diumenge, 31 de desembre de 2017

Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep - 31 de desembre del 2017


Gn 15, 1-6; 21, 1-3                 Ps 102, 1-6.8-9           R/. 102,7a.8a
Hb 11, 8.11-12.17-19
Lc 2, 22-40
Dintre de les festes de Nadal, la litúrgia catòlica-romana ens presenta avui l'exemple de la família de Natzaret, la família de Jesús. La humanitat de Jesús és una humanitat plena (“en tot igual com nosaltres, llevat del pecat”) i necessitava una família per a ésser educat, alimentat, estimat... Una família excepcional, perquè pare i mare eren els millors models de fe, d'esperança i d'amor, tal com hem anat veient en les lectures de les festes ja passades.
L'evangeli ens presenta els pares de Jesús complint la llei pel que fa referència al rescat del primogènit. Una antiga tradició religiosa de l'Orient obligava a oferir a Déu en sacrifici el fill primogènit, però el Déu d'Israel refusava aquesta pràctica bàrbara i la llei prescrivia un sacrifici de rescat pel primogènit; en el cas de famílies pobres, que és el cas de Josep i Maria, n'hi havia prou amb un parell de tórtores. I això és el que anaren a fer a Jerusalem, a complir la llei i a donar testimoni de fidelitat a Déu. En el fons d'aquesta pràctica hi ha un ensenyament important: els fills no són propietat dels pares. Són de Déu, els pares els han de criar i educar; han d'estimar-los, en definitiva, amb aquell amor que ajuda els fills a copsar l'amor de Déu. Un amor que respecta i educa la llibertat, com l'amor que Déu ens té.
En un altre aspecte, cal que pensem que nosaltres, l'Església en sentit ampli, és a dir els cristians de totes les confessions, som la família de Jesús. Recordem la seva afirmació: "Els qui compleixen la paraula de Déu són la meva mare i els meus germans". Per això cal que ens estimem entre nosaltres amb l'estil d'amor de què parlàvem abans: amb respecte i amb solidaritat, però també és necessari que aquesta actitud no resti tancada als creients només. La nostra família, amb tants encerts i també amb tants errors, ha de ser una família oberta a tothom, cordial i acollidora.
En un sentit més limitat la comunitat celebrativa també una família. Hi convivim gent de totes les edats i condicions. Ens ocupem de l’educació dels infants i joves, parem atenció als ancians i també a les persones en dificultats econòmiques o personals, mantenim relacions amb els parents de la comunitat veïna, tenim cura del manteniment i de la millora de les instal·lacions. Celebrem els esdeveniments de la família, tant els joiosos com els tristos, participem en les celebracions de la família més ampla: el conjunt de la pròpia confessió o l’Església sencera. Mantenim la relació convenient amb altres institucions religioses i cíviques.
Demanem al Senyor la gràcia de tenir una actitud d'amor obert i generós, no pas possessiu i interessat, perquè la bona nova de Jesús sigui creïble i augmenti el nombre de persones que es decideixen a seguir-lo i també augmenti l’amor i la confiança entre els cristians de totes les denominacions.


Mn. Josep Esplugas

dimarts, 26 de desembre de 2017

Nadal del Senyor - 25 de desembre del 2017


(Lc 2, 15-20 i Jn 1, 1-18)


En el segle de les novíssimes tecnologies, de la ciència més avançada, dels èxits més rotunds del desenvolupament de les capacitats creatives i de la raó humana, ¿què tenim a veure amb aquesta manera de viure, pensar i actuar dels pastors de l’Evangeli? Com ens hi podem veure reflectits? Què sabem del que ells van sentir, envoltats de la glòria de Déu? Com podem saber com és la veu d’un àngel? Com podem fer per ser guiats per la revelació que se’ns dóna del cel? I, rebem aquesta mena de revelacions de dalt? Què té a veure amb nosaltres, vivint en aquest món d’avui?

Sant Serafí de Sarov fa més d’un segle, a la seva conversa amb Motovilov, parla d’aquesta manera:
En l’època en què vivim s’ha arribat a una tal tebior en la fe, a una tal insensibilitat enfront de la comunió amb Déu, que gairebé ens hem allunyat de la veritable vida cristiana. Els textos de la Sagrada Escriptura ens semblen avui estranys... En molts altres passatges de la Sagrada Escriptura es parla sovint de l’aparició de Déu als homes... Aleshores alguns diuen: “Aquestes passatges són incomprensibles; ¿podem admetre que els homes puguin veure Déu d’una manera tant concreta? Aquesta incomprensió ve del fet que sota el pretext de formació, de coneixement, hem arribat a un tal grau de foscor i d’ignorància que trobem inconcebible allò de què els antics tenien una noció prou clara per poder parlar entre ells de les manifestacions de Déu als homes com de coses molt conegudes i no gens estranyes...Nosaltres estem distrets, no comprenem l’Escriptura tal com caldria, sinó altrament; i tot això perquè en lloc de cercar la gràcia, per l’orgull intel·lectual, li privem de venir a habitar en les nostres ànimes i d’il·luminar-.nos, tal com ho fa amb els qui cerquen la veritat.

La manera de pensar del món avui ens porta quasi de manera inconscient i forçosa a entendre els relats del naixement del Senyor en clau simbòlica, com si els fets transcendentals i espirituals fossin explicats d’aquella manera per adaptar-se a uns homes i unes dones que no tenien les nostres capacitats,i com si nosaltres estiguéssim per damunt d’ells i fóssim capaços d’entendre millor totes aquells fets. Preguntem-nos, què vol dir per nosaltres avuiveure Déu? o més ben dit, què implica la possibilitat de veure Déu?Fins i tot, els que hem nascut després de la seva Ascensió als cels, ¿tenim la possibilitat de veure’l?
Els cristians dels primers seglestingueren llargues i complexes discussions per esbrinar el significat profund de l’Encarnació de Déu, la revelació continguda en les paraules de sant Joan: I el Verb (l’Evangelista parla clarament de la segona Persona de la Santíssima Trinitat) es féu carn i habità entre nosaltres.Les explicacions que van trobar, però, no deixen mai satisfeta la necessitat d’entendre. El sentit d’allò que expressava l’Evangeli estàsempre més enllà, no es deixa copsar mai del tot. Ens manca quelcom de més.
Déu és el més diferent a nosaltres, qui mai podríem imaginar.Tots els adjectius que li podem atribuir, el defineixen sempre per contrast amb nosaltres, a partir de la consciencia i el coneixement dels nostres límits:Nosaltres tenim un principi, Ell es sense principi; estem limitats per l’espai i el temps, Ell es intemporal, etern i omnipresent... Obé pels nostres ideals mes elaborats: Ell és Bondat, Veritat, Justícia, Saviesa, Bellesa. I certament, ¿de quina altra manera podríem parlar d’Aquell que ens ha creat i que està més enllà de qualsevol mesura del nostre enteniment,dela nostra sensibilitat i de la nostra raó? I si és així, quina possibilitat tenim d’explicar la seva Encarnació, el seu naixement en la carn i en el temps?Però necessitem que el nostre cap entengui! I, cristians com ens confessem, no ens podem conformar amb un Nadal social, de bona voluntat humana i que finalment no sigui necessari viure el fet central: la vinguda en aquest món prenent la nostra naturalesa humana de Déu, el Fill.
Tots els esforços dels cristians per parlar de la vinguda de Déu al món, estan recollits en la pregària de l’Església i en les tradicions pietoses amb què commemorem la festa de Nadal, i és bo guardar-los, tenir-los presents i transmetre’ls. I tot i això, tinc la sensació que moltes vegades totes aquestes coses que els cristians hem anat construint en el nostre camí d’apropar-nos a Déu, tanmateix ens allunyen d’Ell:El Verb era al món, el món havia estat fet per Ell, i el món no el conegué...Què tenen a veure aquells pastors amb nosaltres, vivint en aquest món d’avui?

Intentarem buscar una resposta tot “rumiant” les paraules de l’Evangeli.Lluc ens parla d’uns pastors que no estaven gens distrets, sinó que vetllen en la niti als quals el resplendor de la Glòria de Déu els envolta i,embolcallats per ella, senten l’anunci de l’Àngel.Sense dubtar-ho es posen en camí seguint les indicacions de l’Àngel, per veure allò que se’ls anuncia.En arribar a Betlem i veure Maria, Josep i el nadó ajagut a la menjadora, transmeten per mitjà de les seves paraules el que els havia estat anunciat.I se’n tornen tot glorificant Déu, perquè el que els havia estat anunciat ho han vist i sentit realitzat.Per començar, tenim l’experiència de vetllar en la nit? Estem parlant de vida cristiana, per tant, ¿tenim l’experiència de vetllar durant la nit, de recollir-nos en la pregària, robant hores al son per buscar amb esforç la proximitat de Déu? I si la tenim, ¿hem sentit la Glòria de Déu en algun d’aquests moments? Hem estat reconfortats, ens ha semblat que algunes de les nostres preocupacions, per un moment, eren més lleugeres? Potser hem cregut veure les coses clares i, embolcallats per la pregària, hem cregut saber què havíem de fer respecte a alguna cosa que ens preocupava; i hem tingut la constància de posar-la en pràctica, de, durant el dia, portar a terme allò que el nostre esperit havia sentit durant la vetlla de la nit. I encara, havent passat per aquestes coses, hem vist com les coses ens anaven millor i recordant la nostra pregària, hem donat gràcies a Déu? Si és així, potser que podem sentir que aquells pastors, la seva experiència, té alguna cosa a veure amb les nostres vides; que potser sense esdeveniments tan sublims, i amb una consciència en general molt més enfosquida que la d’ells, també a nosaltres se’ns dóna la possibilitat de veure Déu.

