dilluns, 11 de novembre de 2013

Diumenge 32 de durant l'any - 10 de novembre

Lc 20, 27-38

L’evangeli d’avui ens mostra com alguns saduceus (grup religiós jueu originat en temps dels Macabeus i actiu fins a la destrucció del temple de Jerusalem, que refusava l’autoritat de les tradicions orals i d’altres llibres de l’Antic Testament que no fossin el Pentateuc, i negava la resurrecció dels morts, la immortalitat de l’ànima i l’existència dels àngels) posen a proba Jesús, Intenten ridiculitzar-lo.

Els saduceus no creien en la resurrecció i per consegüent plantegen a Jesús un parany posant com a excusa la Llei de Moisès.
Els saduceus eren un grup ben considerat dins la societat jueva i a més tenien uns certs privilegis socials, ja que no s’enfrontaven directament amb el poder romà. Veien en Jesús un perill, ja que amb Jesús la religiositat oficial jueva era posada en dubte. Els saduceus veien perillar la seva vida còmoda i tranquil·la.

Per una altra banda, amb Jesús, les seguretats religioses dels saduceus (centrades en la Llei de Moisès) es veuen afectades. Acceptar els canvis de vegades pot ser difícil.
Nosaltres quan recitem el Credo diem: “... crec en la resurrecció de la carn ...”. Però sabem realment què significa?. Després de la resurrecció el cos serà un cos gloriós. Això és un dels misteris de la fe. Ressuscitarem per no tornar a morir i serem semblants als àngels. Pau ho expressa en 1Co 15, 42-49: “Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, però en ressuscita un d'incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual. Perquè, així com hi ha cossos terrenals, també hi ha cossos espirituals. Així ho diu l'Escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser terrenal; però el darrer Adam és Esperit que dóna vida. No és primer l'ésser espiritual, sinó el terrenal, i l'espiritual ve després. El primer home, fet de pols, prové de la terra, però el segon home prové del cel. Tal com era el de pols són tots els de pols, i tal com és el del cel seran tots els del cel. Així com som semblants a l'home fet de pols, també serem semblants a l'home que és del cel.”

La «resurrecció de la carn» significa que, després de la mort, no existirà solament la vida de l’ànima immortal, sinó que també tornaran a viure els nostres cossos mortals. Creure en la resurrecció dels morts sempre ha estat, des del principi, un element essencial de la fe cristiana. És una convicció dels cristians; aquesta creença ens fa viure.


Mª Angustias Rodríguez (feligresa)

dilluns, 4 de novembre de 2013

Diumenge 31 de durant l'any - 3 de novembre

Lluc 19, 1-10


Jesús i Zaqueu


(v.2) En Zaqueu no és només un publicà, un dels col·laboradors del sistema Romà odiats per la seva tendència d'aprofitar-se de la seva posició i explotar econòmicament a la gent, és el cap d'ells!  Què voldria una persona així de Jesús?  Té riquesa, poder polític, estatus social.  Què li manca?
(v.3,4) Volia veure qui era Jesús.  Quines històries hauria escoltat d'Ell?  Què li hauria cridat l'atenció d'aquestes històries?  Què volia aquest home que ja tenia de tot?  Què li era tan important, que fins i tot no li feia res fer el ridícul pujant l'arbre com un nen?  Hi ha alguna cosa que tu voldries de Jesús amb tanta força que no t'importaria fer el ridícul per tal de rebre-ho?
(v.5) Què li va motivar a Jesús a parar i anar a casa d'en Zaqueu?  Què hauria vist Jesús en ell?  Ha vist lo mateix en tu i en mi?
(v.7) Com sol passar, quan Déu fa alguna cosa, hi han dels que es limiten a criticar.  Però, què han estat disposats a fer aquests per Jesús?  Res?  I així mateix és la seva recompensa, oi?
(v.8,9) Què li motiva a Zaqueu a aquest acte de justícia i generositat?  Què ha entès?  Què ha experimentat tan ràpidament en aquesta trobada amb Jesús?  Quins canvis ha fet Jesús en tu i en mi?  La seva salvació també ha entrat a casa nostra?  Com es nota?
(v.10) En aquesta història veiem al menys 3 tipus de persones: els perduts que cerquen i reben la salvació de Déu, els perduts que segueixen perduts i els que ni tan sols es consideren perduts.  Amb quin grup t'identifiques?

