruit de moltes injustícies i enredades d’altres,- que esdevenen muralles o gàbies daurades. El parlar Jesús d’ una altra aigua , obre un horitzó nou en la vida de la samaritana  [1]. Quantes vegades la pregària fa experimentar un profund alliberament interior obrint noves perspectives al que s’experimenta com a clos i fosc!

La pregària esdevé expansiva, inicia dinamismes de compartir les joies i veritats que el Senyor fa descobrir  a  l’orant ( “ veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet” ). La pregària enforteix dinamismes d’eklesia ( literalment ´” els cridats ).

Aquest encontre, per alguns especialistes de la història de la redacció de l’evangeli de Joan, seria el nucli d’un “primitiu evangeli dels samaritans “ que ressonaria a Fets on després de la “  baixada” de Jerusalem dels diaques ( tots amb noms grecs ) conseqüència de la persecució de la comunitat jueva-hel·lenista on troben samaritans que havien “cregut “ en Jesús .[2]

Mn. Lluís-Anton Armengol









[1]  És semblant a l’encontre amb Bartimeu (Mc. 10) : graduació progressiva del seu desig i petició de “tornar a veure”  : cridar i cridar més fort que surt  del seu abisme interior, i l’acció del Senyor que fa que hi torni a veure veient per primera vegada el seu rostre i així esdevé deixeble : ho deixa tot ( el mantell on hi té els quatre cèntims - “ tot el que té”- ) i el segueix pel camí d’” ascensió” a Jerusalem ( esdevé deixeble).
[2]  Potser inicialment com “taéb” ( el Mestre o Profeta ) i que en el text de l’evangeli s’identifica amb el  messies ( descendent de David ).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada