dimecres, 24 de juliol de 2013

Diumenge 16 de durant l'any - 21 de juliol

Lluc 10,38-42.

El fragment de l’Evangeli de Sant Lluc, ens situa en unes qüestions de molta actualitat: “el recel” i “la queixa”, suscitat entre dues germanes, tant si ho eren de la mateixa família, com si `pertanyien a la mateixa comunitat.
Curiosament, en aquest cas, “recel” i “queixa”, van de la ma de l’acolliment i el treball, com a servei, o allò que tantes vegades en els cursos bíblics, surt en relació amb aquest passatge: “vida contemplativa” i “vida activa”.
Val la pena reconèixer l’ambient que es vivia en aquell context entre Jesús, Marta i Maria, per tal escorcollar-ne, millor, el contingut del diàleg que s’estableix  tant entre Marta i Jesús, com entre Maria i Jesús, i és que l’escorcoll pren encara més força quan aquest fragment de l’Evangeli, la litúrgia ens el situa en el conjunt, del temps de Durant l’Any, dedicats a la crida i al seguiment de Jesús, pels seus deixebles.
Podem afirmar que Marta i Maria són seguidores de Jesús, el coneixen i l’acollien amb profunda amistat. Marta tenia a casa seva, no només a Maria, sinó a un bon amic.
Curiosament Marta desaprova, -dins seu-, l’actitud de Maria, però no li dirigeix cap retret. La queixa va dirigida a Jesús, fent-li veure que, per causa seva, Maria no l’ajudava.
Passa com, a cops, entre els membres d’una comunitat, en lloc de tractar les coses entre ells i posar-hi ordre, es recorre a algú de més amunt, culpabilitzant-lo inclús de la situació que es produeix.
La resposta de Jesús cap a Marta, retorna amarada d’amistat: “Marta, Marta, -repeteix Jesús-, estàs preocupada i neguitosa ...”, però tot valorant la tasca que ella fa, li fa centrar la importància de l’actitud de Maria, per tal que ho posi en consideració. Fixem-nos-hi: “... estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”.
L’actitud de servei, no ha de desatendre l’espiritualitat, de la mateixa manera que l’espiritualitat, deixaria de ser-ho, si no va acompanyada d’actituds de servei o, si ho voleu, d’amor cap als altres.
Cal que sapiguem atendre’ns, coneixent-nos i cuidant les nostres relacions interpersonals. La pertinença exclusiva a Crist, com únic Senyor, que és el fonament de la llibertat, és també el fonament de la igualtat cristiana (Rm 14, 7-9; 1Co 3,21-23), cosa que significa l’absència de domini i de privilegis en la comunitat.
Jesús quan ens defineix la seva missió, ens diu que no ha vingut a ser servit, soinó a servir i a estar entre els deixebles com un servidor, i els hi ho manifesta rentant-els-hi els peus, que era una feina pròpia dels esclaus (Jn13, 4-11)
Jesús anomena als seus seguidors més propers “amics” i també “germans”. D’aquest mode, qui exerceix qualsevol responsabilitat, gran o petita, en la comunitat ha d’esforçar-se en ressaltar la igualtat.
L’ensenyament de Jesús va acompanyat d’una mena de força pedagògica que és el seu testimoni, on el reconeixement no depèn dels signes externs, sinó del grau de servei als altres. És la força de l’Esperit Sant. Ara a nosaltres ens pertoca imitar-lo.

Mn. Josep Mª Gómez de Perugia, diaca

dilluns, 8 de juliol de 2013

Diumenge 15 de durant l'any - 14 de juliol


“¿Què he de fer per...?”  “Estima  el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”.
No n’hi ha prou en saber què hem de fer. Com tampoc no n’hi ha prou de trobar el camí, cal seguir-lo.

La resposta de Jesús a la pregunta del Mestre de la Llei ¿qui és el meu proïsme? No és: “tots els  homes” sinó “aquell que trobes en el camí”. I li proposa per model un samarità, mentre fa quedar malament un sacerdot i un levita. El qui es compadeix del caigut en mans de lladres és el veritable proïsme.

Estimar implica tota la persona d’una forma indivisa: cor, ànima, forces, pensament... i Jesús va ampliar l’amor al proïsme amb la paràbola sorprenent del bon samarità, ja que el text de l’A.T. era circumscrit només a l’interior del poble d’Israel.

L’amor als altres és una sola cosa amb l’amor a Déu. No oblidem que la misericòrdia sempre és més important que el culte.
Després de respondre al Mestre de la Llei que preguntava què havia de fer, Jesús li diu: “Tu fes igual”

Griselda Cos, mb


dijous, 4 de juliol de 2013

Diumenge 14 de durant l'any - 7 de juliol


Lc 10, 1-12. 17-20

Jesús, podríem dir, que es mou i viu de la pregària, perquè, en definitiva, viu i es mou de la voluntat del Pare. Jesús és Pregària, feta Carn. Per això el trobem pregant en els moments més importants de la seva vida. Quan es batejat per Joan Baptista, abans d’escollir els Dotze, a la muntanya de les Oliveres, a la creu….

