Diumenge 13 de durant l'any - 30 de juny

(Lc 9,51-62)

Jesús pren “la ferma decisió” d’anar a Jerusalem.

Tant de bo que tots nosaltres ens fem i siguem plenament conscients, del fet que dia rere dia ens construïm com a cristians, com a homes i dones de fe, prenent decisions. La nostra llibertat no és, ni pot ser, una realitat museística, estàtica, intocable.

El fet de decidir no és quelcom que pugui fer-se a la lleugera, sense més ni més, moguts o arrossegats per la corrent del nostre món, o millor dit, pels corrents tant diversos del nostre món. Ens cal saber ben bé què cal decidir, i com prendre la decisió encertada. Menys fàcil, no més difícil en primera instància, ho és per a un cristià, en qui cal que sintonitzi ben acuradament la pròpia llibertat i la voluntat de Déu, i per això ens cal, tal com diuen els pares espirituals consolidats de totes les tradicions espirituals cristianes, discerniment, per tal d’apropar-nos a la força de l’Esperit Sant.

 El cristià que decideix és el cristià lliure que vol viure mogut per l’Esperit Sant, que accepta la força de la Paraula de Déu en la pròpia vida, que sap que és important trobar-se amb la comunitat que celebra els divins misteris per omplir la seva vida del do de la gràcia, que entén que la vida es va resolent i aclarint, a mesura que ens anem definint.

 

Necessitem, doncs, ser curosos amb les nostres decisions, és a dir, tenir cura de com l’Esperit ens inclina a la mesura, a l’equilibri, però al mateix temps a la valentia, a l’atreviment, a la intrepidesa de saber que l’Esperit Sant ens ajuda a ser fidels i ferms amb les decisions preses. El do del discerniment requereix temps, paciència, meditació, serenitat, pregària, diàleg íntim i estret amb Jesús, capacitat d’escoltar i adonar-se de com Déu s’apropa al món, i per tant, a nosaltres.

Jesús decideix d’anar a Jerusalem: ciutat santa, ciutat celeste, ciutat dels benaurats i de les benaurances, ciutat de l’Amor. Anar a Jerusalem és adreçar el nostre camí per trobar-nos amb nosaltres mateixos, i per tant, amb Déu. Admetem-ho: no tothom accepta aquesta capitalitat de Déu en la pròpia història. Però no siguem dels qui calem foc al món, o dels qui marquem les distàncies amb ell. Siguem dels qui fem camí, i ajuden a fer camí vers “Jerusalem”. Cerco des de la meva història de fe situar l’encontre amb Déu com a objectiu primordial de la meva vida? Respecto i admeto que altres cristians també ho facin amb el seu propi estil?

El camí d’encontre amb Déu no és massa recorregut, hi ha poca gent. Però és un camí atraient com pocs, seductor com pocs. “Mentre feien camí”, diu l’evangeli d’avui que s’apareixen diversos individus, un salta a l’encontre “us seguiré pertot arreu on anireu”, un altre és cridat per Jesús, “vine amb mi”, i un tercer li diu “vinc amb vós, Senyor, però...”. El Regne de Déu no accepta ambigüitats, no permet incerteses, no admet caminar per la força dels impulsos, o s’hi va o no s’hi va. El bon Jesús, que a la vegada és el camí i camina al nostre costat, ens acompanya, ens indica.

Potser Jesús ens demana, que cadascú des de la nostra pròpia realitat, des de la nostra història, des de la nostra tradició, des de la nostra espiritualitat, des de la nostra pregària, i des del nostre discerniment, siguem dels convençuts a acceptar el repte d’anar cap a Jerusalem, de caminar vers la unitat, de mirar al davant i adonar-nos del gran do que ens manca de viure, i que omple de força i vigor les nostres vides, asseure’ns junts al voltant de la mateixa taula de l’Eucaristia.

 

 

Mn. Dani Palau