Hem sentit dir que Déu es revela en el cor de qui l’espera i l’estima, i que els de cor pur veuran Déu. Una altra actitud, encara més justa per rebre Déu ,ens la mostra l’Evangelista Lluc:Maria guardava totes aquestes coses en el seu cor.Vet aquí la clau de l’actitud perfecta del cristià!

Tornem a llegir, rumiant les paraules de sant Joan: I el Verb es féu carn i habità en nosaltres i hem vist la seva glòria, glòria que té com Fill Unigènit del Pare, ple de gràcia i de veritat ... A Déu ningú mai l’ha vist; el Fill Unigènit, que és al si del Pare, Ell ens l’ha fet conèixer.

Jesús Crist és nat!
Bon Nadal!


P. Josep

dissabte, 16 de desembre de 2017

Diumenge 3 d'Advent - 17 de desembre del 2017


A Joan Baptista Déu l’envia com testimoni de la llum perquè comuniqui allò que a ell el fa viure i per això transmet als qui se li acosten aquesta confiança que ell té en Déu d’una manera senzilla i humil.

Ell fa experiència i dóna testimoni de la proximitat salvadora de Déu.  Aquesta és una comunicació natural entre Déu creador i les criatures perquè les promou a l’existència i  les sosté permanentment en la mateixa.  Una comunicació de Déu que esdevé total en el Messies elegit, sobre qui reposa la plenitud de la divinitat d’una manera única, que no es repetirà mai més.

Amb la vinguda del Messies, arriba el temps de la Bona Nova, el temps de l’abundància.  L’Esperit del Senyor és dóna generós i ungeix amb el seu amor tot aquell qui ho desitja i s’hi disposa.

El nostre entorn necessita testimonis que parlin de Déu i que contagiïn confiança en Ell com ho feia el Baptista, obrint-li el camí enmig del poble. Ens fan falta testimonis de la llum enmig de la foscor dels nostres temps.

Sentim-nos enviats com Joan al cor de la nostra societat, del nostre entorn, per donar testimoni a tantes persones de bona voluntat que busquen i no troben una llum que els porti la joia i esperança.  Déu no ens deixa mai de cridar i de demanar-nos que el nostre cor sigui el lloc d’ acollida de totes aquelles persones que se senten soles, abandonades a la seva sort.  Portant l’alegria, el consol, la companyia o donant si més no una paraula d’ànim i d’esperança, ajudant a sortir de la precarietat, de la por o de la desconfiança per que tinguin una vida més digne. Aquesta ha de ser la nostra aportació cap els nostres germans per aplanar el camí del Senyor.  Aquell que ajuda a vèncer el mal i a dissipar tota tristesa.

Siguem doncs testimonis i missatgers de l’alegria veritable d’aquell qui és tan gran que “jo no sóc digne de deslligar-li la corretja del calçat”.  Només Ell pot salvar-nos d’una vida sense sentit, d’una vida de neguit i irritació, d’una vida d’aïllament en nosaltres mateixos.  Ell ve a renovar-ho tot i a portar pau als cors.


                                            Pere Pujol Pons 

dimarts, 5 de desembre de 2017

Diumenge 2 d'Advent - 10 de desembre de 2017

Diumenge passat l'evangeli ens convidava a la vigilància; aquest diumenge a la conversió, al canvi de vida.

Però, val la pena canviar de vida? Quina mandra! I, per a què? La introducció – títol de l'evangeli de Marc, que avui llegim – escoltem, ens dóna la pista: «Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu». El missatge de Jesús és «evangeli, bona notícia». A tots / es ens agraden les bones notícies.

Estem saturats de males notícies, de situacions dramàtiques que ens sobrepassen. El narrador de l'evangeli continua comentant que Jesús és «el Messies, Fill de Déu». Aquest llenguatge a nosaltres, dones i homes del segle XXI, ens resulta una mica estrany. El terme «Messies» per als contemporanis de Jesús significava resposta a les esperances més profundes, a les seves expectatives en tantes ocasions frustrades: era «bona notícia».