Quan l’evangelista, doncs, diu que Jesús “resolgué de fer camí cap a Jedrusalem”, és clar, que aquesta determinació va anar precedida d’aquest aprofundir abans que res en la voluntat del Qui l’ha enviat. Quan Lluc, a partir del capítol 9 parla d’aquest pujar a Jerusalem, ens està parlant, doncs, d’aquesta resolució de la voluntat de Déu per salvar, a través del seu Fill, la humanitat caiguda en el fag de l’egoisme.

I aquest voler salvífic es donat també com a missió als deixebles. Som missatgers de la reconciliació de Déu enmig de la nostra societat, enmig d’un món que rebutja la llum del Senyor. En els setenta dos deixebles, queda simbolitzada aquesta universalitat de l’anunci evangèlic.

I Jesús ens marca quina ha d’ésser la nostra actitud, la nostra disponibilitat. Tot és relatiu davant el Regne de Déu. L’abandonament a la seva Providència, a la seva Misericòrdia ha de ser el vehicle necessari de tot deixeble perquè l’anunci arribi en la puresa, en la transparència, en l’autenticitat que el Senyor vol.

Quan ens deixem realment guiar per Ell, som realment sal i llum del món: “Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten, alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel.”

Xavier Artigas



dilluns, 1 de juliol de 2013

Diumenge 13 de durant l'any - 30 de juny


(Lc 9,51-62)


Jesús pren “la ferma decisió” d’anar a Jerusalem.
Tant de bo que tots nosaltres ens fem i siguem plenament conscients, del fet que dia rere dia ens construïm com a cristians, com a homes i dones de fe, prenent decisions. La nostra llibertat no és, ni pot ser, una realitat museística, estàtica, intocable.
El fet de decidir no és quelcom que pugui fer-se a la lleugera, sense més ni més, moguts o arrossegats per la corrent del nostre món, o millor dit, pels corrents tant diversos del nostre món. Ens cal saber ben bé què cal decidir, i com prendre la decisió encertada. Menys fàcil, no més difícil en primera instància, ho és per a un cristià, en qui cal que sintonitzi ben acuradament la pròpia llibertat i la voluntat de Déu, i per això ens cal, tal com diuen els pares espirituals consolidats de totes les tradicions espirituals cristianes, discerniment, per tal d’apropar-nos a la força de l’Esperit Sant.
 El cristià que decideix és el cristià lliure que vol viure mogut per l’Esperit Sant, que accepta la força de la Paraula de Déu en la pròpia vida, que sap que és important trobar-se amb la comunitat que celebra els divins misteris per omplir la seva vida del do de la gràcia, que entén que la vida es va resolent i aclarint, a mesura que ens anem definint.
 
Necessitem, doncs, ser curosos amb les nostres decisions, és a dir, tenir cura de com l’Esperit ens inclina a la mesura, a l’equilibri, però al mateix temps a la valentia, a l’atreviment, a la intrepidesa de saber que l’Esperit Sant ens ajuda a ser fidels i ferms amb les decisions preses. El do del discerniment requereix temps, paciència, meditació, serenitat, pregària, diàleg íntim i estret amb Jesús, capacitat d’escoltar i adonar-se de com Déu s’apropa al món, i per tant, a nosaltres.
Jesús decideix d’anar a Jerusalem: ciutat santa, ciutat celeste, ciutat dels benaurats i de les benaurances, ciutat de l’Amor. Anar a Jerusalem és adreçar el nostre camí per trobar-nos amb nosaltres mateixos, i per tant, amb Déu. Admetem-ho: no tothom accepta aquesta capitalitat de Déu en la pròpia història. Però no siguem dels qui calem foc al món, o dels qui marquem les distàncies amb ell. Siguem dels qui fem camí, i ajuden a fer camí vers “Jerusalem”. Cerco des de la meva història de fe situar l’encontre amb Déu com a objectiu primordial de la meva vida? Respecto i admeto que altres cristians també ho facin amb el seu propi estil?
El camí d’encontre amb Déu no és massa recorregut, hi ha poca gent. Però és un camí atraient com pocs, seductor com pocs. “Mentre feien camí”, diu l’evangeli d’avui que s’apareixen diversos individus, un salta a l’encontre “us seguiré pertot arreu on anireu”, un altre és cridat per Jesús, “vine amb mi”, i un tercer li diu “vinc amb vós, Senyor, però...”. El Regne de Déu no accepta ambigüitats, no permet incerteses, no admet caminar per la força dels impulsos, o s’hi va o no s’hi va. El bon Jesús, que a la vegada és el camí i camina al nostre costat, ens acompanya, ens indica.
Potser Jesús ens demana, que cadascú des de la nostra pròpia realitat, des de la nostra història, des de la nostra tradició, des de la nostra espiritualitat, des de la nostra pregària, i des del nostre discerniment, siguem dels convençuts a acceptar el repte d’anar cap a Jerusalem, de caminar vers la unitat, de mirar al davant i adonar-nos del gran do que ens manca de viure, i que omple de força i vigor les nostres vides, asseure’ns junts al voltant de la mateixa taula de l’Eucaristia.
 
 
Mn. Dani Palau