Esperit Sant, ajuda'ns a entendre quan perduts realment estem sense Tu i quan necessitem del nostre Salvador Jesús.  Pare Sant, volem ser com en Zaqueu i cercar-te a tu sigui quin sigui el preu.  Perdona'ns la nostre autocomplaença i omple’ns del Teu amor.  Amén.



David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge 30 de durant l'any - 27 d'octubre

Lluc 18, 9 – 14.

Les Sagrades Escriptures constantment ens ofereixen la visió enfrontada de les dues menes d’éssers humans que habiten i omplen la Terra. Dels qui són poble de Déu, davant dels qui no en són. Ho vam veure avui fa dues setmanes en la narració del guariment dels deu leprosos, dels  quals només un fou salvat per la fe. Fixem-nos en les formes d’expressió dels uns i dels altres: El leprós sanat tornà enrere glorificant Déu, va adorar Jesús i li donà gràcies; mentre que, els altres, van complir just allò que els havia manat Jesús, i res més...  Però no van ser agraïts.

El text d’avui diu que “Dos homes van pujar al temple a pregar...” Per què diu que “van pujar?” Pujar - baixar? Tinguem en compte que la ciutat de Jerusalem era construïda damunt d’un altiplà i, a més, el temple era un gran i majestuós edifici, edificat damunt d’una gran base de pedra. Al temple s’hi pujava mitjançant una àmplia escala feta arran d’aquesta base o fonament sobre la qual estava edificat. Tot el conjunt monumental, doncs, sobresortia en alçària a la resta d’edificacions civils de la ciutat.

Avui tenim dos exemples més d’unes persones. És el cas del fariseu i del publicà. L’un “està agraït” (perquè ell es considera just: és un “agraïment” d’orgull, no d’humilitat); l’altre “està avergonyit” (perquè se sent culpable). Comparant el cas amb aquell leprós guarit, veiem que els agraïments són ben diferents l’un de l’altre. El relat d’avui és una paràbola, no és un  fet real;  però, explicat per Jesús, molt bé podria ser que es tractés de la narració d’un fet que el Senyor mateix hagués conegut. I tant, que podria ser...!  Perquè, preguntem-nos: Coneixia Jesús algun publicà? En podeu dir el nom de dos? Oi que tots sabem què era un publicà?*  I també sabem què era un fariseu...**  La paraula publicà no ha passat a la nostra llengua moderna; en canvi, la paraula “fariseu” o “farisea” és usada, encara, en el sentit de persona hipòcrita.

El fariseu, a peu dret, pregava dintre seu.” – Vs. 11 i 12. Diu: No sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuno dos cops cada setmana, pago el delme de tot el que guanyo... Per tant, ell es creu capacitat per a ser jutge dels altres. Però, tot i ésser un coneixedor de la Paraula, havia oblidat allò que llegim al profeta Zacaries (7, 9-11).
El publicà, en canvi, de lluny estant, no s’atreveix ni a alçar els ulls al cel, sinó que donant-se cops al pit deia: “Oh Déu, apiada’t de mi, pecador!”  “Aquest va baixar a casa seva justificat, i aquell altre no. Perquè tot aquell qui s’exalça serà humiliat, i el qui s’humilia serà exalçat.

Conclusió: El fariseu no ha entès l’abast dels manaments de Déu, ni l’acusació que se’n desprèn. El publicà sí que ho ha entès, per això sent el pes, la convicció, del seus pecats dins el seu cor.  I no hi ha altre camí que el reconeixement angoixat del pecat per tal de ser-ne alliberats per Jesús.


          Manel Alonso Figueres



*      En l’antiguitat romana, arrendador dels impostos i de les rendes públiques.
**    1. Membre d’un grup religiós jueu que es comprometia a observar estrictament la Llei mosaica. 

        2. Persona que afecta una pietat que no té observant les pràctiques externes de la religió.

Diumenge 24 de durant l'any - 15 de setembre

Evangeli de Lluc 15, 11 – 31.

