dissabte, 25 de setembre de 2010




DINAR ECUMÈNIC




Aquest dissabte, 25 de setembre, hi ha hagut una petita trobada ecumènica, amb l’objectiu de anar creixent en l’amistat mútua, que des de fa temps es va mantenint, en unes reunions que es duen a terme de manera intermitent.

L’àpat, en un restaurant de Barcelona, ha estat el marc idoni, per reunir-nos una estona per dialogar sobre uns quants temes que fan referència a l’àmbit ecumènic.

En Felip Carmona, Rodrigo Segarra i Manel Alonso, de confessió protestant i en Lluís-Anton Armengol i Xavier Artigas, catòlics, han estat els components d’aquest aplec.

Diumenge 26 de durant l'any - 26 de setembre

¿El malson d’un golafre?


¡Quin malson, els qui van a dormir massa farts! El ric de l’evangeli no pot dormir... Ha sopat massa i la panxa tan plena el turmenta amb el foc d’un coragre. Té la boca seca com un drap. Mentre es gira i regira al llit, somnia el desastre que l’amenaça: no podrà participar mai en la taula del Regne, amb el pare Abraham i tots els seus. En quedarà exclòs. ¿Per què? Perquè és una taula de germans i ell ha permès que, entre ell i els seus germans, s’enfondís una distància tan gran, com una fossa immensa... ¿Qui la podria saltar?
De la història passada, el profeta Amós en treia també la mateixa lliçó: en el moment de la derrota, quan s’acabarà l’orgia dels vividors, els primers deportats no seran els pobres, sinó la gent important. Per això va dir també Jesús: els pobres posseiran el país. No era la primera vegada que passava, ni seria la darrera. Així, Déu fa justícia.
Tots tenim experiència de petites diferències que ens allunyen dels altres, i que, si permetem que creixin, ens apartaran definitivament d’ells. Els antics amics de qui ens hem distanciat, ¿els podrem recuperar un cop se’ns hagin tornat estranys del tot? No sabríem ni de què parlar. Les parelles que no solucionen les petites diferències, ¿hi seran a temps quan descobreixin que ja no tenen res en comú? Els pares que no fan prou atenció als seus fills, ¿hi seran a temps quan ells, adolescents, reclamaran “trencar lligams”? El nostre món ric, malgrat les crisis, ¿hi serà a temps quan l’exèrcit innombrable dels pobres reclami el nivell de vida que nosaltres tenim? ¡Quantes preguntes! No és estrany que no puguem dormir... ¿Tenim alguna resposta? Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna, la vida de comunió amb Déu i amb tots els germans, l’única vida veritablement humana. Però, si no fem cas dels profetes... ¿on anirà a parar, el nostre món?
La nostra vida, com la taula de l’eucaristia, ¿és de debò una taula de germans i germanes? ¿Ens ensenya a compartir els béns de la vida, o ens mengem el món mentre una immensa majoria en cull tan sols les engrunes? ¿Ens creiem segurs, sense que ens faci cap pena el desastre de tanta gent?

Andreu Trilla Llobera

dissabte, 18 de setembre de 2010

Diumenge 25 de durant l'any - 19 de setembre

1a. Timoteu 2, 1 – 8

Els cristians hem de pregar per les autoritats que ens governen. Si governen malament, perquè aprenguin a fer-ho bé, i perquè obeeixin la saviesa de la Paraula de Déu. I això, tant si són persones del nostre grat com si no ens cauen bé. L’apòstol no fa distinció entre un rei o un governador just i un de dèspota; tots dos han estat posats per Déu, i s’estaran en el lloc que ocupen fins que Déu vulgui. És cert que, pregar per aquells que ens maltracten si governen malament, pot ser molt difícil... però hem de fer-ho. Hi estem obligats pels motius que Pau indica.

L’apòstol diu que si fem això agradarem Déu, “el qual vol que la humanitat se salvi i que arribi al coneixement de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist”. La tan coneguda sentència que diu: “Es pot dir més alt, però no més clar”, va bé en aquest text de la carta. Els creients no podem tenir uns altres mitjancers que el nostre Senyor Jesucrist, fet home. I és un pecat horrorós, de lesa divinitat, buscar-nos uns altres mitjancers que substitueixin el nostre Senyor i Salvador, el qual “sigui beneït pels segles. Amén!” Rom. 1, 25 b.


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dimecres, 15 de setembre de 2010


BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT
DELEGACIÓ DIOCESANA D’ECUMENISME
I RELACIONS RELIGIOSES

9 de setembre 2010

El 4 d’octubre a les 18.00 al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat, la comunitat de st. Egidi, seguint el seu carisma de treballar per la Pau i l’apropament entre tots i dins de la trobada de Pregària per la Pau que tindrà lloc a Barcelona els mateixos dies, organitza una Taula rodona sobre el diàleg entre cristians i musulmans.

La moderarà el Bisbe Agustí de st. Feliu i els participants seran els següents:
Paul Youssef MatarArquebisbe de Beirut dels maronites, LíbanNiyazi ÖktemDogus Üniversitesi, TurquiaMohammed Amine Smaili Teòleg islàmic, MarrocAndrea Vissanu Thanya-anan Sotssecretari del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, Santa Seu.