D'altra banda, «Fill de Déu» anuncia que en la bona nova, Déu pren part; no és una cosa d'un il·luminat qualsevol, d'uns «focs artificials», dels que després d'un cert «aparell» no queda res.

La «bona notícia» de Jesús –ens recorda la litúrgia– segueix sent alguna cosa actual. Val la pena canviar de vida! Els nostres anhels i esperances no són una quimera. Jesús ve!. En Jesús la dona i l'home, totes i tots, troben resposta als seus interrogants més íntims.

És possible ser feliç, és possible un món on regni la justícia i la pau autèntiques, és possible canviar les coses. I aquesta tasca és responsabilitat de tots el cristians.


Javier Velasco-Arias
Coordinador del Secretariat d’Animació Bíblica del Bisbat de Sant Feliu

dissabte, 2 de desembre de 2017

Diumenge 1 d'Advent - 3 de desembre de 2017


Isaïes 63: 16b - 17. 19b    
Tu, Senyor, ets el nostre pare; des de sempre, el teu nom és "Redemptor Nostre". 
Oh, si esquincessis el cel i baixessis! Al teu davant es fondrien les muntanyes!

Isaïes 64: 2b - 7
Baixaries, i les muntanyes es fondrien davant teu. / Mai no s'ha sentit a dir; cap orella no ha sentit, ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu, que afavorís així els qui confien en ell! /
Però ara has colpìt els qui amb goig obraven el bé i es recordaven dels teus camins. Tu t'has irritat i nosaltres ens hem desviat, per més que seguir-te era sempre la nostra salvació. /
Tots som ara com gent impura, les nostres bones obres són com una roba tacada d'impureses. Ens hem marcit com la fulla caiguda, i les nostres culpes se'ns emporten com el vent. /
Ningú no invoca el teu nom ni es desvetlla per recórrer a tu. Ens amagues la teva mirada i permets que ens fonguem per les nostres culpes. /
Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare. Nosaltres som l'argila, i tu, el terrisser: tots som obra de les teves mans.

Creients hi ha que poden exclamar-se amb les paraules que el profeta expressa en els versets copiats del capítol 63. ¿Oi que ens hem trobat en alguna ocasió, o força més vegades i tot, que ens sentim desesperats, amb la sensació de no tenir ningú que ens conforti, perquè se'ns fica una buidor al nostre cor, que s'apodera de nosaltres i ens anul·la? És un pes, no de confiança sinó de disgust i de desconsol! Talment com si no tinguéssim ningú al món al qual fer arribar la nostra veu i expressar-li la nostra pena... I, per una altra banda, sabem que tenim, no un redemptor sinó El Nostre Redemptor. L'únic i veritable redemptor, el bon pastor, aquell que dona la vida per les seves ovelles... I com ens cal, aleshores, la crida al nostre Senyor i Salvador! Crec que és obligat de citar les paraules del patriarca Job, que trobem en el seu llibre: 19, 25 : "Però jo sé que el meu redemptor viu, que s'alçarà de la pols i em farà de fiador." N'hem d'estar, doncs, molt i molt confiats i agraïts pel nostre Senyor i Salvador, perquè ell respon per nosaltres, i té cura de nosaltres. Desconèixer l'obra mitjancera de Jesucrist en la redempció dels creients és senyal de no haver-lo conegut com a salvador personal propi, i ni tan sols com a coautor partícep del pla de salvació de la Humanitat, el pla que havia estat ja forjat abans de la fundació del món, en el Consell de la Trina Divinitat.  
Ve a tomb, doncs, recordar allò que ens diu Jesús quant a la certesa de la nostra unió amb ell.  I tant que hem de tenir la més absoluta confiança en Jesús! Perquè ell va posar una vegada la seva vida per nosaltres. Ningú l'hi prenia, ja que ell la posava de si mateix. Tenia tot el poder de posar-la a favor nostre i de treure-la, però no va fer res per estalviar-la, sinó que la lliurà en favor nostre per a la nostra salvació. Ell, el bon pastor, ens diu l'evangelista Joan, posant en boca de Jesús aquestes paraules: "Jo soc el bon pastor, el bon pastor posa la seva vida per les ovelles, [....] de la mateixa manera que el Pare em coneix, jo també conec el Pare, i poso la meva vida per les ovelles. [...] Per això el Pare m'estima, perquè jo poso la meva vida per tornar-la a prendre. Ningú no me la pren, sinó que jo mateix la poso. Tinc potestat de tornar-la a agafar. Aquest és el manament que he rebut del meu Pare.
   
 Manel Alonso Figueres