La paràbola del fill pròdig

La paràbola del fill pròdig, igual que les altres dues, anava adreçada als fariseus i als mestres de la Llei, perquè Jesús els va sentir que murmuraven i deien que s’ajuntava amb publicans i pecadors de tota mena, i que menjava amb ells. Aquest és el capítol de les tres pèrdues: l’ovella, la dracma i el fill. La del fill pròdig és una paràbola que no la trobem en els altres tres evangelis, per tant ens aturarem a comentar aquesta.

- I començà (v. 11-14): “Un home tenia dos fills, i el més jove va dir al pare: Dóna’m la part de l’herència que em pertoca. I, quan la va tenir, pocs dies després, se’n va anar a una terra llunyana, i allà va viure perdudament dilapidant la fortuna que portava. Quan es va quedar sense diners sobrevingué una gran fam en el territori, i va començar a passar gana...”
Potser es creia que els diners li durarien tota la vida, i en els diners confiava. Els creients sabem que no els diners, però sí l’amor i l’afany pels diners és l’arrel de tots els mals. (1 Tim. 6, 10)

- “I reflexionant, es va dir: Quants jornalers a casa del meu pare tenen abundància de pa, i jo aquí em moro de fam.”
Qui té fam somia pa...” diu la nostra dita. I la necessitat de menjar el pa de casa del pare, encara més li punxava l’estómac. Però, posats en la realitat espiritual, els fills de Déu sabem que no hi ha altre Pa com el de la casa del Pare. “Jo sóc el  pa de vida...”, va dir Jesús. La fam pot fer tornar un pecador a Déu, però no necessàriament. Recordem el profeta Amós: “Us vaig fer passar amb les dents ben netes, i manca de pa a tota la terra, i amb tot no us heu convertit a mi –diu el Senyor.”  (4, 6)

- “M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el Cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu; tracta’m com a un dels jornalers. I se’n va anar a  trobar el seu pare.”
Comença a fer els passos de persona penedida: “...he pecat contra el Cel...” Així ho expressava David (Salm 51, 4): “Contra tu he pecat, només i especialment, contra tu...”, després del pecat contra Uries, per  quedar-se la seva dona, (2n Samuel 11). Qualsevol pecat contra algú és un pecat contra Déu. Per tant, la súplica de perdó ha d’anar adreçada a ell. Però, a més a més, i tant!, hem de demanar perdó a qui hàgim ofès, tant si és per equivocació o maliciosament.

- “Encara era ben lluny quan el seu pare el va veure venir, i, commogut, va córrer i se li va tirar al coll i el besà.”  I ja no pot dir allò de “tracta’m com a un dels jornalers.”  El pare mana als criats que el vesteixin, el calcin i li donin un anell. I tot, tot, perquè “el fill seu era mort i ha tornat a viure; s’havia perdut i ha estat trobat. I es van posar a celebrar-ho.” (v.24). “... hi haurà més goig al Cel per un sol pecador que es penedeixi, que no pas per noranta-nou justos que no els cal penedir-se.” (v. 7).

 - “El fill gran era al camp i, de tornada, va sentir la música i les danses. I cridant un dels criats li preguntà què passava. “Ton germà ha tornat, i el teu pare ha fet matar el vedell gras perquè ha arribat sa i estalvi”, li diu el servent. Llavors es va enrabiar i no volia entrar.”   
El sentiment del fill “fidel” no és altre que l’odi. I, amb un posat sorneguer, utilitza arguments sense tenir-hi cap dret a fer-ho. Fixem-nos quina actitud de defensor de la hisenda familiar exhibeix, i com acusa despectivament son germà: “...i quan ha tornat aquest teu fill, que ha dilapidat la teva hisenda amb bagasses, has fet matar per a ell el vedell gras.” 

Considerem aquestes dues persones, els dos germans. El gran el podem comparar amb els religiosos del temps de Jesús (i amb els de tots els temps del judaisme i del cristianisme), que precisament són aquells als quals “dedica” aquesta paràbola: escribes i fariseus. “Qui amb mi no recull, escampa...”, digué el Senyor Jesús. Doncs, nosaltres ¿creiem en l’afirmació d’aquell convidat al dinar d’un principal dels fariseus?: “Benaurat qui menjarà pa en el regne de Déu.” Lluc 14, 15.   Amén!


                                                       Manel Alonso Figueres