Promoure que creixin els ponts de diàleg amb els musulmans és avui dia una obligació urgent que els cristians tenim i els nostres diocesans han de poder enfortir les actituds que facin créixer la convivència amb tant i tants musulmans que viuen entre nosaltres. És una excel-lent eina, aquesta taula rodona, per avançar en aquest camí. No deixem d’ aprofitar aquesta ocasió que la comunitat de sant Egidi ens presenta i a la que hem d’agrair..

Cordialment,


Lluís-Anton Armengol, delegat diocesà

dijous, 9 de setembre de 2010

Diumenge 24 de durant l'any - 12 de setembre

EL GOZO DEL REENCUENTRO

Lc 15, 1-32


El capítulo forma unidad temática y redaccional. El tema: ¿por qué Jesús recibe a los pecadores? ¿por qué Dios perdona a los pecadores?
El texto comprende:

- una introducción narrativa. Los “publicanos” y “pecadores” se acercan a Jesús para escucharle. Jesús va a su encuentro porque tienen necesidad de Dios. Los escribas y fariseos, defensores de la tradición religiosa en beneficio propio, hostiles al mensaje liberador de Jesús, murmuran y critican a Jesús que los reciba y escuche (vv. 1-2). Son el hijo mayor de la parábola.
- La respuesta de Jesús, elaborada con tres parábolas de misericordia:

- la oveja perdida (vv. 3-7)
- la dracma perdida (vv. 8-10)
- el padre bondadoso y los dos hijos (vv. 11-32)



Las parábolas, historias extraídas de la vida palestinense, son el lenguaje de Jesús en su proclamación del gran acontecimiento: la irrupción del Reino de Dios. Son apología de la Buena Nueva e invitación a los que se consideraban justos y puros para que rectifiquen su incorrecto proceder y cambien su falsa religiosidad. En contra de los fariseos, que consideraban que en el cielo había gozo cuando un pecador era destruido, Jesús proclama que en el cielo hay gozo cuando un pecador es salvado.
La primera parábola la encontramos también en Mateo 18: 10-14; las otras dos, son propias de Lucas. Las dos primeras ilustran principalmente la búsqueda de necesidades vitales – el pastor, la oveja; la mujer, la moneda. La tercera, más desarrollada y de perspectiva teológica más amplia, cierra el mensaje de Jesús, el reencuentro – el padre, los hijos; Dios y los seres humanos.

Las tres parábolas coinciden en el contenido: lo perdido y posteriormente encontrado; y en el mensaje: hay incontenible alegría cuando se encuentra lo perdido. Jesús, que ha venido para salvar lo que se había perdido (Mt 18: 10-11), enseña a los escribas y fariseos la actitud de Dios hacia el pecador. Dios se preocupa por todos, pero preferentemente de los que más lo necesitan, precisamente porque se han extraviado y perdido.
Jesús, el Buen Pastor, busca incansablemente las ovejas descarriadas, las que están fuera del redil, desorientadas, indefensas, sin guía, pues pueden acabar destrozadas por las fieras. Si la alegría del pastor y de la mujer es desbordante cuando cada uno encuentra su preciado bien, ¡cómo debe ser de gozosa la alegría del padre que reencuentra a su hijo, la de Dios con el hijo que retorna!


Rodrigo Segarra
Església Evangèlica

dissabte, 4 de setembre de 2010

Diumenge 23 de durant l'any - 5 de setembre

Lluc 14, 25-33

“Molta gent feia camí amb Jesús,” assenyala Sant Lluc (v 25).
Gairebé sembla l’Espanya d’avui: molta gent diu ser cristià. Altres diuen, “Soc creient, però no practicant.” Hi ha inclòs gent ‘atea’ que considera a Jesús com un bon home i mestre a seguir.
Però, això es suficient? Va venir Jesucrist només per que molta gent es posessin el Seu nom o li valoressin com mestre?
“Si algú ve a mi,” diu Jesús, “ i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.” (v 26-27).
Jesús no va cercant ni gent que li admiren com mestre, ni que diuen ser cristians ni tan sols gent que vagin a la missa totes les setmanes. Aquestes cosses son bones, però no l’impressionen a Jesús. Ell està cercant deixebles que l’estimen. Deixebles disposats a renunciar fins a tots els seus béns per ser deixeble Seu (v 33).
Vol dir això que hem de descuidar la nostre família? Al contrari! “Perquè el qui no es preocupa de la pròpia família, sobretot dels qui conviuen amb ell, demostra que ha renegat de la fe i és pitjor que un descregut,” aclareix l’Apòstol Pau (1 Timoteu 5,8). Jesús estima la nostra família inclòs més que nosaltres mateixos! La pregunta és: pots confiar en Ell? Pots confiar en que realment és bon i que cuidarà de tu i dels teus?
Com ho veus tu? Estimes més a Jesús que la teva família? Estimes més a Jesús que la teves amistats, possessions, aficions i els teus sons per la vida? Ets un deixeble Seu? Ets cristià de veritat?
Senyor Jesús, t’estimo i voldria ser deixeble Teu, però reconec que no t’he estimat per sobre totes les coses i et demano perdó. Pare, dóna’m la gràcia d’aprendre a estimar a Jesús de tot el meu cor, i omple’m del poder del Esperit Sant per seguir-li fidel, encara que això impliqui el dolor d’una creu. Amén.


David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya - Gavà